Reserveu una suite en un hotel de luxe a Moscou, envieu el número d’habitació encriptat a un número de mòbil predeterminat i després espereu que arribi el missatge de resposta indicant el moment concret: quedar amb Edward Snowden s’acosta moltíssim a la idea que un nen es faria del gran joc de l’espionatge.
Però aleshores, el dilluns, allí el tenies, plantat en la nostra habitació de l’Hotel Metropol, amb el mateix aspecte juvenil i igual de pàl·lid que la primera vegada que el món el va veure, al juny de 2013. Durant els darrers sis anys ha viscut a Rússia, exiliat. Per als EUA és un enemic de l’Estat, a l’altura de Julian Assange, des del mateix moment que va revelar, amb l’ajuda de periodistes, la magnitud del sistema de vigilància gestionat per l’Agència Nacional de Seguretat (NSA). Durant bastant de temps, però, no va dir ni una paraula sobre com havia tret els secrets fora del país ni quines havien estat les seves motivacions personals.
Ara, però, ha escrit un llibre sobre la qüestió. El dia 17 de setembre es va publicar arreu del món sota el títol Vigilància permanent. Abans de la publicació, Snowden va passar vora dues hores i mitja responent pacientment a les preguntes de Der Spiegel.
-Senyor Snowden, vostè sempre ha dit: "Aquesta història no va de mi". Però ara ha escrit 432 pàgines sobre vostè mateix. Per què?
-Perquè penso que és més important que mai explicar al públic què són els sistemes de vigilància global i de manipulació de masses. I no puc pas explicar com van arribar a ser una realitat aquests sistemes sense explicar la meva contribució a la seva creació.
-No era igual d’important això fa quatre, o inclús sis, anys?
-Fa quatre anys, Barack Obama era president. Fa quatre anys, Boris Johnson no hi pintava res i l’AfD (Alternativa per a Alemanya) era encara una mena de broma. Però ara, al 2019, ja ningú no se’n riu. Faci una ullada al món que l’envolta, i contempli la creixent faccionalització de la societat, i observi aquesta nova onada d’autoritarisme envaint diversos països: a tot arreu la classe política i l’empresariat cobren consciència que poden fer servir la tecnologia per influir en el món a una escala que abans no estava a l’abast. I estem assistint a com els nostres sistemes són atacats.
-Quins sistemes?
-Els sistema polític, el sistema legal, el sistema social. I tenim propensió a pensar que si ens desfem d’aquesta gent el problema queda resolt. I fem: "Oh, és Donald Trump. Oh, és Boris Johnson. Oh, són els russos". Però Donald Trump no és pas el problema. Donald Trump és producte del problema.
-Una fallada del sistema.
-Sí. I per això he escrit aquest llibre ara.
-Hi diu que volia contar la veritat. Quina és la mentida més grossa que s’ha dit sobre vostè?
-Oh, mare meva, se n’han dit a cabassos. La més grossa...
-... que era un espia rus?
-Encara més grossa: que el meu pla era acabar a Rússia. Inclús l’NSA reconeix que Rússia no era la meva destinació prevista. Però la gent ho repeteix perquè és culpa per associació. Forma part d’aquest tipus de guerra que té lloc en aquests moments. Els fets no importen. El que saps és menys important que el que sents. Resulta corrosiu per a la democràcia. Cada vegada és més difícil estar d’acord en res. Si no pots ni admetre el que està passant, com vols celebrar un debat sobre per què està passant?
-Mentre escrivia ha descobert veritats sobre vostè que no li han agradat?
-El que menys m’ha agradat ha sigut adonar-me de com de càndid i crèdul era i com això va convertir-me en instrument d’uns sistemes que m’utilitzarien per fer mal a escala global. La classe de la qual formo part, la comunitat tecnològica mundial, va ser durant moltíssim de temps apolítica. Però estem convençuts d’una cosa: "Volem que el món vagi a millor".
