Anàlisi

Els jutges i la irreversibilitat

Joan Ribas Tur, Professor d’economia i coordinador acadèmic a ESCI-UPF, School of International Studies, analitza per a EL TEMPS una possible mesura perquè els jutges tinguen més prevencions a l'hora de causar greuges corregits, molt a posteriori, pel Tribunal Europeu de Drets Humans.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquest mes de novembre han passat cinc fets que han malmès de manera molt important la imatge de la justícia espanyola. Primer, la fiscalia del Tribunal Suprem ha confirmat l’acusació per rebel·lió contra Cuixart i Sànchez per gestionar la manifestació a la Rambla de Catalunya el 20 de setembre de 2017 i a Bassa, Forcadell, Forn, Junqueras, Romeva, Rull i Turull per organitzar el referèndum de l’1-O i la declaració del Parlament del 27 d’octubre. Després, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha sentenciat que Otegi no va tenir un judici just en el cas Bateragune. Altrament, el Tribunal Suprem s’ha autocorregit en el cas de l’atribució als bancs o als clients de l’impost de les hipoteques. En quart lloc, PP i PSOE han pactat el nomenament de Manuel Marchena com a president del Tribunal Suprem i del Consell general del Poder Judicial abans de pactar els noms dels vocals que hauran de nomenar Marchena d’aquí unes setmanes. I per últim, un cop consumat el pacte anterior, s’ha sabut que el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó va enviar un missatge als seus senadors vantant-se que amb l’acord amb el PSOE, ells controlarien, a l’ombra, la sala segona del Tribunal Suprem. Un fet que ha anat seguit de la renúncia de Marchena a assumir el seu ascens.

El quart i el cinquè cas demostren que a Espanya la separació de poders no és efectiva i la justícia no és independent. Si la justícia fos realment la deessa amb els ull embenats que la representa, no hauria calgut organitzar l’espectacle que han ofert el PP i el PSOE per renovar el Tribunal Suprem. El cinquè cas ensenya cruament que a la manipulació política dels jutges s’ha d’afegir un exhibicionisme i una fatxenderia impensables en estats europeus amb democràcies una mica més treballades. El tercer cas demostra una manca alarmant d’independència i professionalitat i ha fet veure a molta gent que la màxima instància del sistema judicial espanyol atén, quan cal, a raons de part, i és capaç de fer la rectificació en públic d’una sentència, perquè no era del gust de la banca.

Els nou presos protagonistes del primer cas fa molts mesos que estan tancats en presó preventiva -alguns ja hi porten més d’un any- acusats de rebel·lió. La rebel·lió i el cop d’estat són acusacions molt greus i se’ls demana fins a 25 anys per un delicte que ni la immensa majoria de professors de Dret Penal de les universitats espanyoles, ni els jutges d’Alemanya, Bèlgica o Escòcia veuen enlloc.

Més enllà de la presó preventiva, tothom treu dues conclusions. La primera, que seran condemnats a molts anys de presó. La segona, que probablement algun dia el TEDH revocarà aquestes condemnes, de manera que ara es juga la primera part d’un partit que acabarà d’aquí uns anys a Estrasburg. És cert que no sabem què farà el TEDH, però a la vista del que ha passat amb Arnaldo Otegi o el que va passar amb els condemnats per cremar fotos del rei, sembla raonable conjecturar que els jutges d’Estrasburg esmenaran, algun dia, novament, els jutges de Madrid.

El segon cas és un exemple d’error judicial. Hi ha un acudit sobre la diferència entre els errors dels metges i els errors dels arquitectes que ens pot ajudar a situar el problema: els metges enterren els seus errors i els arquitectes els construeixen. Acudits a part, la demostració que els errors dels metges són pitjors que els errors dels arquitectes és trivial i empírica: tothom prefereix viure en una casa lletja que en una tomba maca. Els errors dels jutges són molt més greus que els errors dels arquitectes, però llevat d’una sentència de pena de mort no són tan greus com els dels metges.

