Política

El 'sí és sí' del PSOE al 155

Malgrat haver retornat a la secretaria general del PSOE amb un discurs que posava l’èmfasi en la plurinacionalitat de l’Estat, Pedro Sánchez no ha dubtat a dir “sí és sí” a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que ha desposseït Catalunya del seu autogovern. Ho ha fet de bracet del PP i de Ciutadans en una jugada que alguns companys consideren massa arriscada.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Feia temps que els governs de Catalunya i de l’Estat vivien en plànols separats. La incomunicació era palpable i el xoc de trens cada cop semblava més inevitable. Els únics fils polítics que connectaven tots dos executius eren tan prims com previsibles: d’una banda, el PNB dels moderats Andoni Ortuzar i Íñigo Urkullu, i de l’altra, com si no, el PSC de l’infatigable primer secretari, Miquel Iceta, i la idealista Núria Parlon. En tots els casos, perfils clarament moderats a la recerca d’un autèntic miracle: acostar unes posicions que ja semblaven irreconciliables.

De la banda catalana també va haver-hi algun gest. Si més no un, ni que fóra eteri. El conseller Santi Vila va desplaçar-se a Madrid el juliol passat i va entrevistar-se secretament amb membres de la cúpula del PSOE. Sobre la taula, un puzle de moltes peces que, segons ell, no era tan complicat de confeccionar. En primer lloc, es tractava de tancar un pacte al Congrés que possibilitara la investidura del socialista Pedro Sánchez gràcies a una moció de censura que rebria el suport de Podem, les confluències catalana i gallega, ERC, PDeCat, PNB i Compromís. A continuació es redactaria un document bilateral amb el Govern català que blindaria una sèrie de millores substantives en matèria de finançament, inversions pressupostàries i infraestructures, a més d’un reconeixement –ni que fóra enrevessat- de la singularitat nacional catalana i d’un recull de bones intencions amb vista al futur. Un acord de mínims que havia de servir per deixar en suspens el procés però que ni tan sols no comptava amb el vist-i-plau de Carles Puigdemont ni d’Oriol Junqueras. Vila confiava a obtenir-lo si Ferraz donava llum verd a l’estratègia, però no va haver de fer més passes.

Perquè Ferraz va dir no. Un no sonor, amb convicció, que va abatre d’un tret tots els coloms que volaven pel cap del conseller. El PSOE no va contemplar ni com a opció remota una jugada que implicava revolucionar novament el partit –que tot just acabava de resoldre l’enfrontament fratricida entre Pedro Sánchez i Susana Díaz– i que arribava en el temps de descompte, a poques setmanes del fatídic 1 d’octubre. Vila va retornar a Barcelona amb el cap cot. No havia pogut ser.

Poques hores després de l’aturada de país del 3 d’octubre, convocada en senyal de protesta per les agressions de la policia durant la jornada del referèndum, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i membre de l’executiva federal del PSOE, Núria Parlon, va plantejar al PSOE un altre pacte –encara més indefinit– amb PDeCat i ERC que apaivagara els ànims i evitara la declaració d’independència que es produiria –per bé que va quedar momentàniament suspesa– el 10 d’octubre. Pedro Sánchez no va entrar a valorar-ho. No hi havia res a valorar.

L’últim intent d’aturar la catàstrofe que significava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola va procedir de la veu de Miquel Iceta, pregant que algun ministre del Govern de Mariano Rajoy compareguera públicament el matí del 26 d’octubre –mentre Puigdemont rumiava de convocar els catalans a les urnes– anunciant que unes hipotètiques eleccions servirien per anul·lar l’entrada en vigor de les mesures previstes pel Govern espanyol que aquell mateix dia es debatien al Senat. Però cap ministre del PP no va voler confirmar aquest extrem i Puigdemont –que sentia la pressió del carrer, de les xarxes socials i d’una Esquerra que amenaçava de deixar-lo tot sol a la intempèrie del Govern– va tirar pel recte, seguint el camí on posava “DUI”. Aquell clam desesperat d’Iceta era en va: els ministres més durs del Govern de Rajoy –els anomenats “falcons”, que hi són majoria– s’havien imposat als més suaus –els “coloms”, capitanejats pel mateix Rajoy– sobre el full de ruta que calia seguir a Catalunya.

