La xiulada a Carme Forcadell durant l’acte de commemoració de l’1-O celebrat a l’Arc de Triomf de Barcelona ha estat la màxima cota d’esperpent i degradació que ha assolit una part de l’independentisme. Mentre l’expresidenta de l’ANC i del Parlament de Catalunya s’esgargamellava per fer sentir la seva veu, una facció del neoindependentisme boomer postconvergent es dedicava a escarnir-la i alguns dels seus representants polítics es petaven de riure obertament. Es va poder veure com gaudien del moment Laura Borràs i els seus acòlits. Per postres, l’actual presidenta de l’ANC es va atrevir a comparar l’esbroncada partidista d’aquell dia amb les xiulades contra el rei d’Espanya. El lamentable símil es comenta sol.
La realitat és que, per ara, ningú no ha complert més amb la causa independentista del que ho ha fet Carme Forcadell. Va ser ella qui va liderar una ANC inclusiva, sense retrets partidistes, optimista, que movia centenars de milers de persones. Una entitat que va organitzar unes mobilitzacions sense parió al món occidental contemporani. El seu mític “president, posi les urnes”, pronunciat davant d’un milió i mig de persones, va ser el ressort que va accelerar els esdeveniments.
El seu pas a les institucions també va estar a l’alçada de les circumstàncies. Com a presidenta del Parlament va complir, amb sentit del deure, amb l’encàrrec que li havia estat encomanat per una majoria democràtica. El 6 i 7 de setembre de 2017 va permetre debatre i aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica: la primera havia de permetre que es pogués celebrar la votació de l’1 d’Octubre, mentre que la segona havia de ser la base legal pel naixement d’un nou estat en cas de victòria independentista a les urnes. Les amenaces del Tribunal Constitucional, reunit d’urgència seguint els designis polítics del govern espanyol, no van aconseguir que la presidenta del Parlament coartés les llibertats dels diputats de la cambra. Més endavant defensaria aquesta actuació davant del Tribunal Suprem espanyol: “En un parlament s’ha de poder parlar de tot” i “em vaig limitar a complir amb el càrrec de presidenta del Parlament”, diria sense dubtar davant les espanyolíssimes togues.
El 27 d’octubre del 2017, després que des de la presidència de la Generalitat s’hagués estat prop d’un mes donant voltes a l’assumpte i perdent un temps preciós, va ser Carme Forcadell qui va llegir els resultats de les votacions que havien de donar per vàlida la República Catalana: “Nosaltres, representants democràtics del poble de Catalunya, en el lliure exercici del dret d’autodeterminació i d’acord amb el mandat rebut de la ciutadania de Catalunya, constituïm la República Catalana com a estat independent i sobirà de dret, democràtic i social”. Carles Puigdemont havia deixat la declaració d’independència en suspens el dia 10 d’octubre, fent passar la ciutadania reunida a l’Arc de Triomf de l’eufòria a la decepció en qüestió de segons.
Forcadell va pagar un preu molt alt per la seva lleialtat a la voluntat popular i a l’independentisme, essent condemnada a més d’onze anys de presó –dels quals en va patir gairebé quatre- per un càrrec de sedició. Des del seu càrrec, Forcadell no podia haver fet més per l’autodeterminació de Catalunya que el que va fer: va executar tots i cada un dels passos que calien, tant abans com després de l’1-O. No tothom ho pot dir.
És per això que no puc evitar preguntar-me amb quin dret l’actual presidenta de l’ANC es permet comparar-la amb el rei d’Espanya, si ella no ha estat capaç de fer ni la meitat del que Forcadell va aconseguir. Per aquest mateix motiu em pregunto de què reia Laura Borràs, havent estat presidenta del Parlament, si de moment el seu abrandat independentisme no ha passat de ser retòrica i fantotxada. I el més risible, ridícul i incoherent de tot plegat és que aquells que xiulen la persona que va fer la declaració d’independència i aplaudeixen el que la va suspendre s’atribueixen la potestat de discernir entre botiflers i patriotes. La lliçó que es desprèn de tota aquesta història no és gaire esperançadora i dona un nefast missatge a les generacions més joves: el dia de demà no sé qui serà capaç de jugar-se-la per la llibertat de Catalunya si en comptes de rebre honors i respecte t’han d’acabar escridassant un grapat d’ingrats i indocumentats.
