Amb més de 1.400 milions d’habitants i una extensió de vora 9,6 milions de quilòmetres quadrats la Xina és el quart país més extens del món i també el més poblat. Només l’Índia s’apropa al gegant asiàtic en nombre d’habitants, i possiblement cada vegada seran menys els països que podran competir econòmicament amb la Xina en un moment de la història en què aquest país, plural territorialment i alhora desconegut, sembla guanyar la partida imposada per Occident per adquirir l’hegemonia mundial.
Miquel Vila (Barberà del Vallès, Vallès Occidental, 1992), analista i consultor que treballa en una empresa tecnològica a Nova York i que aquests anys s’ha convertit en un dels màxims experts de la història i l’actualitat xineses, estudia aquesta qüestió al seu llibre La fi de l’alternativa xinesa (Tigre de Paper), on detalla els secrets de la seua economia, les seues interioritats polítiques, els matisos de la seua història i el paper que pot acabar desenvolupant aquest país dins de l’ordre mundial que s’imposarà els pròxims anys.
El context autoritari en què es desenvolupa la Xina limita la pràctica periodística i, en conseqüència, en dificulta el coneixement intern. Al mateix temps, la discreció amb la qual operen els seus dirigents contribueix a aquest desconeixement tan generalitzat que Miquel Vila mira de pal·liar. Finalment, la pluralitat interna de la Xina, un país en què conviuen diverses nacionalitats no reconegudes, complica encara més la comprensió del que hi ocorre, ja que entendre-ho amb precisió requereix una anàlisi llarga i acurada.
Economia
L’economia xinesa va viure els anys més intensos de la seua transició cap a la liberalització econòmica a partir de la dècada dels vuitanta del segle passat. Vila destaca la simultaneïtat de l’obertura econòmica amb l’obertura cultural. “Tot allò que no havia entrat als seixanta i als setanta hi va arribar de cop i es va haver d’absorbir en quatre o cinc anys generant una efervescència artística molt important”, diu l’autor del llibre, que atén aquest setmanari. Aquell canvi de paradigma va desembocar en episodis històrics com ara les protestes a la plaça de Tiananmen de 1989.
Si la Xina es va veure empentada a canviar econòmicament, els seus principis polítics i autoritaris van ser fossilitzats. Vila ho exemplifica al llibre amb una frase de Deng Xiaoping (1904-1997), un dels màxims estadistes de la Xina comunista que, de fet, va arribar a ser nomenat líder suprem de la República Popular. En un viatge seu, secret, cap a les províncies del sud del país per a observar de prop els resultats de les reformes econòmiques, a Shenzhen aquest dirigent va concloure que “no importa si un gat és blanc o negre, si caça ratolins és un bon gat”. Vila interpreta aquesta frase explicant que el missatge de Deng “era clar: la reforma política era una via tancada, però les reformes econòmiques no havien fet més que començar”. Importava el funcionament de l’economia, independentment del com, sempre sense qüestionar el model d’estat.
Les reformes, encara que semble impossible, no eren incompatibles amb el manteniment d’un sistema polític que encara avui sobreviu amb una aparença d’estabilitat implacable. Vila, per exemple, parla del concepte de l’economia experimental per a explicar com la Xina evoluciona econòmicament a través d’un sistema d’aplicació de diferents mesures en diferents àmbits geogràfics. De fet, aquesta particularitat resulta avantatjosa per a la Xina, que no pot imposar les mateixes polítiques en un país que no és gens uniforme.
“Quan va començar la reforma i l’obertura de la Xina, no hi havia empreses privades com a tals, i, per tant, es van començar a generar els primers mecanismes d’una economia de mercat a través d’empreses públiques que venien serveis bàsics com ara llet o arròs”. Aquestes provatures van permetre un desenvolupament desigual, segons l’autor, que va derivar en una adaptació millor al nou model per part de les zones més costaneres. “Això és possible en un sistema polític com el xinès, però no en una democràcia, ja que la desigualtat no és fàcil d’acceptar. La convivència de diferents economies ha donat joc a la supervivència d’alguns models d’economia planificada durant anys”, tot i que aquestes ja són escasses, “mentre altres zones desenvolupaven l’economia de mercat”.
Mentrestant, el Govern xinès actual, liderat pel president Xi Jinping, desenvolupa un programa que podria resultar tan renovador com l’obertura protagonitzada per Deng Xiaoping. “El que ens cal retenir de l’acció del Govern xinès en la seva economia és que aquest és un procés en el qual, malgrat les reformes liberalitzadores, més enllà de l’existència d’iniciativa privada per part dels ciutadans de la Xina, existeix un gran activisme de l’Estat per incentivar una sèrie de sectors i orientar les inversions privades. Però, sobretot, cal veure que aquests mecanismes han sigut sovint processos caòtics, desiguals i descentralitzats. El paper del Govern ha sigut més el d’impulsar i orientar que no pas el de planificador central. La participació de l’Estat és justament el que ha permès que l’economia xinesa assumís certs riscos que han donat peu a les innovacions que hem vist els darrers anys. I, alhora, s’han mantingut aquests riscos a uns nivells que no poguessin provocar una crisi generalitzada”, escriu Miquel Vila.
Context internacional
Tot i això, les desigualtats provocades en aquest país a còpia de fomentar el liberalisme econòmic han perjudicat la cohesió social interna. Al seu torn, l’actitud exterior de la Xina, “més assertiva els darrers anys, ha provocat una forta desconfiança dels països desenvolupats”. Tant que, segons l’autor, “els Estats Units i els seus aliats a l’Àsia no estan gens còmodes amb la seva dependència respecte de la Xina, i estan accelerant la cerca de mecanismes per desacoblar la seva economia i tallar la dependència de les importacions i el mercat xinès”.
És aquest argument, relacionat amb el protagonisme econòmic que ha anat adquirint la Xina gràcies a la generació d’una dependència d’altres actors internacionals respecte a aquest país, el que justifica el títol del llibre, La fi de l’alternativa xinesa. Un enunciat provocador amb què Miquel Vila vol explicar que el gegant asiàtic està desenvolupant “una economia capitalista de tipus industrial millor que la que està fent Occident”. I puntualitza: “No sabem si la Xina guanyaria als Estats Units una guerra o si el seu model pot generar millors resultats econòmics. El gran problema actual per a Occident és que la Xina l’està guanyant al seu propi joc. Per això parlem de la fi d’una alternativa: la Xina guanya a Occident, però també comença a visualitzar les problemàtiques socials del seu model i de la societat digital postmoderna”.
Mentrestant, però, la Xina es beneficia parcialment d’escenaris internacionals com ara la invasió russa contra Ucraïna. “Aquest conflicte ha fet que els Estats Units estiguin més discrets en aquest front que en el de Taiwan, i també ha demostrat els límits del suport occidental, de les sancions econòmiques i del desafiament bel·ligerant d’Occident, que també evidencia certes incompatibilitats comercials”, explica l’autor. Una situació que impedeix dibuixar amb claredat qualsevol escenari posterior i que afegeix inquietud al rol que la Xina tindrà dins de no massa temps en l’ordre mundial del futur.