Hi ha pocs dubtes que la irrupció de WikiLeaks va implicar un punt i a part en el panorama mediàtic mundial. Quatre anys després que es registrés el domini homònim l'any 2006, un vídeo d'un atac aeri a la capital de l'Iraq amb data de juliol de 2007 —i que no veuria la llum fins el 2010— esclatava en les principals capçaleres i televisions. Seria la més sonada de moltes filtracions massives. Tot plegat va desencadenar una reacció diplomàtica desaforada als EUA per exigir l'extradició de Julian Assange, que coincidí amb al·legacions d'haver agredit sexualment a una dona a Suècia.
L'estiu de 2012, després de dos anys provant d'eludir l'arrest pel suposat cas de violència sexual, va aconseguir asil a l'ambaixada d'Equador a Londres. Der Spiegel entrevista Assange un cop que han arxivat el cas pel que es demanava l'extradició al país escandinau. La policia britànica ha dit que mentre no es retiri formalment el requeriment, si posa un peu fora de l'edifici consular l'arrestarà. L'entrevistador li pregunta per Trump, Chelsea Manning i Rússia.
—Senyor Assange, després que WikiLeaks publiqués e-mails i documents del partit Demòcrata durant la campanya presidencial de l’any passat, Donald Trump va dir: “M’encanta WikiLeaks”. Però en abril, el director de la CIA, Mike Pompeo, va dir de l’organització que era un “servei d’intel·ligència hostil i no estatal”. Encapçala el govern dels EUA la persecució de WikiLeaks?
—A tothom li agrada WikiLeaks quan exposa la corrupció dels oponents. I tothom s’oposa a WikiLeaks quan exposa la corrupció o un comportament perillós dels seus. Hem exposat la incompetència extremadament perillosa de la CIA, amb l’enorme programa de hackeig i el grup de hackers que tenen instal·lat al Consolat General dels EUA a Frankfurt. Pompeo, el director de la CIA, ha començat el contraatac.
—Va dir: “Això —referint-se a WikiLeaks— acaba ja”. Sona força amenaçador.
—Em sembla molt seriós que escollís WikiLeaks com el tema central del seu primer discurs com a cap de la CIA. I sobretot si es combina amb les declaracions del fiscal general dels EUA que consideraven el meu arrest una prioritat.
—Quins altres membres de WikiLeaks estan sota investigació pel jurat de Virgínia, a part de vostè?
—Pel que jo sé, estan sota investigació els periodistes Sarah Harrison, Joseph Farrell i Kristinn Hrafnsson. M’investiguen a mi i a Jacob Appelbaum, qui és un partidari de WikiLeaks. Funcionaris estatunidencs han dit recentment que perseguiran al personal de WikiLeaks.
—La font més important de WikiLeaks, l’ex-soldada estatunidenca Chelsea Manning, va ser posada en llibertat dimecres com a resultat de l’indult de Barack Obama després d’haver estat set anys a la presó. Va revelar els detalls d’una possible cooperació amb WikiLeaks?
—Primer de tot, la seva posada en llibertat és una increïble victòria per la qual nosaltres i molts altres ens hi hem deixat la pell. Estem orgullosos d’això encara que hauria d’haver sigut indultada i compensada i no simplement haver rebut la clemència de Barack Obama. Heu de recordar que el reporter de l'ONU especialitzat en tortures, Juan Mendes, va trobar que Manning havia estat subjecta a un tracte cruel, inhumà i denigrant. Al judici va declarar que havia mantingut contacte amb algú de WikiLeaks però, contrari a allò que el cap de la CIA afirmava, WikiLeaks no li havia donat instruccions.
—Recentment, vostè ha estat al centre d’una forta crítica per part d’un creixent nombre de polítics i periodistes que relacionen WikiLeaks amb la propaganda russa i amb la desinformació.
—Tot això és un biaix mediàtic. Després que Hillary Clinton perdés les eleccions, ella i el director de campanya John Podesta van decidir culpar el director del FBI, James Comey, Rússia i WikiLeaks.
—La credibilitat de WikiLeaks depèn de la seva neutralitat, de no tenir segones intencions.