De la seua banda, el rei, Felip VI, sentia al clatell la pressió d’un exèrcit hiperventilat, desitjós d’actuacions inequívoques, que garantiren la “unitat territorial” de l’Estat. Un soroll de sabres que al monarca no li agradava gens i que va dur-lo a gravar un missatge televisat d’urgència, la demostració fefaent de la situació tan tensa que es vivia.

Enmig d’aquest ambient, Pedro Sánchez va tenir clar al costat de qui havia d’estar. La bona sintonia que no havia aconseguit tenir mai amb Rajoy –a qui va arribar a titllar d’“indecent” en un debat a dos televisat–, l’ha tinguda ara. En les converses mantingudes per tots dos va extreure la convicció que el gallec volia ajornar tant com fóra possible l’aplicació del 155, un recurs d’última hora que preferia evitar sempre que fóra possible. No s’havia activat mai i era de difícil execució, un altre motiu que l’impulsava a ser cautelós. Tal com va confessar el president espanyol a tots els que van reunir-se amb ell aquells dies, únicament el proposaria en cas d’una declaració imminent d’independència. Va ser quan el calendari va fixar el 27 d’octubre com el dia D, en veure el compte enrere en marxa, que va comunicar a Sánchez i al líder de Ciutadans, Albert Rivera, que havia arribat l’hora. Una part del PP, la premsa afí i un sector de la judicatura –en aquest cas, amb sigil– van felicitar-se. Feia dies que esperaven aquell moment, sobretot després que els sobiranistes guanyaren la batalla de la imatge de l’1-O.

Els líders territorials del PSOE van alinear-se militarment rere el seu secretari general. Hi havia entusiastes com l’andalusa Susana Díaz, el manxec Emiliano García Page, l’extremeny Guillermo Fernández Vara, l’asturià Javier Fernández i l’aragonès Javier Lambán; resignats com la basca Idoia Mendia, el valencià Ximo Puig i el català Iceta, i per últim, una molesta Francina Armengol –vés per on, l’única líder de federació socialista que havia explicitat el seu suport a Sánchez durant les primàries– a qui van haver de convèncer de la necessitat de prendre unes mesures que ella refusava. No havia de mostrar-se gaire combativa, perquè qualsevol fuita podia provocar una desgràcia.

Tres dies després d’haver intentat in extremis que algun ministre li posara en safata una eixida pactada a Puigdemont, Iceta es manifestava pels carrers de Barcelona de bracet de la titular de Sanitat, Dolors Montserrat, del delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, del senador i portaveu del PPC al Parlament català, Xavier García Albiol i de la vicesecretària estatal del partit Andrea Lévy. Una marxa en defensa de la unitat d’Espanya que va congregar també la plana major de Ciutadans. La imatge d’Iceta fotografiant-se en la mateixa manifestació que Albert Rivera, Inés Arrimadas i els capitostos populars era deliberada: amb ella –i els gestos que encara han de venir– aspira a recuperar una part del vot menys catalanista que el PSC ha perdut en els últims comicis catalans en favor a la formació taronja, principalment concentrat a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Miquel Iceta, amb Enric Millo, Andrea Lévy, Dolors Montserrat i Xavier García Albiol, durant la manifestació del 29 d'octubre a Barcelona en defensa de la unitat d'Espanya. Amb actituds com aquesta, els socialistes catalans busquen reconnectar amb milers votants de l'àrea metropolitana que darrerament han emigrat cap a Ciutadans. / EFE

Massa a prop del PP

“Hauríem d’haver pres més distància del PP”, es plany José Antonio Pérez Tapias, degà de la facultat de Filosofia i Lletres de la Universidad de Granada i socialista veterà que va aspirar a la secretaria general ara fa tres anys, en les primàries que van enfrontar-lo a Sánchez i Eduardo Madina. És dels pocs que gosa parlar amb cara i ulls del desencís que ha significat la posició mantinguda pel PSOE en aquesta matèria.

“Ja fa temps que el PSOE hauria d’haver promogut un referèndum consultiu, acordat, que definira la inserció que Catalunya anhelava tenir dins de l’Estat”, explica, “una consulta dins del marc constitucional era viable, tal com han defensat els catedràtics Francisco Rubio Llorente i Javier Pérez Royo, però ha mancat voluntat política”. “L’independentisme ha fet via i, per comptes de plantar batalla de debò, s’ha estimat més de continuar endavant, sabent que el referèndum que proposava no tenia garanties”, afegeix Pérez Tapias, que reparteix culpes a banda i banda del tauler.

