-Com va ser el procés de fer l'adaptació del clàssic de Joanot Martorell?
L’original de Tirant lo Blanc són unes mil pàgines, aproximadament, escrites en llengua medieval. És una meravella lèxica, estilística... però no és de fàcil accés. Aleshores, el procés que jo he seguit ha estat, d’una banda, treure l’estructura de l’aventura completa, des que troba Guillem de Vàroic fins al final de la seua aventura. Sí que ens deixem abans una espècie de preqüela que hi ha en el Tirant quan parla de l’aventura de Guillem de Vàroic. Aquella part la vam fer fora: nosaltres comencem en el moment que apareix Tirant en la novel·la. L'obra té l’avantatge de tenir una estructura molt perfecta, i això et permet -diguem-ne- escalar-la sense que el conjunt se’n resentisca.
Quan concentres mil pàgines en cent vint-i-cinc t’estàs deixant fora un noranta per cent de les coses. Aleshores, no treus fragments sinó que el que fas és una reescriptura completa en la qual recuperes els passatges que tenen el valor dramàtic i les anècdotes que ajuden a explicar el personatge. És com si hagueres de fer una mudança en una casa però no pogueres de tocar cap de moble. És a dir, t'has de dur la llum de la casa i traslladar-la a un altre tipus d’estructura. Però ací ajuda que el Tirant lo Blanc és una obra perfecta, en el sentit que deia Borges, qui remarcava que les obres perfectes són aquelles capaces de sobreviure a qualsevol tipus de maltractament sense perdre l’ànima.
-Què ha estat el més complicat d’aquest treball?
El que comentava: fer la selecció. Fer la tria de quins passatges anaven a reescriure’s i a reproduir-se. Això per un costat. Després, per un altre, també és difícil traslladar el pols de la novel·la, perquè en ser una reescriptura és un treball personal, però també has de ser molt fidel a l’obra i ser capaç de traslladar això intentant mantenir l’eco de l’original. L’original és una meravella, té una llengua molt sumptuosa. És molt directe i, al mateix temps, molt ric. Així doncs, tractar l'obra sense que es perdés alguna cosa pel camí ha estat tot un repte.
-Què anem a trobar de diferent en aquest Tirant?
Aquest Tirant té tres coses diferents respecte d’anteriors edicions. D’una banda, i allò més evident, és l’aposta estètica de Paula Bonet, que és fantàstica. Paula no només és una artista excel·lent sinó que ha tingut la intel·ligència i la sensibilitat suficient com per a captar l’essència de Tirant lo Blanc. Pense que aquesta portada és la millor tesis de l'obra que es puga fer, perquè ací està tot, en aquesta superposició està l’home i el cavaller. D’altra banda, hi ha la meua reescriptura, en aquest cas la part d’aproximació lingüística. I, finament, és una obra que arreplega en un volum la totalitat de l’aventura de Tirant lo Blanc.
Moltes vegades, quan ens han explicat l'obra en l’institut o en l’escola, sempre s’han centrat en la part del vodevil de Constantinoble, és a dir, Tirant, Carmesina, Plaerdemavida, la Viuda Reposada... i d’aquest entorn no han eixit. I, en realitat, això és un vint-i-cinc per cent de la novel·la. Nosaltres el que hem intentat és equilibrar els continguts tal i com estan en l’original.
-Com ha estat treballar amb Paula Bonet?
És una sort completa comptar amb Paula en un projecte així, perquè t’aporta no només el seu talent com a artista sinó també la seua intel·ligència i la seua capacitat per a captar l’essència del personatge. En aquest cas, faig primer la versió escrita. Paula llegeix aquesta versió i, a partir d’aquest moment, ella decideix plasmar Tirant en quinze dibuixos. Tot, amb l’assessoria de Vicent Baydal, membre de l’editorial i doctor en història, un fantàstic medievalista. Vicent el que fa és -diguem-ne- una assessoria històrica per tal que quan Paula dibuixe una corona o un vestit siguen del segle XV. Hem treballat d’aquesta manera: Paula rep el text i, a partir d'aquell moment, l’interpreta.
