—Sona estrany, però crec que em tria ell a mi. Em semblava una injustícia la imatge que n’havia transmès la cultura de l’època immediatament posterior (Suetoni i companyia) i quina imatge de Tiberi havia romàs a la cultura popular. Pobre Tiberi! Que de pobre no en tenia res —ja ho sabem—, però m’hi vaig interessar més i, a mesura que l’anava coneixent, m’anava seduint. Em va seduir el personatge, l’època... És un emperador que queda com oblidat perquè està entre la gran obra d’August i Calígula, amb tot el que s’ha dit d’ell. I Tiberi quedava en la foscúria. Però ell havia estat el consolidador de l’obra d’August. Una feina ingrata, però imprescindible. Quan hi havia August ja era el consolidador de les fronteres, i després, quan va exercir de cap del Principat, va fer el mateix: consolidar aquell sistema polític nou que August, d’alguna manera, s’havia tret de la màniga i que va perdurar tants segles. I ell, com a personatge, costa molt d’entendre...
—D’entrada, no és simpàtic, no té empatia...
—Gens simpàtic. I quan ho intentava podia resultar inquietant. No tenia capacitat de connexió amb la resta de la humanitat; tenia cert menyspreu aristocràtic, però augmentat per la seva manera de ser. Amb algunes excepcions. Perquè sí que va estimar. Va estimar molt...
—Al seu germà, per exemple...
—En Drus, sí. I això és bonic literàriament, perquè eren dues personalitats tan diferents... Ell era tancat, introvertit, introspectiu, un girat cap a dins, i Drus era extravertit, simpàtic, agradable i de seguida enamorava tothom. Tots dos es complementaven molt bé, s’estimaven i s’entenien molt. La mort de Drus el trasbalsa absolutament. Quan sap que al seu germà, que és a Germània, li ha caigut el cavall a sobre d’una cama i està a punt de morir, ell agafa i surt corrent, un cavall rere un altre rere un altre, fins a Germània, per veure’l encara viu. I després acompanyarà el cadàver a peu en una exteriorització solemne del dolor... Tiberi va estimar molt Drus i va estimar molt Vipsània, la seva primera muller, de la qual es va haver de separar per causes polítiques... Doncs aquest personatge tan contradictori, per a mi, ha acabat representant també Roma, perquè tampoc no saps per on agafar-la, perquè té també contradiccions i arestes.
—Diu que Tiberi, com Roma, té moltes arestes. Com en altres novel·les anteriors, fa una estructura complexa per descriure aquestes diferents arestes de Tiberi i el seu món a través de moltes veus i moltes mirades diferents. En aquest cas, era més difícil per la quantitat d’informació que fa servir?
—Sí, és terrible perquè encara trobo notes. Ja no les vull mirar perquè són coses que no han pogut entrar al llibre... El que passa és que com ha estat un procés realment molt llarg...
—Quants anys ha recollit documentació?
—Deu anys com a mínim. Fa poc vaig trobar una foto que vam fer a Nàpols de fa deu anys i ja hi vam anar per visitar Capri, on Tiberi es va retirar al final de la seva vida, i Pompeia i Herculà.
—Ja tenia Tiberi entre cella i cella.
—Sí, i la dèria ja devia vindre d’abans, perquè ja havia començat a seguir-li les petjades. La qüestió és anar seguint-li les petjades.
—I per què fa servir aquesta estructura al llibre?
—Perquè de vegades se’m representen escenes. A partir d’un episodi, un suggeriment o un cel —el que sigui— se’m generen escenes dins del cap. I són aquestes escenes les que van confegint la novel·la. És Tiberi, però és Roma. Crec que, a mesura que escrivia, Roma s’ha anat ensenyorint de la novel·la. Però sí que hi ha escenes que volia que donessin una pinzellada, un to, una olor, una mica de context per descriure el món en què es movien. Per això hi ha escenes amb personatges de classes populars, com el barber...