—La credibilitat de WikiLeaks depèn de la veracitat i rigor del nostre historial. En 10 anys, hem publicat uns 10 milions de documents i ni un d’ells s’ha demostrat que és fals. Però per descomptat, cada font té els seus interessos. És una llei bàsica del periodisme.
—Coneix les seves fonts?
—Normalment tenim un bon coneixement del nostre material per poder-lo verificar. En alguns casos això vol dir que hem d’arribar a conèixer la font.
—Si el govern dels Estats Units pogués demostrar que els documents publicats per WikiLeaks sobre la CIA els van entregar fonts russes, això perjudicaria greument la credibilitat de WikiLeaks, no creu?
—Això és una fantasia dels mitjans. La posició oficial del Govern dels EUA, com bé va expressar Obama a la seva última roda de premsa com a president és que no hi ha evidència de conspiració entre WikiLeaks i Rússia. Funcionaris estatunidencs han dit que no creuen que els documents de la CIA vinguin de cap Estat, més bé d’un contractista privat americà.
—Però no pot negar que WikiLeaks va perdre part de la seva popularitat quan va publicar documents sobre Hillary Clinton i la seva campanya.
—Què vol dir? Que si no haguéssim publicat els discursos de Goldman Sachs de Hillary Clinton hagués guanyat? O que hauríem d’haver censurat informació per afavorir un dels candidats? WikiLeaks no farà mai això.
—Cada cop més, però, els serveis secrets sembla que intenten influenciar els resultat de les eleccions en països estrangers.
—Això pot ser que estigui passant.
—Si aquests serveis secrets utilitzen WikiLeaks com una arma útil, no pot simplement reclinar-se i dir “això pot ser que estigui passant”.
—Els serveis secrets ens colen informació als mitjans cada dia. I si WikiLeaks és logísticament capaç de publicar documents abans d’unes eleccions, ho farem, cosa que, per altra banda, és exactament el que el públic espera de nosaltres.
—No li importa si WikiLeaks influència el resultat de les eleccions?
—WikiLeaks es compon d’éssers humans que tenen diferent ideologia política. Però no podem anar en contra del nostre compromís, i dels nostres principis.
—I aquests principis requereixen que publiqueu documents autèntics tan ràpid com sigui possible, sense tenir en compte a qui beneficia o a qui perjudica?
—Aquesta és la nostra política actualment però que en cap cas significa que no es pugui canviar sota circumstàncies especials.
—Quin tipus de circumstàncies?
—Si estiguéssim al caire d’una guerra nuclear i una de les publicacions de WikiLeaks es pogués interpretar malament, tindria sentit retardar-ne la publicació.
—No vau retardar la publicació del material que va perjudicar Clinton.
—No fem això per agradar a tothom. WikiLeaks publica documents sobre organitzacions amb molt de poder. WikiLeaks sempre serà el dolent de la classe.
—Què diria a les persones que acusen WikiLeaks, entre d’altres, de ser responsable del resultat de les eleccions als EUA que van donar la victòria a Donald Trump?
—WikiLeaks va publicar el joc brut de la campanya de Clinton. Alguns dels votants van canviar el seu vot. Era una elecció lliure. És el seu dret. D’això tracta la democràcia.
—Com a secretària d’Estat, Clinton va tractar de prendre mesures contra WikiLeaks. La publicació dels documents del partit Demòcrata van ser una espècie de venjança?
—Això és xerrameca. La raó per què WikiLeaks segueix els seus principis és perquè un home té un problema? No! Però sembla que hi ha certa ironia aquí. Clinton estava involucrada en l’empresonament de la nostra presumpta font, Chelsea Manning. Sembla que hi ha certa justícia natural.
—Va obtenir satisfacció de la seva derrota?
—...
—Està somrient.
—A nivell personal m’hi portaria força bé amb ella. És carismàtica. Estudiosa, com jo. Una mica estranya, com jo. No obstant això s’ha de traçar la línia. Va decidir destruir l’Estat de Líbia, i com a resultat va agreujar la crisi del refugiats a Europa. Vam publicar molts dels seus correus electrònics de com va anar tot això. Sembla una conclusió ineludible dir que és una criminal de guerra.
