Tothom esperava el moment en què es desobeiria. D’uns anys ençà, part de la societat catalana havia manifestat de manera més que evident la seva frustració davant un Estat, l’espanyol, que no els deixava, al seu entendre, jugar amb unes condicions consensuades. La successió de fets fins a arribar a les eleccions del 27S és ben sabuda de tothom i, aquella data, un 48% de l’electorat català va decidir votar per Junts pel Sí i la CUP, sota la promesa que en 18 mesos les normes del joc haurien canviat. A l’horitzó, un trencament que deixés via lliure cap a la independència del Principat.
Amb el pas dels mesos, canvi d’estratègia, anunci del referèndum, sentències del Tribunal Constitucional i alguns titubejos. La cosa avançava, però a molts els costava veure el moment en què es posaria la directa.
El termini d’un any i mig vencia aquest setembre i, tot i que encara caldrà esperar algunes setmanes per a la ruptura definitiva, si així ho decideix la societat catalana en referèndum, la setmana del 4 al 10 de setembre les forces independentistes van fer evident que havien decidit començar a estripar la baralla i enfilar el camí cap a l’1 d’octubre.
Primera marató disruptiva
La primera jornada rupturista arribava el dimecres 6. Data que molts recordaran perquè, com qui tanca una discoteca, vora les 3 de la matinada deixaven enrere les portes del Parlament per escapolir-se entre la pluja fins a trobar el llit. Ho feien, però, sabent que el Govern havia firmat oficialment el decret de convocatòria del referèndum, desoint les amenaces que arribaven de Madrid.
Divuit hores abans, quan tocaven les nou del matí, a corre-cuita, dues fotògrafes es dirigien a l’entrada de premsa. Sortien de l’acte que havia convocat la CUP al Parc de la Ciutadella on havien reunit cares destacades del partit d’arreu del territori per conjurar-se davant un ple que molts coincidien a anomenar històric. Havien travessat també les furgonetes de les televisions que anunciaven l’ambient de les grans ocasions i, en entrar, després de passar el control rutinari dels Mossos, els encarregats de recepció els devien donar les seves acreditacions —uns dels centenars que entregarien al llarg del dia. Tot seguit, les nostres fotògrafes s’afanyarien a enfilar l’escalinata que porta al primer pis, sense temps de comprovar si el bar era ple —que ho era— i dirigint-se cap a la sala de Passos Perduts, creuarien un vestíbul ple fins a dalt de càmeres i dos platós improvisats, els de Catalunya Ràdio i TV3, que no descansarien fins a la matinada de dijous a divendres. Arribades a lloc, els esperava una munió de periodistes que, com mosques a la mel, havien vist que els primers responsables polítics ja havien accedit a una Mesa parlamentària que s’endevinava clau.
La seva convocatòria l’havien forçada Junts pel Sí i la CUP demanant la celebració d’un ple extraordinari per al divendres. Primer estratagema del dia que els habilitava per demanar la volgudament retardada admissió a tràmit de la llei de referèndum, a la qual donarien suport els quatre membres de JxSí i Joan Josep Nuet de Catalunya Sí Que Es Pot i a la qual s’oposarien els vots de Ciutadans i del PSC.
Amb els objectius a punt, les càmeres sí que veurien arribar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a qui, amb totes les mirades a sobre, l’esperava un dels dies més intensos que deu recordar. De la seva mà també arribaria la primera sorpresa del dia quan, per Twitter, comunicava que havia decidit demanar la recusació de tots els membres del Tribunal Constitucional. Agafant tota l’oposició al referèndum a cama canviada, la petició obligava l’òrgan garant de la Constitució estatal —que es reunia el mateix dimecres a l’expectativa del que pogués passar a l’hemicicle català— a resoldre aquesta demanda abans de poder centrar-se en les lleis de desconnexió catalanes. L’esperada suspensió no arribaria fins ben entrada la tarda de dijous.
La notícia també era rebuda amb sorpresa a la sala de premsa del Parlament. Plena de gom a gom. Els periodistes dels mitjans catalans, que havien decidit redoblar esforços per ser notaris de cada petit gest que s’esdevingués dins i fora l’hemicicle, esperaven, junt amb companys de la resta de l’Estat i de la premsa internacional, l’inici d’un plenari que anava amb retard.
