Les 50 efemèrides de 2018

'Egunkaria': 15 anys d'un silenci impune

Aquesta setmana s'han complit 15 anys del tancament del diari basc 'Egunkaria'. Clausurat sota la doctrina azanarista de vincular qualsevol entitat en favor de la llengua i la cultura basca a ETA, la sentència va desmuntar tot aquell procediment policial i judicial, a més de ratificar les tortures que va patir la direcció del periòdic durant el seu empresonament provisional. EL TEMPS rememora un dels episodis foscos de la democràcia espanyola.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les agulles del rellotge havien deixat enrere la mitjanit. El silenci dominava els carrers. A la casa de Joan Mari Torrealdai, però, tot era diferent. El soroll va aixecar la família de l'autor del Llibre Negre del Basc (1998), escriptor i membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Basca. Les petjades que escoltaven Torrealdai, la seua dona i els seus fills procedien del seu domicili. «Són lladres», van pensar en veu alta. La realitat, amb tot, seria totalment diferent.

Com si es tractara d'una escena surrealista, l'acadèmic va veure com membres de la Guàrdia Civil l'apuntaven a boca de canó. Amb un fusell a tocar del seu cap. El xoc emocional i mental fou enorme. «Quan vaig sortir, vaig caure del llit. No s'entenia ni pruna del que deia», relata a aquest setmanari l'aleshores president del diari basc Egunkaria, l'únic periòdic en èuscar que hi havia als quioscos del País Basc després del tancament d'Egin per part del jutge Baltasar Garzón l'any 1998. El magistrat havia clausurat el rotatiu acusant-lo d'estar al servei d'ETA. Una sentència posterior, tanmateix, demostraria que no tenia cap relació amb el grup armat.

Atordit, desconcertat pels esdeveniments, Torrealdai va acomiadar-se de la seua família. «Ho has fet massa fredament, no creus?», va retraure-li amb sorna un agent. La benemèrita havia registrat durant cinc o sis hores el seu despatx sense garbellar cap document. L'escena va repetir-se a Jakin, la revista cultural que dirigia i al mateix diari. «No us ho podíem creure. Havia rebut una telefonada de matinada amb la notícia. Veure a Martxelo [Otamendi, director del diari], a Joan Mari, a Iñaki Uría [conseller delegat de l'empresa propietària del rotatiu] i a tants companys emmanillats era una sensació contradictòria», narra a EL TEMPS Lorea Agirre, experiodista d'Egunkaria i autora de Gezurra ari du. Egunkariaren itxieraren kronika (2004), un llibre que relata el tancament d'aquest periòdic un 20 de febrer de 2003, ara fa 15 anys.

El jutge Juan del Olmo, sota la doctrina del tot és ETA, engegada per Garzón amb l'aplaudiment i el suport entusiasta del Govern del conservador José María Aznar, havia ordenat detenir els principals responsables del diari. Acusava el rotatiu dels mateixos presumptes delictes que van justificar l'adéu d'Egin: que es tractava d'un instrument del grup armat i que formava part de l'estructura d'ETA per blanquejar diners negres. Com amb Egin, tot va demostrar-se fals. La paraula muntatge va sobrevolar la instrucció.

L'operació, tanmateix, no va quedar-se amb la detenció de la direcció periodística i econòmica del diari, que no va conèixer del seu engarjolament els delictes pels quals se'ls havia capturat. Torrealdai va ser trasllat en un furgó policial a Madrid. Durant les quatre hores que va durar aquest viatge, va estar sotmès a un interrogatori constant. «Les preguntes no versaven sobre el diari. Al contrari. Van ser sobre les meues obres parlant del basc», explica Torrealdai. «Fins i tot, un agent va dir-me que hi havia plomes que mataven més que les pistoles», recorda, per denunciar que aquelles qüestions «eren una manera de tortura».

