La mort anticipada de Joan Salvat-Papasseit el 1924, quan només tenia trenta anys, víctima d’una tuberculosi, no va impedir que el poeta es convertira en un referent del seu gènere. Nascut a la Barcelona de 1894, la que tardaria poc a viure l’esclat polític i cultural derivat de la crisi colonial espanyola del 1898 —que enfortiria el catalanisme i el carregaria de raons per aspirar a influir molt més en l’esdevenir de la política estatal—, Salvat-Papasseit no va ser, ni de bon tros, una persona aliena al seu temps.
De socialista a anarquista, de compondre poemes en castellà a fer-ho en català, cristià i àcrata, represaliat, independentista revolucionari i poeta avantguardista, la curta però intensa vida de Salvat-Papasseit representa l’evolució d’un país i simbolitza l’ambició cultural d’un poble que ha rescatat la seua obra de manera reiterada i en diverses circumstàncies. Ara ho fa a propòsit del centenari de la seua mort, però Salvat-Papasseit ha sigut reivindicat, fins i tot, en la més estricta clandestinitat per part dels qui l’utilitzaven com a emblema d’una recuperació cultural anhelada.
Del socialisme a la Divina Acràcia
Una de les persones que més a fons ha estudiat l’obra del poeta barceloní és Jordi Martí Font. Es tracta de l’editor de Lo Diable Gros, que enguany ha editat l’obra completa amb el llibre Joan Salvat-Papasseit, poeta amb majúscula, tal com també ha fet Edicions 62 amb Joan Salvat-Papasseit, poesia completa. Ambdues obres s’han publicat enguany només amb dues setmanes de diferència.
Martí Font detecta l’evolució de les “idees separatistes” de Papasseit al voltant, sobretot, de la figura de Daniel Cardona, un dels primers dirigents independentistes catalans, defensor de la lluita armada i identificat amb l’aixecament irlandès del 1916. Cardona, que va signar bona part dels seus articles amb el pseudònim de Vibrant, va publicar el 1923 el llibre La Batalla, que resumia el seu ideari i que va ser prologat per Salvat-Papasseit tot just un any abans de la seua mort.
En aquell moment el poeta semblava, després de diversos girs ideològics, identificar-se plenament amb l’independentisme català més decidit. Papasseit definia Cardona a l’escrit referit com un “amic guerrer d’un tremp que no tinc i que jo he envejat sempre, com de soldat de mena”. Al mateix text Papasseit demana “presentir Catalunya com la voldríeu veure, com no en som massa dignes, però que ells”, en referència als homes d’acció com Cardona, “ja reviuen, alertes, sempre anònims, precursors per l’acció”.
El camí fins arribar a aquestes conviccions no havia sigut lineal. Els primers textos de l’aleshores futur poeta van ser publicats en castellà en la revista efímera llibertària i antimonàrquica Los Miserables, editada a Barcelona coincidint amb els anys de la Primera Guerra Mundial. En aquell moment Papasseit signava amb el pseudònim de Gorkiano per la seua identificació amb el socialista rus Màxim Gorki. Tot seguit, encara durant aquests anys, Papasseit deixaria el seu segell al setmanari Sabadell Federal, de línia editorial republicana, tot i que més aproximat cap al catalanisme. El poeta hi escriuria articles ja en la llengua pròpia a la secció titulada “Glosas de un socialista”. Un dels textos que evidencien la seua tendència és “Poble Robinson”, l’últim capítol d’una sèrie titulada “La nacionalitat i el socialisme”, en què vaticina que “el dia en què els obrers de tot el món pensin més en llurs penes que en complir el desig del capital ja no existiran pobles: hi haurà el poble, entengui’s bé, sense fronteres, perquè els amos no en tenen, i això que s’hi engreixen com a porcs en el país on viuen”.