“Malauradament, el PSOE torna a aparèixer a ulls dels ciutadans com una formació massa propera del PP”, subratlla, “amb episodis tan desafortunats com la carta en què diverses persones antigament rellevants en el partit sol·licitaven la retirada de la reprovació a la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría”. Una decisió que, efectivament, va consumar-se en el grup parlamentari socialista.

Comptat i debatut, Pérez Tapias assenyala que el compromís de reforma constitucional que el PSOE va arrancar al PP no ha de quedar-se en maquillatge de la carta magna. Ans al contrari, “cal una reforma en profunditat” que no veu en predisposició real d’atènyer ni en el cas dels populars ni en el de Ciutadans. De fet, opina que la plurinacionalitat de l’Estat “no hauria de quedar circumscrita al mer reconeixement de les nacions culturals” i advoca per blindar alguna mena de consulta.

A Tapias no li ha agradat gens la imatge d’Iceta envoltat de populars cofois –“hom sempre ha d’anar alerta amb les seues companyies”– ni tampoc la posició tan taxativa adoptada per Podem, que “difculta una entesa futura amb el PSOE”. Amb tot, li demana a Sánchez de no “trencar els llaços”, ni que siguen precaris, que s’havien teixit darrerament amb el partit de Pablo Iglesias.

Dues ànimes o una de sola?

Al PSPV, el conflicte català ha fet surar les dues ànimes que coexisteixen de fa anys. Amb molta menor intensitat que ho feien al PSC, sens dubte, però igualment perceptibles en circumstàncies tan extremes com aquestes. Hi havia militants significats que anhelaven el 155 per posar fi als plans dels sobiranistes –no sols a les agrupacions del sud del País Valencià, sinó també a d’altres com Vila-real– i d’altres que hi tenien més temor. “El component nacional del PSPV, com passa al PSC o el PSIB, fa que una mesura com aquesta no haja estat tan ben rebuda com puga haver-ho estat a Astúries, Andalusia o Extremadura”, explica un membre de la direcció a qui el 155 li ha caigut com una gerra d’aigua freda. “Si no l’haguérem aplicat, quina alternativa ens quedava per aturar el procés d’independència de Catalunya? L’estat d’excepció? L’estat de guerra?”, es pregunta successivament un parlamentari socialista que prefereix de conservar l’anonimat. “La major part del PSPV pensa que som on hem de ser: en la defensa de la Constitució i comprometent-nos en la seua reforma”, sentencia.

No debades, al socialisme valencià no s’han sentit veus crítiques. Ximo Puig, ni que fóra amb moderació, ha expressat que era el mal menor: “A favor d’aplicar l’article 155 no hi ha ningú”, va etzibar poques hores abans que es materialitzara. Encara que la presidenta del PPCV, Isabel Bonig, li ha estès la mà per deslliurar-se dels “radicals” de Compromís i Podem –que van oposar-se al 155 al Senat– i governar amb el seu suport la resta de la legislatura, Puig ha obviat l’oferiment.

“La llei no és cap formalisme, és una garantia per tractar tothom igual”, sentencia Jorge Alarte, secretari general del PSPV-PSOE de 2008 a 2012, actualment centrat en la seua professió d’advocat. “El 155 és la constatació d’un fracàs, l’opció de l’últim minut, un mal necessari”, considera. Veu “comprensible” l’absència de José Montilla a la votació del Senat perquè “hi ha coses que a Catalunya costen molt d’explicar”, però no comparteix la decisió de Núria Parlon de dimitir el càrrec de l’executiva federal: “Hom sempre ha de fer front a les seues responsabilitats”. En general, però, Alarte se sent “orgullós” de la manera com han actuat el PSOE i el PSC després dels dies 6 i 7 de setembre, “que van marcar un abans i un després”. D’aquells dies, rescata aquesta frase de Joan Coscubiela, el diputat de Catalunya Sí Que Es Pot: “Es pot respectar qualsevol idea sempre que es respecten els principis democràtics”.

Alarte nega l’existència de dues ànimes al si del PSPV. “Hi ha dues realitats, no dues ànimes”, exposa, “perquè la realitat de Saix i d’Alaquàs no és com la d’Alcoi o Morella”. De qualsevol manera, aplaudeix la posició adoptada per Puig, perquè, “com a president de la Generalitat, ha fet una crida al diàleg i ha adoptat un tarannà semblant al d’Iceta”, així com també saluda també la postura mantinguda per la vicepresidenta, Mónica Oltra: “Em sent molt còmode amb tot el que ha dit”.

