El fred no impedia el caliu reivindicatiu. El calendari marcava febrer a una Cervera (Segarra) engalanada per rebre una trobada catalana de corals juvenils, però amb el cant relegat com a un actor secundari. Uns fullets a favor de la catalanitat dels Jocs Olímpics, els quals se celebrarien en poc més d'un any a Barcelona, havien obert la veda. El repertori tampoc contribuïa a rebaixar l'efervescència combativa, amb la versió musicada del poema «Senyor Sant Jordi» de Salvador Espriu i la interpretació de «l'Esbarzer», farcida de metàfores d'apel·lacions resistents.
Els pamflets catalanistes havien estat el preludi de la gran actuació d'un grup de la Coral Sinera dels Lluïsos de Gràcia, de Barcelona. Sense esperar cap ordre dels directors, començarien a cantar «Els Segadors». La gent s'aixecaria de la butaca per posar-se dempeus. Amb la pulsió nacional bategant a un ritme frenètic pels seus cors, cinc joves d'aquella coral, Roger Buch, Jordi Chavarria, Martí Gasull, Àlex March i Bernat Gasull, compartien diagnòstic després d'aquella escena. Asseguts a la part d'enrere de l'autobús, decidiren que havien de mobilitzar-se. Els bullia la sang i no podien quedar-se quiets.
Inspirats per aquella cançó de «l'Esbarzer», per aquella lletra que empentava a tocar els nassos, a ser una punxa persistent que esgarrapa i que sempre hi és present, van decantar-se per crear un col·lectiu per la llengua, pel país, en defensa del territori. «Al cap de pocs dies d'aquella experiència, ens van traslladar la idea a altres membres de la coral. Així va ser com va néixer el col·lectiu L'esbarzer», narra Neus Mestres, una de les fundadores. Aquella associació seria l'espurna que derivaria en poc menys de dos anys en Plataforma per la Llengua, una entitat que s'ha transformat en un referent en la defensa dels drets lingüístics dels catalanoparlants. L'ONG, de fet, bufa les espelmes de les seues tres dècades d'activisme i ho celebra amb una campanya de reivindicació de la seua trajectòria.
Nacionalment compromesos
El bar s'havia quedat xicotet. L'assistència a les convocatòries internes del col·lectiu Esbarzer havia desbordat les previsions d'assistència. «Vam començar trobant-nos tots els dimarts. En aquestes reunions, preparàvem el conjunt de les nostres accions», rememora Mestres. «No ens centràvem només en la llengua. També preparàvem actuacions pel país i de caràcter ecologista», puntualitza Bernat Gasull, un altre integrant del nucli fundador. Una sala de la coral serviria per a engegar l'activitat d'una associació que funcionava de manera informal. «Ens havíem repartit les tasques de responsabilitat, però sense cap mena d'oficialitat», indica Mestres.
El col·lectiu editaria un butlletí que en poc temps es transformaria en la revista L'esbarzer, i va participar de campanyes a favor del català als teclats de les màquines del metro de Barcelona, així com per l'ús de la llengua pròpia als comerços i, fins i tot, a les autoescoles. El rebombori dels Jocs Olímpics, tanmateix, empentaria l'Esbarzer a formar part d'aquelles protestes de visualització de la qüestió nacional de Catalunya. «Ens vam afegir a la iniciativa 'Freedom Catalonia' que havia impulsat Òmnium Cultural. Això ens va permetre guanyar-se a poc a poc la confiança de figures com ara Joaquim Forn, Francesc Homs o Carles Campuzano. Ens començaven a conèixer», expressa Guillem Carbonell, un dels membres fundacionals.
