La nova vida en llibertat de Julian Assange comença amb unes passes llargues. És dimecres 26 de juny al vespre, hora australiana, i Assange baixa l’escala d’un jet privat i saluda els seus seguidors. Llavors veu Stella, la que fou la seva advocada i ara és dona i mare dels dos fills que només coneixen el seu pare d’haver-lo vist a la sala de visites d’una presó. A la via d’accés a la terminal, es fonen en una abraçada. Assange, de gairebé 1,90 metres d’alçada, la besa i l’eleva enlaire. Els seus peus es balancegen sobre el terra de formigó. Canals de televisió d’arreu del món retransmeten l’escena.
Més tard, en una roda de premsa en un hotel de Canberra, Stella Assange parla en nom del seu marit. Porta un vestit blanc. Té els ulls plorosos. Explica que en Julian agraeix el suport rebut i que ara necessita temps, la seva família necessita temps. Diu que s’explicarà quan arribi el moment. “En Julian no hauria d’haver estat empresonat ni un sol dia. Però avui estem de celebració perquè en Julian és lliure.” Ella ha lluitat per la seva llibertat. És possible que sense ella aquest dia no haugués arribat.
Julian Assange (52 anys), l’australià de cabells canosos, és una figura històrica. Sobre ell s’han rodat pel·lícules i escrit obres de teatre. El seu rostre ha estat gravat en samarretes i als Simpsons hi va fer un cameo. Julian Assange era WikiLeaks. L’home que humilià els Estats Units. Ara sembla que també és l’home que se n’ha esmunyit, pagant-ne un preu, però. Assange va adquirir fama mundial l’abril del 2010 arran d’un vídeo de la guerra de l’Iraq enregistrat per la càmera d’un helicòpter de combat nord-americà.
Les imatges pixelades mostren com els soldats sobrevolen Bagdad i afusellen persones. El blanc eren població civil i dos periodistes de Reuters que erròniament van ser presos per combatents enemics. Assange va batejar el vídeo amb el títol “Assassinat col·lateral”. La filtració va córrer a compte de la denunciant Chelsea Manning, que llavors encara era un home.
El vídeo fou fins al moment l’èxit més important de WikiLeaks. La plataforma aviat publicaria altres ingents paquets de dades en col·laboració amb mitjans com Der Spiegel, The Guardian i New York Times. Els documents van treure a la llum pública crims de guerra dels EUA a l’Afganistan i l’Iraq, arbitrarietats estatals a Guantánamo i la xarxa global d’espionatge dels Estats Units. L’acció més cridanera va ser la publicació de 250.000 telegrames del Departament d’Estat dels EUA. Assange volia penjar la informació com menys retocada millor, la qual cosa va provocar asprors amb els mitjans col·laboradors, entre els quals Der Spiegel, que volien protegir persones i fonts.
Els seguidors d’Assange el consideren un dels periodistes d’investigació més importants de la història, un heroi que destapa també les veritats incòmodes. Els seus detractors veuen en ell un anarquista egòlatra, un guerrer de la informació que va posar en perill soldats americans i els seus aliats i que va deixar que Moscou l’instrumentalitzés. Els tribunals dels EUA han perseguit Assange durant anys, darrerament també d’acord amb la Llei d’espionatge de 1917, una llei contra l’espionatge tan obsoleta que no protegeix les publicacions periodístiques de forma separada.
Assange es trobava en sòl britànic des del 2010, durant molt de temps a l’ambaixada de l’Equador a Londres i des del 2019 a la presó d’alta seguretat de Belmarsh, una mena de castell de color marró rogenc a la vora del Tàmesi que acostuma a ser lloc de reclusió de terroristes i mafiosos. Als EUA planaven sobre ell penes de presó de fins a 175 anys. La seva dona temia per la seva vida.
Des del principi, la persecució que patí Assange fou de caràcter polític, i polític ha estat, finalment, el pacte. Dimecres 26 de juny al matí, hora alemanya, després d’un periple en avió per mig món digne de pel·lícula, es va declarar culpable i va reclamar la llibertat a canvi. En un tribunal de Saipan, l’illa principal de l’arxipèlag de les Marianes, Assange va reconèixer haver rebut de Manning documents governamentals secrets i haver-los publicat sense autorització.