—Ens dirigim cap a una era on el partit amb el millor equip de hackers guanyarà les eleccions?
—No necessàriament. Si ens fixem amb la filtració de Macron, queda clar que van arribar massa tard com per a tenir un impacte en les eleccions. Els documents tenen una inserció molt visible de metadades que apunta cap a un contractista del servei secret rus FSB. Però per què hauria d’estar Rússia al darrere? Seria un joc molt estúpid.
—La primera declaració de les intencions de WikiLeaks al 2006 deia: “Els nostres objectius principals són els règims opressius com el xinès, el rus o l’Euràsia Central”. Però no hem sentit gaire parlar d’aquests països des de la seva organització.
—Això és absolutament fals. Aquesta impressió equivocada és el resultat de mirar-se el melic a Occident i als Estats Units. Quan publiquem en llengües que no són l’anglès, a Nova York ningú no fa cas.
—Però les grans primícies, com els documents sobre les guerres a l'Afganistan i a l'Iraq, els correus de Clinton o el documents de la CIA, tots han apuntat als Estats Units.
—Perquè els Estats Units són un imperi amb 700 bases militars arreu del món. Això fa que el poder estatunidenc quedi exposat a interès mundial. Quan vam publicar 2’3 milions de documents siris, incloent els correus de Baixr al-Assad, no es va veure com una primícia.
—Després de l’adhesió de Crimea, Vostè va escriure al Twitter que els EUA havien annexat el món amb vigilància massiva. És intel·ligent excusar un crim amb un altre?
—Vinga! Això és el típic biaix de confirmació periodístic. He sigut molt crític amb les accions de Rússia a Ucraïna. A nivell estratègic va ser un desastre tant per Ucraïna com per a Rússia.
—Si tinguessis l’oportunitat de derrocar al president Vladímir Putin amb la filtració de documents, ho faries?
—No publiquem document per derrocar persones. Si els documents fossin autèntics els publicaríem. No entenem la censura. Creiem que la llibertat d’informació és el que la civilització humana necessita per a ser justa i equitativa.
—No creus que la transparència tingui cap tipus de límits?
—Aquesta no és una pregunta per a WikiLeaks. Aquesta és una pregunta per a la societat. Cada organització te el seu propi paper. La policia té el paper d’acabar amb la màfia. Els mitjans tenen la responsabilitat de dir la veritat. Aquest és el nostre paper principal i no la censura.
—No creus que és perillós que una font anònima pogués instrumentalitzar WikiLeaks?
—Certs grups mediàtics han dit això per tal d’excusar-se pel seu poc èxit i la seva producció relativament escassa. Mentrestant molts diaris i revistes han copiat WikiLeaks i ofereixen la possibilitat de publicar documents anònims. WikiLeaks publica amb més agressivitat que ningú. WikiLeaks té èxit a través del compromís al seus valors i a la obstinació en la defensa de les seves fonts. Això atreu fonts.
—Què en pensa de l’atac global WannaCry?
—L’Agència de Seguretat Nacional dels EUA, l'NSA, van crear un arsenal d’armes digitals, però en van perdre el control al 2013. L'NSA, però, no va informar Microsoft ni a d’altres companyies per a que arreglessin els seus programes, per als que l'NSA tenia armes amb què atacar-los.
—Creu que el pitjor està per arribar?
—Hi ha que plantejar-se algunes preguntes: l'NSA i la CIA van ocultar el fet que van perdre el control de la majoria de les seves armes cibernètiques o van informar el president Obama i la seva administració? Després de les revelacions d’Edward Snowden el govern dels EUA va prometre que no acumularien aquestes vulnerabilitats però informarien a les empreses informàtiques perquè poguessin arreglar el software vulnerable. Resulta que va ser una mentida. Una altra qüestió important: quines responsabilitats assumeix l'NSA pels danys ocasionats amb l’atac WannaCry arreu del món?
—Senyor Assange moltes gràcies per concedir-nos l’entrevista.