-Mireia és una novel·la de ressons gòtics molt clars (suspens, grans mansions, paisatge tenebrós, personatges torturats...). La volia escriure així de bon començament o aquest estil es va anar enfortint a mesura que l’escrivia?
-La veritat és que m’agrada la novel·la gòtica del segle XIX, la narrativa anglesa de Jane Austen i totes les de mansions gòtiques —la Rebeca de Daphne du Maurier; El gos dels Baskerville d’Arthur Conan Doyle... Totes aquestes històries sempre m’han fascinat i la seva ubicació també. D’entrada, algú pot pensar que un paratge valencià com Xàtiva és tot llum, color, l’albereda, el castell... Tot molt alegre. A mi m’abellia donar-li una altra dimensió: més literària, més fantàstica i utilitzar uns espais que no són els tòpics i típics de la Xàtiva que tothom coneix. La Cova Negra, el paratge natural que té les evidències més antigues de la presència de l’home a la nostra terra; les arcadetes d’Alboi, i els jardins modernistes de la ciutat, que estan solitaris als dos extrems de la ciutat, i que també tenen les seues llegendes (el jardí del Palasiet i el jardí del Bes). Em semblava que podien dotar d’unes vinculacions literàries a la meua escriptura que surten del patró prototípic de costumisme o realisme de la literatura en la nostra llengua i la vincula més a la literatura anglesa i europea.
-Hi destaca la història del psiquiatre xativí Lluís Simarro Lacabra. També era un objectiu parlar d’aquesta figura tan important i tan oblidada?
-Tota la història va nàixer al cementeri de Xàtiva, quan em vaig trobar la làpida dels pares de Lluís Simarro. Em va impactar molt veure que hi havia una distància de només 24 hores entre la mort del marit i la de la dona, i això em va fer buscar qui havia estat aquell pintor, Ramon Simarro. Descobresc que Ramon Simarro havia mort per tuberculosi després d’haver-la contret a Roma, on es preparava per ser pintor (segons els crítics, amb molt futur), i que la dona, en saber que ell ha mort, s’abraça al xiquet de quatre anys i es llança pel balcó. Una cosa pròpia d’aquell romanticisme...
-Un pèl excessiu?
-Totalment. Una acció que avui ens sembla inconcebible. Aquesta història ja era tremenda, però quan em quede totalment fascinada pel personatge és quan veig que el fill també mereix una novel·la, perquè se salva de la caiguda; es queda orfe; creix en diferents institucions educatives —sempre demostrant que té una ment privilegiada— i arriba a ser el primer catedràtic de Psicologia Experimental de la universitat espanyola. A més, li dona totes les pautes a Ramón y Cajal per a ser premi Nobel; és amic de Sorolla, d’Unamuno, etc. I era un home de Xàtiva que la majoria de xativins només coneixen perquè dona nom a un institut de secundària. En canvi, és un home que, a finals del XIX i principis del XX, representa la modernitat europea. Em quede fascinada amb la seua vida.
-En podia haver fet una biografia. Per què una novel·la?
-Hauria pogut fer era una biografia novel·lada, però a mi m’agrada molt la ficció, els contes i captivar el lector amb una trama absorbent i un ritme de thriller, aquesta polifonia de gèneres que té la novel·la (entre novel·la detectivesca, de misteri i eròtica).Per tant, jo vull reivindicar Simarro, tant per als xativins com per a la resta de valencians i de lectors, i decidesc incloure aquella història en un relat de ficció, que és la història de Mireia, una doctoranda que està fent la tesi sobre Simarro. Això em permet contar la història de Simarro a través de Mireia i Neus, però també vincular aquests cinc anys de París a les barbaritats que va fer Jean-Marie Charcot amb les anomenades doneshistèriques a l’hospital de la Salpêtrière, que al mateix temps es pot relacionar amb les diferents maneres que s’han fet servir per estigmatitzar la dona des de l’art, a través de la figura de la femme fatale —perillosa, demoníaca i letal— i a través de la ciència que també estava al servei d’eixa estigmatització.
