Ençà i enllà

«Fer república vol dir pactar, dialogar i trobar la forma de fer un referèndum acordat»

Es passeja ufanós entre les urnes exposades a Beguinage i diu que intenta parlar amb molta de la gent que s’hi acosta per saber què en pensen. Lluís Puig i Gordi (Terrassa, 1952) va entrar al Govern tard, quan tothom ja tenia clar què volia dir tenir responsabilitats. Ara, quilòmetres lluny de casa, continua reivindicant aquella determinació.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Què és per a vostè l’exili?

—És una cosa que mai m’havia imaginat, només ho llegia als llibres d’història. És com una escola de la vida gairebé. Has d’aprendre-ho tot des de zero. Arribes aquí amb una maleta de cap de setmana i has d’aprendre com inscriure’t al padró, obrir un compte corrent. Sobretot el que t’esgarrifa és imaginar com ho passen els que arriben sense documentació. Nosaltres, tot i ser ciutadans de la UE, hem de fer tota una sèrie de tràmits. No hi ha una Europa social construïda. No vol dir que ens hàgim trobat entrebancs o que ens hagin prohibit res. Però t’adones que l’Europa que existeix no és tan senzilla de fer funcionar. Has d’aprendre també a gestionar-te les pròpies emocions, sentiments i estats d’ànims. Sents com si et pugessin les hormones amunt i avall, en un cos diferent d’aquell en el qual sempre has viscut.

—El canvi d’entorn social també hi ajuda?

—Cal compaginar-ho amb els sentiments i les emocions dels familiars i amics que vas deixant. A la vegada, vas ampliant el cercle d’amistats aquí. Aquesta part ha sigut molt agradable. L’entorn del Casal català, l’ANC, els eurodiputats i els seus equips... tothom ens ha ajudat. No ha sigut arribar a un lloc on no entens l’idioma ni coneixes ningú, que deu ser triplement complicat. També et fa pensar com de durs han d’haver sigut els exilis de la postguerra o de la prerepública, sense mòbil ni visa, ni la facilitat de viatjar. Si mires els exilis anteriors de Catalunya cap a Bèlgica penses que ets un exiliat de luxe. Però, la part emocional, la pateixes igualment. No deixa de ser contradictori que en un món globalitzat on tenim tot el món a la pantalla del mòbil a la vegada et continuïs sentint atrapat i esclavitzat pel sentiment de no poder tornar a la teva terra.

—La decisió de marxar va ser política o personal?

—Va ser personal. Per a tothom va ser personal. Quan ens diuen que Puigdemont ha travessat la frontera, per a mi va ser un tema de fidelitat. Sense pensar que anàvem a l’exili, tot i que ho sabíem, la meva decisió personal va ser de fidelitat. I n’estic content i orgullós.

—Després de vora 240 dies aquí, com ha canviat la seva vida?

—D’arribar amb una maleteta de cap de setmana a poder tenir un apartamentet llogat aquí on la família et pot visitar, canvia. Vam arribar molt abrigats i hem hagut d’anar canviant de vestuari i t’has de fer l’apartament teu. En aquest procés ja tens compte corrent belga, telèfon belga, un arrelament. A més, més tranquil·litat a cada victòria judicial que hem aconseguit. Buscar aquesta justícia europea és el que ens va portar a seguir Puigdemont. Ens sentim amb ànims i força de poder continuar treballant i lluitant.

—S’arriba a normalitzar la situació?

—Espero i desitjo que no. Perquè normalitzar, si és per part de la gent de Catalunya, vol dir l’oblit per a nosaltres. És important no normalitzar, perquè al final ho fem per compromís amb l’1 d’octubre. Normalitzar seria esgarrifós. Què podem normalitzar amb nou persones a la presó? Poso per davant els empresonats als exiliats. No ho podem normalitzar de cap manera. Per tant, amb els partits que continuen donant suport als empresonaments s’haurà de fer un gran esforç per parlar-hi mentre continuïn tenint ostatges. No es pot normalitzar a l’Europa del segle XXI. Seria tan greu com dir que és normal que passin aquestes coses. A part de no voler caure en l’oblit, voldria dir que nosaltres no pensem parar de fer acció política i judicial des d’aquí.

