Ençà i enllà

«Si es veu l’independentisme com un bloc monolític, s’alimenta que a l’altra banda hi hagi un bloc monolític»

Parla fluix perquè l’ambient de Sant Joan Baptista de Beguinatge hi convida. Tot i que, adverteix, ja hi té tendència natural. Meritxell Serret (Vallfogona de Balaguer, Noguera, 1975) es mostra serena i reflexiona sobre la seva condició amb franquesa. Analitza, també, la situació política catalana més des de la voluntat d’acompanyar que no d’incidir-hi. Amb la mirada posada en el futur.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Què és per a vostè l’exili?

—L’exili té un punt agredolç. D’una banda, és un càstig, una amenaça i el símbol d’una repressió. A la vegada, és una oportunitat de tenir veu i lluitar des d’aquí per reivindicar la llibertat dels nostres companys i fer palesa la injustícia que hi ha a Catalunya. A escala personal és dur, perquè estàs lluny dels teus. Però són allà, et fan arribar suport i els notes.

—La decisió de marxar és política o personal?

—Té una mica de tot. En aquells dies s’activa molt l’instint de supervivència. Vam estar parlant amb els companys i cadascú va prendre la seva decisió personal. Hi ha una part de creure que aquí potser hi havia una oportunitat perquè hi havia la por que la justícia espanyola no fos del tot imparcial, com després es va confirmar. També pensàvem que des d’aquí aconseguiríem més ressò. Van ser dies molt intensos i les decisions es van prendre amb la poca informació i l’instint d’aquell moment.

—Què la fa decidir per la seva opció?

—No diré que va ser una opció conscient, decidida i molt determinada. Van ser les circumstàncies i vaig parlar-ne amb la meva parella. En vaig quedar convençuda, però no et sabria dir quins arguments van pesar. Va ser molt ràpid.

—Després de vora 240 dies de ser a Brussel·les, com ha canviat la seva vida?

—Ha canviat en molts sentits. Deixes tot el que tenies allà i, d’alguna manera, és com començar de nou. Has de trobar el teu espai vital, el més bàsic, mantenir-te actiu i trobar una rutina. Això darrer encara no ho hem entès. Sobretot per l’estratègia judicial. Estem pendents que hi hagi una tercera euroordre. Vius sempre amb la incertesa del curt termini. És una situació complexa i experimentem una adaptació necessària. Ens ajuda molt tot el suport que ens arriba.

—Es normalitza una situació com aquesta?

—No ho normalitzes mai. Sí que t’hi has d’adaptar, i no deixar que t’aclapari i t’enfonsi. Has de poder tirar endavant. En el fons l’únic que et queda és tirar endavant. I no perdre el sentit que fa que estiguis aquí. Si estic aquí, és per alguna cosa.

—En quin punt es troba la situació judicial?

—Es va fer la segona euroordre. Aquí es va guanyar per un defecte de forma. Ara estem pendents d’una tercera. Mentrestant, hem interposat demanda civil contra Pablo Llarena perquè creiem que es va excedir en algunes declaracions i això diu poc de la seva imparcialitat. La veritat és que sempre ens hem mantingut optimistes amb l’estratègia judicial. Tenim clar que, des d’una justícia imparcial, es demostrà que les acusacions que ens fan no tenen base.

—Amb aquesta estratègia espera tornar a casa?

—És un pas molt important. Primer per demostrar que la presó dels companys és injusta. Segon, perquè decaigui tota aquesta construcció que s’ha fet entorn de l’1 d’octubre. Ells han volgut crear un relat sobre l’imperi de la llei que hem de desconstruir per demostrar que la llei justa no veu cap mena de delicte que justifiqui aquesta repressió.

—Guanyar aquesta batalla també obre nou fronts polítics?

—Evidentment. En la mesura que desmuntes el relat judicial, s’obre la porta a un diàleg més planer i més polític.

—Quin creu que és el seu paper aquí ara mateix?

—Com el dels meus companys. Persistir i treballar al màxim. Hi ha molta feina a fer per internacionalitzar i per fer una xarxa de persones i entitats que entenguin que el que està passant ara mateix a Catalunya és una qüestió de drets civils, de drets humans, i s’ha de resoldre políticament. No estem aquí perquè donin suport al projecte independentista, però sí perquè respectin els drets democràtics.

—Se sent consellera encara?