La resta de 17 punts d’acusació es van deixar caure. La pena de 62 mesos de privació de llibertat, ja l’havia complert a Londres. És una mena de declaració de culpabilitat de segona categoria. Assange és considerat culpable, però, malgrat això, surt en llibertat. Com es va arribar a aquest punt sense que ni els més pròxims a Assange en sabessin res? I què significa el pacte per a Assange i WikiLeaks i per a la llibertat de premsa?
El mateix dia en què Assange trepitja territori australià, Andy Müller-Maguhn és a l’oficina de Berlín-Mitte i intenta relaxar-se. Müller-Maguhn, de 52 anys i antic portaveu del Chaos Computer Club, és un dels companys de viatge més importants d’Assange. Com a membre directiu de la fundació Wau Holland recull donacions, gestiona aportacions milionàries, es coordina amb els advocats d’Assange i la seva dona Stella. Afirma que la setmana ha estat moguda. L’aspecte delata que li caldria repòs.
Assange i Müller-Maguhn, que també rep encàrrecs periodístics de Der Spiegel, es coneixen des de fa 15 anys. El 2010, quan Assange feia una parada transitòria a Berlín, va passar la nit al seu domicili. Posteriorment, Müller-Maguhn visitaria Assange de forma regular a l’ambaixada equatoriana. Al seu pis encara hi queda un pot de sabó de la botiga de la presó de Belmarsh.
Fa dos diumenges, diu Müller-Maguhn, va volar a Islàndia. Allà, va presentar-hi l’aval per als costos del jet privat que hauria de portar Assange primer a Saipan i després fins a Canberra. En estampar-hi la signatura, Müller-Maguhn tenia clar que la fase final de l’alliberament d’Assange havia començat. “Durant molt temps no vaig tenir la seguretat de poder-lo treure mai.” L’acció era altament secreta, els mateixos advocats europeus d’Assange no en sabien res. Estaven preparant-se per recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans quan els va sorprendre la seva sortida de Londres.
L’equip d’Assange temia fins al final que algú l’acabés detenint. “Havíem de contemplar tots els escenaris possibles”, diu el cap de redacció de WikiLeaks Kristinn Hrafnsson a Der Spiegel. Afirma que en va estar segur quan va abandonar l’espai aeri dels Estats Units. Stella Assange va instar a resseguir amb exactitud la trajectòria del jet. “En cas que alguna cosa no anés bé.” La precaució és comprensible. I és que Assange i companyia s’enfrontaven a uns adversaris molt influents. Per a alguns a Washington, la qüestió de WikiLeaks era quelcom més que un problema polític, també era personal.
Jake Sullivan, actual assessor de seguretat nacional de Joe Biden, no havia arribat a la quarantena d’edat quan Assange va ficar de ple la plataforma en la campanya electoral dels EUA. WikiLeaks va publicar desenes de milers de correus electrònics dels demòcrates, alguns dels quals de l’equip de campanya de Hillary Clinton. Els documents van proporcionar una visió vergonyosa del cercle més proper de l’aleshores candidata: els seus màxims fidels tafanejaven, conspiraven i es barallaven.
Els correus van danyar la imatge de Clinton i van ser una empenta per a Donald Trump. Els serveis secrets dels Estats Units van declarar que havien estat capturats per hackers russos. La sospita que podria haver esdevingut el còmplice de Putin persegueix Assange encara avui. No obstant això, mai no hi va haver proves que col·laborés intencionadament amb els serveis d’intel·ligència russos. Assange sempre ho va desmentir.
Una persona que va destacar a l’hora de malparlar-ne va ser Sullivan, l’aleshores assessor de política exterior de l’equip de Clinton. Un missatge del 2012 va ser especialment delicat: “Al-Qaeda està al nostre costat a Síria”, va escriure. Abans de la filtració, Sullivan era considerat un nen prodigi. Després de la derrota del seu cap, va passar a fer d’assessor. Un primer revés en la seva carrera. Actualment, Sullivan torna a rondar el poder. Es diu que Biden li va remetre constantment els qui demanaven per l’assumpte. “Teníem clar pels precedents que Sullivan no tindria comprensió ni simpatia per la feina de WikiLeaks”, diu Müller-Maguhn.