-Era aquesta la seva motivació quan va entrar en el món de l’espionatge?
-Això d’entrar en el món de l’espionatge sona d’allò més pompós. Simplement és que vaig albirar un ventall enorme d’oportunitats perquè el Govern en la seva multimilionària despesa post-9/11 estava desesperat per reclutar algú que tingués habilitats tècniques superiors i una acreditació oficial. I va donar la casualitat que jo tenia totes dues coses. Resultava molt estrany ser quasi un noiet i que t’introduïssin a la seu central de la CIA, i que et posessin al capdamunt de tota la xarxa de l’àrea metropolitana de Washington.
-No resultava alhora fascinant, irrompre en la vida de pràcticament tothom i furonejar-hi a càrrec de l’Estat?
-No s’oblidi que jo al principi no sabia que la vigilància global existís, perquè jo treballava per a la CIA, que és una organització que proporciona informació sobre recursos humans. Però quan em van tornar a enviar als serveis centrals de l’NSA, al meu antic càrrec, a treballar directament amb una eina de vigilància massiva, hi havia un paio allí que figurava que havia d’ensenyar-me. I de vegades es posava a rodar en la seva cadira, i em mostrava nus de la’esposa de qualsevol objectiu que estigués seguint. I deia "Premi!".
-Hi va haver un moment decisiu per a vostè?
-No, va ser un procés llarg. Però recordo un moment concret: en el meu últim càrrec jo era analista d’infraestructures. Hi ha dos tipus bàsics d’analistes de vigilància global a l’NSA. Hi ha analistes d’imatge que l’únic que fan és vigilar el tràfic del Facebook de la gent, els xats i els missatges. Els analistes d’infraestructura sovint es fan servir per contrafuronejar. Vejam què ens han fet els altres a nosaltres, sense noms ni números. En comptes de fer el seguiment de persones, el que fan és rastrejar dispositius i terminals.
-Com per exemple un ordinador públic?
-Per exemple, fèiem el seguiment de l’ordinador d’una biblioteca i dirigíem la càmera de manera que observés els usuaris. I podies enregistrar-los i desar-ne l’arxiu de vídeo per si de cas resultaven interessants més tard. Tenim tones de primeríssims plans agafats en cibercafès iraquians. I, no sé com, em vaig topar amb una gravació del noi aquell que feia d’enginyer en algun lloc del Sud-est Asiàtic i havia sol·licitat feina en alguna universitat sospitosa d’estar relacionada amb algun programa nuclear o un ciberatac. Quasi ni me’n recordo, ja que sempre hi ha alguna excusa. I l’home en qüestió tenia el nen al braç, que tot innocent pegava amb la maneta al teclat.
-És quan va sentir remordiment?
-Sabia que estava fent servir eines de vigilància massiva. Però tot havia sigut molt abstracte. I, de sobte, de veritat, pots veure una persona que et mira a través de la pantalla. No saben que estan mirant-te, és clar. Però tu t’adones que, mentre la gent llig, nosaltres la llegim. I aquests sistemes han arribat així de lluny sense que ningú ho sabés. Em va costar una eternitat desenvolupar un sentit d’incredulitat. Però, una vegada que comença, a poc a poc, diguem que continua desenrotllant-se perquè n’ets més conscient. I cada vegada busques més contradiccions entre el que els teus caps et diuen i el que realment fan.
-Vostè va caure greument malalt i en una depressió. Ha tingut mai idees suïcides?
-No! I això és important que se sàpiga. Ni ara ni mai no em suïcidaria. Tinc objeccions de tipus filosòfic contra la idea de suïcidi, i si mai caic per una finestra, ja pot comptar que m’hi han empès.
-Quan va començar a aplegar la informació que més tard seria coneguda com els arxius Snowden, vostè treballava a Hawaii per a l"Oficina d’Intercanvi d’Informació". Sona a broma.