—Crec que et sents consellera perquè has estat consellera. En el meu cas m’ho vaig passar molt bé i em vaig sentir molt a gust amb la gent del sector. Evidentment, ara no sóc la consellera d’Agricultura, ara ho és la Teresa Jordà. Però, com que se’ns va destituir de manera il·legítima, la gent encara et fa arribar aquest suport i aquesta consideració i d’alguna manera et fa sentir que formes part d’aquest projecte. La consellera Jordà em considera part del projecte. Caminem juntes en aquesta nova etapa. Des de la distància, però donant-li tot el suport. Ara és ella qui porta la bandera de la Generalitat.

—Si fos possible, li agradaria ser restituïda?

—En aquest concepte de restitució, per a mi, el més important és demostrar que el 155 es va fer de manera inconstitucional i que hi va haver un abús. Això s’ha de demostrar i reconèixer.

—Quins reptes creu que tindrà per davant el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca aquesta legislatura?

—No varien molt de la passada. Hi ha el repte d’impulsar un model basat en la producció local. Per tant, cal dinamitzar al màxim el relleu generacional, la modernització i el suport de models de negoci que donin viabilitat a projectes d’arreu del territori. Alhora, hi ha tots els reptes més concrets com els regadius, les estratègies sectorials o la qüestió del sector pesquer, que és una de les àrees amb més dinamisme i amb estratègies d’ecogestió capdavanteres. També necessitem impulsar una gestió forestal catalana, amb visió integral dels ecosistemes.

—Des d’aquest departament es fa república també?

—Se’n fa en molts sentits. El primer és fer evident que el marc competencial que tenim se’ns fa curt. Volem més per ajudar al màxim els professionals d’arreu del territori i mantenir els recursos naturals del país. També que el ciutadà tingui plena confiança en les polítiques alimentàries.

—Aquesta legislatura toca ampliar la base o fer efectiva la República Catalana?

—Veurem com es va esdevenint. Una cosa no porta a l’altra i l’altra no porta a l’una. Més que ampliar la base és qüestió, com deia Marcel Mauri a l’assemblea d’Òmnium, de compartir. No és tant guanyar eleccions com guanyar un país. Això vol dir que la ciutadania no ho viu de manera dramàtica, sinó esperançada. Hem d’aconseguir dinàmica de respecte mutu entre totes les conviccions. Toca guanyar aquesta batalla del diàleg, de no alimentar la violència i la crispació. Així guanyaràs la confiança de més ciutadans i, a la vegada, la capacitat d’implementar la república. Només ho farem democràticament.

—Com s’han viscut les tensions estratègiques que hi ha hagut entre els partits independentistes els darrers dies?

—Per força, de manera molt diferent que a Catalunya. La distància marca. Amb tot, també n’hi ha hagut. Entre els tres que som aquí hi ha punts de vista diferents. Això, però, és normal i bo. Volem un país amb diversitat. Per avançar necessitem aquesta dialèctica. S’ha viscut en un altra mesura, però igualment n’hem anat parlant i veient com podem arribar a punts de trobada. El llarg termini el tenim clar. I a mitjà termini també hem de ser capaços de fer línies comunes.

—Fins ara, però, la unitat d’acció era clara. Ara sembla que no tant. La preocupa?

—No especialment. Penso que els grans objectius continuen essent comuns. Que en un moment donat hi hagi un replantejament estratègic i visions diferents, no em preocupa. Anirem trobant la manera d’anar avançant i anar sumant. Ens ha de servir per obrir i compartir més. Si se’ns veu com un bloc monolític, només s’alimenta que a l’altra banda hi hagi també un bloc monolític. En canvi, si es fa palès que l’opció republicana és diversa, això també pot ser atractiu i convidar que d’altres vulguin participar d’aquest debat.

—Això darrer ho han parlat entre els partits?

—Des de la distància és molt complicat. Són les meves opinions i el que veig amb la distància.

—En quina situació està la creació del Consell de la República?

—Fins que no torni a ser aquí el president Puigdemont, difícilment es pot engegar. Ha de ser una eina complementària que contribueixi molt a la feina d’internacionalització, crear xarxa i fer accions per guanyar complicitats en l’opinió pública.

—Mentrestant, però, els tres que són aquí tenen unes dinàmiques de treball?

—És molt difícil agafar una rutina. Ens reunim cada setmana, això sí, els tres amb la Clara Ponsatí i en Carles Puigdemont per via telemàtica. Després responem a les demandes de xerrades, conferències o escrits dels actes que es van fent. A partir d’aquí, anem fent accions participant en jornades aquí per explicar el cas català. En el meu cas no hi ha una rutina molt pautada. També és cert que rebem moltes visites i cada setmana ve gent a visitar-nos. També, quan ve, vols estar per la gent i et mantens ocupat.

