A l'Albufera de València, tot eren flors i violes. Els membres del Consell, integrat aleshores pel PP i l'extrema dreta Vox, gaudien d'un passeig en barca a principis de juny que era una metàfora del transcurs de la legislatura. És cert que el conseller d'Educació, el popular José Antonio Rovira, havia experimentat la seua primera vaga educativa, però el mandat del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, era ben plàcid. No tenia quasi discussions amb els seus socis ultradretans i l'oposició progressista encara no exhibia múscul electoral suficient per a inquietar-lo.
La sintonia que exigia Mazón amb els seus aliats d'extrema dreta, així com l'estabilitat en la qual semblava estar immersa el bipartit conformat per dretans i reaccionaris, va trencar-se per ordre de Santiago Abascal, el capitost estatal de Vox. Els recels a perdre vots envers la nova representació del trumpisme electoral espanyol, l'agitador ultra Alvise Pérez, empentaven la cúpula dels ultraconservadors a buscar un cop d'efecte. Encara que fora a costa de perdre el poder territorial que acumulaven a Aragó, Castella i Lleó o el País Valencià.
Mazón va reposar-se ràpid d'aquella ruptura governamental. En un tres i no res, sense exhibir cap mena de dol per l'eixida de Vox del Consell, va reordenar l'organigrama del seu executiu. La reestructuració era una tasca fàcil en comparació amb la nova realitat parlamentària: el PP haurà de buscar el suport fins al moment natural de Vox o convèncer llei per llei els grups de l'esquerra per tirar endavant la seua agenda legislativa. Els populars estaran abonats al sempre complex exercici de la geometria variable en cas d'una transformació radical de la conducta mostrada fins ara pel grup parlamentari que lidera l'ultracatòlic José María Llanos.
El primer esglai del nou escenari va ser el decret de simplificació administrativa. Vox va forçar al PP a tramitar-lo per una via diferent de la desitjada pels populars. Era només un avís, però els dretans ja n'eren conscients del nou temps parlamentari. «S'obri un nou període en el qual podem aconseguir acords amb tothom, com sempre hem intentat. Fins ara, l'esquerra s'escudava en què governàvem amb Vox per a bloquejar tot i no asseure's a parlar, però ara s'han quedat sense excuses. Estem disposats a buscar interessos comuns amb els tres grups i a tirar-los endavant en cada cas amb qui els secunde», afirmava Juanfran Pérez Llorca, síndic del PPCV a les Corts Valencianes.
La veu dels populars, qui feia aquelles declaracions a les pàgines d'aquest setmanari, obria la mà a un acord amb els tres grups, és a dir, PSPV, Compromís i, per descomptat, els antics aliats de Vox. Ara bé, l'oposició progressista responia que per trenar pactes amb els conservadors havien de donar-se unes circumstàncies, com ara establir un cordó sanitari a l'extrema dreta i revertir les mesures amb un segell ultra. O dit d'una altra manera: derogar la llei de Concòrdia — assenyalada per avalar el revisionisme franquista— i tirar enrere la llei de Llibertat Educativa — criticada, fins i tot, per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per arraconar i discriminar el valencià a les aules—.
«El primer que haurien de fer els populars per apropar-se a nosaltres seria retirar les cinc propostes de llei que van presentar del bracet de Vox. A més, i si hi ha una voluntat sincera d'establir pactes amb el PSPV, haurien de remoure la presidenta de les Corts Valencianes, de Vox. Les nostres línies roges són molt clares i sempre hem actuat de manera coherent», indicava a aquest setmanari José Muñoz, veu del PSPV a les Corts Valencianes. «Soc molt escèptic envers els pactes amb els populars. M'agradaria trobar-me amb un PP més raonable, però és impossible amb un conseller d'Educació com ara José Antonio Rovira», coincidia Joan Baldoví, síndic de Compromís a la cambra parlamentària valenciana.
Preparats, llestos, ja!
Amb l'inici del nou curs polític, s'engega el rellotge de la cursa per negociar els pressupostos de la Generalitat Valenciana per al 2025. Si l'any passat PP i Vox no fan exhibir cap escarafall durant el diàleg per pactar els comptes que havien de regir l'acció política del Consell, en aquesta ocasió els populars hauran de treballar de valent per seduir, de nou, els ultradretans o explorar una via transversal de recorregut complicadíssim amb el PSPV i Compromís. La negociació dels comptes serà, de fet, el punt d'inflexió que permetrà calibrar l'abast real del canvi de conducta de Vox. O dit d'una altra manera: si el seu pas a l'oposició és un malson per al PP o un moviment d'escenografia.