-Era l’únic empleat d’aquella oficina. Hi vaig anar a parar per accident. Després del meu problema de salut, intentava prendre-m’ho tot amb més calma, reconstruir la meva relació, arranjant totes les meves coses. Em va proporcionar les atribucions per tenir accés a tot. I per pura casualitat, em van col·locar en un important equip d’enginyers en sistemes de Windows. Sabien que tenia experiència com a administrador de sistemes i com a enginyer. I deien: «Ai, tu podries donar-nos un cop de mà». I doncs, bastant ridículament, vaig aconseguir aquell accés. Un accés increïble. L’NSA mai no va ser conscient de com d’hàbil arribaria a ser en aquella feina de compartir informació.
-Era en un despatx clandestí, no?
-Si, estava situada al "túnel". Hi ha aquesta carretera llarga que travessa el centre d’Oahu. I aquell pàrquing petit que es desvia a l’esquerra abans d’una base aèria, que és una instal·lació de règim tancat de l’NSA. I des del pàrquing es travessa un túnel que va a donar en un pujol, on creixen les pinyes tropicals.
-Com se les va haver per traure d’amagat els arxius d’aquell complex?
-No puc esplaiar-me en els detalls ja que un bon dia pot ser que acabi als tribunals. No és que realment importi ja que, si mai m’enfronto a un tribunal, em passaré el que em queda de vida a la presó.
-Escriu vostè que de vegades camuflava les targetes de memòria SD dins d’un cub de Rubik.
-El cub de Rubik realment no era un dispositiu d’escamoteig, sinó un dispositiu de distracció. Vaig haver de traure coses d’aquell edifici moltes vegades. La veritat és que vaig regalar cubs de Rubik a tothom en les meves oficines i els guàrdies em veien anar i venir tothora amb el famós cub. I doncs jo era el paio del cub de Rubik. I quan sortia del túnel amb el meu contraban i veia algun d’aquells guàrdies avorrits, a voltes li llançava el cub a un d’ells. I em deia: "Oh, tio, en tenia un d’aquests quan era un noiet, però saps?, no el vaig poder resoldre mai. I li’n vaig arrencar els stickers". Que era exactament el que jo havia fet – però per raons del tot diferents.
-Va arribar a ficar-se les targetes SD a la boca i tot.
-La primera vegada que ho fas, vas pel corredor alerta de no tremolar. Però quan ho has fet unes quantes voltes, t’adones que funciona. T’adones que el detector de metalls no detectarà la targeta SD perquè conté menys metall que les xapetes dels teus vaquers.
-Vostè ha llegit interlocutòries d’acusació contra antics denunciants a fi d’aprendre dels seus errors. Què hi va descobrir?
-Es tractava de determinar quins eren els punts de perill màxim, on es feien les detencions, on i com s’executen les ordres. Em pensava que hi hauria trampes, on poden tancar-te allà mateix o a la sortida del túnel. Aleshores una nit, estic maniobrant per sortir del pàrquing i darrere meu tinc un vehicle de la policia de l’NSA. I em dic: «Per l’amor de Déu, condueix amb compte!». Però tot just se n’anaven ja a casa després del seu torn i no em van importunar.
-Com va fer front a la possibilitat de ser tractat com un traïdor?
-Has de tenir la convicció que estàs fent el que fas per raons justes. No n’hi ha prou de creure en alguna cosa. Si realment vols que les coses canviïn, has de ser capaç d’arriscar-te.
-Què va fer vostè l’últim dia a Hawaii abans d’escapar a Hong Kong, on havia quedat amb els periodistes?
-Bàsicament, coses meves personals. Molt entristit i tractant d’assimilar-ho i mirar de no cometre cap error. Vaig escriure una nota a Lindsay...
-... que aleshores era la seva xicota, i ara és la seva muller. Quina classe de nota?
-Només per dir-li que me n’havia d’anar per feina. No podia dir-li què estava fent.
