Fusta i resina està protagonitzada per una jove músic, la Laia. Diu que no és una novel·la autobiogràfica. Però, aboca, en certa manera, la seva experiència vital sobre la protagonista?
Volia deixar clar que no és una autobiografia perquè els personatges i situacions són inventats. Parlo de companys de pis i d’entorns del Conservatori. Ho volia deixar clar perquè jo he compartit pis i he estudiat al conservatori. Potser dic coses que algú que va viure amb mi pensa que no les feia. I, clar que no, perquè no és ell. Però, sí que parteix de la meva experiència personal. A partir d’això, he pogut ficcionar situacions que em podrien haver passat, però no m’han passat així realment.
Per què decideix agafar-se a això per fer la seva primera novel·la?
Em feia molta por escriure sobre una cosa de la que no n’estigués prou segura, que no conegués prou. Sento que el que explico aquí ho tenia a dins i ho volia treure fora. És el que em va sortir més fàcil. En el moment vaig sentir que em venia de gust fer-ho. El que m’estirava més, i era més natura que agafés per començar, era això.
Va començar a crear-se una imatge pública a través de Twitter, on és força activa. Creu que la seva manera d’escriure la novel·la va lligada a que hagi treballat molt aquesta xarxa social?
Crec que sí. He viscut molt les xarxes socials i internet. Fins i tot, fa molts anys, havia tingut blogs oberts. Crec que m’ha marcat perquè, vulguis que no, cada vegada que m’asseia a fer un tuit hi havia un moment de retocar-lo perquè sonés bé i m’agradés com estaven les frases ordenades. Després, arran d’internet, ja sigui en blogs o mitjans digitals, m’ha servit com a pati on practicar.
A banda de ser-hi present, en els articles ha reflexionat molt sobre les xarxes socials i els seus usos. Això marca, també, la cosmovisió del llibre?
Sí. La nostra generació ha estat la primera, tot i que no hi hem crescut com a petits, que ens ho hem trobat com una cosa nadiua quan entràvem a l’adultesa. Ha marcat aquesta època i les nostres primeres passes al món professional, al món laboral. La meva generació, va haver-hi un moment que vam passar de penjar fotos de cafès i gatets a penjar fotos de les vacances. Això es va acabar i, sobretot en el cas de feines autònomes, la gent penjava fites laborals. Cartells de concerts, articles que publicaven, activitats que feien, cursos… M’interessa molt perquè crec que les xarxes, encara que sigui diferents de la nostra vida real, tenen més incidència de la que pensem en la manera com ens relacionem entre nosaltres.
En un moment del llibre, la protagonista diu que els cafès que fa amb els amics són, gairebé, per actualitzar els currículums.
És una cosa que fem a les xarxes. En el món de la música es fa això d’avisar que tens un concert perquè la gent hi vagi. Quan escrius, també, perquè professionalment t’interessa que hi hagi els clics. Però, en el fons sembla que estiguem fent currículums. Sembla que amb segons quines amistats, sobretot les que has fet mentre estudiaves, quan et poses al dia és per explicar-te en quin projecte estàs, què estàs fent, què estàs buscant… A vegades és només per trencar el gel. És un recurs fàcil, millor que parlar del temps. Però, crec que en la nostra generació, la vida laboral cada cop està més fusionada amb la personal. Quan comences a conèixer algú, el primer que preguntes és on està. Perquè et situïn en el mapa mental. A qui coneixes que et pugui ubicar i en quin grupet estàs. És una cosa que, en el seu moment, em va angoixar bastant. Quan escrivia el llibre era un moment en què estava canviant d’àmbit. No estava ben bé on jo volia estar. Eren preguntes que m’incomodaven. No sabia ben bé què dir. El meu currículum o situació laboral no eren com jo em volia definir a mi mateixa.
Aquestes converses posen distància?
Per mi sí. Però, suposo que és utòpic buscar alguna cosa diferent. Cada cop més, les feines ens demanen més que es fusionin la vida laboral i la social. Hi ha aquesta mena d’afterworks que en algunes empreses són gairebé obligatoris, entre moltes cometes. Hi ha projectes que es parlen i es desenvolupen en aquestes trobades d’oci. Fins i tot en feines més freelance, es barreja la feina amb els projectes. Hi ha tot el tema de tenir contactes i ser al lloc adequat. Passa en tots els món. Jo ho volia enfocar en el món de la música.
