Jimmy Savile va ser una icona de l’espectacle i la cultura popular britànics durant més de mig segle: va presentar programes de televisió a la BBC que li donaren una popularitat immensa, va ser nomenat cavaller per la reina d’Anglaterra, va ser idolatrat massivament per les seves múltiples obres de caritat i, quan va morir, se li va dedicar gairebé un funeral d’estat. Poc després de mort, però, començaren a sortir a la llum unes informacions que fins aleshores només havien circulat en forma de rumors sense confirmar, de denúncies que no prosperaren, d’investigacions policials avortades: Savile havia estat tota la seva vida un depredador sexual espantós que, com a mínim, havia abusat o havia assaltat o havia violat més de cinc-centes víctimes (que tenien entre cinc i setanta-cinc anys) arreu de la Gran Bretanya. Tal com explica el documental que es pot veure a Netflix sobre el tema, es creu que Savile, catòlic fervorós, feia les campanyes de caritat per tenir un millor accés a més víctimes i també per compensar la interminable llista de pecats horribles que acumulava. (Diuen fins i tot que, quan el trobaren mort, el cadàver tenia els dits creuats.) La pregunta és: com pot ser que tot això no se sabés, i que no es destapàs fins després de mort el mala bèstia? La resposta és: en realitat, sí que se sabia. Hi havia sospites, rumors, declaracions frívolament sinistres d’ell mateix, comportaments davant de càmera poc o gens tolerables... Fins i tot, com he dit, hi havia hagut denúncies a la policia, que en totes les ocasions els mateixos departaments policials havien avortat. I aquí és on arribam a la qüestió important: tots els crims terribles que aconsegueixen ser tapats ho són perquè hi ha moltes persones conxorxades tapant-los, per pur interès o per por o per cobdícia o per ideologia. Un altre cas, menys escabrós, igualment sinistre, també anglès. Es veu que, al llarg de la darrera dècada, s’han produït a Londres unes quantes desenes de morts d’homes de negocis britànics que tenien relacions empresarials amb oligarques russos. La majoria d’aquestes morts varen ser considerades suïcidis per la policia, tot i que hi havia indicis sòlids que les víctimes més aviat havien estat suïcidades. La policia londinenca no s’ho va ni mirar, però. Diuen que Londres ja depèn tant dels diners de la màfia russa que s’hi ha establert que ni els ministres del govern gosen molestar-los. De nou, i amb l’excepció d’unes quantes investigacions periodístiques valentes, tot és opac, com un colossal misteri brut. En el món que vivim, tan complex i frenètic, hi passen tantes coses que és com si no passàs res, i això posa més fàcils les coses al poder i als poderosos —els milionaris, els estats— perquè puguin fer el que vulguin sense passar pena ni donar explicacions. És en aquest context que treure a la llum informació compromesa, que és el que feren Assange i Wikileaks (amb tots els peròs, partidismes i errors que vulguem), és més imprescindible que mai, menys condemnable que mai.
