Dimarts passat, 12 de desembre, se celebrava el dia internacional contra la islamofòbia sense massa motius per celebrar res. El barceloní jutjat penal número 23 condemnava a un any de presó a dos homes que agrediren una dona embarassada a Ciutat Vella l’agost passat. Tan sols per dur niqab, o vel integral. Els dos agressors, es constatava en seu judicial, estaven vinculats a grups ultradretans, motiu pel qual el fiscal coordinador de la fiscalia provincial de Barcelona de delictes d’odi i discriminació va prendre part del procés. En aquest cas, l’agressió islamòfoba va ser considerada un delicte d’aquest tipus.
I una pregunta s’escau en tot plegat: quin és el context social en què una agressió com aquesta esdevé legítima? L’informe del grup de periodistes Ramon Barnils resultat d’analitzar la producció periodística de vuit mitjans digitals posava sobre la taula un bon reguitzell de violències simbòliques perpetrades contra col·lectius concrets. L’ús de substantius adjectivats com “islamització” o “multiculturalisme”, situats en un context en què queden negativitzats, són només un dels molts exemples que el treball assenyala com a passarel·les del discurs d’odi que certes capçaleres difonen. El racisme i la xenofòbia, juntament amb la islamofòbia, eren, de lluny, la tipologia de píndoles d’odi més recurrents als articles estudiats.
És per aquest motiu que la Fundació Al Fanar i l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) ha engegat l’Observatori de la Islamofòbia als Mitjans, un instrument amb què monitorar aquest tipus de discriminació específica. I els resultats són demolidors: l’anàlisi de més d’un miler de peces publicades en suport digital que empraven els termes “islam”, “musulmà”, “gihadisme” i altres ha constatat que un 70% dels articles poden ser considerats islamòfobs en diferents graus. Una xifra que en la tipologia d’opinió s’eleva a més del 90%. Les categories amb què treballen els investigadors emulen els colors d’un semàfor. Així, al vermell s’hi aboquen els articles obertament islamòfobs, a l’àmbar, el que s’ha categoritzat com a islamofòbia passiva o sense una clara intencionalitat, i en verd els exemples de bones pràctiques. Entre elles, donar veu a les persones que pateixen la violència simbòlica islamòfoba.
Una tasca, aquesta, difícil per la dificultat de dissociar la professió de la religió estudiada de l’origen de les persones que l’abracen. Hi ha una forta reticència a considerar l’Islam una religió pròpia, com es faria amb el catolicisme o fins i tot l’evangelisme, que fa que els sempre frenètics processos de producció periodística tinguin greus problemes per mostrar els musulmans en tota la seva diversitat i amb el rigor que mereix. Però fins quin punt aquesta consideració té una base real?
Problemes per radiografiar
Es podria enumerar un bon grapat de raons per les quals els practicants de l’islam en totes les seves formes i colors es troben infrarrepresentats en qüestions deslligades del terrorisme, i segur que, citant-les una a una, encara faríem curt. A grans trets, el fet que l’ésser musulmà encara estigui lligat a la migració i de ser aquesta mateixa migració un fenomen relativament recent, es tradueix en la falta d’una generació de persones que hagin adquirit el capital simbòlic que els permeti esdevenir referencials a la discussió pública.
Les comunitats musulmanes han estat poc radiografiades i gairebé mai des d’una perspectiva interseccional. Partim d’un grapat d’estudis amb molta diferència temporal entre uns i altres. De fet, l’únic estudi que aporta elements sociodemogràfics associats a confessió parteix de la idea que l’Islam és un fenomen forani. En tot cas, l’ús complementari d’aquests treballs ens permet una aproximació des de la qual començar a pensar en la qüestió.
L’Observatori Andalusí, per exemple, estableix una diferència entre els estrangers —amb permís de treball i/o residència— i els ciutadans de l’Estat espanyol, dins dels quals hi ha els musulmans nacionalitzats —persones d’origen estranger que esdevenen ciutadans— i naturals —denominació que empren pels conversos a qui es presupossa una cultura catòlica, bé sigui reconeguda o secular. Els musulmans d’orígens forans al Principat provenen, majoritàriament, de quatre zones geogràfiques: el Magreb Àrab, Àfrica Occidental, Orient Pròxim i l’Àsia Central.
L’Observatori complementa les dades dels registres de la Unió de Comunitats Islàmiques d’Espanya amb d’altres indicadors globals i de l’administració de l’Estat —padró municipal d’habitants coordinat per l’Institut Nacional de Estadística (INE) espanyol, dades de l’Organització de la Cooperació Islàmica i del ministeri de Justícia estatal— que li proveeix informació sobre entitats religioses registrades i les xifres de concessions de nacionalitats—, Interior —que li facilita la informació dels imams penitenciaris—, i Educació —que li dóna dades d’alumnat estranger i professors de religió.
El seu estudi pren el valor absolut de 29 nacionalitats després de comprovar que el resultat actua com un factor de compensació per a les no comptabilitzades minories musulmanes migrades des d’Europa i Amèrica, d’entre les quals hi destaquen els hispanoamericans musulmans.