Igual com percep que a l’interior del PSPV cohabiten dues realitats, Alarte –que ja acumula desenes de comitès federals– detecta un fenomen anàleg en el conjunt del PSOE. “Hi ha diferències evidents entre el PSC, el PSPV, el PSIB, el PSE, el PSdeG i la resta de federacions”, cosa que fa pensar quins territoris anhelen una reforma constitucional més o menys ambiciosa. L’exsecretari general confia que la pressió de Pedro Sánchez i la posició clau que ostenta el PNB ajuden a “trencar l’immobilisme de Rajoy i del PP”. “Si espera liquidar el procés que començarà ara amb una reforma de mínims, ho tindrà magre, perquè no disposa de la majoria social ni parlamentària suficient i es veurà abocat a convocar eleccions anticipades”, avisa Alarte.

Més PSIB que PSOE

Francesc Antich, senador socialista en representació del Parlament de les Illes Balears, s'estimà més anar-se'n del plenari que votava l'aplicació de l'article 155 de la Constitució a l'autonomia catalana abans d'haver de donar suport a una intervenció amb la qual hi estava profundament en desacord. Durant la reunió de grup dels senadors socialistes prèvia a la votació, Antich va ser l’únic a manifestar, sense embuts, la seua disconformitat amb el 155, però la resta de companys que van prendre la paraula van coincidir que era “l’única manera de retornar a la legalitat”. Aquest setmanari ha intentat que contestara diverses preguntes sobre el particular, però no ha atès la petició.

Segons fonts de la direcció del PSIB, Antich explicà als seus companys que la decisió presa estava motivada per dues raons: perquè els partits aliats, Podem i Més, li havien “exigit” que no votés a favor del 155 –deixant entendre que, si ho feia, el PSIB podria patir-ne les conseqüències, en el sentit de tenir més problemes dels que ja té amb els seus socis– i, sobretot, que havent estat president del Govern de les Illes –de 1999 a 2003 i de 2007 a 2011– no se sentia amb cor de votar allò que suposava que una altra autonomia fos intervinguda pel Govern de l'Estat per primer cop a la història. Les mateixes fonts asseguren que Antich parlà de la seua decisió amb la direcció del PSIB i l’executiva federal, rebent comprensió d’ambdues parts. De fet, Ferraz no prendrà cap mesura disciplinària contra ell ni contra l'altre senador que va absentar-se de la votació, l'expresident català José Montilla.

El consell polític del PSIB, reunit de forma ordinària a Palma el dissabte dia 28 d'octubre, l'endemà de la votació al Senat, expressà formalment i públicament el seu “respecte” per la decisió presa pel senador i el “suport total” que se li donava a ell en uns moments “difícils”.

A banda de les raons expressades pel senador, també n'existeix una altra de caràcter polític que ajuda a entendre la decisió de no votar el 155 i que transcendeix el protagonista. El PSIB no és com el PSC, que és sobirà jurídicament, però li agradaria ser-ho i, en aquest sentit, des de fa quasi vint anys intenta tenir un perfil polític propi. Aquesta intenció, per cert, la posà en marxa en el llunyà 1998 el mateix Antich. Aleshores es presentà a les eleccions internes per ser candidat a president en els comicis autonòmics de 1999. Guanyà contra l'oficialista Andreu Crespí. El missatge d'Antich era senzill i es reduïa a un eslògan: “Hem de ser més PSIB que no PSOE”.

Al congrés orgànic celebrat a l'any 2000, quan l'ara senador ja era president del Govern illenc, Antich fou elegit per primera vegada secretari general, càrrec que renovà el 2004 i 2008, mentre que el 2012, complint el que marquen els estatuts, no pogué optar a una quarta reelecció i fou substituït per la seva deixebla política, Francina Armengol. En el mateix congrés la formació canvià el nom per adoptar a partir d'aleshores el de Partit dels Socialistes de les Illes Balears, a l'estil del Partit dels Socialistes de Catalunya. Un canvi que connota la voluntat d'autonomia que el PSIB vol tenir respecte la marca federal del PSOE.

Aquesta estratègia fou iniciada per Antich i Armengol l'ha intensificada encara més. En especial els darrers dos anys, amb tot allò que passà amb Pedro Sánchez i, també, amb la qüestió catalana. En efecte, tant el senador com la presidenta del Govern balear, així com tota la cúpula del PSIB –tant l'executiva com el consell polític com les direccions del partit a cada illa– sempre han defensat que la qüestió catalana s'ha de resoldre “amb diàleg i no amb imposicions del 155 ni amb declaracions unilaterals d'independència”, tal i com deia Armengol per enèsima vegada la setmana passada.