Aquesta unió de la vida personal i la laboral, creu que a la vegada genera una certa dissociació del jo?
Sí. És una cosa que em va preocupar. Sentia que tenia problemes d’autoestima i del valor propi perquè no sentia que estava on volia estar laboralment. O que no estava produint prou o que el que produïa no tenia prou valor. Em començava a valorar a mi mateixa com si fos un jugador de futbol. Com si hagués de tenir un catxet o un valor econòmic. Ens sentim com peces intercanviables en un mercat laboral. Havia pensat molt, fa anys, en temes d’autoestima i estètica. Però, els últims anys em va obsessionar molt com lligava l’autoestima i el valor que em donava a mi mateixa a l’àmbit labora. En veritat, crec que m’hauria de poder valorar independentment de quina feina tinc i en quin moment laboral estic.
Li puc preguntar per aquesta transició personal?
Vaig estudiar tota una carrera de música. Quan amb la pandèmia tanca tot, al cap d’un temps, quan encara no estava tot obert del tot, començo a treballar en altres àmbits que no són com a músic. Començo a fer altres coses. Sento que tinc un peu a cada món i no estic segura de quin dels dos mons vull. Era un moment en què, quan anava a un esdeveniment i algú em preguntava què feia, sentia que em pressionaven una mica perquè no m’estaven podent ubicar bé. No em podien posar a la capseta de periodista o a la de músic. “Tan li fa, no? En aquest moment estem fent cerveses, no entenc perquè t’he de dir el meu currículum”. En aquell moment començo a pensar totes aquestes coses.
Fa la transició al món de la comunicació…
Jo ja escrivia mentre feia música, però sempre ho veia com una cosa complementària. Una cosa que feia a les nits després d’assajar. Després veig que m’agrada escriure i és el que vull fer. Però, clar, és una mica estrany dir a algú que no et coneix de res, mentre fas cerveses, que ets escriptor, sense cap llibre ni res.
Hi ha un procés de negociació amb l’expectativa de quan ets jove…
Sí. Sobretot quan fas una carrera com la de música que es vol que comencis com més petit millor. Fas primer l’escola de música al poble, després jo vaig fer el grau mig, després el superior, després vaig començar el màster… Eren 15 anys de definir-me com a músic. Hi ha un procés de negociació amb un mateix. Veure si fas per inèrcia o no. Si ho vols o no. Si decideixo fer una altra cosa, és un fracàs?He d’acceptar-lo? O no és un fracàs? Simplement és un canvi. Hi ha força conflicte.
Creu que la idea de vocació és una mica tramposa?
Sí, perquè és canviat. Tenim mitificada la vocació perquè ens serveix com a excusa per justificar qualsevol cosa. Hi ha carreres molt dures i feines molt dures i molt precaritzades que normalment es justifiquen pel tema de la vocació. Aquesta crida que tens de jove i que et fa decidir empassar-te totes aquestes coses perquè tens aquesta crida. Però, vocació poden ser moltes coses i pot ser canviant. Està bé sentir aquesta crida. És normal que tinguis desitjos de qui vols ser, però, a l’hora, volia desmitificar la idea de vocació com a justificació de la precarietat.
Com un lloc on agafar-se…
La vocació es fa servir per justificar precarietat laboral, horaris horrorosos, abusos o maltractes en el lloc de feia o estudi… Hem decidit força arbitràriament quines feines són vocació. Ho fem servir per aquestes feines que no sabem ben bé com classificar: artistes, músics, escriptors, periodistes, metges. Feines que penses que són molt sacrificades. En algunes malviuran. En altres, no tant. Però, s’esperarà que facin uns horaris horrorosos.
Després de guanyar l’anell de campió de l’NBA, Nicola Jokic deia en roda de premsa que “a ningú li agrada la seva feina” i que tenia ganes d’anar a casa.
A més a més, deuria estar cansat. No està gaire ben vist això. S’ha valorat molt això del sacrifici i l’esforç extrem per arribar on sigui. Fins i al punt de no deixar-nos descansar o parar per gaudir. Arribem a punts extrems, sobretot quan ets autònom, d’agafar feines que no necessitem. Vas acumulant projectes i acabes amb la salut feta un nyap. Tens la por de dir que no i que no et truquin més o que quan ho necessitis no hi sigui. Com si estiguessis deixant de ser mereixedor de les ofertes. Tot i que ara es parla molt de salut mental i cures en el món del treball, estem en un punt de posar-nos valor a nosaltres mateixos en funció de fins a quin punt treballem al màxim.
