Rastres d'octubre

De la resistència a la presó, crònica tacada d'un 20 de setembre

El vint de setembre va ser un dels primers moments on es va visualitzar el xoc entre l'independentisme i l'Estat més enllà de l'àmbit purament institucional. Repassem com va ser aquella jornada amb cinc dels seus protagonistes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Es fa difícil separar els records dels fets del vint de setembre passat de la causa judicial que se'n derivaria després. L'empresonament de l'aleshores president de l'ANC Jordi Sánchez i el president d'Òmnium Cultural Jordi Cuixart el 16 d'octubre taca el relat i s'entremescla amb la memòria de tots els testimonis d'aquell esdeveniment. Aquella manifestació massiva i espontània a les portes del Departament d'Economia deixa darrere seu un rastre de resistència i dignitat, però també de gairebé un any de presó per a dos dels líders de l'independentisme civil. Rebels i sediciosos per intentar desmobilitzar una protesta des de dalt d'un cotxe de la Guàrdia Civil.

Tot plegat va començar en aquelles hores del matí en què el metro de Barcelona bull de persones que van amunt i avall cap als seus llocs de feina o d'estudi. Un moment en què tot està en trànsit i hi ha qui bada, hi ha qui llegeix un llibre, hi ha qui revisa Twitter i hi ha qui escolta la ràdio. Potser, molts d'aquests darrers van ser els encarregats de donar la notícia que havien detingut una dotzena d'alts càrrecs de la Generalitat -la dada exacta se sabria després- i que la Guàrdia Civil estava escorcollant diferents departaments. El principal, el d'Economia i Finances, a Rambla Catalunya amb Gran Via, del qual havien detingut el Secretari General Josep Maria Jové i el Secretari d'Hisenda Lluís Salvador.



En conèixer-se la notícia, molts dels que feien el seu trànsit subterrani l'interrompen per adreçar-se a les portes del Departament. La crida de l'ANC i Òmnium Cultural per acudir a la seu no es fa esperar. Uns dels primer en activar-se, però, eren a uns vint minuts a peu, a Via Laietana. Els treballadors de CCOO, en veure com la seu del Departament d'Exteriors, que és a tocar de la del sindicat, era registrada, deixaven els seus llocs i tallaven la circulació en senyal de protesta. Més tard, ells i la gent que se'ls havia sumat serien retirats a la força pels Mossos per deixar pas als cotxes de la Guàrdia Civil.

Darrere seu, però, una munió de persones que bé no tenien obligacions, bé les havíen deixat de banda per un dia, s'aplegaven a la intersecció entre Rambla Catalunya i Gran Via. Els cotxes que la Guàrdia Civil havia deixat al davant del Departament -més endavant se sabria que oberts i amb armes- anaven quedant sepultats pels fotògrafs que s'hi enfilaven per capturar com polítics de diferents partits, en especial d'ERC que era responsable del Departament, s'aplegaven a la porta. Joan Tardà, Eulàlia Reguant, Lluís Llach, Gabriel Rufián, Oriol Junqueras, Mireia Boya, Mercè Conesa. També, clar, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

/JORDI PLAY



Una de les persones que hi va fer cap era l'aleshores secretària de la Mesa, Anna Simó (ERC). "Amb tot el que corria aquells dies, pensava que com a diputada era bo que hi fos present per tal de garantir que tot es feia bé", explica a EL TEMPS. Un altre dels més matiners a arribar-hi va ser Ramón Tremosa, eurodiputat pel PDeCAT: "en sentir a la radio l'entrada massiva de Guàrdia Civil vaig baixar cap a Rambla Catalunya, devien ser les 10. A les 11 ja hi havia una gentada".

Més tard s'hi afegiria Neus Munté, ara candidata del PDeCAT a l'alcaldia de Barcelona, que recorda que van canviar la reunió de partit prevista per anar cap a Economia. "La gent que ens reconeixia ens deia que no reculessim i que què s'havien cregut per entrar al departament", relata.