—Com queda ara mateix la seva situació judicial?

—Continuem pressionant des de totes bandes. Amb les querelles del Parlament i el Govern, per exemple. Totes les demandes que s’estan fent acabaran al Constitucional i se n’acabarà fent un gran expedient per anar a Estrasburg, al Tribunal Europeu de Drets Humans. Fem l’expedient de les coses que l’Estat espanyol fa malament. Estem en un mesurat optimisme esperant que Puigdemont guanyi la no extradició des d’Alemanya i pugui tornar cap aquí.

—Hi ha esperança en les querelles presentades contra Llarena i l’Estat espanyol?

—Tard o d’hora, sí. Totes. S’estan saltant tots els procediments penals. En altres temes menys importants, s’han fet judicis que han durat set o vuit anys. Si no es declara la nul·litat i que Llarena és parcial, faran el judici que vulguin fer, però tot acabarà a Estrasburg. Serà més llarg; però, judicialment, tenim clara la victòria.

—Quin és el seu paper des d’aquí?

—Quan torni Puigdemont volem engegar els processos que hem anat preparant. No vull ni sé fer altra cosa que internacionalitzar el procés. I, des de la meva part, que és des del món de la cultura. Amb aquesta exposició d’aquí i el festival que hem fet lligat a ella, ens va molt bé per explicar als estrangers que passen de visita. Passen alguns espanyols que diuen que tot el que es veu a l’audiovisual és mentida. Nosaltres els diem que aquí són les urnes després de fer-se servir i que l’audiovisual parla per si sol. L’exposició no està feta per provocar els unionistes o espanyols. Perquè estic convençut que hi ha espanyols que donen suport a la nostra causa. I n’he conegut aquí. També estem mirant, a partir del setembre, d’ajudar a establir més xarxes de relació entre el món cultural de Catalunya i el món cultural europeu. Sempre s’ha parlat molt de la internacionalització de la cultura pensant de vendre, però també hem de fer venir a Catalunya gent d’altres museus. Sempre hem tingut certa perspectiva de país petit pel fet que el nostre talent s’ha d’exportar enfora. Hem de fer més una autopista, un bypass.

—Quina és la importància d’una exposició com aquesta?

—Bé, és increïble. Hi ha gent que ve aquí i plora. Tothom troba una urna que l’afecta i toca directament la seva sensibilitat. A mi també, anaven sortint de les caixes i era un efecte continu. És una producció feta des del cor i des dels sentiments. És una demostració de com gent, posant diners de les seves butxaques, des del món associatiu, és capaç de fer allò que l’Estat no ha pogut fer o no ens deixen fer. L’associacionisme cultural sempre fa un pas endavant i ho supera. És tan potent que des del segle XXI fa el que l’Estat espanyol no ha deixat fer a Catalunya. I quan dic català, també vull dir de la Catalunya Nord, que és d’on ve aquesta exposició.

—Vostè se sent conseller?

—Sí. Jo, quan vaig entrar a la Generalitat, hi havia el conseller Joan Guitart —conseller entre 1980 i 1996. Jo sempre que me l’he trobat li he dit conseller. No ara, ja abans. Igual que seguim dient president a Pujol, Maragall, Montilla o Puigdemont. Un conseller sempre ho és, també sense funcions. Els que estimem les institucions creiem que les segueixen ostentant. Em sento conseller perquè Puigdemont sempre m’ha tractat com a conseller. Perquè el president Torra m’ha nomenat conseller, si bé després vaig renunciar per poder facilitar tenir govern. Per tant, he estat conseller amb dos presidents de la Generalitat. Finalment, me’n sento sobretot per la gent que contínuament em ve a veure. Puc dir amb molt d’orgull que cada setmana tinc prou visites. Aquesta gent et dona legitimitat i reconeixen que, si no sóc conseller, no és pas perquè els presidents no ho hagin volgut, sinó per les circumstàncies externes.