Aquesta voluntat de tenir perfil propi i de ser un partit molt autonomista ha fet que el PSIB defensés la reforma constitucional que Pedro Sánchez assumia com a alternativa al model d'Estat i de partit de Susana Díaz. I, ara, quan Sánchez fa costat a Mariano Rajoy i a Ciutadans per imposar el 155, els dirigents socialistes illencs que donaren suport intern a l'actual secretari general federal no tenen cap problema en desmarcar-se’n per criticar de forma implícita el suport que dóna a l'aplicació del 155.

El PSIB no té dubtes: la qüestió catalana s'ha de resoldre sense imposicions, amb negociacions, i en el context d'una profunda reforma constitucional. En paraules de la presidenta del partit, Bel Oliver, expressades en roda de premsa, “la solució és un pacte per la reforma constitucional que concreti la plurinacionalitat” i que aplane el camí a “un sistema de finançament autonòmic millor” a la recerc d’un “acord territorial” per a totes les parts, inclosa Catalunya.

El portaveu del PSIB, Iago Negueruela, que és també conseller de Treball del Govern presidit per Armengol, ha atès aquest setmanari per explicar la posició que defensen els socialistes illencs envers la qüestió catalana. “Nosaltres no demanàrem que Antich fes o no fes res en concret [a la votació del 155], tal com s'ha publicat en diversos mitjans, això no ho hem fet mai amb ell ni amb cap altre dels nostres representants” a les Corts espanyoles, perquè no tenen “mandat imperatiu”. “Allò que sempre hem fet és mostrar-los el nostre suport, tant ara amb el senador Antich com abans amb els dos diputats del Congrés” que es negaren a abstenir-se per facilitar la investidura de Mariano Rajoy com a president.

Respecte del 155, Negueruela no amaga que no els agrada però alhora es mostra pragmàtic. “Ja està en curs”, lamenta, i assegura que “allò que a nosaltres de bon de veres ens preocupa és què passarà a partir de l'endemà de les eleccions autonòmiques catalanes que del 21 de desembre”. Segons ell, “és evident que els resultats no seran gaire diferents i, per tant, al marge de qui pugui formar govern, continuarà existint una part de la societat catalana que vol la independència i una altra que la rebutja, això xapa la societat i cal trobar ponts entre les dues parts”. El conflicte, observa Negueruela, “té l'origen en l'actitud irresponsable de Mariano Rajoy contra la reforma de l'Estatut català”, però alhora considera que “això no justifica de cap manera la fugida endavant dels independentistes, que saben molt bé que no hi haurà independència però malgrat tot l'han declarada”. Al seu parer, les dues parts “han pensat sempre més en els beneficis partidistes a partir de càlculs tàctics que no en els ciutadans, cosa que em sembla una greu irresponsabilitat”.

I ara, què? Per al conseller de Treball balear i portaveu del PSIB “s’han de bastir ponts a través del diàleg i la negociació” només passen de les eleccions autonòmiques, siga quin siga el govern que n’isca, a fi d'arribar a un acord essencial, que s'ha de traslladar a Madrid i per tot arreu: “Cal una reforma molt profunda de la Constitució, amb un nou model territorial que doni satisfacció raonable a totes les parts”.

Des del PSIB, l'aposta serà aquesta. “Insistir una vegada i una altra en la mateixa línia, perquè creim que és la correcta i la que la majoria dels ciutadans accepten; nosaltres som coherents amb el que hem dit sempre, volem la profunda reforma constitucional en clau federal”, conclou Iago Negueruela.

Una aposta federal compartida entusiàsticament pel PSC, el PSPV i alguna altra federació socialista, però que no comptarà amb el plàcet de segons quines si inclou elements asimètrics. Heus ací un dels grans problemes a què s’enfronta la proposta llargament covada pel PSOE: una Espanya federal que podria esdevenir una versió 2.0 del “cafè per a tots” de la Transició i que, per motius ideològics, no és ben vista pel PP ni per Ciutadans. Una postura intermèdia, la dels socialistes espanyols, que aquestes formacions consideren excessiva i que algunes altres, en canvi, entenen que ha mort –per massa insuficient– fins i tot abans d’haver nascut.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.