—Senyora Manning, després de set anys de presó, se li va commutar la sentència ara fa un any. Com va reiniciar la seva nova vida?
—Al començament, hi va haver eufòria, una mena de lluna de mel després del meu alliberament. Però les qüestions que em van dur a l’activisme polític i que van impulsar les meves accions han han anat a pitjor i a un ritme molt accelerat. Per això, en cap moment no tinc la sensació que pugui asseure’m i punt. Hi ha munts de qüestions polítiques a l’espera de ser abordades, no sols als EUA, sinó arreu del món. No ens podem quedar asseguts.
—Podria donar-nos-en alguns exemples?
—Assistim a l’ascens de l’autoritarisme arreu del món, a Rússia, a la Xina, i també a Europa. El desenvolupament tecnològic ha permès una estructura de vigilància que és molt més intens i amenaçador que mai abans. La militarització és un problema afegit: els nostres departaments de policia local semblen dependències militars. Com a persones el que cal que fem és respondre.
—Quina factura li han passat a la seva vida els anys de presó?
—Bé, sí, però, això no obstant, hi ha treball real per fer. D’una cosa que també m’he adonat en els darrers mesos és que he de cuidar de mi mateixa. De vegades em limito simplement a intentar oblidar la presó i els darrers deu anys, perquè així és més fàcil per a mi. La meva experiència actual, com a figura pública, és, en tot, dràsticament diferent de la meva experiència passada —en presó o a l’exèrcit.
—Vostè és molt activa en les xarxes socials com ara Twitter i Instagram. Li va resultar difícil posar-se al dia amb la tecnologia?
—Una cosa m’agrada recordar-li a la gent: quan jo feia servir emojis allà pels 90, encara es deien emoticones. He estat en internet des de mitjan anys 90. Aleshores, era general el sentiment que internet era especial, un lloc amb competències emancipadores. Però va anar arrelant en la societat, i a mesura que ho feia més servia per consolidar el sistema existent.
—Ara, d’altra banda, també ha de fer front a una gran incitació a l’odi.
—Després de tot el que he passat resulta més aviat trivial. Jo he estat tancada en una gàbia d’acer en ple desert. Jo he estat tota sola en una cel·la quasi un any seguit. No hi ha trol que pugui ferir-me, que pugui fer-me mal.
—Què fa per desconnectar?
—Hi ha parts de la casa on no tinc cap mòbil o aparell electrònic. Això m’ajuda a dormir i a concentrar-me. Practico ioga i tracto de fer exercici, córrer, salts, etcètera. Jugo a videojocs i també tinc diferents consoles. M’encanten videojocs com els d’abans, i a vegades, per exemple, jugo al Tetris. D’altra banda, els amics i la família són molt importants per a mi. Són gent que ha estat a prop de mi la major part de la meva vida.
—Vostè és una de les denunciants més prominents de la història moderna. Ara mateix, la Unió Europea —i Alemanya— estan estudiant una nova legislació per protegir millor els denunciants. Què n’opina?
—Estic familiaritzada amb l’actual pressió per aconseguir una millor protecció. No obstant això, tinc alguns dubtes.
A propòsit de Chelsea Manning
Chelsea Manning és una exsoldat i analista d’intel·ligència dels Estats Units que va estar empresonada de 2010 a 2017 per haver filtrat a Wikileaks documents classificats relatius a les guerres d’Iraq i Afghanistan. El president Barack Obama li va commutar la sentència de 35 anys de presó tres dies abans de deixar la Casa Blanca. Activista transgènere quan encara es deia Bradley Manning, actualment és candidata demòcrata al Senat per l’estat de Maryland. Té 30 anys i recentment ha assistit al “republica”, la fira de tecnologia a Berlín.
—Com per exemple?
—Penso que és problemàtic donar-li a un Estat el poder de decidir quin és, o no és, un cas de denúncia d’irregularitats –encara que sigui la UE qui ho hagi de decidir. El meu temor és que, en funció de quin sigui el marc normatiu, l’Estat estigui facultat per eliminar certa informació. Això, ja ho hem vist als Estats Units: tenim una llei de protecció dels denunciants (Whistleblower Protection Act) però el seu mateix nom ja és molt enganyós [rialles]. Es va utilitzar com a arma contra fonts i mitjans. Si van pels canals adequats, poden ser l’objectiu de les forces de l’ordre. A propòsit...
—Sí?
—Ni tan sols m’agrada el terme, denunciant.
—Per què no?
—Fa que sembli que les accions d’un denunciant són diferents de qualsevol altre tipus d’acció política. Però no ho són. És el mateix que entre la gent que surt al carrer per protestar i qualsevol altra forma de desobediència civil.
—L’escàndol que envolta Facebook i Cambridge Analytica el va revelar algú que s’identifica a si mateix com a denunciant. Què opina sobre les revelacions que s’han donat fins ara?
—Per què se’n sorprèn ningú? Aquesta és, literalment, la declaració d’intencions de Facebook. Aquest tipus de companyies es dediquen a recollir enormes quantitats de dades per classificar-les i després vendre el que saben a proveïdors de negocis. No és cap aberració. Pura inevitabilitat. I atès que Facebook, Google i totes aquestes societats tenen una relació simbiòtica amb el govern per mantenir l’statu quo, sóc molt escèptica respecte al fet que els nostres polítics facin res sobre aquest problema.
—Si té raó vostè i no podem esperar a lleis que siguin millors, aleshores què cal fer?
—Si cada usuari deixés Facebook, no tindrien model d’empresa. Però no és això només. Els creadors de software i d’altres experts tecnològics tenen una responsabilitat moral i ètica. És molt dur perquè la tecnologia avança ràpidament i no hi ha una solució universalment vàlida, però necessitem trobar un marc ètic, un codi de conducta.
—Està ficada en cap programa pel seu compte ara mateix?
—Sí. Pel meu compte. He estat treballant amb TensorFlow i he estat entretinguda amb xarxes neurals, cosa divertida i fascinant. Sento que em torno més experta en el camp de l’aprenentatge automàtic al temps que en faig. L’aprenentatge automàtic aviat serà una part de la nostra societat i transformarà moltes coses. Vull dir que és també important per a mi com a activista política entendre aquestes coses. Tecnologia i activisme van de la mà.
*Traducció de l’anglès per Francesc Sellés