—Ara treballarà de costat amb la Laura Borràs?

—Estem fent-ho.

—Quins reptes tindrà?

—Això pertoca explicar-ho a ella. Fa molts anys que treballem junts i li tinc una estima molt gran. És evident que jo no puc estar prenent les decisions del dia a dia, però sí d’una manera periòdica, com ens han demanat tots dos presidents. Continuarem despatxant, treballant, aportant diàleg i mirant les línies i objectius generals de cada direcció. Què hem de fer en l’àmbit de patrimoni cultural, què hem de fer amb les empreses i els ajuntaments. Una mica aquestes línies són les que ja estem fent.

—En tot cas, com a persona que ha estat a primera línia, deu tenir alguna perspectiva de què cal fer.

—La consellera Borràs ho ha començat a explicar i no voldria ser jo qui digui des d’aquí el que cal fer o no. Fem el que fem, estarem d’acord. I si un dia hem d’estar en desacord, també ho direm. La consellera Borràs té un altíssim nivell cultural i, indiscutiblement, hi ha coses en què pot saber-ne molt més que jo. Aquí, quan et nomenen conseller, ningú et dona un sac de quilos de saviesa. Ets el mateix que el dia d’abans.

—Des del Departament de Cultura es pot fer república?

—L’hem de fer. Sobretot si tothom que està fent república ens creiem que hem de fer que el nostre Govern aporti un mínim de 100 euros l’any per habitant en cultura. Tota la resta és filosofia barata. Si no entenem això, i mira que sembla poc... En aquest moment estem invertint 33 euros per habitant, s’ha de triplicar aquest pressupost. D’aquests euros, per exemple, ara podem destinar tres euros pel català. No podem ajudar la gent que no l’estima a fer que l’entengui, l’estudiï i l’aprengui. No podem ajudar a tots els immigrants que arriben oferint-los més cursos, amb més hores, perquè els d’ara són absolutament insuficients, i poder arribar a més barris i poblacions. Això no es pot fer amb tres euros, n’han de ser 15 o 20. Si la gent no estima el català no es pot fer país. Si la gent no estima la cultura que es fa en ateneus, centres cívics, espais culturals, mai no pot estimar el país. La república s’ha de fer basada en la cultura. Que la gent demani inversió en cultura és la millor manera de manifestar que volem fer un país diferent. Una república de valors, de somnis. Sempre hem de tendir a una millor societat. Per als que són catalans i els que no. No ha de ser res excloent. Si no és així, no vull la república.

—Aquesta legislatura toca eixamplar la base o fer república?

—Toca fer república. Fer república ja és eixamplar la base. Fer república al cap i a la fi vol dir pactar, dialogar i trobar la forma de fer un referèndum acordat. Que és en definitiva el que ens estan demanant els poders polítics i de països diferents. No n’hi ha altres maneres, només aquesta. Per què? Doncs perquè el conflicte no anirà a menys. Si tota la saviesa del Govern Rajoy era pensar que amb el 155 solucionarien res, és evident que no ha servit. Només ha posat traves a un Parlament escollit democràticament. I no en té prou amb això, que després ha posat traves a la investidura d’un president i a la formació d’un Govern. Per tant, quin regal, quina medicina el 155. Han fet coses terribles, com tornar les obres d’art de Sixena de la manera com s’ha fet. És de primària saber que només amb això no es guanyava res. Estic segur que ara hi ha més independentistes que abans.

—No és possible que hi hagi gent que s’hagi desencantat perquè no es va fer efectiva la República?

