Xavier Aliaga: «Un final potent fa que els lectors duguen la novel·la al cap un temps»

—Explica als agraïments que Jaume Pons Alorda el va esperonar a “aprofundir en la indagació sobre el dolor” que ja era a la seva anterior novel·la, Les quatre vides de l’oncle Antoine. L’objectiu, doncs, era indagar en el dolor?

—És cert que, quan es publica Les quatre vides..., una de les coses que detecte —sobretot a partir d’alguna crítica i del comentari del Jaume Pons— és que el llibre impacta, entre d’altres coses, per aquesta indagació sobre el dolor. Però allò era una història personal i vaig pensar que més endavant podia aprofundir-hi més des de la ficció. De tota manera, el que volia fer després de Les quatre vides... era una novel·la més llarga, de més abast, però es va publicar un projecte molt semblant, molt ben parit i amb moltes concomitàncies amb el que jo volia fer, i guarde aquell projecte en el calaix. Llavors torne a la novel·la on podia explorar més el tema del dolor. I fer-ho des de la llibertat de la ficció. 

—La narradora comença dient “Em diuen Anaïs i vaig morir quan tenia setze anys. Em diuen Anaïs i és perquè estic morta que us podré contar tota la història”. La història sobre com els seus pares van viure el dolor de la seua pròpia pèrdua, i la de la seua germana. Els lectors ens empassem bé aquesta aparent incoherència de la morta narradora. Juga amb l’avantatge d’un background que tots tenim en literatura i cinema fantàstic?

—Sí, faig aquest joc perquè crec que un nombre de lectors considerable entrarà en el joc. Entenc que algú no hi vullga entrar, però encara que no entren en el joc, espero despertar el seu interès. També volia jugar amb una mena de realisme màgic per introduir un element misteriós en les meues novel·les, cosa que no havia aconseguit mai. M’abellia començar així. 

—L’objectiu final era parlar sobre el dolor, sobre com vivim la pèrdua d’una persona propera?

—Per primera vegada partia sense esquema. Jo, quan faig tallers d’escriptura sempre els dic que han de treballar amb uns esquemes tan tancats com siga possible, perquè això ens ajuda a arrencar, a ser coherents i a no perdre’s. Admire molt la gent que és capaç de fer-ho, de començar a escriure sense saber on va, però per a mi és una manera antinatural de treballar. Però en aquest cas es va plantejar tot així: tenia uns personatges i volia posar-los en la proveta, a veure què passava. Ja que fem ficció, fem-la amb totes les conseqüències.

—I ha anat bé?

—Té les seues dificultats, perquè aquell començament no era el primer que tenia; Anaïs, primer, no era la narradora, per exemple... Però ha estat molt interessant com podia anar movent les peces en funció de com els personatges anaven reaccionant. És una novel·la molt dura, que no és fàcil d’escriure, però he trobat interessantíssim el procés. 

—El final el tenia pensat quan va començar a escriure? 

—No. Jo tinc clar el tema i un disseny de personatges. I amb això tire milles. Hi ha un moment que Anaïs s’apodera del llibre d’una manera que no sabria explicar. Quan Anaïs esdevé la narradora, això implica fer molts canvis sobre el projecte inicial. Això, que pot semblar una bogeria, ho he trobat interessantíssim. I no descarte tornar-ho a fer. 

-Crea uns personatges que pot descriure perfectament perquè són periodistes —la professió que combina amb la literatura. Volia unes vides professionals que poguera controlar per centrar la imaginació en la pèrdua i el dolor?  

—Volia vides professionals que poguera controlar. Ara acabe de llegir la novel·la d’Adrià Pujol, que es posa en la pell d’un programador de videojocs. A mi aquest tipus d’immersió em sembla molt interessant i prou meritori, però ja era prou difícil fer la immersió en el dol i en el dolor. De fet, això va sorgir de manera natural. Sí que és cert que volia que foren personatges aliens a mi en altres aspectes, que foren personatges amb els quals compartisc la professió, però que siguen aliens als meus orígens: són persones de classe alta i amb la vida resolta. Jo, en canvi, vinc d’una família de classe treballadora i d’una ciutat petita. Tampoc controlava tant els personatges. De fet, va arribar un moment que pensava que els personatges em controlaven a mi. 

—Una marca d’estil en aquesta novel·la és que juga amb les el·lipsis de fets que coneixem deixant al final una preposició viuda: un de o un que i punt. És un recurs que ja havia fet servir? 