—El barber Aureli, i tant. És un personatge que no té contacte amb cap altre personatge de la novel·la, però permet veure com viu un segment de població molt diferent dels governants.
—Exacte. És com un retaule. Són escenes per exposar situacions o moments que acabin de confegir el context. Si no, seria com si les classes populars no hi fossin. Per això els volia mostrar. De la mateixa manera que, en altres àmbits, també vull reflectir la vida tranquil·la: no tot són guerres i desastres.
—Però la història redueix el passat a fets i esdeveniments.
—Jo veig la novel·la com un teixit; hi vaig passant fils que aparentment no tenen relació directa amb la història, però sí que en tenen, perquè sense ells potser no s’acaba d’explicar tot. És com la vida. No té plantejament, nus i desenllaç, la vida.
—Com a escriptora, estructura tota la novel·la prèviament?
—Faig esquemes i, fins i tot, una pissarra...
—Des del començament?
—Jo ho veig com una botifarra [riu]. Quan tinc el què (Tiberi, Roma i la història) és com si tingués el budell. A partir d’aquí vaig posant el farciment.
—Botifarra del perol?
—Exacte. El farciment el fan elements molt diversos. I van per dins. I poden anar més amunt o més avall en funció de les necessitats o, en aquest cas, de certa cronologia que la novel·la sí que segueix. El farciment serien les escenes. En podem dir capítols, però són com escenes. Perquè tinguin coherència faig esquemes paral·lels: d’una banda, una cronologia que anava ampliant a mesura que anava llegint i documentant-me sobre els anys que abasta el llibre; al costat posava l’edat de Tiberi aquell any i fets específics de la seva vida. Després vaig afegir dues columnes per a la Júlia (anys i fets específics de les seves vides) i l’Agripina. I, finalment, una altra columna amb les escenes que coincidien amb cada fet.
—Això a l’ordinador?
—Sí. Després va arribar un punt que em vaig comprar una pissarra. Ho veus a les pel·lícules i fa riure, però a mi em funciona. Allà tinc els capítols, les fotos dels personatges (d’estàtues o de recreació de les cares) i podia anar canviant alguna cosa, i tenir en compte que algunes accions s’entrecreuen, i que al mig hi ha els capítols de la mort d’alguns personatges (que són els únics que tenen un nom de persona per títol). Així podia assegurar-me que el farciment de la botifarra quedés repartit. Això quant a contingut. L’altra cosa, que en aquest llibre m’ha costat molt de trobar, ha estat el to. No pots escriure aquesta novel·la amb el mateix to que Guillem. Ha de tenir un ritme que aboqui als clàssics, però que, al mateix temps, sigui d’ara. I em va costar moltíssim.
—Però ho aconsegueix de començament a fi. L’estructura és complexa i el lector s’ha d’esforçar a muntar el puzle, però el to no pateix distorsions.
—El que feia també era llegir en veu alta. Per trossos. Perquè tingués aquesta cadència i detectar repeticions o al·literacions. Jo tinc tendència a fer rodolins i no me n’adono.
—Això de llegir-ho també és de l’època. En un moment donat explica com li llegeixen L’Eneida a Tiberi.
—Exacte.
—De fet, el seu estil combina recursos de l’oralitat (frases una darrere l’altra que comencen amb que) i la combinació de frases llargues i d’altres molt curtes...
—D’entrada, volia fer-ho tot amb frases llargues de l’estil “així com ella baixava del dalt la muntanya, així els altres...”, i algunes de la versió definitiva són llargues, però em costava escriure-ho tot així.
—I es podia fer farragós.
—Sí, i després, sense adonar-me’n, m’han sortit també aquestes frases curtes que, de vegades, són fins i tot un mot. Marquen el ritme i poden ajudar a la lectura.
—El narrador és omniscient. Es va plantejar que cada personatge escrigués en primera persona el capítol on és protagonista?