-Per què no podia?
-Si ho hagués dit, a Lindsay o a la meva família, i ells no haguessin avisat l’FBI immediatament, el Govern els hauria pogut acusar de conspiració, d’acord amb els lleis dels EUA.
-No li va confessar mai a Lindsay els seus dubtes i els seus pensaments a fi que comprengués una mica millor el que li estava passant?
-Sense dubte va apreciar un canvi d’humor en mi. Però havia d’anar amb molt de compte. Si t’estimes algú, no li contes coses que la puguin dur a la presó.
-Confia de tornar al seu país d’origen algun dia?
-Sembla cada cop més probable que algun dia pugui tornar-hi. Les acusacions de 2019 no són ja les mateixes que el 2013. Totes les demandes sobre els tremends danys infligits a la seguretat nacional han desaparegut. Al mateix temps, els beneficis públics del que va passar el 2013 són cada vegada més evidents.
-Vostè descriu la seva arribada a Moscou com si hagués estat bufar i fer ampolles. Que es va negar a cooperar amb l’agència russa d’intel·ligència, FSB, i que el van deixar estar. A nosaltres això ens sembla poc plausible.
-Jo penso que si el Govern rus no m’agafà i em penjà dels turmells i no m’aplicà electricitat fins a traure’m els secrets fou perquè tot el món hi tenia els ulls posats. I no sabien què fer-ne. No sabien com trampejar la situació. Crec que la resposta va ser: "Vejam què passa".
-Té amics russos?
Snowden: Provo de mantenir una distància entre la societat russa i jo, i ho faig totalment a propòsit. Bàsicament em relaciono amb la comunitat anglòfona. Soc el president de la Fundació per a la Llibertat de Premsa. I, com vostè sap, soc molt casolà. És igual on sigui --Moscou, Berlín, Nova York-- sempre que tingui una pantalla.
-Així, doncs, no fa vida de carrer?
-I tant que sí. Quedo amb amics per la ciutat i surto a sopar. Passejo pel parc amb Lindsay. Vaig amb metro. Agafo taxis. I no m’estic de condemnar la situació dels drets humans ni el rebuig del Govern a unes eleccions autèntiques. Però no em faig selfies amb el Kremlin de fons, perquè el Govern dels EUA ho utilitzaria per atacar-me i desacreditar tota la meua feina.
-La denunciant de WikiLeaks, Chelsea Manning, va haver de suportar una llarga condemna a la presó i ara hi ha tornat de nou. El fundador de WikiLeaks, Julian Assange, va acabar empresonat i espera l’extradició als EUA. Serà vostè el pròxim?
-Espero que no. Però, miri, si hagués volgut tenir una vida segura, encara seria allà a Hawaii ben assegut en aquell paradís amb la dona que m’estimo i amb un salari considerable per fer com aquell qui diu res. Però què conforma una vida? No és només allò que pensem que som, són les decisions que prenem. Si no puc tornar a casa meva, al meu país, com a mínim sabré que el vaig fer millor. I tant se me’n dona el que passe, puc viure amb això.
-Les autoritats occidentals periòdicament acusen el Govern rus de ser un dels més pitjors delinqüents del món digital. Tenen raó?
-Rússia és responsable de gran part de l’activitat negativa que hi ha al món, diguem-ho sense embuts. Va interferir Rússia en les eleccions? Quasi segur. Però i els Estats Units, interfereixen en les eleccions? És clar. Ho han fet en els darrers 50 anys. Qualsevol país més gran que Islàndia interferirà en totes les eleccions que siguin importants, i sempre ho negarà, perquè això és el que fan els serveis d’intel·ligència. I per a això concretament és que es creen operacions encobertes i unitats especials, i la seva finalitat com a instrument de poder nacional és preguntar: Com podem influir en el món de manera que millori la nostra posició respecte a la resta de països?
-Demana vostè la supressió dels serveis d’informació?