«Vam fer una campanya molt maca per solidaritzar-nos amb el programa 'L'Orquestra' de Catalunya Ràdio. Era un programa on es feien tertúlies molt despreocupades i políticament vorejaven la incorrecció. Eren supercrítiques i nacionalment molt desimboltes i sense complexos», expressa Xavier Mora, integrant des dels primers compassos de l'aventura del col·lectiu Esbarzer. Aquella programa, segons explica Carbonell, «va tancar perquè havia criticat les detencions de militants independentistes». «Va haver-hi moltes pressions a Catalunya Ràdio perquè relegara el programa just abans dels Jocs Olímpics. Nosaltres vam fer una campanya i un acte molt bonic a Gràcia per expressar la nostra solidaritat», completa Mora.
Hereus de l'esperit de la Crida
Als temps de ressaca de la transició espanyola, quan la represa democràtica ja tenia diferents capítols, va haver-hi un fenomen que va agitar la consciència lingüística d'una part de Catalunya. Amb les seues accions directes a Renfe o a Correus, la Crida per la Solidaritat va marcar el camí de la protesta lingüística. I, de rebot, va deixar empenta en diversos joves engalipats per les idees de combat pels drets idiomàtics dels catalanoparlants. Un exemple fou el col·lectiu Esbarzers, on els seus membres ja tenien certa experiència associativa al moviment escolta. «Vivíem una mica de la memòria de les accions de la Crida a Renfe o a Correus», expressa Roger Buch, un altre dels protagonistes fundacionals del preludi de Plataforma per la Llengua.
«Hi havia una certa consciència. La Crida havia fet molta feina, com ara amb la retolació de Renfe. La gent estava molt motivada», coincideix Mora. Hi havia un buit en l'activisme lingüístic. «Tots havíem begut molt de la Crida, però aquest moviment estava en el seu epíleg», contextualitza Carbonell. La Crida, no debades, plegaria en estiu de 1993. «Hi havia una oportunitat per ressuscitar aquell activisme per la llengua, una necessitat que nosaltres vam recollir i aprofitar amb la creació de la Plataforma per la Llengua en setembre d'aquell any», assenyala Gasull.
La transformació del col·lectiu Esbarzer en Plataforma per la Llengua, en una entitat només centrada en la batalla pel català, va trigar. De fet, no va ser un moviment espontani per part d'aquests joves, sinó que va haver-hi personalitats que van empentar perquè la punxa es convertira en persistent. «L'Àngel Colom, que devia tenir bona vista i llavors secretari general d'ERC, ens va contactar i ens va suggerir que ens atrevirem a crear una organització en defensa de la llengua a escala nacional. Ho feia, a més, pensant que estava pendent la reforma de la llei de normalització lingüística», explica Carbonell.
«Colom ens va animar a fer-ho, així com Carles Campuzano, en aquell moment al capdavant de la Joventut Nacionalista de Catalunya, qui ens va dir que podríem comptar amb el seu suport. Tot eren inputs positius perquè férem el pas endavant», arredoneix Buch. Tanmateix, va ser en una trobada a la mítica muntanya del Canigó (Catalunya Nord), en el cap de setmana del 24 al 26 de setembre, quan el col·lectiu Esbarzer va mutar a Plataforma per la Llengua. «Es va decidir que la Plataforma per la Llengua no seria una entitat en si mateixa, sinó una plataforma d'entitats de totes les organitzacions interessades», exposa Gasull. El nucli seria el col·lectiu Esbarzer, però s'hi van adherir les Joventuts d'Esquerra Republicana, la Joventut Nacionalista de Catalunya o l'Associació per la Llengua de Sabadell (Vallès Occidental), de la qual participava Carme Forcadell.
Coca-Cola, la derrota més dolça
Plataforma per la Llengua va heretar de la Crida per la Solidaritat la contundència en les accions, la recerca de campanyes amb impacte mediàtic. «En els moments previs a impulsar Plataforma per la Llengua, vam parlar amb el sociòleg Salvador Cardús, qui ens va recomanar que buscàrem objectius molt concrets i amb possibilitat d'avaluar-los. La idea era fer campanyes en positiu i tractar d'obtenir victòries concretes. És l'esperit que ha mantingut Plataforma per la Llengua fins a l'actualitat», apunta Carbonell.