Papasseit es va afiliar a les Joventuts Socialistes el 1914, quan tenia vint anys. Al jove poeta el movia, aleshores, un doble rebuig: el de les condicions miserables de vida que havia viscut, i que veu viure entre els obrers industrials i l’absurditat de la Gran Guerra, que considera un conflicte entre potències que només beneficia uns pocs mentre devora milions de vides humanes. Amb aquestes idees i durant la segona meitat dels anys deu del segle XX, encara molt jove, Salvat Papasseit es consolidaria com a poeta. El seu primer poema, “Columna vertebral: sageta de foc”, és dedicat al seu germà, Miquel, qui també es va enrolar en l’independentisme i a qui hi dedica uns versos amb clar rerefons polític. “Hi ha un HOME a la presó, dels qui avançaven: JUNTEU-VOS, treieu-li l’embarràs que li oprimeix les mans. PERQUÈ FACI CAMÍ”.
Aquesta composició, del 1917, és interpretada com una mostra d’allò que ell anomenaria “Divina acràcia”, que coincideix amb el seu desencantament respecte a la política. Papasseit, de fet, havia apostat pel socialisme però se n’havia apartat. Jordi Martí Font explica que la decepció procedeix de l’actitud de l’esquerra durant la Primera Guerra Mundial, que va proposar celebrar una vaga general per posar fi al conflicte i només els espartaquistes alemanys —moviment fundat, entre d’altres, per Rosa Luxemburg— la van acabar fent, amb un desenllaç repressiu d’allò més violent. El conjunt de l’esquerra socialista, per tant, s’havia desdit a si mateixa. Segons l’editor, en aquell moment Papasseit “va patir una frustració molt gran que el va fer abandonar el marxisme i apropar-se al separatisme”.
Entre l’independentisme i l’anarquisme
Com s’ha dit, l’amistat amb Daniel Cardona segurament va ser determinant en l’evolució ideològica de Papasseit, que un any abans de morir va signar el pròleg del llibre de l’ideòleg independentista. A més, el 1922 Papasseit havia elaborat el poemari més polític de què es té coneixement. Es tracta de Les Conspiracions, on per exemple a “El Somni” el poeta deixa escrit: “preneu els estris de viure en combat / per Catalunya: una passa endavant!”. No és l’única composició d’aquest tipus en un poemari que inclou diverses referències a Castella, com ara el que critica la seua “sordesa de massa escoltar-se: la veu dels íbers és ronca d’ofec / i ella no els sent, només vol rebolcar-se”.
L’autor també va elaborar poemes com ara “Les Gorges”, desconegut fins que la revista Pont Blau, editada pels exiliats catalans a Mèxic, el va recuperar l’any 1954. En aquella composició Papasseit no podia ser més explícit: les referències a Sant Martí del Canigó, a l’esclavatge d’una Catalunya sotmesa a Espanya i a l’anhel de coratge evidencien la seua tendència.
Per aquests poemes i per altres evidències l’estudiós Frederic J. Porta, doctor en Història Contemporània, es mostra convençut que Salvat-Papasseit era “claríssimament independentista”. A més, ubica el poeta dins del sector “més radical, disposat a la lluita armada”. Porta dona importància a la col·laboració de Papasseit amb l’esmentat Cardona i també amb l’antropòleg Josep Maria Batista i Roca —un dels independentistes més obsessionats amb l’elaboració d’una estratègia armada– en mitjans independentistes com ara Som...! Periòdic Nacionalistaadherit a la “Unió Catalanista”, aparegut entre agost de 1918 i febrer de 1919.
També destaca la fotografia de Cardona i Papasseit amb la Joventut Nacionalista de Barcelona el 1913 —recuperada per la Fundació Reeixida, implicada també en la commemoració del centenari de la mort de Papasseit—, quan el poeta encara no s’havia erigit com a tal i només tenia 19 anys. Aquell grup, vinculat a la Unió Catalanista, comptava també amb militants independentistes “abans que es consumés el descrèdit de la Lliga Regionalista i abans fins i tot de la popularització de l’estelada”, puntualitza Porta.
Es tracta d’un dels grups que impulsarien la fundació d’Estat Català el 1922. Segons l’estudiós, “que reivindiquessin Irlanda com a model, cosa que feia explícitament també el germà de Salvat-Papasseit —Miquel— abans de la victòria del Sinn Féin de desembre de 1918, és molt significatiu: el seu objectiu és una insurrecció armada com la de la Pasqua de 1916, per molt que fos un suïcidi i acabés en un bany de sang”.
