Ençà i enllà

«ERC era poc partidària de la restitució; però quan vaig explicar-ho, van acabar-ho acceptant»

No pot evitar que se li neguin els ulls quan parla del que ha representat per a ell l’exili. Tanmateix, Toni Comín (Barcelona, 1971) manté, després de més de mig any lluny de casa, una mirada combativa sobre el que està passant a Catalunya. No li tremola el pols a criticar l’Estat espanyol i, en especial, el paper del PSOE. Però dedica la major part de paraules a pensar la República Catalana.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Què és per a vostè l’exili?

—És complicat. Si ens ho mirem des del punt de vista personal, és una experiència que et fa patir, no tant per tu com per la teva gent. Tots els que en el seu dia a dia necessiten el teu suport emocional i quotidià. Per ells l’exili és molt dur. Fa patir personalment, pel fet de no poder donar el que donaves llavors, quan estaves amb els teus. Des del punt de vista polític és una oportunitat per continuar combatent per una causa que ens sembla justa, imprescindible i necessària. L’exili em va semblar que era l’espai des del qual podíem continuar liderant aquest combat.

—La decisió de marxar és personal o política?

—Ho he explicat des del primer moment. Nosaltres, com a Govern, vam voler compartir la idea que primer havíem de valorar les opcions des del punt de vista polític. I vam entendre que tant l’exili com quedar-se era legítim. A partir del moment en què totes les opcions són políticament legítimes, que cadascú faci el que consideri. Per tant, la decisió última passa a ser personal.

—Quan fa la valoració personal, què pesa?

—Pesen els dos motius. Tens una responsabilitat amb els ciutadans com a conseller. Sobretot amb els dos milions de l’1 d’octubre. En el meu cas, em semblava que la meva aportació era més útil a l’exili. Després, també tinc una filla i una parella i, de cara a ells, l’exili era millor. Les responsabilitats públiques i privades em duien cap aquí.

—No és cap retret, però per què no quedar-se a mantenir la declaració republicana?

­—Quan la gent ens pregunta per què no vam aguantar, entenc que està pensant en una mobilització sostinguda i no violenta. Nosaltres teníem la convicció que a l’interior la correlació de forces era desfavorable i, per tant, que no s’hauria pogut sostenir. L’exili era l’única manera de sostenir la declaració. Si s’hagués intentat aguantar la declaració a l’interior, davant una repressió ferotge, no s’hauria aconseguit res. En canvi, quedant a resguard, podem mantenir viva la declaració. Segueix viva en la mesura que des de fora hem pogut mantenir la legitimitat del Govern i el combat judicial per denunciar que la repressió és il·legítima i il·legal. Dit això, nosaltres podem actuar amb molta més força i legitimitat perquè hi ha companys que estan empresonats. La presó dels companys no és estèril. Sense aquesta repressió nosaltres no tindríem la capacitat de fer la feina d’internacionalització. Ara bé, jo preferiria que estigués tot el Govern aquí. És un escenari que es va plantejar. Fins al dilluns a la nit semblava la cosa més probable. Això va canviar entre dilluns 30 i dimarts 31, amb tot el dret del món.

—Com ha canviat la seva vida després de vora 240 dies a l’exili?

—Del tot. Tota la vida familiar canvia molt. Veig la meva filla cada quinze dies i abans la posava a dormir cada nit, no sé com dir-t’ho. El meu germà està malament de salut. Abans l’acompanyava presencialment i ara ho he de fer per telèfon. Una de les coses més colpidores de l’exili és que cada nit tu no pots tornar a casa teva. Per més que tinguis una casa aquí, no és casa teva del tot. Això et fa sentir violentat en l’esfera més íntima. Després, l’agenda política ha canviat. Els darrers dos anys em dedicava en cos i ànima al sistema sanitari català. Ara ens hem centrat en el tema judicial, que ha estat el fil conductor. La batalla judicial és una part fonamental de la batalla política pel dret a l’autodeterminació del nostre país. Dret que ja hem exercit, però falta que se’ns reconegui. Les victòries judicials són victòries polítiques.

—La seva ideologia ha canviat també?

—Continuo pensant exactament igual que pensava abans del 27 d’octubre. Sí que hi ha hagut un canvi sobre què penso d’Espanya.

—I doncs?