—Si es va desencantar, en algun moment haurà de tornar-se a posicionar i tornar a votar. Quan tornin a votar s’hauran de preguntar a si mateixos què volen fer. Votar no provoca cap al·lèrgia cutània. Algú pot estar més o menys motivat per mobilitzar-se, però això no vol dir que passin a votar una altra opció. A mitjan agost no estarem tots per sortir a manifestar-nos. La gent vol descansar i estar amb la família, però això no vol dir que l’11 de setembre no es mobilitzin. O l’1 d’octubre, quan fem l’aniversari.

—S’ha de fer alguna cosa gran?

—Fins ara ho han conduït Òmnium i l’Assemblea. Estic convençut que la faran grossa.

—Ha de ser reivindicativa o festiva?

—Ja hem fet moltes manifestacions festives, on hem vist aixecar castells i ballar gegants i sardanes. És clar que aquest punt de civisme no l’hem de perdre. Però si l’11 de setembre continua havent-hi empresonats i exiliats, no pot ser una festa de cap manera. Amb calma cívica i democràtica, però no pot ser el mateix.

—Com han viscut des de l’exili les discrepàncies entre partits sobre el rumb que havia d’agafar l’independentisme?

—N’hi ha hagut des del primer dia. En cap moment no hi ha un pensament únic al bloc republicanista, mai. Cada cop que s’han hagut de posar d’acord en temes cabdals ho han fet. Fins avui. És lògic que hi hagi discrepàncies. La CUP farà el que cregui i farà ben fet. I ERC ho farà diferent? Per descomptat. I JxCat? Per descomptat. Jo ho veig com una virtut.

—Però potser ara la unitat d’acció no és tan clara...

—D’unitat d’acció, n’hi ha hagut en els moments clau i determinants. Quan hi havia d’haver una pregunta o una data, quan Artur Mas fa el pas al costat, en la prèvia del referèndum, quan la CUP s’absté per permetre investir Torra... En aquests moments es demostra que el moviment republicanista va en la mateixa direcció.

—Com ha viscut les crítiques d’aquests dies des de Junts per Catalunya cap al PDeCAT per haver optat per presentar-se com a JxCat a les municipals?

—Jo ara estic molt desvinculat del PDeCAT, tot i que en continuo formant part i em sento del PDeCat i em sento de Junts per Catalunya. Trobo lògic que hi hagi discrepàncies internes. S’ha de veure com ens organitzem de cara al 2019 i és lògic que hi hagi diferents visions. Surti el que surti, crec que serà bo. Cal discutir amb temps aquestes coses.

—Com valora el nou Govern de Pedro Sánchez?

—En pocs dies ja va dimitir el ministre de Cultura. Tenen gent amb polítiques molt del passat que no sé si se sabran adaptar als temps del present. Espero, pel bé d’Espanya, dels catalans i els espanyols, que sigui un Govern que obeeixi les sigles: socialista i obrer. Perquè si, realment, és un Govern que pensa fer socialisme, segurament pot fer canvis importants a Catalunya. A Europa s’han posat moltes expectatives que canviïn les formes. Però si al setembre o l’octubre seguim igual, decebrà. És qüestió de veure les jugades dels mesos vinents.

—A part dels set polítics exiliats, hi ha també l’Adrià d’Esplugues. Han pogut entrar en contacte amb ell o el seu grup?

—Amb els grups de suport sí que tenim contacte. Tant amb Valtònyc com Esplugues. Si acaben apareixent a Bèlgica, estaré encantat de poder-los ajudar amb tot el que estigui a la meva mà. Per a mi, formem tots part del mateix engranatge i estem remant en la mateixa direcció. Ningú no entén que per formar part d’un CDR puguis ser acusat de terrorisme. És tanta desproporció... A Bèlgica, la gent està esparverada. Mà estesa absoluta i que no es trobin en moment zero com quan vam arribar nosaltres.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.