Porta també parla dels inicis socialistes del poeta, qui tenia “un marc regeneracionista espanyol bastant evident” pel fet de militar en les joventuts del PSOE i escriure en castellà. Aquells principis van ser reconduïts amb el desencantament comentat amb l’actitud decebedora dels socialistes europeus durant la Primera Guerra Mundial. “Ell no entenia l’actitud dels socialistes a una massacre com la de la Primera Guerra Mundial, i és en aquell context que entén que l’Estat és una tirania més a eliminar, amb la qual cosa s’apropa a l’anarquisme”.
L’historiador defensa que aquestes posicions són en Papasseit superades amb el pas dels anys. “A mesura que troba el seu lloc dins la societat catalana, s’envolta d’amics ben posicionats —coneix Eugeni d’Ors, que li troba una feina—, llança els seus projectes literaris i editorials —va fundar i dirigir la revista Proa, també catalanista— i s’arrela fundant una família. Salvat-Papasseit té llavors coses més concretes per defensar, i passa de reivindicacions universals o espanyoles, abstractes i materialistes, a la radical concreció de defensar la seva pàtria, Catalunya”.
Però curiosament l’amistat forta de Papasseit amb militants d’Estat Català com Cardona no semblen situar el poeta dins de l’anarquisme polític. Porta, en canvi, matisa que “no ha de sorprendre el pas d’una esquerra regeneracionista i socialista a una d’àcrata, ni molt menys que la culminació d’aquesta evolució ideològica, amb l’arribada de la maduresa, el portés als rengles d’Estat Català i l’independentisme revolucionari. La idea d’una solidaritat entre catalans, de caire socialitzant i interclassista, i el recel de l’Estat i de les estructures opressives d’aquest eren idees que compartien la immensa majoria dels independentistes.”. Com mostren els seus últims poemes i escrits, Salvat-Papasseit s’estimava Catalunya com si fos una dona real i tangible. “De vegades no saps, entre tants estels i referències voluptuoses a Catalunya, si Salvat-Papasseit parla de la seva pàtria o d’una dona que estima. Totes dues es confonen”.
Alhora, pel que fa a l’entorn polític de Papasseit, segons Porta Estat Català era també “independentista i socialista per oposició a la Lliga, que era conservadora i regionalista”, i això feia que al si del partit de Francesc Macià “convergessin amb tots aquells espais que volien marcar diferències cap al partit de Francesc Cambó i amb el lerrouxisme”. Una convergència que la dictadura de Miguel Primo de Rivera va aturar a còpia de repressió. De fet, el poeta va ser un dels impulsors de la revista d’Estat Català, en la qual va participar activament amb poemes, especialment durant la segona etapa de la publicació dirigida per Macià, amb qui possiblement va tindre relació.
A tots aquests principis ideològics cal sumar el cristianisme del poeta, que va acabar demanant l’assistència d’un capellà en el moment de la seua mort per a practicar la extremunció. Una evolució convulsa, fins i tot confusa, fruit del moment que va viure i que per a Jordi Martí Font, qui també és un dels màxims estudiosos de les relacions entre l’anarquisme i l’independentisme català, no representa una contradicció, sinó que és “totalment natural”. “Alguns pensen que Papasseit era un ‘bonista’, que en dirien ara: que no entenia el món en què vivia, que parlava de manera naïf de la revolució, però cal recordar que al 1919 es va guanyar la vaga de La Canadenca —un exemple de revolució que no és gens naïf— i la posició de Papasseit no derivava, per tant, de cabòries de joventut, sinó d’exemples totalment realistes”.
L’editor es refereix també al llibre “Fum de Fàbrica”, elaborat amb una recopilació d’articles publicats en premsa en castellà pel poeta i recuperat enguany per Lo Diable Gros traduït al català. En aquests textos Papasseit defensava el mètode de la vaga revolucionària i plantejava la voluntat com a únic mitjà per a aconseguir tots els propòsits polítics desitjats. Cal no oblidar tampoc l’esclat, en aquell moment, de la revolució russa, un referent internacional que també va haver d’influir en el poeta. Les contradiccions dels moviments marxistes i el principi revolucionari de l’anarquisme, per tant, van condicionar Papasseit, que es va identificar plenament amb la catalanitat i amb els revolucionaris que la defensaven i que estaven disposats a tot.