Recuperar Joan Salvat-Papasseit era un dels objectius principals no només del catalanisme cultural, sinó també del polític, durant les llargues dècades del franquisme. La irrellevància cultural a la qual la dictadura va intentar condemnar el poble català va tindre conseqüències evidents que a poc a poc serien compensades pel treball de diverses personalitats que, des de l’exili i des de l’interior, van estimular el món editorial amb la recuperació d’autors antics que havien caigut pràcticament en l’oblit i amb la promoció de nous creadors que acabarien marcant època.
Entre la preocupació per recuperar autors pretèrits hi havia la intenció de redimir Salvat-Papasseit, de qui la revista Pont Blau, editada per catalans exiliats a Mèxic, va rescatar poemes inèdits a inicis dels anys cinquanta del segle passat. Tot i que el gran salt de l’autor a la popularitat pòstuma es va produir el 1962, quan l’editorial Ariel va recopilar les seues Poesies amb un extens i magnífic pròleg de Joan Fuster en l’any de la seua consagració —aquell 1962 el suecà va publicar Nosaltres els valencians i altres títols determinants en la seua trajectòria com a assagista.
Més tard, també Ariel, a càrrec de Joaquim Molas publicaria les Poesies completes —dins la col·lecció Clàssics Catalans— de Papasseit el 1978. Fins enguany l’última edició destacada havia sigut la del 2008 a càrrec de Galàxia Gutenberg, que trauria l’obra completa de l’autor amb el títol Poesia i prosa. Enguany Edicions 62 i Lo Diable Gros han continuat amb aquesta tradició editorial de recuperació, promoció i divulgació del poeta català coincidint amb el centenari de la seua mort.
Però hi va haver altres edicions acurades, si bé allunyades de la indústria cultural potent, adreçades a difondre els poemes de Salvat-Papasseit amb la voluntat que aquests foren assequibles —econòmicament parlant— per a la població.
La irrupció independentista
Als anys setanta, entre el franquisme i la transició, alguns activistes van decidir donar a conèixer al gran públic l’obra de Salvat-Papasseit. Per això van fotocopiar de manera clandestina les seues obres a la copisteria Mar Blava, regentada per l’historiador Joan Crexell i ubicada al carrer Bailén de Barcelona, a tocar de l’avinguda Diagonal, on s’acabarien imprimint. Els poemes originals van ser trets amb discreció, un a un, de l’Ateneu Barcelonès per després ser retornats.
Allò va ser possible gràcies a escriptors com Biel Mesquida i a militants del PSAN-Provisional, que s’havia creat aleshores com a escissió del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) degut a la discrepància en les estratègies de lluita. L’ambició política i revolucionària no podia anar deslligada de la promoció cultural. I en aquest sentit, recorda Teresa Lecha, implicada en el PSAN-P, “Salvat-Papasseit confluïa molt amb el nostre ideari”, ja que “era anarquista, era obrer i al mateix temps tenia molta inquietud per la cultura i per la llengua. I calia rescatar-lo, perquè estava oblidat”. Altres militants com la historiadora Eva Serra també van participar en l’impuls d’aquella edició.
Amb aquesta inquietud, alguns dels treballadors de la Gran Enciclopèdia Catalana, entre els quals hi havia la desapareguda Mait Carrasco o l’esmentat Biel Mesquida, es van encarregar de fer un recull dels seus poemaris amb la intenció de publicar-los. Ho van fer de manera clandestina “més per qüestions legals que de contingut”, matisa Lecha, que va participar en la distribució d’aquell llibre.
Biel Mesquida, que també atén aquest setmanari, recorda que les Poesies que el 1962 havia publicat Ariel s’havien exhaurit i l’editorial no tenia la intenció de fer-ne una reedició. “Llavors ens vam ajuntar una sèrie d’amics, impressors i activistes culturals i vam decidir fer una edició pirata. La vam fer aconseguint tots els llibres de Salvat-Papasseit dipositats a l’Ateneu Barcelonès, els vam fotocopiar a la impremta de Crexell, els vam tornar i vam poder fer l’edició”.
Aquest poeta castellonenc recorda que ell, com a “company de viatge” de partits polítics antifranquistes i catalanistes, “tenia amistat” amb les persones del PSAN-P que empentaven per fer aquella edició. Com que en aquella època “tothom necessitava diners”, es va decidir posar un “preu polític” a aquell llibre que es va acabar venent als carrers amb l’única intenció de difondre la poesia de l’autor barceloní. A més, l’edició va comptar amb dibuixos de Josep Guinovart, qui també n’havia fet per a l’edició anterior d’Ariel i que en aquest cas, animat pel seu amic Biel Mesquida, va decidir tornar a fer-ne de nous, tot i que ara sense signar per evitar problemes de drets editorials.
“Aquesta poesia va anar expandint-se pels Països Catalans a través de l’antifranquisme”, explica Mesquida, que es mostra “content i satisfet” d’aquella aventura, ja que sempre ha treballat com a “activista i difusor de la poesia”. “Va ser una de les meues fites més importants, perquè vam combinar poesia i política. Salvat-Papasseit, que tenia un esperit anarquista, segur que hauria gaudit amb aquesta història, que té també un conjunt d’il·legalitats que van ser superades amb l’objectiu de difondre la cultura”.
Preguntat per què significava Salvat-Papasseit en aquells esperançadors anys setanta, Mesquida respon que l’autor representava “la irrupció d’un poeta que venia del poble en el sentit més real: d’una família humil i pobra, quan normalment els poetes procedeixen de la burgesia i de les classes més altes, però ell no”. Mesquida també argumenta que Papasseit “tenia tota l’energia d’un treballador i alhora la mentalitat que ha de tindre un poeta: una mentalitat anarquista, creadora”, a més de ser un “magnífic avantguardista”.
Teresa Lecha, preguntada per la mateixa qüestió, admet que l’obra pirata del poeta barceloní “no va tenir cap ressò especial perquè es repartia de manera clandestina a les parades de l’època”, però valora l’aposta cultural que va fer el seu propi partit. Biel Mesquida no comparteix aquest criteri, ja que considera que aquell llibre, editat per primera vegada el 1976 i reeditat diverses vegades, va servir per apropar Salvat-Papasseit a “un públic jove i lluitador que no el coneixia i que va acabar fent seu aquest poeta”.
Han passat ja molts anys d’allò i actualment Teresa Lecha és membre de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) de Nou Barris, a Barcelona, que s’encarrega de promoure el canvi de nom de la plaça del Virrei Amat, dedicada a qui fora virrei espanyol del Perú entre 1761 i 1776, durant l’etapa colonial. La denominació d’aquesta plaça central a Nou Barris va ser imposada durant el franquisme, fet pel qual des de l’ANC proposen canviar el nom i dedicar-li’l a Joan Salvat-Papasseit. Amb aquest propòsit estan arreplegant signatures i difonent el canvi amb parades informatives a Nou Barris. Un nou exemple de militància a través de la reivindicació del poeta barceloní per part d’activistes independentistes que, cinquanta anys després, encara continuen actius.