-L’interès i l’originalitat de la novel·la és que vostè barreja gèneres aprofitant també aquesta narració en primera persona de Neus. D’una banda, hi ha elements gòtics i, de l’altra, hi ha unes pinzellades assagístiques sobre l’art, sobre els estudis psiquiàtrics amb dones, etc.
-Sí, a través de la mirada de Neus, que és la millor amiga de Mireia i que escriu per tractar d’entendre què ha passat, unir les peces del trencaclosques. A través d’ella ens anem endinsant també en aquest vessant més assagístic de la novel·la que Neus va rescatant de la tesi de Mireia: la iconografia de la Salpêtrière, que és una autèntica bogeria, amb fotografies de les dones internes a l’hospital, que són retratades com si foren conillets d’índies i altres barbaritats terribles. Això va esguitant tota la trama i hi ha un correlat entre la trama de ficció i la de no-ficció. Es pot fer aquesta doble lectura entre el segle XIX, on comencen a aparèixer les primeres dones que volen tindre presència pública (periodistes, escriptores, etc.) que eren vistes com un perill i les dificultats que tenen les dones del segle XXI per desenvolupar la seua pròpia trajectòria.
-Realment, hi ha un paral·lelisme entre les històries de les protagonistes i les de les internes de la Salpêtrière: les protagonistes també són utilitzades.
-Efectivament, hi ha un joc d’aparences, una espècie de teranyina que va dominant les dues xiques protagonistes i fa d’elles dos titelles. Aquesta condició de titelles femenins les lliga molt amb les dones titella de la Salpêtrière. I fa pensar si, ara mateix, en el segle XXI, en una situació de màxima llibertat com no han tingut mai les dones, encara les estructures del poder patriarcal ens enganyen i ens fan creure que som lliures.
-L’altra originalitat és que ho fa des d’una perspectiva de gènere diferent: la narradora és feminista, li agraden les dones i reflexiona sobre el gènere i l’art, el gènere i la psiquiatria, etc.
-M’abellia molt aquesta perspectiva femenina i l’amistat entre dues dones: la fascinació que sent Neus cap a Mireia. El sistema patriarcal ha fet que moltes voltes les dones ens veiem unes a les altres com a enemigues, com a competidores. En aquest cas, m’ha paregut especial que trobem una narradora que està fascinada per la seua millor amiga, perquè és una dona bellíssima, intel·ligentíssima, amb uns talents increïbles que Neus sap valorar per aquest punt de sororitat. A més, Neus experimenta amb la seua pròpia sexualitat, perquè és una narradora que no sap ben bé si és lesbiana o bisexual. Aquest punt d’experimentació enllaça també amb tota la panòplia de diversitat sexual que em trobe cada dia a les aules de la Facultat de Filologia. Respecte a la meua generació —jo tinc 38 anys; ells en tenen 18—, es nota evidentment un canvi enorme sobre totes les qüestions de la identitat sexual.
-Com diu vostè, n’hi ha una crítica molt forta als estereotips sobre les dones, com la femme fatale («Les dones esdevenen hipnotitzadores. Diabòliques i aniquiladores. Perilloses femmes fatales que amb una sola mirada d’ulls captivadors poden doblegar el baró de voluntat més ferma»), però també escriu el contrari: «Mireia sempre ha sigut terrible. No soc capaç de descriure els mil recursos de què disposa per a rendir les voluntats. I cap d’ells és desagradable del tot. Mireia t’envolta, t’atrapa, et seduïx, t’arrossega al seu terreny».
-Sí, el que volia amb el personatge de Mireia és que jugara molt amb els límits, que fora molt ambigu, que donara peu a moltes lectures, que no fora un arquetip. Aleshores, efectivament, té un vessant dominatrix, de dominadora, però a mesura que avança la novel·la també anem descobrint que ella també és una víctima. Més enllà d’això, ací tenim una femme fatale que sedueix una dona. Això em semblava també un trencament del prototip de la dona fatal.
