Tornem-hi, amb els Països Catalans

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A quinze dies de l’1-O, possiblement l’esdeveniment en clau democràtica més important de la nostra contemporaneïtat compartida, els ciutadans de tots els territoris de parla catalana ens hi juguem molt. Mai ens hi havíem jugat tant. Segurament a Pego o a Andratx costa d’imaginar. I és normal, perquè els marcs són uns altres. Però que ningú ho dubti, si l’1-O i el que vindrà —si hi ha una nova consulta pactada amb l’Estat— esdevenen un èxit, la vida dels habitants de les Illes Balears i Pitiüses i del País Valencià canviarà exponencialment.

L’oportunitat que la ciutadania de Menorca, Eivissa, Formentera, Mallorca i el País Valencià —per parlar d’aquells que romanem a territoris dins el Regne d’Espanya—, però també aquells que habiten les comarques de la Franja, dins Aragó, o del nord, sota administració francesa, tenim al davant no tornarà a produir-se amb facilitat. Una oportunitat que qui ha de demostrar que pot donar fruits esponerosos per a tot allò que Fuster i Llompart i l’altre Fuster —Jaume, barceloní— pensaren i estimaren és la classe política i la societat civil principatines.

No ha deixat de sorprendre’m la poca rellevància, que en els altres territoris dels Països Catalans ha tingut a l’arrancada de la campanya. Un inici contundent, amb el gran míting de Tarragona, unitari, com a punt àlgid i on les escasses referències al mantra “Països Catalans” foren els mots de Jordi Cuixart, president d’Òmnium, que arrencà molts aplaudiments amb un “Bon vespre, Països Catalans”. M’estranya, també, no veure noms i llinatges de persones valencianes, illenques o nord-catalanes als tres grans actes que la CUP organitza a l’Hospitalet, Badalona i Barcelona, ni als que munta arreu del territori principatí, ni a cap activitat pública programada per l’altre gran bloc electoral independentista, on destaca un partit amb implantació a l’arxipèlag i al sud del Sénia com és Esquerra Republicana. Tampoc Òmnium, entitat agermanada en el marc de la Federació Llull amb l’Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià sembla que doni un pes gaire important als països germans. Ni l’Assemblea Nacional Catalana, per descomptat. Francament, com dic, estranya. Sobta. Per dir quelcom.

M’estranya no veure valencians o illencs als grans actes que els partits i les entitats sobiranistes preparen. M’hauria agradat veure-hi feministes eivissenques o empresaris valencians

La realitat és que es repeteix allò tants cops explicat i replicat. La qüestió del marc comú, de les sobiranies compartides, és només nominal. Epidèrmic. Fins i tot aquells que més hi creuen, en l’àmbit politicoinstitucional actual, s’acontenten a fer la rèplica basca: anar a Perpinyà o a Palma a arrancar la campanya. Com l’estimada esquerra abertzale feia als anys 80 i 90, posant el punt de partida de les seves campanyes autonòmiques a la CAB amb actes a Pamplona o a Sant Joan Lohitzune. Però això ara ja no és suficient. No som als anys 80. Ni als 90. I els amics bascos ens miren, més que no pas nosaltres a ells. Toquen coses diferents. Anar a València a arrancar és interessant —i necessari! Basta la terrible rebuda per part de les forces policials i parapolicials que tingueren les diputades Anna Gabriel i Mireia Vehí— però ens cal menys nominalisme i més acció real.

Teníem una bona oportunitat —per ventura encara la servam— de poder escoltar veus representatives dels moviments socials, les forces polítiques i sindicals pròpies i el món de la cultura dels altres territoris defensar la viabilitat de la República Catalana. I sentir les seves veus als actes que facin la CUP, ERC, l’ANC, Òmnium, el PDCAT, els Castellers d’allà, el col·lectiu ecologista d’aquí o les feministes o els empresaris o els sindicalistes de l’altra banda. De moment sembla que anam al 2-O sense que s’hagi comptat amb ells. Es repeteix la història ja viscuda. Els Països Catalans són un eslògan, una marca que a vegades s’empra a cops s’amaga, un projecte bonic però polsós i a cops incòmode. Una utopia massa poc pensada. Una llàstima.

Després, si tot rutlla, vindrà el procés constituent. Llavors serà el moment de no tornar-se a equivocar. No ens ho podem permetre. I després, els altres països germans han de poder ser al debat de forma normalitzada, sense escarafalls, però amb determinació. Necessitam que la nova República catalana afermi i refermi els seus lligams amb la resta de territoris amb intel·ligència però amb convicció. Que al preludi de la Constitució posi que la República novella aspira algun dia a confederar-se amb altres països germans del seu voltant amb qui comparteix llengua, cultura i interessos em sedueix. Però allò que desitjo és que les polítiques socials, culturals, de projecció pública, del nou Estat català, siguin pensades en clau d’enfortir allò que ens uneix, sense folklorismes, amb respecte, però sense complexos. Sembla difícil, però ens cal intentar-ho.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.