Una de les persones que va fer més hores d'aquella jornada maratoniana, però, devia ser el diputat d'ERC Jordi Orobitg, un dels cervells de les lleis de transició nacional aprovades pocs dies abans. Recorda sentir durant tot el matí "un sentiment d'impotència davant l'acció de l'Estat per minar la possibilitat de fer el referèndum" barrejat amb l'evident preocupació pels companys detinguts i una gran "satisfacció per la resposta popular".



Tots quatre, però, insisteixen repetidament que en tot moment el clima d'indignació anava perfectament acompanyat d'un tarannà pacífic, lluny del que després s'il·lustraria a les sentències judicials. Sense cap esperit tumultuós, durant tot el matí, l'afluència de gent al davant del Departament no va parar d'augmentar i començaria a fer fortuna un dels càntics, manllevat dels moviments socials,que restaran per al record d'aquest darrer any: "els carrers seran sempre nostres". En un moment donat, a escasos vint minuts a peu, s'obria un nou pol de tensió.

Setge a la CUP

La presència de la Policia Nacional al voltant de la seu de la CUP al carrer Casp es va produir en dos episodis diferents. El primer, al matí, quan diversos efectius d'aquest cos van intentar entrar a la seu de la CUP sense cap ordre de registre. A quarts d'una, després de constatar la presència de tres turismes que carregaven material de campanya, diversos agents van intervenir per requisar cartells a favor del referèndum.

/JORDI PLAY


Un grup de militants els va impedir l'entrada a la seu de la CUP, on van intentar entrar per continuar amb la intervenció, i es va estendre ràpidament una crida a la concentració al tram de Casp entre Marina i Sardenya.

Davant la concentració d'un miler llarg de persones, i amb l'excusa expressa d'un registre formal, mitja dotzena de furgonetes de la Policia Nacional espanyola van tornar a ocupar la cruïlla de Sardenya i Casp a primera hora de la tarda. Els comandaments policials esperaven, teòricament, una ordre de registre que mai no va arribar.

Durant tota la tarda una concentració d'unes 2.000 persones, la majoria estudiants universitaris, van custodiar l'esmentat tram del carrer Casp mentre un cordó policial formava a només un pam de la gent asseguda a terra. Durant quatre o cinc hores la proximitat entre aquest control policial i els manifestants es va viure amb una calma tensa. Enmig del merder, el poeta Enric Casasses creua el cordó policial lluint catxassa i una rosa al cap. Els càntics de 'Fora les forces d'ocupació' o 'Els carrers seran sempre nostres' s'anaven succeint mentre els policies, periòdicament, es resituaven o semblaven preparar-se per una càrrega.

Aquest estira i arronsa sense cap enfrontament es va mantenir fins que, a les 20.00 hores exactes, amb una puntualitat funcionarial exemplar, els policies van pujar als vehicles i van marxar entre aplaudiments i crits de victòria dels manifestants.

En aquell moment, la interpretació majoritària de l'operació policial a la seu de la CUP era una tàctica per distanciar -o entretenir- una part dels manifestants que s'haurien pogut dirigir a la concentració davant les portes de la conselleria d'Economia.

David Fernández parlant amb un agent del CNP/Jordi Play



Benet Salellas, en aquell moment diputat de la CUP-Crida Constituent, explica com va viure aquella jornada: «Tots vam tenir la sensació que, a través d'un fet circumscrit a la CUP, viviem una batalla que podia tenir conseqüències amb tot el que havia de passar els dies després. Aquell dia vam aprendre com havíem de reaccionar als atacs policials que rebriem les setmanes posteriors. El vam rebre amb un component de responsabilitat politica altíssim».

El bloqueig de la seu de la CUP a la policia es va interpretar com una petita victòria: «En un primer moment teniem el dolor de pensar que la policia entraria al local encara que no diposés el dels papers judicials. A mesura que van anar passant les hores la sensació va ser d'alegria i eufòria perquè la mobilització popular pacífica va capgirar els plans que la policia tenia per aquell dia».

Posteriorment, Segons Salellas la CUP va «posar una denúncia perquè el fet que un cos policial assetgi la seu d'un partit és constitutiu d'un possible delicte de coaccions com a mínim». El jutjat d'Instrucció va arxivar la denúncia però la CUP va recórrer a l'Audiència de Barcelona, que encara ha de resoldre.