Al llibre hi ha la temptació de la sortida de la vida senzilla. No hi ha un punt d’elitisme en veure aquesta sortida com a senzilla?
Volia que en el dubte de la vocació hi intercedís el dubte de si tenia prou talent per seguir amb la vocació. De si no tenia més sentit acceptar la derrota, acceptar una altra mena de vida i deixar de lluitar. Això és molt subjectiu. La idea de talent depèn de mil coses. El talent es treballa. No és només innat. Sí que hi ha la idea que potser t’estàs barallant molt per una cosa que no acabarà de passar mai perquè potser no estàs feta per això. La idea de provar altres coses. No ha de ser per força la proposta del llibre. Volia obrir la porta no a la feina en concret, sinó a que algú que està molt capficat en ser músic, se li obri la finestra d’un món més enllà que pots explorar i no passa res.
En el seu cas, ha sortit del foc per caure a les brases…
Sí, de músic a escriptor, és horrorós. Al llibre no volia ser clara sobre quina cosa és millor o pitjor. Vaig inventar una mica la feina que ofereixen a la protagonista perquè no volia dir que una feina era millor que l’altra. En escriure, jo he trobat un refugi, una pau, que he sentit més meva que no la música. Tot i que he estat molts anys treballant per ser músic. Amb el dilema que té, també volia explorar la idea que potser hi ha coses que no coneixes. És molt fort arribar als 15 anys i firmar una vocació per tota la vida. Volia reivindicar que als 45 anys hi ha gent que decideix estudiar dret. Jo, com a feina, no és que hagi millorat molt, però - no sé si dir vocació- sí que m’ho sento més meu.
Al llibre també hi ha la sensació que en les feines vocacionals, a vegades el dilema és entre el tot o el res. Que dedicar-s’hi en les hores després de la feina no serveix.
Això passa especialment al món de la música clàssica. Hi ha molt la idea que, si t’hi entregues, ha de ser del tot. Que qualsevol altre cosa és una distracció i són hores que hauries de dedicar a estudiar. Això t’ho diuen durant la carrera. Hi ha gent que fa la carrera de música mentre en fa una altra. Quan jo estudiava, no estava massa ben vist pels professors. Consideraven que l’alumne no valorava prou el que li estaven ensenyant. Té sentit perquè la música té una part molt física i, com més hores entrenis, millor t’anirà el cos per fer el que vols fer. En aquest sentit, si fas mitja jornada d’una altra cosa, són hores que els teus competidors sí que estan fent. Al final, és un dilema que només trobes mentre estudies. Però, quan arribes al món labora, trobes que t’has de ficar a una escola de música a fer tota la jornada, però vol dir que el projecte de fer un concert l’has de deixar per a l’estiu, quan acabin les classes.
Descriu molt al detall tot el que són coses de tècnica. De tota aquesta part física que deia…
Ho vaig viure i ho tinc molt al cap. Em feia il·lusió treure-ho perquè és una cosa que no es parla tant del món de la música clàssica. Has de fer molt múscul, molts moviments, hi ha durícies, hi ha butllofes. Hi ha molt tema físic. Hi ha moltes lesions d’espatlla, de braç… Tothom va al fisio. Ho volia explicar una mica. Sento que mons com el de la música es tanquen molt en si mateixos i fora arriba només una part més bohèmia o artística. Però, hi ha una cosa de valor físic que volia explicar.
Al llibre hi ha un “noi del bigoti” que representa, en certa manera, una part dels problemes de Barcelona. Però, a la vegada, acaba fent gràcia a la protagonista…
Mentre estudiava, tenia molts companys que eren erasmus o expats. Quan sortia amb ells de festa, coneixia una Barcelona que era diferent a la que jo coneixia com a persona d’aquí. Bé, soc de Premià, no de Barcelona, però està prou a prop. Coneixia la Barcelona dels guiris. Anava a bars on a ningú se li acudia que algú que estava allà no fos de fora. És una Barcelona que m’ha fascinat i hi tinc una relació d’amor-odi. Per una banda, tenia molta enveja d’aquesta Barcelona divertida, de festa constant a tot arreu. D’altra banda, estava a l’altra cara de pensar que havia d’evitar les Rambles perquè no s’hi pot caminar, de despertar-te una altra nit perquè hi ha un tio amb la guitarra sota al balcó… Volia ensenyar, una mica, aquestes dues Barcelones. Em queixo molt del turisme i la Barcelona una mica més venuda, però en el fons tinc enveja de com gaudeixen aquesta Barcelona.