-Les composicions de la il·lustradora valenciana doten l’obra d’una personalitat i un estil molt característic. Com creus que n’hauria estat el resultat sense elles?
No m’ho plantege. El llibre no és el resultat d’afegir parts inconnexes, sinó que és una obra de totalitat. Aquest llibre no existeix sense les il·lustracions de Paula Bonet, l’aposta era comptar necessàriament amb elles. Són tan importants com el text, tan importants com l’assessoria de Vicent Baydal, tan importants com la traducció de Toni Sabater o les decisions de l’editorial. No pots treure les il·lustracions o el llibre desapareix.
Portada del llibre 'Tirant lo Blanch'.
-I quin ha estat el paper de l’historiador Vicent Baydal?
El que ens ha donat Baydal és la pàtina de versemblança de la història. Nosaltres, com a lectors, podem fer-nos una idea, però parlar-ne de l’estètica del segle XV valencià o del segle XV proto-europeu és difícil si no tens algun expert, per a no acabar tocant d’oïda. A més, Vicent fa una cosa molt interessant, fer algunes anotacions històriques per al lector, breus apunts per entendre els personatges o els conflictes.
-En una de les últimes presentacions del llibre va afirmar que la història tant pot agradar a un seguidor de la sèrie Joc de trons com de la trilogia eròtica 50 ombres de Grey. Com expliques això?
Molt fàcil. Quan ens parlen d’un clàssic, la gent trau el bolígraf de fer exàmens, s’espanta. Pensa que és un avorriment. I és tot al contrari: un clàssic és un clàssic perquè ha sobreviscut al temps, perquè no ha perdut el seu interès ni la seua vigència. Llavors, jo crec que la gent que entre en Tirant lo Blanc es quedarà molt sorpresa en aquell sentit. Per què ens agrada Joc de trons? A la gent li agrada perquè diu que és una obra d’una violència molt real; doncs Tirant lo Blanc és una obra d’una violència terrorífica en alguns moments. I està farcida de batalles. També pot agradar per les intrigues de palau, les traïcions i els personatges fets de diverses capes que són capaços de evolucionar. És a dir: Tirant lo Blac.
I quant a 50 Sombras de Grey, ho deia un poc en broma, però en realitat la de Martorell és una obra d’un erotisme tremend, radicalment moderna en aquell sentit. Hi ha voyeurisme, homosexualitat, trios, bodes sordes, infidelitats, etcètera. És totalment vigent. Té passatges altament eròtics que els firma 50 ombres de Grey sense cap problema. La paraula clau del Tirant és desig. És una obra plena de desig, de passió. I això és el que garanteix la seua vigència.
-Aquesta adaptació pot ser una manera d’apropar el clàssic valencià a un públic més extens? Com està sent l’acollida?
L’acollida està sent molt bona. Nosaltres teníem molt bones expectatives perquè confiàvem molt en la força de l’original. I confiàvem totalment en la proposta estètica de Paula Bonet, però la resposta està sent brutal, fantàstica. Estem molt contents. La gent ha fet una acollida meravellosa. Confiàvem molt, però no fins el punt que es convertira en un èxit tan immediat i, sobretot, tan transversal. De vegades, tens por de fer una obra que només agrade a un sector més acadèmic, o a un sector més popular...
I sí, l’obra és una manera d’apropar el clàssic a un públic més extens. No es planteja com una obra juvenil sinó que és una obra per a accedir-hi a partir de, diguem-ne, els quinze anys. I perfectament vàlida per a adults. Els adults que l’han llegida ja i que no coneixien l’original no només s’han divertit molt sinó que alguns s’han animat a llegir el Tirant lo Blanc original. És a dir, no és un llibre que substituïsca la lectura de l’original: és la porta d’entrada, allò que et fa dir «si això està bé l’original ha de ser la bomba!».