-Un altre element d’algunes novel·les gòtiques (Frankenstein i Dràcula, per exemple) és que el narrador ho explica en primera persona i el lector veu com ell ha estat també transformat pel que ens està explicant (la por, la història, cert sentit de la responsabilitat l’han canviat). Ací, la protagonista, Neus, també evolucionarà.
-Sí, perquè si apostem per fer una novel·la gòtica amb elements de novel·la romàntica, la subjectivitat —la primera persona— ha d’estar present. La gràcia és la perspectiva de Neus. Fins que no vaig tindre clar que l’anava a escriure des de la perspectiva de Neus, no sabia com anava a ser la novel·la. La perspectiva de Neus és la que em dona l’estructura de la novel·la, aquesta estructura fragmentària, com de dietari, com de notes escrites a contracor per a entendre què ha passat. Aquesta perspectiva també implica que hi ha molts espais en blanc que el lector ha d’omplir, i Neus no té les respostes (probablement Mireia tampoc, però això no ho sabem segur). Neus s’ho mira tot una mica des de fora, un poc com les històries de Sherlock Holmes que narra Watson.
-Un altre detall de novel·la gòtica de misteri (a Dràcula o a El gos dels Baskerville) és que l’escenari, normalment una mansió, també és protagonista. En aquest cas, vostè fa protagonista una mansió de Xàtiva, Casa Sunsi. Existeix?
-Sí, sí que existeix. La pots trobar anant de Xàtiva a la Cova Negra. Està allí, envoltada de tarongers i és exactament com està descrita a la novel·la, amb grans balconades i una replaça davant. Per a la gent de Xàtiva i dels pobles del voltant és una casa molt coneguda, perquè ha estat durant molt temps l’heretat amb més terme de tarongers. En principi no té res de misteriosa, però la trama de Mireia ha fet que ara em vinga gent de Xàtiva dient que els fa por de passar pel davant (riu).
-He, he.
-La ficció ha fet que la gent es mire amb uns altres ulls una casa plena de sol i envoltada de tarongers, que de fet és alegre. Però és veritat que està allunyada de tot, i això li donava un punt de casa victoriana.
-A la novel·la ixen les melodies de Fauré, els versos d’Estellés, la música de Rakhmàninov... , les obres de molts prerafaelites, tot un repàs a la representació de la dona en el segle XIX, totes les llegendes sobre Lilith... Ja havia estudiat l’art prerafaelita i aquestes històries sobre els mites de dones fatals?
-Per passió i afició a l’art, sí que coneixia algunes coses. I és per això que també he volgut fer una novel·la que siga una mica de galeria d’art amb les dones fatals, els prerafaelites —com has dit—, els simbolistes, els decadentistes... Tota aquesta pintura sempre m’ha agradat i m’ha interessat; a l’hora de fer la novel·la em vaig posar sobre el tema amb més profunditat. També hi té a veure la meua condició de docent en literatura comparada, on treballem el diàleg interartístic, entre diferents expressions artístiques... A mi m’agrada fer homenatges literaris —com es poden trobar a la novel·la, a L’estrany cas del Dr. Jeckill i Mr. Hyde, a El retrat de Dorian Gray o a Dràcula—, però també m’agrada transcendir aquest camp i incloure música, art, fotografia... Això enriqueix l’experiència lectora. La prova és que molts lectors han vingut a dir-me que el que més els ha agradat és trobar aquestes referències culturals i anar a Google a buscar la història d’Elizabeth Siddal, la musa dels prerafaelites, per exemple. L’experiència de la literatura també ha d’obrir finestres per seguir per altres camins.
-La història d’Elizabeth Siddal, la model de l’Ofèlia de Millais, deu ser la més tràgica: mor després de fer-se addicta al làudan per la pulmonia contreta mentre passava fred a la banyera.
-Quan estudiem art, estudiem Dante Gabriel Rossetti (el seu marit), però les dones que han estat darrere d’aquells homes que van aconseguir coses tan importants, són ocultades. I han estat el pilar perquè ells hagin pogut fer grans coses. Entre tots hem construït la humanitat i l’hem fet avançar. Aquestes dones ocultes, com Elizabeth Siddal, m’interessen especialment.
