Glòries del gènere negre

Raymond Chandler: la convulsa vida del gran ‘negrot’

La reedició per pel segell Alrevés de la canònica biografia de Frank MacShane sobre l’escriptor Raymond Chandler ens acosta a la trajectòria brillant però agitada d’un dels grans referents del gènere negre i pare d’un dels personatges més carismàtics de la història, el detectiu Philip Marlowe.   Obrim les portes en EL TEMPS al món convuls d’un dels grans novel·listes, sense més etiquetes, del segle XX.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fent una síntesi entre el títol d’una de les seues obres més importants, The big sleep (La gran dormida, 1939), i l’argot dels aficionats a casa nostra del gènere negre, els coneguts com a negrots, podríem definir Raymond Chandler (Chicago, 1888 - La Jolla, Califòrnia, 1959) com El gran negrot. Com a mínim, un dels grans pares de la novel·la negra nord-americana. Chandler, escriptor talentós, amb una enorme voluntat d’estil, era molt més que això. I aspirava a tenir una obra literària que l’ajudara a transcendir la cotilla genèrica. No ho va aconseguir: el seu nom serà associat per sempre més al personatge que va parir, el detectiu privat Philip Marlowe


Aquesta tensió literària l’acompanyà al llarg de la seua vida, com ara les nombroses incidències associades al tarannà esquerp, depressiu i molt inestable emocionalment. I a un alcoholisme que condicionà les relacions socials i el dugué a la tomba, a 70 anys. Gairebé tres quarts de segle viscuts amb intensitat, entre convulsions diverses i períodes més o menys curts d’una certa plenitud personal i professional. “He viscut a la vora del no-res”, escrivia Chandler a la seua agent de Londres dos anys abans de morir. Un veritable autoepitafi.


Una prolixa existència recorreguda per La vida de Raymond Chandler, la canònica biografia del crític i escriptor Frank MacShane, del 1976. L’obra fou publicada a l’Estat espanyol el 1977, per Bruguera, i ara ha estat recuperada per Alrevés. D’ençà de la publicació del llibre han aparegut —com és lògic en un personatge tan llaminer— un bon grapat de noves biografies sobre Chandler, però la de MacShane continua sent una magnífica porta d’entrada per la profusa documentació emprada i pel tractament crític de l’obra. Una exhaustivitat ressaltada a la introducció de la nova edició pel llibreter Jordi Canal i Artigas i l’estudiós i crític Àlex Martín Escribà, referents del gènere negre a casa nostra.

Chandler: timidesa i arrogància

Un dels esforços de la biografia és descriure el personatge en la seua considerable complexitat personal. Sota la corfa esquerpa i les seues incapacitats socials, bategava en part “un somiador, un poeta dels ideals d’amor, bellesa i generositat”. Algú que, per culpa “de l’abisme existent entre aquests dos nivells de la realitat, patia intensament”. I estava subjecte a “impulsos contradictoris”, escriu MacShane. “El meu tarannà és una desagradable barreja de timidesa externa i arrogància interior”, resumia el mateix escriptor.


Com es forja un tarannà no deixa de ser un misteri, però el petit Raymond Chandler, de família amb orígens irlandesos, va haver de patir en la primera part de la seua infantesa als Estats Units un pare alcohòlic que l’escriptor definí com “un autèntic porc”. Florence, la mare, se’n divorcià i es traslladà a Anglaterra, a un suburbi del sud de Londres. Chandler, que suportava malament els seus orígens irlandesos, que associava al catolicisme i la classe treballadora, era un xiquet malaltís, nerviós i impulsiu que valorava molt positivament la formació en els clàssics de l’escola pública anglesa. 

Un fotograma de La gran dormida (1939), amb Humphrey Bogart en la pell del detectiu Philip Marlowe, associat per sempre a la seua imatge. Amb la també inoblidable Lauren Bacall donant rèplica


Empès per la família, el 1907 ingressa en l’Almirallat britànic en una feina administrativa i tediosa. En uns mesos pren consciència de l’errada. “Volia ser escriptor, però sabia que el meu oncle irlandès no passaria per això, així que vaig pensar que l’ocupació en l’administració civil em deixaria tal vegada hores lliures per escriure”. Va dimitir, enmig d’un escàndol considerable en el seu entorn. I començà a escriure. Una poesia d’alè romàntic que no passarà als annals literaris. Chandler —intueix MacShane— no ha llegit encara Yeats ni Pound, el seu és un gust de vella guàrdia poètica. Sortosament, comença a iniciar-se en una altra escola que li resultarà més fructífera, la del periodisme, amb articles en diverses publicacions “d’un preciosisme intolerable, però de to molt incisiu”, diu Chandler.