—Jo tenia consciència que la transició espanyola era molt imperfecta, però ara penso que no hi va haver transició. És una falsa transició. Ara he constatat que Espanya no és una democràcia homologable. Té un problema greu a la cúpula del poder judicial. A Alemanya o Itàlia, acabada la dictadura, la meitat del país era nazi o feixista, però van fer un procés de desfeixistització o desnazificació. A Espanya no es va fer un procés de desfranquització. El responsable d’això és el PSOE, que tenia la missió de fer-ho. Això vol dir desfranquitzar el sistema mediàtic i judicial. Però, sobretot, reprogramar aquella gent que venia d’una cultura política franquista. A Alemanya és el que van fer. En canvi, a Espanya, el partit que fins fa res pujava a les enquestes era el d’Albert Rivera perquè és el més franquista de tots. Això vol dir que hi ha gent a Espanya que la seva cultura política és franquista. Dit d’una altra manera, encara hi ha gent que creu que en nom de la unitat d’Espanya pots vulnerar els drets civils. Això passa on la cultura política no és democràtica. Conclusió, no és possible construir una democràcia per evolució d’una dictadura. Només els països que van trencar rotundament amb la dictadura van fer una democràcia.

—S’aconsegueix normalitzar l’exili?

—No, mai. Continues  —no caldria sinó— considerant-ho una situació injusta. Cosa que no vol dir que no sigui un bon lloc per combatre. Però aquí mai no normalitzarem res. Què hem de normalitzar? Normal serà quan torni a viure a casa meva.

—Se sent encara conseller?

—Em sento conseller restituït i no publicat. Que l’Estat no publiqués els nomenaments és una prevaricació com una casa de pagès. Hem fet un pas al costat, perquè hi pugui haver un Govern efectiu. S’ha de deixar espai perquè qui ens ha substituït pugui fer la feina amb tranquil·litat. Però nosaltres seguim amb una certa legitimitat o autoritat moral davant del sector. En aquest sentit, tenim la il·lusió i el compromís de treballar conjuntament amb la consellera Alba Vergés i el seu equip, que en part ve del meu. Deixant-li tot l’espai que li correspon. Després, encara hi ha el compromís de Quim Torra que, quan les condicions legals i polítiques ho permetin, la restitució dels consellers es faci efectiva.

—Vostè en té ganes?

—No és un tema de ganes personals. La restitució té una lògica antirepressiva. És gairebé una obligació. És dir-li a l’enemic que no li regalem els cadàvers. De cara a l’adversari pots fer dues coses. Aportar noves cares per continuar lluitant i una cosa encara millor: quan intenta matar l’adversari, fer que no se’n surti. La restitució és això, impedir que l’Estat elimini políticament una sèrie de persones i no ho aconsegueixi. Això ens fa més forts a nosaltres i més dèbils a ells. Per això sempre he dit que la restitució, per definició, és de les persones. No existeix la restitució de les institucions. Si algú es pensa que la restitució és, només, restituir les institucions, no ha entès la finalitat última de la restitució.

—Diu que treballaran amb la consellera Vergés. Quins reptes té al davant?

—Quins reptes té al davant el sistema de salut. Sempre em vaig negar a parlar de reptes del conseller Comín. A més, el Departament és un equip. Vam posar les bases per a un canvi estructural. Vam agafar el toro per les banyes en tres temes: la reforma de la primària, la reforma de les urgències i el pla de xoc de llistes d’espera. Vam fer uns plans, s’han començat a construir, i ara s’han de desplegar. En aquest sentit, la consellera ja ha dit que hi haurà continuïtat. Després hi ha la lluita per l’equitat i la universalitat. Hem de pensar en un sistema de la primària més redistributiu. Hi ha un altre capítol, que és el de les condicions laborals dels nostres professionals. Amb el nou conveni es pot començar a donar als professionals allò que mereixen.

—Fer república i recuperar sobirania implica també recuperar la gestió pública del sistema sanitari?

—No ens podem fer trampes. Fer una república és fer una república. Fer polítiques socials es pot fer amb república o sense, a València o les Illes també desprivatitzen i no diuen que fan república. Una altra cosa és que vulguem la república per poder fer més polítiques socials. Però no fem veure que fent polítiques socials ja hem aconseguit una república. Necessitem la república per poder fer unes polítiques socials molt més ambicioses. Dit això, sóc un ferm partidari de la titularitat pública de les institucions sanitàries. Però també del concert amb entitats de l’economia social. Per exemple, en l’àmbit de la primària hi ha un exemple d’èxit que és el de Pediatres del Pirineu, una cooperativa. Em sembla una solució molt bona. No em sembla ni més d’esquerres ni menys d’esquerres que l’altra. Si pensem cooperativitzar el sistema sanitari, estem en una lògica de més autogestió.

—Aquesta legislatura és per eixamplar la base o per fer efectiva la república?