«Vam jugar molt a l'equidistància. No érem de cap partit, però manteníem bones relacions i no ens mostràvem contraris als partits. De fet, vam tindre el suport inicial de les joventuts de les formacions catalanistes. La idea central de l'acció de Plataforma per la Llengua era un activisme de denunciar la manca de presència del català en un espai, bé siga un supermercat o una gran empresa, perquè aquesta situació canviara. No fèiem grans manifestacions, ni articulàvem grans relats sobre les raons de la mala salut del català. Fèiem accions molt concretes per aconseguir victòries visibles i tangibles», recorda Buch. «Vam centrar-nos molt en l'etiquetatge de productes en català», especifica Gasull.
Plataforma per la Llengua, amb el propòsit de presentar-se en societat amb una acció contundent, amb una campanya que tinguera ressò mediàtic, va plantar batalla perquè Coca-Cola comptara amb l'etiquetatge en català. «En aquell moment, s'havia elaborat l'estatut del consumidor a Catalunya i per primer cop preveia que el català fora obligatori en l'etiquetatge de productes. Era un acte de justícia perquè el català era l'única llengua d'una comunitat de parlants considerable amb aquesta desigualtat, i encara ho continua sent. Llavors, estàvem molt il·lusionats perquè es donara aquest avanç pel català, ja que només quedava que s'aprovés un reglament. Amb aquest escenari, vam pensar que fer aquesta reclamació a Coca-Cola tindria ressò», descriu.
«L'estratègia va centrar-se a aconseguir canvis en l'etiquetatge. I vam pensar: quina empresa podria arrossegar altres companyies? I se'ns va ocórrer Coca-Cola. Després vam reflexionar: en quin espai podríem fer la protesta? Havia de ser un lloc cèntric i vam escollir plaça Catalunya. Només quedava l'últim detall: què havíem de fer per captar l'atenció mediàtica? Vam pensar que fer un rècord Guinness ens donaria visibilitat, i aprofitant aquesta fita podíem fer la nostra reclamació pel català», fa memòria Mestres. Els preparatius d'aquella acció foren intensos: «Anàvem als bars a recollir llaunes de Coca-Cola i les guardàvem en un local. També pegàvem cartells pel català a les tanques publicitàries de la marca de refresc».
Plataforma per la Llengua va aconseguir reunir un 12 de desembre de 1993 unes 18.000 llaunes de Coca-Cola buides per complir el rècord Guinness, així com per exhibir una pancarta a favor de l'etiquetatge en català. A la protesta, hi van acudir figures de Convergència i Unió com ara Jaume Jané, Margarida Cardona, Campuzano, Artur Mas i Víctor Vila, i també representants d'ERC com ara Jordi Font o Xavier Bosch. L'aleshores cap de Serveis de Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Gabriel Planella, i el director general de Política Lingüística del Govern català, Miquel Reniu, també foren de la partida.
«Ha estat l'acció més contundent i, al seu torn, quasi l'única derrota. No vam aconseguir el nostre propòsit, però la nostra carta de presentació va tenir molt d'impacte», avalua Buch. El projecte, a pesar de la informalitat, de tenir la pota del col·lectiu Esbarzer com a nucli fort i la branca del conjunt de la plataforma per un altre costat, va comptar amb «bona acollida dintre del catalanisme». «Hi havia necessitat d'una entitat d'aquestes característiques. De fet, vam fer formacions a les escoles de la Joventut Nacionalista de Catalunya i a les Joventuts d'Esquerra Republicana», exemplifica per mostrar la recepció al món catalanista d'aquesta proposta d'entitat.