El futur escriptor va esmolant el seu estil, però els intents de consolidar una carrera literària no fructifiquen. En part perquè, després de renunciar al seu treball en l’administració, no té una base econòmica que li permeta anar fent camí. Intueix que no té futur a Anglaterra. I li demana 500 lliures a l’oncle per tornar a Amèrica, tot i no sentir una gran identificació amb els Estats Units i haver d’obrir-se pas amb un accent anglès que “tomba de tos”. És l’any 1912. Chandler se sent desarrelat. Però aquesta dualitat americana-britànica és important per entendre l’obra de l’escriptor.


Poc després s’esdevé una experiència cabdal per a Chandler, la participació en la Primera Guerra Mundial, a partir del 1917. “Una vegada t’has vist obligat a dirigir un escamot sota el foc directe d’una metralladora, res no torna a ser el mateix”, escriuria Chandler anys més tard. El salvatgisme i la violència extrems de la guerra de trinxeres deixaren ferida. Entre les experiències més esfereïdores, caldria esmentar que va ser l’únic supervivent del seu escamot després d’un atac amb granades.


A la tornada de la guerra es produeix un altre fet significatiu, l’enamorament de Cissy Pascal, una dona d’una bellesa excepcional però divuit anys més gran. Es casaren. I el matrimoni durà fins a la mort d’ella. La diferència d’edat no fou cap entrebanc seriós als inicis: a més d’una dona atractiva, Cissy era una persona vital i amb un punt boig, fins a l’extrem de fer les tasques domèstiques completament nua. No era, precisament, una figura materna. Però en la mesura que Chandler madurava i ella era una anciana acaçada per les xacres, es generà una de les disfuncions que enterboliren la vida personal del creador de Marlowe.

Després de la catarsi

Per l’època del casament, el 1924, Chandler comença a treballar com a executiu d’una empresa petroliera. En el treball passa per ser una persona dura i busca-raons. I combat la pressió amb la beguda. Encara no és un gran bevedor, però quan n’abusa trau un mal humor covat per les experiències, les exigències de la feina i les topades matrimonials. Cau en la depressió. I es presenta en els banquets anuals del petroli totalment borratxo, envoltat de coristes. Chandler, de fet, té diverses relacions amb dones joves a la feina, escaramusses que també li provoquen problemes. El nostre preat escriptor és, aleshores, un personatge no massa edificant. El 1932 el fan fora de la feina. Té 44 anys. I encara no ha escrit ni una sola de les línies que el farien famós. “Fou la pitjor crisi de la seua vida, però va ser necessària”, alerta MacShane. Qui sap si els lectors devem molt a aquell període convuls i lamentable de la vida del nostre escriptor.


Deixant de banda les elucubracions, el fet cert és que aquesta solsida provoca que Chandler recupere el projecte de ser escriptor. Alguns relats precedents estan escrits sota la influència de Henry James, “són massa florits i literaris, i no tenen la vitalitat de la ficció autèntica”, explica MacShane. Cap al 1932, el principal influx és Ernest Hemingway, a qui considera el millor novel·lista americà del moment. Mentre va forjant el seu estil, tanmateix, se li acut que podria provar sort en els pulp magazines, “guanyar diners mentre aprenia”. 


Una de les més significatives és Black Mask, una revista que, de la mà d’escriptors com Dashiell Hammett, esdevé el referent de la versió hard-boiled —més dura i crua— de la narrativa de detectius. Chandler recopila diversos números i para atenció en l’escriptura de Hammett, a qui admira per l’autenticitat dels relats i pel llenguatge. El nostre escriptor, a més, se sent molt més identificat amb aquesta línia que amb els pomposos relats detectivescos britànics, en els quals l’assassinat és “un assumpte de les classes altes” i les trames i personatges són “inversemblants”.

Una coberta de Black Mask, la revista que canvià el gènere negre als Estats Units. Entre els autors d'aquell número, Dashiell Hammett, un escriptor admirat per Chandler.


