Vols sentir el pòdcast en una altra plataforma? Fes clic aquí per accedir als enllaços d'Spotify, Apple Pòdcasts, Google Pòdcasts o iVoox.
Direcció | Laura Tapiolas Fàbregas
Realització | IdeaSonora
Direcció d'art | Laura Xifra Castro
Veu entradeta | Jan Brugueras Torrella
Na Pai, internet és ple de mems que parlen d’Afrodita i del mal o el bé que ha fet en les nostres relacions no monògames. Quin impacte creus que ha tingut en aquesta dècada?
Ha sigut tant per bo com per dolent. M’ha vingut molta gent dient que li ha canviat la vida, en alguns casos per bé, perquè li ha obert tot un món de relacions que no s’havia plantejat i ha posat paraules que no tenien a com gestionar les seves relacions, perquè les nostres relacions no estaven polititzades. I també ha fet molts estralls, perquè molta gent ha regalat el llibre als nòvios i nòvies amb la intenció de ‘et treballes tu la teva gelosia, és la teva responsabilitat’. És molt més fàcil regalar el llibre que haver-te de treballar la gestió emocional que vol dir obrir una relació. Això ha causat molta ràbia, molt estrès posttraumàtic, perquè obrir una relació és molt més difícil del què sembla.
Et sents culpable del dolor de les relacions catalanes?
D’alguna forma sí, entenc que se me n’ha anat de les mans. Aquest llibre s’ha convertit en un mem, en un tòtem del poliamor, ha esdevingut el màxim promotor de les relacions obertes. Però la meva intenció inicial era qüestionar la cultura de la monogàmia, en comptes de proposar relacions obertes. Comparant-ho amb el feminisme, és com sí abans de qüestionar el masclisme s’hagués proposat la teoria queer i la voluntat de destruir el gènere, abans de qüestionar l’opressió que és el masclisme.
El mateix passa amb les relacions: primer ens hem de qüestionar la cultura de la monogàmia abans de plantejar-nos una proposta més alliberadora com poden ser les relacions obertes.
Parlem-ne d’aquest component polític del llibre. En defensa d’Afrodita va néixer com un llibre contra la cultura de la monogàmia. Plantejava alternatives a aquesta des d’una perspectiva política, des d’entendre que la monogàmia pot ser una eina d’opressió. Ens en parles, d’aquest espai polític de les relacions personals?
Sí, per mi és important entendre que funciona com a opressió, al marge d’altres opressions patriarcals com el masclisme o l’homofòbia. Per això era important donar-li un nom. El problema no és la monogàmia, és la cultura de la monogàmia que ens imposa aquest únic model com a acceptat i reconegut. I tots estem afectats, perquè ningú compleix la monogàmia a la perfecció, és un ideal.
Al final, gairebé tothom ha patit infidelitats, perquè estadísticament és el més comú, que hi hagi infidelitats. És un ideal inabastable. La idea que una sola persona ens pot satisfer a nivell sexual i afectiu per tota la vida. I és clar, no és realista, això ens xoca i genera frustració, desenganys amorosos… i tot això és culpa de la cultura de la monogàmia.
Si busquem casos concrets en els que s’hagi exercit aquesta opressió des de la monogàmia, quins exemples et venen al cap?
Per mi el més característic d’aquesta opressió és la gran dependència, tant afectiva com econòmica, que facilita que hi hagi abús o violència. Potser la punta de l’iceberg són els feminicidis, que no és casualitat que en la majoria de feminicidis els agressors siguin les parelles o exparelles de les víctimes. Hi ha una arrel estructural, que és la cultura de la monogàmia, que promou la cultura de la possessivitat, la gelosia… No és un fet aïllat, que hi havia un home que era molt possessiu, molt gelós, és que aquesta cultura promou la gelosia i la possessivitat, i està totalment acceptada. I crec que no, que s’ha de qüestionar.
En el pròleg del llibre, de fet citeu a Joan Fuster, que escriu “molta gent no s’enamoraria si no hagués sentit a parlar de l’amor”. Aquesta gelosia de la qual em parles és un constructe social?
No, de fet el llibre se centra molt en els constructes socials i tots els condicionants culturals, però per mi és important entendre que no, que la gelosia ningú l’ha elegit, ens ve de sèrie, és un element que té un sentit evolutiu i que varia molt a cada persona. Jo, per exemple, no he sentit mai gelosia, estaria en el 0%, però hi ha gent que té un 100% de gelosia. Com que no l’hem escollida, l’hem d’acceptar, s’ha de desestigmatitzar, perquè som gelosos, la majoria, i és bàsic ser sincers amb la gelosia per poder tenir relacions saludables.
És perfectament factible tenir una relació monògama de forma lliure, perquè som responsables de la gelosia que generem en la nostra parella. Crec que és un error del llibre, que deia que cadascú s’hauria de treballar la gelosia. Sí, però alhora ha de ser una corresponsabilitat mútua en una relació, perquè pugui ser sana. Al cap i a la fi, som allà per cuidar-nos i no per pensar que és responsabilitat de l’altre i prou. I crec que això trenca amb discursos massa idealistes del poliamor, en què d’alguna forma es jutja o es rebutja la gelosia. I com deia s’ha d’acceptar i viure amb ella, perquè no ens en podem desfer d’un dia per l’altre.
En els últims les no monogàmies han tingut una entrada a la nostra vida. Creus que s’han dut a terme d’una manera més o menys saludable o ens hem equivocat i les hem dut a terme repetint els patrons de l’amor romàntic més possessiu? Com valores l’evolució de les nostres relacions sexoafectives?
Clar hi ha hagut de tot. Crec que cada cop es fa millor perquè crec que cada vegada hi ha més consciència que obrir una relació no és una sola decisió, no és fer un clic i d’un dia per l’altre… Si no que és tot un procés de treball, a poc a poc, pas a pas, treballar-nos la gelosia, què ens fa mal, què no… Comporta molta gestió emocional. D’això n’hem anat aprenent en aquests deu anys.
És clar el llibre es va iniciar quan no hi havia referents, quan molt poca gent ho havíem provat. Ara hi ha tot un bagatge… És molt important el concepte de cadàvers emocionals. Crec que hi ha gent que opta per tenir relacions sexuals i consumir cossos sense cuidar l’altre, i això crec que ara ho veiem d’una hora lluny. Una persona que intenta vendre’s com a poliamorosa i no vol cuidar, se li diu polifake, un poliamorós fals.
Deu anys després, si et tornessin a proposar d’escriure o de coordinar un projecte com En defensa d’Afrodita, què faries diferent?
En defensa d’Afrodita és molt necessari, però es queda amb la meitat de la pel·lícula, que són els condicionants culturals. Falta entendre que també som animals, que hi ha condicionants biològics. No vol dir que siguin deterministes, que ens marquin, però per poder-los treballar els hem de reconèixer i detectar. I és la part que li falta. Parlar molt més de la gelosia, de com funciona la sexualitat… Era massa idealista el llibre, a molta gent li ha causat frustració perquè era massa elevat. Cal entendre que hi ha tot uns condicionants que aquí no s’han tingut en compte. I per això intentaré publicar una segona part, on explicar tots els condicionants.
Sí? La veurem aviat a les llibreries?
Espero que sí.
Na Pai, moltes gràcies i molta sort amb la segona part d’Afrodita.
Moltes gràcies per convidar-me.