Disney, Ikea i Microsoft
Coca-Cola va ser el tret de sortida, però no l'única campanya visible de Plataforma per la Llengua durant els seus primers anys de vida. L'ONG del català va obtenir un triomf important a Ikea. Fou amb molta, però molta, perseverança. «A escala empresarial, vam fer moltes campanyes, especialment d'ençà que es va dividir la feina en comissions. Una de les iniciatives que exhibia la nostra tàctica va ser Ikea. Volíem aconseguir que feren el seu catàleg en català. Vam assolir-ho enviant-los primer una carta, fent una denúncia i, finalment, forçant una reunió amb els seus directius. Quan ens reuníem amb els responsables, els entregàvem un informe i els explicàvem que eren una excepció, que la resta de multinacionals sí que feien les coses en català», rescata Buch.
«En aquella reunió amb Ikea, vam donar-los un diccionari Suec-Català. La direcció d'Ikea ens va dir que tardarien quatre anys a posar en marxa un catàleg en català, i nosaltres vam ser pacients. Això sí, quan havia passat un any, els vam dir: en queden tres perquè siga realitat. I així successivament», completa qui també va actuar de president de Plataforma per la Llengua en la primera dècada de l'organització. «A la gent, els hi encantava aquesta mena d'accions i d'activisme. Com érem joves, vam buscar, fins i tot, gent més gran i amb coneixements d'economia per què ens acompanyaren a les reunions, a les quals acudíem totalment encorbatats», narra a manera d'anècdota.
Microsoft va ser un altre dels objectius. «Als anys noranta, era més important que Google. I, per tant, ens vam marcar el propòsit d'aconseguir introduir el català en els paquets d'Office. Va ser una gran victòria», apunta Gasull. La mirada de Plataforma per la Llengua va dirigir-se també cap al cinema, amb campanyes sonades com la petició de doblar Pocahontas, de Disney, a la llengua del país. «Ens concentràvem davant dels cinemes amb pancartes, però també repartíem crispetes per captar l'atenció de la gent», indica Mestres.
Aquelles iniciatives es combinaven amb una expansió de l'entitat per ciutats com ara Lleida i Sabadell fins a tenir diversos nuclis a Catalunya. De fet, Plataforma per la Llengua s'erigiria amb el temps en una entitat pel seu compte i deixaria la seua naturalesa originària d'espai al qual estaven associats organitzacions per la llengua i joventuts de partits catalanistes. Tanmateix, l'extensió dels seus tentacles per terres principatines no estava acompanyada per un procés d'implantació a la resta del domini lingüístic. «Teníem voluntat de Països Catalans, però la nostra expansió pel País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya Nord o l'Alguer ha estat posterior», puntualitza Mora.
«Encara que no comptàvem amb presència a la resta dels Països Catalans, sí que vam establir contactes amb les Illes Balears per mitjà de Joves per la Llengua de Mallorca o amb el País Valencià mitjançant Toni Gisbert o Núria Cadenes, a través d'Acció Cultural del País Valencià. D'aquells contactes, de fet, van néixer les trobades juvenils d'entitats dels Països Catalans», conta. En els inicis, Plataforma per la Llengua també va establir col·laboració amb Obra Cultural Balear o amb figures com ara l'editor i activista cultural Eliseu Climent.
La professionalització de Plataforma per la Llengua va venir de la mà de la seua ànima, de Martí Gasull. «Va tenir la visió de fer créixer l'entitat fins a superar qualsevol expectativa inicial», afirma Carbonell, qui ressalta com l'ONG del català «ha conservat sempre l'esperit de transmetre una imatge positiva de la llengua». «Un exemple ha estat la campanya del català com a llengua d'acollida quan va produir-se la nova immigració», destaca.
«Ens sentim orgullosos de tot el treball que s'ha desenvolupat en aquests trenta anys», confessa Mestres, qui va estar els primers deu anys per retornar a l'estructura quan el calendari marcava l'any 2010. «Era impressionant veure com havia crescut i els èxits que s'havien assolit», remata. Tot des de la filosofia de ser una punxa persistent a favor del català.