Té sensació que s’estan quedant la part bona?
Sí, bé, no sé si és bona. Potser no es podria viure tota la vida de festa constant. També hi ha coses molt maques a l’altra Barcelona, als llocs més de barri, en el sortir a fer birres i passejar amb els companys. Però, sí que tenia enveja que on jo veig que no puc dormir, que cada matí el carrer està brut i hi ha gent fent coses estranyes al portal, ells hi veuen un any que recordaran tota la seva vida i explicaran a tothom.
Al llibre diu una frase que sovint es fa servir en referència a la llibertat, però li dona la volta. “Es pot ser bella de totes les maneres”, i hi afegeix “deu ser problema teu”. Per què ho problematitza?
Els últims anys, el feminisme s’ha fet mainstream i moltes marques en parlen. S’ha venut molt la idea que tots els cossos són macos. A la vegada, això no ha ajudat a que s’eliminin les inseguretats que són les que fan que segueixis consumit per poder sentir-te bé amb tu mateix. Aquesta idea que tots els cossos són bells, segueix sense deixar-te ser lletja o sentir-t’hi. Si un matí em llevo i em sento lletja, el que necessitaria per viure és que això no fos un problema per la meva vida. Que jo no em sentís pitjor com a persona. Pot passar que un matí em llevi i m’ha sortit un gra o tinc un mal dia i canviï la meva percepció i em vegi diferent. Sempre pot passar, però això no hauria de restar-me el valor que em dono com a persona. Si et segueixes sentint malament amb tu mateixa és perquè al sistema li interessa que pensis que tens un problema que s’arreglarà injectant-te bòtox o comprant aquest maquillatge o aquesta roba. Això ha generat moltes contradiccions. Semblava que ja ho teníem tot resolt amb l’auge del feminisme, però en el fons hi ha més coses per arreglar.
A la novel·la qüestiona també la idea que, en la música, però també en altres carreres, se’t prepara per l’excel·lència, però no per a feina del dia a dia. Pensa que és dolent o realment la universitat ja ha de ser per això?
Ja… No voldria qüestionar altres àmbits. En la música, jo trobava que havia sortit de la carrera i podia tocar concerts de solistes, però, un cop acabada la carrera, em vaig adonar que no els podria tocar mai més. No poden sortir cent graduats i tots ser solistes, cal una orquestra. La formació clàssica s’ha centrat molt en la idea de formar-te per ser solista. I, quan acabes, et trobes en un buit que no saps què fer. T’has de buscar bastant la vida per pensar quines altres coses pots fer. Suposo que passa en el món acadèmic en general. Això ve de la tradició de la música clàssica que s’ensenya així. No dic que sigui dolent, però sí s’enfoca molt a una cosa que acabes la carrera i no existeix.
Sobre la part física del llibre. No és habitual que aparegui la foto de l’editora, la Juliana Canet, a la solapa de la contraportada. Com a autora, s’hi sent còmoda amb això?
Sí. Jo no l’he vist fins fa poc el llibre. Però, sí. La Juliana m’ha acompanyat molt durant tot aquest temps. Ella és qui aposta per mi. I pels altres que aniran sortint. Sí que ens podríem haver coordinat millor pel tipus de foto, però sí. Ha fet força feina d’apostar per mi i convèncer la gent del seu voltant.
En algun moment podria semblar una operació comercial…
Entenc que ho han fet perquè ajuda. A mi em va bé. Suposo que ella és més jove que jo i té un públic més jove que jo. Agraïda si fa arribar la meva veu a la gent més jove que la segueix. Potser és un públic al que jo no arribo tant. Amb els podcast que fem, potser estem més en la franja de 25 a 40 anys. A mi, estratègicament, em va bé que la Juliana sigui aquí.