—I la tasca diplomàtica?

—És sobretot contactar amb entitats i partits per anar explicant i anar obrint. Aquí, a part de l’N-VA (Nova Aliança Flamenca), intentem obrir-nos i participar en xerrades i tertúlies amb els verds ecologistes o els socialistes per anar guanyant aquesta xarxa de respecte.

—S’ha criticat força que s’hagin reunit amb certs sectors de l’N-VA. Com ho viu?

—Es pot criticar, però el cert és que són qui ens van ajudar més quan vam arribar aquí. I amb ells sempre hi haurà bones relacions. També és cert que Bèlgica té el seu propi ecosistema polític i estar molt a prop de l’N-VA ens pot restar simpaties en certs entorns. Per això, la importància de mantenir diàleg amb altres partits.

—Què els diuen aquests altres partits?

—Hi ha diversitat, perquè hi ha partits valons i flamencs. Amb els darrers, malgrat les discrepàncies amb l’N-VA, hi ha més afinitat i predisposició a defensar una sortida política. En els entorns valons costa més d’entrar, però, igualment, a mesura que anem parlant, el fet del respecte de les minories i els drets humans es va entenent.

—Ara estarà al capdavant de la nova seu d’ERC a Brussel·les?

—Més que això, ja s’havia constituït ERC a Brussel·les de fa uns anys. La proposta era veure com podíem reactivar-ho, ja que érem aquí. Llavors, ens vam repartir els papers. En Toni Comín seria qui portaria el pes dins el Consell de la República i jo faré les tasques més de partit.

—Com valora el Govern de Torra?

—Positivament. Primer perquè suposa recuperar la Generalitat. També perquè dona molta confiança als treballadors. Ara han de mirar de fer revertir el mal que va produir el 155 i retornar a les polítiques que s’havien quedat encallades. També mirar què es pot recuperar del que va tombar el Tribunal Constitucional. Veig un equip jove i potent i el president Torra és una persona amb molta capacitat de diàleg. Faran bona feina.

—I el canvi de Govern a l’Estat espanyol?

—El canvi de Govern de Pedro Sánchez, jo, què vols que et digui, em va fer contenta. No perquè sigui ell el president. Calia fer fora el PP i, ja que hi havia la oportunitat... És una vergonya massa gran mantenir un partit tan corrupte. Vaig estar d’acord a donar el vot positiu sense esperar res ni negociar res. Parlar dels presos i els exiliats no corresponia en cap cas en aquell context. A partir d’ara, el Govern de Sánchez és una expectativa. No hi donaria cap vot ni seguretat a favor. A vegades fa la sensació que tot canvia perquè no canviï res. Hi ha passos positius, com el fet d’acollir l’Aquarius. Però, respecte a Catalunya en si, veurem com es pot començar i si realment es consolida el diàleg.

—Falta un any per a les eleccions europees. S’ha plantejat la possibilitat de presentar-s’hi com a eurodiputada?

—La veritat és que no. És una opció que és allà per ser estudiada; però, de moment, no. També és cert que no sé si seria possible. Tampoc tinc cap proposta en ferm. Pot ser una opció, però s’hauria d’estudiar bé primer. També s’ha d’entendre que des d’aquesta precarietat tan gran en què estem, el millor és no generar expectatives que després poden portar grans frustracions. És com el que s’ha dit que podria ser delegada del Govern a Brussel·les. Quan sigui en ferm ja ens farem les il·lusions. Pas a pas.

—Quina relació manté amb Marta Rovira?

—Amb ella mantenim molt bona relació i intentem mantenir-hi el contacte. Està a Suïssa i és evident que la distància condiciona moltíssim. Ara intenta arranjar la seva situació allà.  La veig, però, forta i animada.

—A part dels set polítics exiliats, hi ha també l’Adrià d’Esplugues. Han pogut entrar en contacte amb ell o el seu grup?

—Jo personalment no tinc notícies directes d’ell. Vull esperar que estigui bé i animar-lo i encoratjar-lo i oferir-li tot el suport que se li pugui donar des d’aquí. És un d’aquells casos que no cap en una ment lògica.

—Estan disposats a donar-li el suport de la infraestructura que tenen?

—Sí, no puc parlar per boca de tots, però tenim clar que la condició d’exiliats, quan és per la defensa del projecte de la República, evidentment, hi hem de donar suport. Estem tots al mateix vaixell. Els proposaria que poguéssim parlar. Evidentment, tot és molt complex i ho han de decidir ell i el seu grup. No tinc clar com és la seva situació judicial. Però, cal donar-li suport, encara que sigui a escala humana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.