Tumulto?

Així, al vespre, el centre d'atenció tornava a concentrar-se, exclusivament a davant del Departament d'Economia i Finances. Davant, per dir alguna cosa. A mesura que la jornada laboral d'uns i altres s'havia anat acabant, milers de persones -fins i tot els que venien de la seu de la CUP- s'aplegaven a la cruïlla. Així fins a les 30 mil veus cridant que no deixarien marxar la Guàrdia Civil i que votarien al referèndum. "Per res hagués imaginat que els Jordis acabarien a la presó, cridaven a la resistència pacífica", recorda Munté.

Tremosa, remarca, com a exemple del caràcter passiu, un video que va enregistrar on la gentada cantava el Virolai.



Entre les coses que destaquen els que van ser allà, sempre amb els presos polítics en ment, és que els voluntaris de l'ANC van habilitar un passadís per permetre l'entrada i sortida dels Mossos d'Esquadra i els funcionaris del Departament, així com un escenari amb concerts a Gran Via per reduir la pressió sobre la porta d'Economia.

Amb música o sense, tanmateix, la gent semblava no tenir intenció de marxar i s'anava fent fosc. Apareixien remeses d'aigua i menjar solidaris per als que estaven manifestant-se o cobrint la protesta i arran de la porta les converses a cau d'orella s'intensificaven. També les entrades i sortides de Sánchez i Cuixart per conversar amb els mediadors. El missatge per part de la Guàrdia Civil espanyola era clar, calia desallotjar el carrer per tal de facilitar la sortida de la comissió judicial i els agents.

Pel vidre de la porta, qui s'hi acostava podia observar el tragi dels policies i les cares de preocupació dels treballadors del Departament. "Volien que la gent marxés d'aquell indret. Suposadament per poder marxar, però en cap cas traslladaven la idea que ja estaven. Seguien fent bolcatges i copiant discs durs", recorda Orobitg.

El diputat d'ERC va ser una de les persones que entraria, conjuntament amb Sánchez i Cuixart, Reguant, Boya, Llach i Roger Torrent a la darrera negociació amb la Guàrdia Civil on s'arribaria a l'acord per desconvocar la manifestació i demanar a la gent que marxés a casa: "vam anar a Gran Via a desmobilitzar, però al davant de la Conselleria no se sentia res. Quan hi vam ser vam veure que a peu de carrer era molt difícil que la gent els pogués escoltar i els vam animar a pujar el cotxe".

Aquella escena, la de Cuixart i Sánchez al damunt del cotxe de la Guàrdia Civil, ha estat l'argument fonamental del jutge Llarena per sostenir les acusasions de rebel·lió i sedició sobre els líders d'Òmnium i l'ANC. Mireia Boya i Eulàlia Reguant també pujarien al cotxe per demanar que la gent plegués veles, contra elles no hi ha però cap causa oberta per aquell dia. Anna Simó destaca que, tal com va rebel·lar el documental de Mediapro sobre aquella data, els Jordis van demanar autorització a la Guàrdia Civil per enfilar-se al cotxe: "coneixent-los i sabent que van demanar permís fa que tot sigui un sense sentit. No hi ha causa, se la inventen".

Tremosa es mostra especialment preocupat en aquest punt i afirma que en funció del que passi al judici "pot haver-se acabat la llibertat de manifestació pacífica a Espanya, violant un dels principals drets fonamentals de la Unió Europea".



Com segueix la història és conegut per tothom. Les crides a desmobilitzar no van fer l'efecte definitiu i tot i que la gent va anar marxant en degoteig, cap a les dues de la matinada encara quedava un miler de persones a la porta del departament que van ser bandejades amb una contundent càrrega dels Mossos d'Esquadra.

Així es posava fi a una jornada que semblava una contundent demostració de poder popular a les portes de l'1 d'octubre i que acabaria esdevenint la primera excusa per a l'onada repressiva que havia de caure sobre l'independentisme.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.