El concepte tècnic per discutir el tema dels errors, de metges, arquitectes o jutges, és el d’irreversibilitat. Una cosa és irreversible quan no és possible revertir-la per tornar a l’estat original. La mort és irreversible. La resta d’errors, de metges, arquitectes o jutges són reversibles, en major o menor mesura, depenent de la magnitud i del tipus de dany causat. Llevat de la mort, la resta és un continu de grisos entre el blanc i el negre. Però, què passa quan els jutges s’equivoquen i son revocats per una instància superior? Quan el TEDH corregeix al Tribunal Suprem espanyol, com en el cas Otegi fa uns dies i tal vegada d’aquí a uns anys amb els acusats de rebel·lió pels fets de la tardor de 2017, què passa amb els anys que aquestes persones han estat tancades? què passa amb els anys dels pares que no hauran vist créixer els seus fills i els fills que han crescut sense els seus pares? Com es tornen els anys perduts a unes persones tancades injustament? Tornant al concepte d’irreversibilitat, si aquest cas no és negre, és d’un gris molt fosc.

El sentit de la justícia –i el concepte d’error judicial- és una de les grans preguntes de filòsofs i juristes. Des del celebrat episodi del Critó de Plató, sobre la condemna a mort de Sòcrates, fins avui s’han escrit milers de pàgines sobre el sentit de la justícia i els errors dels jutges. 2.500 anys de literatura filosòfica i jurídica és un jardí difícil de trepitjar. Però, tal com argumentava el catedràtic Javier Pérez Royo al diari Ara, “dret constitucional i dret penal estan indissolublement vinculats. Sense la presència del pressupòsit constitucional pertinent no és possible l'exercici de l'acció penal. No hi ha axioma més rellevant que aquest per a l'estat de dret”. Per tant, un error penal és l’error més greu possible i té la màxima rellevància constitucional.

Hi ha una branca de l’economia, la teoria de contractes, que pot il·luminar una via de solució del problema de l’error judicial. Aquesta teoria estudia situacions en les quals hi ha un problema d’agència: un principal (per exemple el propietari d’una empresa) vol que l’agent (el director general que ha contractat per portar l’empresa) dirigeixi l’empresa d’acord als interessos de la propietat i no als seus propis interessos. La teoria busca dissenyar mecanismes per alinear els incentius de l’agent amb els interessos del principal. En el cas de la justícia, la societat té el màxim interès a que els jutges no s’equivoquin perquè, com hem vist, els seus errors són crítics i poden ser irreversibles. El problema és que tal com estan organitzats els mecanismes de revisió per instàncies europees superiors (el TEDH) els jutges espanyols són immunes. La revocació pel TEDH pot afectar al seu prestigi, però no afecta ni a la continuació de l’exercici de les seves funcions, ni a la seva carrera, ni a la seva vida. Els incentius estan clarament mal alineats.

Per arribar al TEDH, un cas ha hagut d’esgotar els mecanisme de recurs i apel·lació al propi país. En el cas espanyol, al Tribunal Suprem i al Tribunal Constitucional. El mecanisme que proposo és que el jutges que siguin revocats pel TEDH siguin automàticament condemnats als mateixos anys de presó, en les mateixes condicions, que els reus que varen condemnar injustament en el seu moment. El sistema judicial podria incorporar d’ofici un jurament d’acceptació automàtica d’aquest mecanisme pels jutges que arriben al Tribunal Suprem o al Tribunal Constitucional.

L’objectiu d’un contracte òptim no és la venjança sinó la prevenció, alinear els incentius dels jutges per ajudar-los a evitar el mal immens que suposa una sentència injusta amb efectes irreversibles. Però no es tracta de condemnar jutges o voler-los empresonar, sinó d’ajudar-los a aplicar la justícia. Un contracte, o un mecanisme, és bo justament si no s’ha d’aplicar mai i aquest demostraria ser-ho si implementant-lo s’aconseguís que mai més el TEDH hagués d’esmenar sentències de jutges espanyols. Aquest mecanisme vol exactament això: ajudar els jutges del Suprem i el Constitucional a fer millor la seva feina.

La teoria econòmica i el sentit comú demanen que quan hi ha irreversibilitats en joc s’apliquin polítiques de no penediment: davant la incertesa, no fer res que pugui causar un mal irreparable. Prudència, coneixement i sentit comú en l’aplicació de la llei. Ja som massa tard, molt tard, però com que mai és tard del tot, alliberar Bassa, Cuixart, Forcadell, Forn, Junqueras, Romeva, Rull, Sànchez i Turull, millor avui que demà, és la primera passa per a qualsevol cosa que hagi de venir després.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.