Amb aquesta metodologia, l’observatori comptabilitza 509.333 persones que professen aquesta religió a Catalunya; 157.044 considerades catalanes —entre nacionalitzades i naturals— i 352.289 considerades estrangeres. Dins d'aquest grup hi ha 8.891 argelians, 6.064 bengalís, 15.797 gambians, 4.901 guineans, 7.117 malians, 226.321 marroquins, 6.939 nigerians, 44.385 pakistanesos, 20.205 senegalesos i uns 11.669 entre una vintena de nacionalitats diferents. El que fragmenta molt la interlocució per la barrera idiomàtica i la falta de recursos de traducció a les redaccions.
D’altra banda, el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat, encarregat al Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) pel Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat, estableix que entre els residents a Catalunya de 16 anys o més, partint d’una mostra de 1.600 entrevistes vàlides i un nivell de confiança del 95%, el 7,3% de les persones enquestades es consideren musulmanes.
La xifra resultant d’aplicar aquest percentatge sobre el total d’habitants de 2014 a Catalunya a partir de 0 anys dóna un número de creients que sobrepassa el poc més de mig milió comptabilitzat per l’Observatori Andalusí en 40.000 persones. I la xifra aplicada sobre majors de 15 anys, per ser el barem d’edat més proper a la mostra del Baròmetre (16 anys) amb què l’Idescat segrega els grups d’edat, ens dóna una diferència de més de 54.000 persones menys, fet que il·lustra el marge d’error en què ens podem moure, d’acord amb la contrastació de les dues fonts. Però tot això pel que fa a dades globals.
Per obtenir informació dels perfils socioeconòmics, sociodemogràfics i de consum cal referir altres treballs. El document Valores, actitudes y opiniones de los inmigrantes de religión musulmana de la Quinta oleada del Barómetro de Opinión de la Comunidad Musulmana de origen inmigrante en España realitzat per l’empresa Metroscopia ofereix dades pel que fa a coneixement de l’idioma, situació laboral, característiques sociodemogràfiques i formes d’ús del temps d’oci. El treball permet copsar com els col·lectius musulmans migrants es troben sobrerrepresentats en les franges de renda disponible més baixes.
L’estudi es refereix al grup que l’Observatori Andalusí identifica com al dels estrangers o nacionalitzats provinents de Marroc, Argèlia, Bangladesh, Pakistan i països subsaharians (sense especificar quins) de l’any 2011. Però un apunt necessari: el treball és ple d’imprecisions, com el fet de parlar d’immigrants musulmans. Mentre no es descobreixi un país de nom Musulmània aquesta afirmació denota la possibilitat de trobar un cert biaix en les informacions, que mostren la religió mahometana com un fenomen estranger. En tot cas, no tenim massa més fonts de consulta. I així, desplegar eines amb què els periodistes puguin superar aquestes barreres esdevé una qüestió clau si es volen bastir ponts amb què sobrepassar la desconfiança instal·lada entre alguns interlocutors de les comunitats musulmanes i els professionals de la comunicació.
Possibles solucions
Després de tot un seguit de trobades amb mitjans de comunicació, algunes més fructíferes que d’altres, els impulsors de l’Observatori de la islamofòbia als mitjans estan provant de millorar la seva incidència. Amb dades a la mà i percentatges tan elevats com els esmentats anteriorment, és més fàcil que la professió es prengui seriosament la qüestió. I és que juguen amb avantatge: no hi ha una opinió formada a l’esfera pública que enverini el debat, com sí passa a França, on el que es qüestiona és, directament, que la islamofòbia existexi. Excusant-se en els valors republicans laics de l’Estat francès, tot un segment de la intel·lectualitat gala ha pres partit pel que el periodista Carles Solà denomina “racisme il·lustrat”.
Els periodistes que llegeixin això estaran familiaritzats amb les inclinacions habituals: fer parlar els imams com a representats de comunitats molt diverses o directament donar veu a activistes no creients a qui es fa parlar en nom dels col·lectius als quals no s’arriba. També és habitual cremar certs comentaristes a qui es fa aparèixer a totes les capçaleres i canals. I, generalment, sempre per fer-los parlar de com de bo és l’Islam —així, en singular— quan hi ha un atemptat perpetrat en nom de la seva religió.
Així, per tal de conjurar aquesta amenaça, les propostes que hi ha sobre la taula són integrar dins del currículum formatiu el debat sobre el biaix islamòfob als mitjans, elaborar una llista de contactes amb què diversificar les fonts, formar a persones de les comunitats per poder interlocutar amb la premsa, facilitar les relacions interprofessionals amb periodistes aliats i suggerir a universitats i instituts treballs de recerca i final de grau que abordin la qüestió, incentivats per un premi. És un punt de partida, cal veure si suficient i si reixeix. Però és alguna cosa. Un instrument més amb què fer front a una amenaça que a Europa coneixem prou bé, que és el discurs de l’odi fonamentat en la despersonalització dels individus que embotim en categories homogènies.