Ençà i enllà

Judicialització política a colp d'interlocutòria

Els escrits que decretaren el manteniment en presó del vicepresident Oriol Junqueras, del conseller d’Interior Joaquim Forn i dels activistes Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, conjuntament amb el que va aixecar l’euroordre de detenció contra Carles Puigdemont i els altres quatre consellers en l’exili, evidencien unes clares intencions polítiques.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi havia un cert optimisme. Quan Pablo Llarena va agafar els casos que afecten els consellers catalans i els Jordis, era inevitable recordar que el magistrat del Tribunal Suprem havia decretat llibertat sota fiança per a Carme Forcadell i la resta de membres sobiranistes de la Mesa del Parlament de Catalunya. Una decisió qüestionada, però celebrada, atesos els antecedents. Llarena havia concedit una setmana més als advocats dels acusats, que sol·licitaren més temps per preparar la defensa com calia. Aquesta petició fou rebutjada per Carmen Lamela, de l’Audiència espanyola, que va engarjolar immediatament els membres del Govern de Catalunya que s’havien presentat per declarar.

Tenint en compte els precedents, l’esperança de veure els consellers tornant a casa era inevitable entre les famílies. Dilluns dia 4, després que tots ells —i els Jordis— declararen, el magistrat va prendre una decisió sorprenent: alliberar sis dels encausats i mantenir empresonats els altres quatre acusats. Els castigats eren Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn. La raó, segons la interlocutòria, era que tots quatre tenien més capacitat per anar en contra dels interessos del Tribunal Suprem. La resta dels consellers —Meritxell Borràs, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva i Carles Mundó— tornaven a casa després de pagar 100.000 euros de fiança cadascú. Malgrat que tots els polítics empresonats havien acatat l’aplicació de l’article 155, la decisió judicial establia diferències entre uns i altres.

«Vinculats amb la violència»

La interlocutòria oblida, en aquesta ocasió, la malversació esmentada en els escrits precedents de l’Audiència espanyola. “És un poti-poti que pot ser tant rebel·lió com sedició, no individualitza les conductes de cadascú i parla d’explosió de violència”, se sorprèn Joan Queralt, catedràtic de dret penal per la Universitat de Barcelona, qui considera la interlocutòria “injustificada i infundada”.

Certament, el terme violència o derivats es repeteix fins a 12 vegades en aquest document de 26 pàgines. L’exercici d’aquesta acció justifica l’allargament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart en la presó per rebel·lió, perquè “s’alçaren violentament i pública per assolir la consecució d’algun dels seus fins previstos, entre els quals hi ha declarar la independència d’una part del territori nacional”. Tot i que està clarament demostrat que aquella manifestació no va ser violenta, l’atorgament d’aquest caire evidencia la intencionalitat del jutge. Com que la rebel·lió només s’identifica com a tal si hi ha violència al darrere, és impossible acusar-ne els Jordis si no se’ls imputa aquesta mena d’actes. Concretament, segons el jutge, tots dos han intentat assolir una “nova realitat nacional gràcies a una mobilització ciutadana”.

El document, però, és contradictori. La rebel·lió i la sedició que recau sobre els activistes està relacionada amb els fets del 20 de setembre, quan una gentada rodejà els edificis del Departament d’Economia mentre eren escorcollats per la Guàrdia Civil. Malgrat que se’ls acusa de generar violència, l’escrit també matisa que la resolució d’un instructor “constatava” que resultava “evident que el civisme acompanyà les desenes de milers de ciutadans que es mobilitzaren davant les nombroses crides públiques que reberen, prova incontestable dels limitats efectes lesius sorgits d’unes mobilitzacions multitudinàries”, tot i que “es va constatar la infiltració de nombrosos comportaments violents i agressius que reflectien el germen violent que arriscava d’expandir-se”. Llavors, atès el seu abast, les manifestacions eren excepcionalment pacífiques. Però podien acabar sent violentes. El catedràtic Joan Queralt entén que “el que els preocupa és trobar alguna cosa que pugui ser violència. I com que no n’hi ha, parlen de ‘moltíssims actes’. Doncs que en facin una llista! Si jo acuso un lladre de robar vint vegades, hauré de fer una enumeració. Però el jutge només diu ‘actes de violència’”.