—Sí, primer vaig plantejar-me que Tiberi parlés en primera persona. Però això era incompatible amb aquesta dificultat de comprendre el personatge. Aleshores, vaig decidir passar a la segona persona. La meva idea era que així marcaria aquesta distància amb un personatge tan difícil d’entendre. Això va quedar dràsticament eliminat gràcies a la intervenció de Joan F. Mira, que em va dir que de cap manera.
—Li va demanar que se’l llegira?
—Li ho vaig demanar i es va llegir Tiberi quan era encara una altra cosa. I he tingut el privilegi de poder-lo escoltar i que em digués que la meva gran idea no tenia ni cap ni peus. I això també és important. De vegades, val la pena d’aturar-nos i adonar-nos de la sort que tenim de gaudir de la gent literàriament potent que tenim en aquest país. I val la pena de valorar-los ara. Després d’aquell disgust inicial...
—Tenia molta feina feta?
—Bastanta. Però estava encallada. I quan Joan F. Mira em diu que la segona persona no casa amb aquesta novel·la, vaig passar a la tercera persona i tot va prendre el to que havia de prendre. Trobar-li el to a la novel·la, almenys per mi, és la part més difícil de totes, i la que em fa patir més. Va ser un moment de patiment, però després la novel·la va començar a rodar.
—Són molt impressionants els capítols de silencis i coses no dites entre Tiberi i la seua mare o Tiberi i Júlia, per exemple.
—M’agrada que digues això dels silencis, perquè em sembla que els silencis o les omissions formen part de la novel·la. Són les coses que es poden suggerir; les coses que algú, en llegir-ho, pot pensar que hi són, que s’insinuen o no. Hi ha el joc perquè cadascú, quan s’ho llegeixi, s’hi trobi el que vulgui o pugui trobar. A l’hora d’escriure literatura, m’agrada no explicar-ho tot, no condicionar tant el lector. Ni tot el que vull ni tot el que sé.
—Hi ha una metàfora que recorre el llibre des de la primera frase: les àligues que veu Tiberi —i que ocupen la portada.
—Se m’ha omplert d’àligues, la novel·la! Són el símbol de Roma. Literalment eren el símbol de la legió. Per això era tan important la recuperació dels estendards de les àligues. N’hi ha també una lectura del vol de les aus com a auspici. Però és que, a més a més, les àligues m’han vingut a buscar a mi. Sembla estrafolari, però va succeir. Vam anar a Capri, a la Vil·la de Júpiter, que és la gran fortalesa que es va fer construir Tiberi i on va viure els darrers anys de la seva vida. És dalt d’un penya-segat, en un lloc molt bonic. I quan arribem a dalt, després d’una pujadeta...
—Va sortir una àguila?
—Sí! I com ja estava imbuïda de Roma i la història de Tiberi, vaig sentir que era Tiberi que em deia endavant. Però és que després vam anar a l’antiga Germània, l’actual Alemanya, a la frontera entre l’Imperi i els pobles germànics, que quedaven a l’altra banda del riu. Vam resseguir la situació dels poblats i vam anar allà on va morir Drus: els legionaris hi van alçar un cenotafi, un monument funerari sense les restes (que es van emportar cap a Roma). I quan marxàvem del cenotafi vaig alçar la vista al cel i hi havia dues àligues. Dues. Els dos germans, Tiberi i Drus, vaig pensar. I en tinc testimonis. Reconec que podria haver estat suggestió —que fossin dos corbs i a mi em semblessin dues àligues—, però no estava sola i els altres també van veure àguiles. I per això, quan vaig veure que la novel·la també s’havia omplert d’àligues, vaig decidir que la primera frase de la novel·la seria: “No hi ha àligues al cel”.
—Bon començament.
—Això és, en part, culpa d’en Xavier Aliaga, perquè la seua última novel·la, Ja estem morts, amor, té un començament meravellós, d’aquells que et fa ràbia no haver escrit. I des d’aleshores, m’hi fixo més en els començaments. I per a aquesta novel·la en volia un amb aquesta força. La literatura també és això. Influència mútua. •