Qui és Carlota Freixenet?
Jo soc llibretera a la Carbonera. Em dedico a recomanar llibres i intentar parlar de llibres tant com puc. Quan puc, a més a més, parlar de feminisme, també ho faig. M’agrada molt fer ràdio i tenir un micro davant.
És molt a Twitter, també. És important per conèixer-la?
Sí, penso que sí. Twitter és un espai on generar discurs, per mi. És un lloc on deixes anar coses i les acabes endreçant i construint perquè tinguin un mínim sentit. I, al final, també és un espai per promocionar el que fas o el que t’interessa.
Diu “generar discurs”. La llibreria també l’enfoquen així?
Sí. La llibreria neix amb la idea de ser un espai no només perquè la gent hi vingui, sinó sobretot perquè la gent hi torni. La gent torna quan veu alguna cosa en tu que no veu als altres. Una bona atenció al client, però també un discurs, una cosmovisió, un espai de lleure. Sempre hem dit que no amaguem del que ens agrada i el que no. La llibreria és molt com som nosaltres.
Sol anar de cara…
Sí, anar de cara és l’única manera de viure. Ja ens toca mentir, perquè la vida ens posa en aquestes situacions. Però, si es pot evitar.
Ara publiquen, amb la Mar Guixé, el Quadern feminista per a senyores modernes. D’on surt la idea?
Va ser una proposta de l’editorial, de la Marta Abella. Va aparèixer a la llibreria i m’ho va explicar. Els vaig dir que em semblava una bogeria. Però, mirant el què hem fet els últims anys, a la Carbonera generar jocs és una cosa que fem habitualment. Ens venia de gust. Em van presentar la Mar, la il·lustradora, i ens vam entendre al segon.
En veure’l, pot recordar la idea dels Quaderns d’estiu de Blackie Books. Pot ser?
Sí. La idea de quaderns de passatemps és una idea en què el quadern de Blackie clar que hi era, però també una revista francesa que es dedica a fer jocs feministes com a fanzine, però també els quaderns de cal·ligrafia de quan érem petits.
Volen fer un relat concret sobre el feminisme, amb el llibre?
El primer que vaig escriure va ser el pròleg. Jo els vaig dir que el meu feminisme és un. És transinclusiu, és interseccional, és antiracista i antifeixista… Per mi, era molt important transmetre això a l’editora i la il·lustradora. Busquem apel·lar a un públic relativament ampli sent plenament conscients de qui som. És un llibre escrit el 2023 a Barcelona. Això ens condiciona, però donem la visió del feminisme que veiem i vivim.
Per què un còctel Molotov a la portada?
Estem fins al cony de ser amables com a dones i com a feministes. Aquesta idea que el feminisme és molt agressiu… sí. N’estem fartes. És cansadíssim ser feminista tota l’estona, és cansadíssim intentar no viure envoltada de contradiccions. I, és cansadíssim estar tot el dia intentant no cremar coses. Cremar coses ho hauríem de fer més. En general, a la vida. Igual que és molt cansat ser activista tota l’estona. La gràcia era aquesta. Fer un còctel Molotov amb una ampolla de Bitter Kas o Vichy també era part de la gràcia. Podem voler cremar coses i alhora ser senyores que van a fer el vermut o prenen un Vichy a les cinc de la tarda amb les amigues mentre comenten la novel·la, la setmana o la caiguda del capitalisme. El que faci falta.
Les dues pulsions són un fil conductor…
La idea de les senyores modernes vertebra tot el llibre. Tots els jocs comencen amb un nom concret. I els noms són triats. Són els noms de les nostres amigues, les nostres àvies o els nostres referents femenins. Per nosaltres era important fer un llibre amb el qual puguin jugar les amigues, però també les nostres àvies i mares. Quan es posin a jugar veurem si funciona.
És, també, el públic que deu trobar a la llibreria…
Sí. Jo pensava molt en la gent que tenim al club de lectura. Hi ha des de xavals o xavales de 20 anys fins a senyores de 80 i tants. Volem l’espectre sencer.
La portada pot fer de filtre?
No. És un contenidor cuqui, l’ampolla de Bitter fa gràcia. Volíem una cosa una mica incendiària, també. Ens feia por que si era una cosa molt dolça, després el contingut fos massa punk. És una declaració d’intencions.
Què és un referent per vostè?
Algú en qui t’emmiralles a la vida o alguna cosa a la qual aspires.
És present al llibre?
Sí. Per mi, la idea a l’hora de generar els jocs, era explicar de manera senzilla tot allò que nosaltres hem hagut d’aprendre llegint assajos molt densos. I procurar no deixar-nos gaire la gent que ens ho ha explicat. Que totes les autores que hem llegit, volíem que hi fossin.
Hi ha una bibliografia molt extensa?
Poc estructurada, però sí, extensa. Hi ha molt de tastar d’aquí i d’allà. Hi ha molts articles llegits, molts vídeos de YouTube, moltes hores de TikTok, assajos duríssims…
Si hagués de triar un referent. Quin escolliria?
Per mi, Federici és constitutiva de la meva persona i la meva manera d’entendre el feminisme. Tot i que, ara mateix, és una persona d’una certa edat i se li nota. Ella diu moltes vegades aquesta cosa de celebrar la militància que per mi és primordial. Tenim dret a estar cansades. Militar també ha de ser que les teves companyes et cuidin. Aquest llibre és això. Tens ganes de cremar el patriarcat, però també d’estirar-te al sofà. Les dues coses estan bé. Aquesta idea em va fer reconciliar amb la meva idea de militància.