—Després d’escriure la novel·la, he llegit Jordi Cussà i he vist que ell també el feia servir. I Núria Cadenes, que sí que havia llegit, també l’utilitza de tant en tant. Fins i tot, l’Adrià Pujol ho introdueix en aquesta última novel·la. És una manera de treballar amb l’el·lipsi. La novel·la té una concentració molt gran. La meua novel·la és més curta, i la idea és que hi haguera una concentració molt gran, tant de continguts com literària.

—Ha condensat molt?

—Hi ha hagut un nombre considerable de capítols que han anat directament al fem. És una cosa que vaig fer a Les quatre vides de l’oncle Antoine i vaig veure que em funcionava. Sempre havia estat molt renuent a rebutjar feina feta, però en aquest cas pensava que li havia d’anar bé. I la gent que ha anat llegint les diferents versions que he fet també m’ho deia. És a dir que aquelles el·lipsis formen part d’un procés d’el·lipsi més gran.

—Hi ha una relació entre una menor i una professora i sembla que la veu narradora disculpa l’actitud de l’adulta. Per un moment sembla que no sigui un abús pel fet de ser una relació homosexual. Tot s’entén quan recordem qui ha escrit la novel·la. 

—Tot s’entén millor al final. Ja he dit alguna vegada que la literatura catalana actual ha guanyat molt amb perspectiva, en la qualitat de l’escriptura i en temàtiques —és a dir, que s’està fent bona literatura catalana—, però sí que hi ha un aspecte que es tendeix a negligir, que és el tancament de les històries: tancar-les d’una manera que siga impactant, que diga coses. Hi ha històries que sabem com acabaran des de les primeres pàgines i es fia tot a la perícia escriptora de l’autor. Jo volia reivindicar una mica la potència del final. I al fil d’això també voldria que els lectors es replantejaren tot el que han llegit. És la manera que aconsegueixes que, durant un temps, duguen la novel·la al cap. Una cosa que em resulta irritant d’algunes novel·les és que, quan arribes al final, les oblides en cinc minuts. Potser t’ho has passat molt bé llegint-les, potser són bones novel·les, potser estan ben escrites, però, si vols colpir, la novel·la l’has de dur penjada quan l’acabes. T’ha de fer reflexionar. 

—El seu final també obliga a pensar sobre la importància que té —o que li donem— a la intenció de l’autor. Amb una intenció diferent per part de l’autor, s’obri una relectura de la novel·la.

—Ha de començar una reflexió sobre les coses que ha llegit, sobre el dol, el poder sanador de la ficció, sobre com aprofitar les oportunitats en les reconstruccions personals i fer-lo entrar en una altra dimensió: històries que tenen històries dins que tenen històries dins. Com un joc de nines russes. És una cosa que ja havia fet per a gent més jove en El meu nom no és Irina i que sempre m’havia quedat l’espina de fer-la per a adults. Encara que els lectors joves s’enfadaven molt per la manera com els trencava els esquemes al final (s’enfadaven de veritat), volia traslladar-ho al camp adult.

—És, en certa manera, una defensa del poder guaridor de l’escriptura? 

—És una de les ramificacions que té. Jo havia emprat Les quatre vides... per tancar un procés de dol personal i era una manifestació molt fefaent del poder sanador de l’escriptura. I en aquesta novel·la volia provar que, des de la ficció, també es poden plantejar històries que ens ajuden a afrontar determinades qüestions. A Vides desafinades vaig fer una aposta de cruesa i sadisme en els personatges potser massa gran. La novel·la va funcionar bé, però em feia la sensació que havia estat molt bèstia amb els personatges. Encara que siguen personatges de ficció sempre et queda...

—La pena d’haver-los maltractat? 

—Sí. Per això en aquesta novel·la volia que, tot i la duresa de la novel·la, entraren escletxes de llum. De fet, hi ha hagut lectors i lectores que han aplicat a la novel·la un adjectiu que, al principi, m’ha desconcertat, però que em resulta molt edificant: que és una novel·la bonica. Malgrat la duresa de la novel·la, l’han trobat gratificant per aquestes escletxes de llum. 

—També és gratificant l’aposta literària. 

—Clar, jo valore molt l’escriptura en una proposta narrativa. L’escriptura no ha de ser funcional i planera; ha de ser una escriptura treballada que recompense el lector, que siga una lectura productiva des del punt de vista de l’artefacte: que hi haja recursos, que siga una prosa treballada...

—Literatura?

—Clar. La literatura no és redactar. Són dues coses absolutament diferents.