Chandler encaixa en Black Mask, hi publica mitja dotzena de relats, però s’esforça a lluitar contra les convencions del subgènere, l’acció continuada i la prolixitat d’assassinats. Volia fer entendre als lectors que també els podien agradar les descripcions i els diàlegs, extraure’n emocions. I, per sobre de tot, hi havia l’autoexigència literària: “Anomene literatura els relats de misteri, els exigisc la mateixa categoria que a qualsevol novel·la, i m’enfronte a l’extrema dificultat de la forma”, escriuria reconeixent abans la seua peculiaritat. Per abreujar la part més coneguda de la història, ja sabem que això ho va aconseguir: amb pics de qualitat més alts o no tant, en ocasions, Chandler va proveir el gènere negre de volada i consistència literària, d’un inconfusible estil que tingué una influència cabdal sobre la literatura i el cinema. La formació anglesa i la mentalitat nord-americana —més el talent natural— es donaren la mà per crear quelcom distintiu. 


Les novel·les La gran dormida, Adéu, nena, La finestra alta, La dama del llac, La germana petita, El llarg adéu i Playback, publicades entre 1939 i 1958, foren el seu llegat novel·lístic, indubtablement rellevant, marcat per l’ús d’un narrador en primera persona, el detectiu Philip Marlowe, que atorgava a la narració diverses textures, del cinisme a una certa tendresa. Producció rellevant però curta. De primer, perquè Chandler comença a publicar tard i era un escriptor minuciós i exigent. I és decisiu en aquest punt que, malgrat l’èxit de les seues novel·les, els ingressos per les vendes resulten insuficients. Com altres escriptors, ha de recórrer a Hollywood (“un cementeri del talent”, diria) per completar els seus ingressos com a guionista.


Relació, de nou, difícil i convulsa. Hollywood li va fer el regal de la confusa però atractiva adaptació de La gran dormida, The big sleep (1946), amb William Faulkner entre els guionistes, un film que, segurament, ha fet molt per difondre l’obra de Chandler. A canvi, obtingué no pocs traumes, com ara treballar al costat de Billy Wilder en el guió de Double indemnity (1944), “una experiència angoixosa que probablement ha acurtat la meua vida”. 
Mai no es trobà realment còmode en el cinema. L’adaptació de la seua pròpia novel·la La dama del llac es negà a signar-la per considerar-la un guió molt dolent. I el treball amb el guió de The blue dhalia, que sí que va signar, resultà traumàtic, va exigir un gran esforç per part de Chandler per salvar el projecte del desastre. Ho va fer. I fins i tot fou nominat a l’Oscar, però la sensació era d’ofegament. “No m’importa la meua reputació com a guionista perquè no m’agrada escriure guions i mai m’agradarà. Faig aquesta feina per guanyar diners”, assegurava.

Per acabar-ho d’adobar, Chandler tampoc no es va entendre amb Alfred Hitchcock en l’escriptura d’Estranys en un tren, adaptació de la novel·la de Patricia Highsmith. Entre més, perquè, a pesar d’interessar-li molt el tema de la culpabilitat que contenia el llibre, l’escriptor considerava poc versemblant la trama. El treball final de Chandler no va agradar al director britànic. A ell, tampoc. Curiosament, la pel·lícula fou un gran èxit que l’escriptor considerava un signe del seu fracàs.

Cartell anunciador de La dàlia blava, del 1946, amb guió de Chandler, com es pot observar als títols de crèdit. 

El nostre home, fet i fet, va gaudir d’un considerable reconeixement crític i entre el públic, però mai no acabà d’exorcitzar els seus fantasmes, les estretors econòmiques o l’ombra que el perseguia en forma de persones que, sovint, li plantejaven la maleïda pregunta: “Escriu vostè molt bé; per què no intenta una novel·la seriosa?”. 

El tram final de l’existència de Chandler fou bastant desgraciat. La seua anciana esposa començà a patir diverses malalties cròniques. I ell mateix tenia bronquitis recurrents i al·lèrgies cutànies. Fins i tot se li va diagnosticar herpes, mals que combatia amb el consum de morfina. A pesar d’una intermitent tendència a entusiasmar-se amb els seus projectes literaris, el seu caràcter aspre i la tendència al sarcasme li jugaven males passades. 


La mort de Cissy agreujà les coses. Chandler tractà de recuperar el temps amb relacions impossibles i traumàtiques. Tornà a beure en excés. I tingué una mort “trista i impersonal”, en paraules de MacShane, a més d’un funeral igualment fred. Tot just quan planejava fer del seu turmentat detectiu, Philip Marlowe, un home feliçment casat. En una novel·la que no arribà mai a escriure. Chandler morí abans de redimir el seu famós detectiu. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.