-Penso que un dels problemes més grans en el món dels serveis secrets és el rebuig a separar manipulació encoberta i propaganda del que és recopilació d’informació. Necessitem serveis secrets. Els serveis secrets rebaixen les probabilitats de guerra. El problema és quan aquests serveis esdevenen la seva pròpia institució, que no respon ni als desitjos dels legisladors, ni dels responsables polítics ni del públic, però de fet els modela i els dirigeix. Sempre et diran: Mira, si sabessis això o allò altre, podria morir gent. Però això quasi mai no és veritat.
-Quina en seria la solució?
-Hem d’aturar la recopilació indiscriminada de dades. Si et dediques a vigilar a tothom arreu del món, a totes hores, per si de cas es tornaven perillosos, això és realment problemàtic, perquè canvia el caràcter de la societat.
-S’ha trencat internet?
-Oh, no. Funciona massa bé –però per a la gent que no toca.
-És possible reinventar internet, tal com el pare d’internet Tim Berners-Lee ha suggerit?
-Jo respecto Tim Berners-Lee enormement. Està pressionant a favor d’una re-descentralització d’internet. La seva idea és de fer un internet que sigui cada vegada més una propietat individual, i que no necessàriament resulti tan difícil d’administrar i de mantenir.
-Com funcionaria això?
-Quina és la situació actual? Tenim Facebook, Google, grans centres de dades arreu del món, i aquests senyors estan administrant els nostres ordinadors des de distàncies remotes. Vostè envia una sol·licitud a Google. Per trobar la manera més ràpida d’arribar a un lloc pregunta a Google Maps. Google processa la sol·licitud i li envia els resultats a vostè. Passa el mateix amb el reconeixement de veu, Siri, Alexa i tota la resta. Però avui dia, els telèfons són infinitament més hàbils que no eren. Cada vegada més les peticions es poden resoldre sense dependre del núvol. Ben mirat, quina falta li fa a Google saber on anem? Una aplicació de mapes pot funcionar perfectament sense Google. Per més que ells sostinguin que no.
-Però la gent sembla que està satisfeta fent servir Facebook, Google Maps i Siri.
-Miri el mòbil d’aquí de la taula. Sabria dir-me què fa mentre la pantalla està apagada?
-La veritat és que no.
-Molt bé. Jo sí que puc dir-li, amb certa autoritat, que aquest telèfon està comunicant-se centenars o milers de voltes per minut. Contactant amb una xarxa publicitària, analitzant la seva conducta, rastrejant la seva localització, etcètera. El problema principal és que això està passant sense que en tinguem esment. Suposem que pogués punxar una icona i que tota l’activitat oculta s’aturés. Ho faria?
-És clar.
-Però, ara mateix, no és una opció que estigui disponible per a nosaltres. Simplement li diuen: desplaci’s per avall i cliqui "D’acord" i la seva vida millorarà. I si no hi ha ningú que planti cara, jo ho faré, dimoni, perquè, ara mateix, és de capital importància visibilitzar aquesta depredació.
-Quin ha estat per a vostè el pitjor moment dels darrers sis anys?
-Quan vaig deixar Lindsay. Perquè d’aquest delicte sí que en soc culpable. Probablement soc el pitjor xicot que una noia pugui tenir en la història dels Estats Units.
-Com a exespia, vostè sap molt bé com encobrir i desinformar. Per què hauríem de creure’ns tot el que diu en el seu llibre?
-No deurien. És un llibre que ha costat molt d’escriure, i penso que he sigut massa honest i tot. De fet, la lliçó que n’haurien d’aprendre és: preguntin, dubtin, siguin escèptics. Però, alhora, siguin igual d’escèptics també amb els qui realment detenen el poder.
DER SPIEGEL: Senyor Snowden, moltíssimes gràcies per aquesta entrevista.
Traducció de l’anglès de Francesc Sellés