L’humor té un paper important al llibre. Però, al pròleg, fa un matís i diu que “no és per riure’s de nosaltres mateixes”. Què vol dir?
L’humor és imprescindible per aprendre i per sobreviure. Però, hi ha una manera de fer humor sobre el feminisme -normalment fet per part d’homes blancs cis hetero- que ens torna com un bumerang i acaba sent no tant com un “aquelles feminazis boges”, però una mica sí. Ridiculitzar el feminisme des de les esquerres és una cosa que ens pot acabar provocant, a nosaltres mateixes, dins el feminisme, contradiccions com ridiculitzar el pla de cures. El pla de cures, sí. Després podem decidir que ens el passem pel forro, però no ridiculitzem el fet de fer un pla de cures.
L’humor pot ajudar a acostar-se a un tema, però també pot banalitzar. És una cosa que els ha preocupat fent el llibre, el no banalitzar?
Sí. Ho hem mirat bastant. Hem jugat nosaltres i hem fet jugar a altra gent. Si alguna cosa no s’entenia, hem tirat enrere. No ens podíem permetre, en cap cas, que algú se sentís incòmode.
Abans reivindicava el dret a estar enfadades, però, a la vegada, el llibre vol contradir l’estereotip de la feminista enfadada?
Sí, del tot. Podem estar enfadades, sí. Però, també podem estar bé. Podem estar contentes, podem estar felices, podem celebrar el que estem fent. No és contradictori ser feminista i estar profundament enamorada -fins i tot si és d’un home, per difícil que sembli-, no és contradictori ser feminista i celebrar qualsevol cosa o ser feminista i que t’agafi una plorera per la cosa més absurda. No tot a la vida és lluitar. Ser feminista i estar cansada també està bé. Teníem el mal exemple del feminisme dels 80 i els 90 que eren superdones que podien amb tot: eren les millors caps, les millors mares i que a més estaven molt bones, tenien temps per tot i cuinaven molt bé. Doncs, potser no. Potser et ve de gust no ser estupenda tota l’estona.
Al llibre, en algun moment fa servir el llenguatge inclusiu. És una decisió conscient de la polèmica actual?
Per mi, el llenguatge ha de ser una provocació. Al final, el món el constituïm a partir del que som capaços d’explicar-nos. És molt lacanià tot plegat. Tot allò que no pots dir, que no pots explicar, no existeix. De la mateixa manera que a la llibreria hem fet servir el femení genèric perquè ens hi sentíem més còmodes i sempre hem sigut més dones que homes. A més, aquest llibre l’hem fet en femení perquè si penses que el fas per les teves amigues i a elles els xerres en femení, no té cap mena de sentit escriure-ho en masculí. De la mateixa manera, quan fem referència a persones no-binàries, hem de fer servir llenguatge inclusiu. No hi havia altra manera de fer-ho.
“Al feminisme també hi ha farsants i quintacolumnistes”, per què ho assenyalen al llibre?
Hi ha molt fals aliat i molta gent que ha vist en el feminisme una manera de marcar-se un gol. Hi ha molta gent que fa servir el feminisme per lligar i això és molt penós. Calia posar-ho de manifest. De mala gent n’hi ha a tot arreu, fins i tot a la nostra pròpia trinxera. Ho podem dir. No és antirevolucionari dir que hi ha males feministes. Però, males feministes vol dir persones que són males persones i que fan servir el discurs del feminisme per coses que són profundament amorals. No ets mala feminista per no anar a la mani, per estar cansada o per decidir que et maquilles. Això no et fa mala feminista, això és una cosa boja que ens van vendre als 90. No va d’això. Ets una mala feminista si ets mala persona i fas servir el feminisme per executar coses de mala persona.
Al llibre hi ha un test sobre “quina superdona ets?”. El llibre és més Sílvia Pérez Cruz, més Bad Gyal o més Roba Estesa?
És el meu joc preferit. Jo crec que el llibre és bastant Roba Estesa. En general. Una mica “d’entre totes, tot”. Els jocs són meus i els dibuixos de la Mar, però ho hem fet tot entre totes. Hi ha una part de creació comunitària que per mi és important.
Vostè és més Roba Estesa, també?
No. Jo, gens. M’agradaria molt, però soc més Sílvia Pérez Cruz. Crec que és l’edat. Abans era molt Roba Estesa. Han passat els anys i sis anys de llibreria, treballant 50 hores, fan que una vulgui tornar a casa i fer sofà, Netflix i manteta abans que anar a una mani i dos concerts. Però, és una qüestió d’esgotament, crec.
Amb la Blanca Pujals fa el pòdcast de les Punkis decimonòniques. Què tenen de punk les germanes Brontë o Jane Austen?
Surten al llibre en diverses ocasions, cosa que em fa molt feliç. Són autores que feien, en el seu moment, una de les coses més difícils de fer, explicar les problemàtiques de les dones del seu voltant, des de la seva veu, i des del punt de vista, molts cops, de dones en posicions subalternes. Les protagonistes són dones que no estan en una posició econòmica bona. Potser tampoc són l’exemple d’una classe treballadora sense accés a educació. Ho fan de maneres molt diferents. Des del drama, però també des de la tendresa i l’humor. Sent conscients d’en quin moment viuen, tenen la valentia d’alçar la veu i explicar les coses. Elles diuen que no és veritat allò que estan explicant els autors de les dones de la seva generació. Avui en dia encara les pots seguir llegint i segueixen batallant per coses que batallem encara avui dia. És insuportable, però és molt universal. Ens fa adonar que hem avançat en algunes coses, però que hi ha una part del patriarcat que encara no hem desmuntat del tot.