El Consell, però, no descarta cap possibilitat. És conscient que una pròrroga dels pressupostos de la Generalitat Valenciana és un panorama ben plausible. La consellera d'Hisenda, Economia i Administració Pública i portaveu del Govern valencià, Ruth Merino, va verbalitzar-ho aquesta setmana: «Seria una irresponsabilitat no pensar en aquesta possibilitat perquè nosaltres no sabem el que pensen fer la resta de partits». Merino va mostrar-se confiada en el fet que PSPV, Compromís i Vox no tinguen clar de bestreta el seu vot sobre els comptes. «Espere que els estudien, els intenten millorar i que els aproven, o, almenys, que s'abstinguen», va manifestar.
«Aquest govern de Carlos Mazón farà tot el possible perquè s'aproven els pressupostos. Volem parlar amb tots els partits», expressava com a símptoma d'obertura a negociar amb tothom mentre reconeixia l'impacte de l'infrafinançament del País Valencià i «l'esforç» que s'havia de desenvolupar per «atorgar un pes encara més gran als serveis públics fonamentals». «Ací ningú ens regala res. Pedro Sánchez no ens regala res. El Govern d'Espanya no ens regala res», censurava sobre el maltractament financer del territori valencià.
Compromís, a través del dirigent Joan Baldoví, responia a la reflexió de la portaveu del Consell: «Durant el govern del Botànic vàrem aprovar vuit pressupostos dins el termini i en la forma escaient, uns pressupostos que servien per a millorar la vida de la gent. En canvi, Mazón ja està plantejant que ell no serà capaç de fer-ho. La mostra de feblesa és ben patent. La realitat és que Mazón no compta amb la majoria en les Corts Valencianes perquè ha fracassat la seua aposta personal d'un pacte amb l'extrema dreta».
«Mazón no vol explicar el seu programa perquè és inconfessable: retallar els serveis públics per a regalar diners als seus amiguets», replicava la coalició d'obediència valenciana. I deixava clar: «Des de Compromís, continuarem fent oposició a aquest govern de la vergonya i construint una alternativa. Mazón no vol diàleg, ja que va triar el seu camí: el de les retallades, el de les polítiques ultres, i el de la imposició de cinc lleis que ens fa tornar al pitjor passat». «Que no ens busque», remataven.
A la recerca d'una mínima (i precària) estabilitat
A pesar de contenir la via alternativa d'una pròrroga dels pressupostos, Mazón afronta amb la negociació dels comptes el seu examen més important d'aquesta legislatura. Encara que el comportament de Vox a les Corts Valencianes pot dependre de l'estratègia imposada per Abascal i la cúpula estatal dels ultradretans, el cap del Consell tindrà el desafiament de trobar un espai d'estabilitat, malgrat estar subjecte a una certa precarietat, amb el seu aliat fins al moment: la ultradreta. En cas d'un viratge cap a posicions d'oposició dura, d'exigències inassumibles, el PP es submergirà en un escenari endimoniat per emprendre la seua acció governamental.
La negociació dels comptes de la Generalitat Valenciana per a l'any 2025, de fet, poden marcar un punt d'inflexió en la legislatura. Si el PP assoleix una mínima entesa amb Vox — atès que les aliances amb l'esquerra es preveuen complicadíssimes i estarien abocades a la incertesa constant—, podrà encarrilar aquest període de govern. No debades, aconseguiria superar l'equador amb uns nous pressupostos i amb capacitat de legislar sense gaires obstacles des de les Corts Valencianes. En canvi, una pròrroga dels comptes mostraria una imatge d'inestabilitat que deixaria al Consell a l'albir de diàlegs llei a llei per avançar en el seu programa polític.
Siga quin siga el resultat d'aquestes negociacions, és a dir, l'obtenció d'una aliança de mínims amb Vox o el recurs de la pròrroga pressupostària, Mazón sempre compta amb un botó nuclear a favor seu. En qualsevol moment, si observa que les enquestes i els sondejos demoscòpics li són favorables i disposa de la majoria absoluta a tocar, té la capacitat per arrancar l'anella de l'avançament electoral. És una carta que sempre estarà a la seua mànega. De moment, però, haurà d'avaluar-se del seu examen polític més destacat de l'actual legislatura.