—Com a politòleg exigeixo rigor amb el concepte eixamplar la base. L’independentisme corre el risc de crear conceptes fetitxes. Què volia dir “controlarem el territori”? Hi ha conceptes que, si no vigilem, es convertiran en conceptes màgics. Hi ha dues maneres d’ampliar la base. Una és el canvi demogràfic. Segurament, al cos electoral entra més gent nova independentista i en surt més gent no independentista. Això, de per si, ja genera una ampliació de la base. Llavors, hem d’analitzar amb números a quina velocitat es produeix això. L’altra se suposa que són les polítiques sectorials. La ciència política ens pot dir si les polítiques sectorials decanten el vot en un context de polarització? Sí, ens ho pot contestar. Saps quina és la resposta? Que amb prou feines. S’ha d’analitzar des del rigor, no des del voluntarisme, hem de demanar dades. Per aquesta via de les polítiques socials, la meva hipòtesi és que la base s’amplia de manera lenta.

—I llavors?

—No dic que no sigui important ampliar la base. Però, tan important com ser més, és que els que som estiguem disposats a més. L’independentisme ha de créixer en intensitat. Per més que siguem un 60%, si no som capaços de crear les condicions materials i psicològiques per fer mobilitzacions igualment pacífiques però més intenses, tampoc ho aconseguirem. Cal estar disposats a fer mobilitzacions. En tenim exemples: el 3 d’octubre va ser el dia en què l’Estat es va espantar més. Això ens ha de fer reflexionar. El que va fer la gent l’1 d’octubre i el 3 és espectacular, però encara no és prou. Anàvem pel bon camí? Sí. Cal tornar a fer allò més intensament? Probablement sí.

—Com han viscut des d’aquí les discrepàncies dels darrers mesos entre els independentistes?

—Hem intentat fer de pont. El fet que aquí la cohesió hagi estat sempre molt bona ens semblava que servia per fer una mica de pont per facilitar l’acord dels que són allà. Aquí ens és una mica més fàcil posar-nos d’acord.

—L’han preocupat aquestes discrepàncies?

—M’ha preocupat veure com patien els dos milions de votants republicans per això. No tant el fet en si, perquè el podia preveure i no m’ha sorprès. Però m’ha sabut greu perquè la gent ho ha viscut malament.

—Sent que el seu punt de vista personal s’ha allunyat del d’ERC per apropar-se al del president Puigdemont?

—No necessàriament. Crec que tots volem fer la República.

—Comparteix doncs els postulats de la ponència política d’ERC?

—Tinc pendent una lectura aprofundida de la ponència. Fins que no l’hagi pogut llegir, no puc opinar sobre això. Ho tinc agendat per demà. Un cop llegides, voldré parlar amb ells. L’important és que estic en diàleg permanent amb la direcció d’Esquerra. Fins i tot hi ha una persona, l’Isaac Peraire, que té la funció de fer d’enllaç. També he de dir que estic molt satisfet per com va acabar el tema de la restitució. No és cap secret que ERC n’era poc partidària i, quan els vaig explicar les raons, van acabar-les entenent i acceptant. Ara vull agrair que fos receptiva amb les raons. Vaig sentir un respecte important per part d’ells.

—Quina ha de ser la funció del Consell de la República?

—Ha de fer un cert lideratge polític de tot l’independentisme. Una mena d’hereu per elevació del que era l’Estat Major. Ha de treballar per la internacionalització per tal que un mandat que existeix acabi essent reconegut. Això pot voler dir coses diferents: que es fa efectiu el mandat de l’1-O com a tal o també que s’aconsegueix un referèndum pactat d’on sortiria un mandat amb tanta o més legitimitat que l’1-O. Finalment, ha d’impulsar el procés constituent. Necessitem que sigui de baix a dalt, però el Consell el pot dinamitzar. També hem de fer un front de think tank, hem de construir un relat sobre per què Europa ha d’assumir amb naturalitat processos d’autodeterminació. L’argument clàssic de la teoria política en contra de la secessió és el principi de l’estabilitat. Això decau a partir del moment en què Europa té integrada la seva moneda i el seu comerç. A partir d’aquí, que el mapa polític variï ja no genera els mateixos costos.

—Com valora el Govern de Sánchez?

—Desitjo que per primera vegada estiguin a l’altura de les circumstàncies. No ho van estar el 82, excepte Narcís Serra, que va desfranquitzar l’exèrcit. Tampoc el 2010, quan van permetre el cop d’Estat, com diu Pérez Royo, amb la sentència de l’Estatut. Sempre s’acomplexa el PSOE. Ara estem a l’expectativa a veure si aquesta vegada, davant el xantatge de C’s i els discursos neofranquistes de Rivera i Casado, aguantarà el tipus. Què farà Pedro Sánchez, es plantarà o s’acomplexarà?

—A part dels set polítics que estan exiliats, hi ha una vuitena persona exiliada que és l’Adrià d’Esplugues. Es plantegeu oferir-li suport?

—Seria precipitat contestar això. Hauria de conèixer amb molt més detall el cas. Això sí, tota la meva solidaritat. Si algú ho pot entendre, sóc jo. Per tant, cal estudiar el cas i serà una decisió que haurem de discutir i prendre de manera compartida la resta del Govern a l’exili. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.