És curiós també que el document judicial assenyale Sànchez i Cuixart per l’acord del 30 de març de 2015 del full de ruta del procés d’independència, no només signat “pels partits CDC i ERC, sinó també per les entitats Òmnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana, així com l’Associació de Municipis per la Independència”. Com a prova, la interlocutòria afegeix dos enllaços web a dues notícies —de La Vanguardia i d’eldiario.es— que es fan ressò d’aquest afer.

D’altra banda, també és esmentat el document Enfocats, “que arreplega una definició estratègica del procediment a seguir per aconseguir la independència de Catalunya i s’especifica que aquesta determinació ha de ser compartida per la ciutadania que li ha de prestar suport”. Pablo Llarena situa Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn i Oriol Junqueras com a part del “comitè estratègic” del pla que es dibuixa en aquest document. Però va més enllà. Segons el magistrat del Tribunal Suprem, en l’escrit es dissenya “una estratègia de manipulació social que facilite conduir de manera efectiva els diferents individus en funció del seu pensament”. Joan Queralt no dóna crèdit a aquesta afirmació: “El delicte hauria de ser la violència, no enganyar la gent. És com si acusaren Trump de guanyar les eleccions manipulant la gent”.

Funcions desposseïdes

El jutge oblida, entre més coses, que Oriol Junqueras i Joaquim Forn no poden exercir funcions dirigents pel fet que l’aplicació de l’article 155 els ha apartat dels seus càrrecs públics. I per això cap dels dos no tindria capacitat per cometre novament fets com els que se’ls imputen. Cal recordar també que Jordi Sànchez ha abandonat la direcció de l’ANC, entitat des de la qual, segons Lamela i Llarena, hauria adquirit capacitat de convocatòria. Tant Sànchez com Cuixart són culpats, precisament, de liderar les mobilitzacions del 20 de setembre. Paradoxalment, la mateixa interlocutòria admet que “la major part dels ciutadans reunits anaven a actuar només impulsats pel seu convenciment ideològic”. Un argument que, tot i ser redactat pel mateix jutge, no el condiciona a l’hora de reconsiderar els càstigs contra els activistes.

D’altra banda, Joaquim Forn, conseller d’Interior, és acusat pel fet que els Mossos, sota la seua direcció, “afavoriren o no desplegaren cap actuació que poguera posar fi” a les mobilitzacions del 20 de setembre. No cal dir que Forn, destituït del seu càrrec, no pot reincidir  de cap manera en aquesta qüestió que, d’altra banda, “no ha estat gens provada”, segons el catedràtic Joan Queralt. Tots ells, per tant, són castigats per “afavorir la ruptura social que avui patim”, tal com valora la mateixa interlocutòria.

Puigdemont i els consellers en l’exili

L’estratègia judicial contra els dirigents que resten a Bèlgica ha canviat. Dimarts dia 5, el mateix Pablo Llarena va decidir aixecar l’euroordre de detenció. Vista l’estratègia de la defensa dels acusats, adreçada a retardar l’extradició, i de les respostes insatisfactòries de la justícia belga a l’espanyola, el magistrat ha decidit anul·lar la demanda de detenció. D’aquesta manera, Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí, Serret i Puig queden lliures a Bèlgica, si bé no poden tornar a Espanya, perquè serien immediatament detinguts. En la interlocutòria en què s’anul·la l’euroordre, el jutge reconeix que “l’actual manteniment de les ordres de detenció, lluny de facilitar un adequat desenvolupament del procés, pot introduir una restricció d’efectes substancials, perquè és possible que l’Estat requerit —Bèlgica— denegue parcialment l’execució de les ordres de detenció i s’estaria possibilitant una restricció del títol d’imputació per als investigats fugats, cosa que dificultaria la resposta homogènia que justificà l’acumulació de les actuacions davant d’aquest Tribunal”.

D’aquesta manera, el magistrat aparta la justícia belga del cas per temor que rebutge les seues demandes. I per evitar la humiliació que aquesta situació suposaria per a les seues intencions, que han quedat qüestionades fins i tot pel mateix jutge, sabedor que Estats del seu entorn poden qüestionar —encara més— els seus procediments.

___________________________________________________________________________________________________________________________

Carles Puigdemont, sobre l’anul·lació de l’euroordre de detenció

“Quan les lleis les fan ells i quan la justícia l’administren ells, són molt valents: s’atreveixen amb tot i amb tothom. Però quan ja no poden controlar tota la cadena, ni tenen jutges amics ni fiscals que afinen i tenen mig món mirant-los —de fet tenen tota la mirada del món concentrada— aleshores ja no són tan valents. I saben que poden fer el ridícul.”

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.