Martxelo Otamendi, l'aleshores director del diari i actual responsable del periòdic Berria, substitut natural d'Egunkaria, també va patir aquell interrogatori. Com Torrealdai, havia estat detingut al seu domicili. «Abans m'havien fet seguiments amb el cotxe fins a la meua casa. Aquelles accions van trobar explicació quan la Guàrdia Civil va registrar el meu domicili. Del meu despatx, van endur-se papers tan perillosos com un llibre de la periodista de l'Opus Dei Pilar Urbano, fotocòpies d'informació de la Fórmula 1 de la meua etapa de comentarista dels grans premis per a Euskal Telebista, una obra de Bernardo Atxaga i, fins i tot, un autògraf del pilot Ayrton Senna que no m'han tornat mai», comenta a EL TEMPS. «La Guàrdia Civil buscava donar la imatge televisiva que havien tret caixes i caixes de documentació. I, per això, van agafar-meu tot», afirma. Les preguntes, de viatge cap a la capital espanyola, tampoc van versar sobre Egunkaria. «Van preguntar-me sobre ETA», censura.

Durant els cinc dies que van estar engarjolats de manera incomunicada, van patir tortures. «Eren calabossos xicotets, que estaven bruts», assenyala Torrealdai. «Els interrogatoris començaven amb frases que buscaven crear por», narra Otamendi. Al periodista, van preguntar-li sobre les entrevistes que havia fet a membres d'ETA i que el mateix Garzón havia dit judicialment que eren absolutament legals. Quan Otamendi va respondre-li al·legant la resolució del magistrat, els agents de l'institut armat van contestar-li així, segons el periodista: «Açò és la Guàrdia Civil. Ens dóna igual el que haja dit el maricó de merda de Garzón. Em cague en la puta constitució i en el puto Garzón».

Insults, amenaces, vexacions. Les tortures augmentaven dia a dia. Si durant els primers dies van despullar-los i van punxar-los amb un ferro, en els darrers va aparèixer la bossa. «T'apuntaven amb armes de foc i et col·locaven la bossa al cap. T'ofegaves instantàniament», evoca Otamendi. «A mi, no em van fer la bossa. Però van mantenir-me en tensió tota l'estona. No podies dormir, havies d'estar plantat. I durant els interrogatoris, em col·locaven objectes entres les cames, m'escridassaven l'orella, em llançaven masclets. No van anar més enllà perquè, a causa de la meua edat, temien que poguera morir. Però, sincerament, qualsevol cosa, fins i tot, la mort, era millor que tot allò», rememora Torrealdai. Del Olmo, tanmateix, no va fer cas de les denúncies de tortures. «Quan li ho vaig dir a l'interrogatori, no va ni parpellejar», assenyala Otamendi.

L'estratègia de la por

«Al principi, van preguntar-me sobre Egunkaria. Però no va ser el moll de l'os de les preguntes. Van interrogar-me sobre editorials i entitats del moviment civil en favor de la cultura basca i la llengua. Volien vincular-ho tot amb ETA, tot i que sabien que no tenia res a veure. De fet, el meu telèfon estava punxat des de 2001. I no havien trobat res!», critica Torreldai. «Durant aquell procés, vaig perdre la innocència. Feia uns anys havien tancat Egin i ara atacaven un projecte més xicotet, que tenia menys força. Et preguntaves moltes coses. Deies: 'A nosaltres també? Però si no tenim res a veure en cap estratègia política!», reflexiona Agirre.

«L'objectiu d'aquella operació era criminalitzar el món basc. Amb el Pla Ibarretxe [el full de ruta de l'exlehendakari jetzale amb el qual volia aconseguir la independència del País Basc] en marxa, volien atacar tota la cultura euskaldun. El tancament d'Egunkaria era tot un avís a navegants del govern d'Aznar i del servei d'Intel·ligència de la Guàrdia Civil. Estaven dient: 'Compte, a veure vostès per on volen anar'», raona Otamendi. «Era una ofensiva contra la nostra llengua i cultura. No debades, va registrar moltes publicacions i, fins i tot, les escoles basques amb l'argument que finançaven ETA», complementa Agirre.