Biden i Sullivan van heretar els càrrecs de la Llei d’Espionatge de Trump, però el Departament de Justícia els va prosseguir amb fermesa. Trump encara estava entusiasmat el 2016, poc després de beneficiar-se d’Assange: “M’encanta WikiLeaks”, va exclamar. Aleshores, la plataforma va publicar milers de pàgines d’informació altament secreta sobre les eines de vigilància de la CIA, una vergonya terrible per al servei secret. La reacció de la CIA fou vehement. En la caça d’Assange “no hi ha límits”, anuncià el cap de la CIA Mike Pompeo, que va qualificar WikiLeaks de “servei secret enemic”. De sobte, hi va haver més robatoris als domicilis de partidaris d’Assange i Müller-Maguhn va detectar que tenia el telèfon encriptat punxat.
Sembla que els darrers mesos l’entorn d’Assange temia que Trump sortís vencedor de les eleccions del novembre i que designés un enemic de WikiLeaks amb Pompeo com a assessor de seguretat nacional. Per això, van insistir a Assange que havia de buscar un acord abans de les eleccions. Les negociacions judicials pendents també posarien Biden sota pressió.
A principis de juliol, Assange hauria tingut de nou l’oportunitat d’exposar el seu argument que ell està protegit per la llibertat de premsa. També per això es va anar movent la cosa. “Els darrers dies, els esborranys d’un pacte corrien amunt i avall”, diu Hrafnsson. Tanmateix, el factor decisiu va ser el país d’Assange. Austràlia és un dels aliats més importants dels EUA. Si Washington vol controlar l’ascens de la Xina a l’Indopacífic, li cal el suport del govern de Canberra. Un govern que Assange tenia al seu costat.
El primer ministre Anthony Albanese va declarar l’alliberament del seu conciutadà com una qüestió principal del seu mandat. Entre bastidors va influir en Biden i la seva gent. Per fer-ho, va tenir el suport dels seus ambaixadors: Stephen Smith i Kevin Rudd, tots dos antics polítics de primera línia, van exercir pressió a Londres i Washington.
Al govern australià, l’empenyia el sentiment que regnava entre la població. Stella Assange havia fet campanya a favor del seu marit de forma incansable i el pare d’Assange s’havia trobat per dinar amb Albanese quan aquest encara no era primer ministre. Al febrer el parlament va aprovar amb una àmplia majoria una declaració en què reclamava l’alliberament d’Assange.
El pacte a què finalment van arribar Assange i els EUA s’estén per 23 pàgines. La capçalera del document és la del Departament de Justícia. A sota uns gargots: la signatura de J. P. Assange. Fins i tot el lloc on va signar el document és un compromís. Assange no volia en cap cas trepitjar territori nord-americà. Saipan es va oferir perquè l’illa pertany als EUA, però no és un estat federal del país.
Amb aquest acord els EUA han establert un precedent. Per primera vegada, un periodista que no és ni ciutadà dels Estats Units ni tampoc hi treballava ha estat condemnat d’acord amb la Llei d’espionatge. També s’ha castigat la mera recepció i publicació de documents secrets, cosa que els periodistes d’investigació fan a totes hores quan és d’interès públic. El cas d’Assange pretén espantar. Els reporters saben ara fins on pot arribar un govern democràtic a Washington quan es destapen els seus secrets més ocults. Els autòcrates d’arreu del món se’n poden valer a l’hora de perseguir els periodistes que no siguin del seu grat. És la cara fosca d’aquest pacte.
La pregunta que queda és si l’alliberament d’Assange marca un final o un nou inici per a WikiLeaks. Els EUA s’han compromès a no perseguir-lo més. A canvi, ell s’ha compromès a destruir els documents governamentals no publicats que encara es trobin en la seva possessió. Moltes persones que han estat en contacte amb Assange els darrers anys no compten amb que reculi. “En Julian sempre ha defensat els drets humans i ho seguirà fent”, diu Stella Assange a Canberra. “El conec i continuarà la tasca”, diu el conegut periodista d’investigació alemany Günter Wallraff. Assange, diu, segueix sent incòmode.
I fa referència a una història que es va explicant per l’entorn d’Assange. La jutgessa de Saipan li va preguntar si estava d’acord amb el pacte, diu el redactor en cap de WikiLeaks Hrafnsson, que afirma que Assange va repetir de nou el seu argument: ell va actuar com un periodista. Explica Hrafnsson que, per un moment, devia sobrevolar el dubte que el pacte se’n podia anar en orris. Llavors, diu, el seu advocat intercedí i digué: “És clar que sí, Assange s’atindrà a tot.”
Traducció d’Arnau Ferre Samon