A Succession han fet seva una vella regla del món del guió de les sèries de televisió que diu que és quan t’apropes al final de la història que pots fer caure estructures que desfiguren completament i sense possibilitat de retorn l’univers narratiu en el que la ficció s’ha assentat fins ara. Provocar que el terra s’obri als peus de l’espectador i abocar-lo a un futur indeterminat és una estratègia molt intel·ligent en aquest punt. Fa que tothom ara mateix s’estigui preguntant: i ara què? Saber què passarà ens abocarà a veure el tram final de Succession amb una intensitat (encara més) gran. Una intensitat compartida amb els protagonistes, que van veure com el seu món es capgirava al mateix temps que els espectadors, al tercer episodi de la sèrie (a partir d’aquí aquesta crítica conté spoilers d’aquest episodi). Els guionistes van decidir que havia d’arribar el final per Logan Roy, que fins ara havia estat el principal centre de conflictes a la sèrie. Però el millor d’aquesta decisió no es troba al tercer episodi, sinó al segon, en el que els guionistes ens van avisar que el personatge era a punt de morir però no ho vam saber/voler veure. A l’escena del karaoke, on Logan s’obre tant com pot amb els fills i demana perdó (tant com n’és capaç) el personatge s’està acomiadant. És tan evident, mirant l’escena ara que costa de creure que no ho veiéssim en el seu moment.
Novament, la clau és el paper troncal del personatge. És tan gran, que no ens podia passar pel cap que Succession fos a punt de prescindir d’ell. Però tot va començar allà: després de l’esforç del pare per cercar una reconciliació amb els fills (interessada o no, aquesta és una línia que la sèrie sempre ha recorregut amb habilitat, permetent que sigui l’espectador qui decideixi la intenció) i de la negativa de tots ells, la seva mort deixa els personatges en una situació emocionalment precària. Han d’acomiadar-se d’un pare a qui estimen però al qual no han pogut perdonar. Qualsevol espectador que s’hi hagi trobat pot reconèixer la dificultat d’haver de conciliar sentiments contradictoris en unes últimes paraules que no vols que et persegueixin la resta de la teva vida en forma de remordiments. En Kendall, la Shiv i en Roman tenen l’oportunitat d’acomiadar-se del pare, una oportunitat que molta gent no té, però no saben què fer-ne perquè no l’han perdonat. Al mateix temps saben que més endavant potser el perdonaran i aleshores a qui no perdonaran serà a ells mateixos per no haver cedit en aquell moment.
Tota aquesta pressió es fa visible en les interpretacions dels actors, que novament demostren el seu talent traslladant l’impacte de la situació a l’audiència. Especialment Sarah Snook destaca en una seqüència en què Succession, que hibrida drama i comèdia de forma que sovint són inseparables l’una de l’altra, necessita una interpretació de les que et trenca el cor. Un cop esbocinat emergeix la pregunta de què passarà ara. En els propers episodis la sèrie té el repte de ser més intel·ligent que els espectadors, que ja estan fent apostes sobre qui sortirà millor parat del repartiment de l’imperi que ha deixat en Logan. Personalment, voldria que no fos cap dels fills. Vull pensar que en Logan ha deixat lligat molt bé el seu futur per evitar que cap d’ells ocupi el seu lloc. Jo el que voldria és que ho deixés tot en mans d’en Colin, el guardaespatlles a qui fa poc en Logan havia dit que el considerava el seu amic i al que vam veure fugaçment al tercer episodi, plorant a l’aeroport. Era l’únic, de fet, que semblava genuïnament destrossat per la mort d’en Logan. Un gir així els seus fills no el podrien perdonar mai.
Succession
Creador: Jesse Armstrong
Repartiment: Jeremy Strong, Sarah Snook, Kieran Culkin
Temporades: 4
Plataforma: HBO Max