Manifestació l'any 2003 en favor del diari 'Egunkaria'. A la capçalera, la direcció econòmica i periodística del periòdic basc. 

Per a Torrealdai, aquella operació té similituds amb l'operació judicial i policial contra el procés català i els seus dirigents independentistes. «El tancament d'Egunkaria tenia la missió de crear pànic, por. És el mateix que ocorre actualment a Catalunya. I sense que a l'Estat li passa res, per moltes actuacions dubtoses que s'engeguen per part d'interior», denuncia.

Impunitat

La sentència, set anys després d'aquella operació que va silenciar Egunkaria, donava la raó als acusats. La resolució era demolidora. Exposava que «no constava cap enviament o desviament de fons o actius d'algun tipus des de la societat editora o el diari cap a la banda terrorista ETA». Encara més, qüestionava la major: que la publicació, tal com podia observar-se en analitzar els seus continguts, no tenia cap afinitat per la violència d'ETA. «L'anàlisi de la línia informativa permet descartar que el periòdic fos un instrument destinat a la comissió de delictes ni que dóna suport a cap activitat criminal», afirmava l'auto de l'Audiència Nacional.

L'escrit, fins i tot, desmuntava la teoria del Tot és ETA, auspiciada durant la instrucció i pels actors mediàtics més conservadors: «L'errònia visió, segons la qual tot el que tinga a veure amb el basc i la cultura en aquesta llengua ha d'estar fomentat i/o controlat per ETA, condueix a una equivocada valoració de dades i fets, i a la inconsistència de la imputació».

Els tres magistrats firmants, a més, dubtaven del treball fet per l'institut armat i pel magistrat Del Olmo. «La feblesa del punt de partida de l'acusació és evident», «insuficiència probatòria», «informes policials que manquen de naturalesa penal», són algunes de les conclusions de l'Audiència Nacional. «Durant tota la vista oral, queda clar que els fets i les dades sobre els quals se sustenten les acusacions populars no estan provats de manera directa i que els indicis en els quals es basen són equívocs i admeten interpretacions favorables als processats», censura, per rematar: «Fins i tot, els membres de la Guàrdia Civil que van comparèixer com a perits van reconèixer que no s'havia investigat si la línia del periòdic donava o no suport a ETA, la qual cosa fa incomprensible la imputació dels acusats». No debades, el fiscal va desmarcar-se del procediment. Només les acusacions populars -els col·lectius de víctimes d'ETA Dignidad y Justícia i l'AVT- van mantenir viu el procediment.

A l'auto, els jutges també afirmen que «el tancament provisional o cautelar d'Euskaldunon Egukaria, únic diari en basc que existia, no tenia habilitació constitucional directa i mancava d'una norma legal i expressa que ho autoritzara». Al seu torn, ratificava les tortures descrites. «En la valoració de les declaracions dels processats té una especial rellevància que les denúncies sobre maltractaments i tortures patits durant la detenció incomunicada, són compatibles amb el contingut exposat pels informes mèdics-forenses emesos», recollia la resolució que, per contra, «no podia emetre conclusions jurídicament i penalment rellevants sobre el particular, excepte constatar que no hi va haver control judicial suficient i eficient de les condicions d'incomunicació».

L'aleshores director d'Egunkaria i actualment del diari 'Berria, Martxelo Otamendi. 

La duresa de l'auto va fer respirar els acusats. «Va ser satisfactori. Vam atorgar la raó a tots aquells que a casa nostra i, especialment, als Països Catalans, ens havien donat suport», apunta Otemendi. Per a Torrealdai, «va atorgar credibilitat al nostre relat, la sentència era boníssima». Ara bé, lamenta que durant tot aquell procés «va perdre molts amics a Madrid, que van empassar-se el discurs de bona part dels mitjans». «El malson va finalitzar amb la sentència. Però la resolució no suposava cap reparació, el periòdic no tornaria», denuncia Agirre, que conclou: «La sensació final, després de tot el que va ocórrer, és d'impunitat».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.