Escacs a l’hemicicle
Amb la jugada de Forcadell s’obria pas a tota una successió d’accions calculades al mil·límetre pels dos bàndols, que, com les històriques partides entre Kàrpov i Kaspàrov, es jugaria més enllà de l’hemicicle.
La llei s’havia d’admetre a tràmit, després calia aprovar al plenari l’alteració de l’ordre del dia i l’exempció de tràmits —tal com demanaria la diputada de JxSí, Marta Rovira, tot just començar la sessió— per tal d’habilitar la votació final de la llei durant la mateixa jornada. Després dels ja coneguts vots a favor del bloc independentista, l’abstenció de CSQP i l’absència de Ciutadans, PP i PSC, calia publicar la llei al Diari Oficial de la Generalitat, firmar el decret de convocatòria de l’1 d’octubre i nomenar la Sindicatura Electoral.
Per a tots aquests tràmits, PSC, C’s i PP tenien preparades peticions de reconsideració que obligaven la Mesa a reunir la Junta de Portaveus i interrompre el plenari. Tanmateix, els partits opositors estaven organitzats per presentar-les alternament, de manera que el procediment s’anava dilatant i les hores passaven. A la recambra una petició de dictamen al Consell de Garanties Estatutàries.
“Calculàvem que els grups de l’oposició busquessin la manera de reconsiderar el que estava passat, formava part de la seva tàctica d’intentar que no passéssim al debat polític, però ho van fer de manera excessiva i molt coordinada”, etziba Rovira, que durant la sessió va arribar a acusar els partits no independentistes de voler fer filibusterisme. A conseqüència d’això, relata ella mateixa, no es va seguir la previsió horària: “Vam acceptar nosaltres que se n’anés dels temps previstos. Enteníem que com més debat hi hagués respecte al procediment més garanties els estàvem donant”. No debades un dels fets que més polèmica va despertar entre l’oposició va ser la utilització de l’article 81.3 del reglament, que permet la tramitació d’una llei en un sol dia. “Hem utilitzat l’únic procediment que ens podia garantir que al Parlament hi hagués debat”, explica Rovira, que afegeix que “els grups de l’oposició, amb tota la burla del món, ens deien que ho podíem haver fet amb un decret de Govern. Però no, qui ha d’exercir el nostre dret a l’autodeterminació és el Parlament”.
Des de l’oposició, però, s’argumenta la seva actuació com una necessitat “per posar en evidència que es pretenia passar per sobre dels drets dels diputats i saltar-se el procediment legislatiu”, en paraules del portaveu de Ciutadans, Carlos Carrizosa. La seva homònima al PSC, Eva Granados, apunta, en la mateixa direcció, que se’ls havia “acusat de filibusterisme quan qui ha torpedinat l’ordre parlamentari ha estat JxSí”. Ella mateixa diu creure que el bloc independentista pensava que “en tindria prou d’arribar i aprovar les lleis sense fer els tràmits, però el que es van trobar va ser la dignitat de l’oposició fent valer els seus drets. Jo ho tenia tot preparat, i el PSC havia parlat amb tots els grups de l’oposició amb aquesta idea”.
Entre dues aigües neda Joan Josep Nuet, membre de la Mesa i diputat de CSQP, que expressa que d’un costat es van “trobar unes condicions d’excepcionalitat que trepitjaven els drets de les minories i els diputats”, mentre que de l’altre hi havia “una oposició fent servir el filibusterisme i fent impossible el debat d’idees polítiques”.
Al seu torn, la diputada de la CUP, Gabriela Serra, que relata com “dins les possibles respostes i actituds que nosaltres havíem pensat que podien succeir, es va donar la pitjor. Però, malgrat que han fet moltes crítiques i denúncies que érem intolerants, hem demostrat que s’ha escoltat i s’ha intentat atendre totes les peticions de l’oposició”.
Incomprensió compartida
Un dels punts tècnics que més debat va generar —també el dijous— va ser la petició d’un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries sobre l’adequació de la llei al text de l’Estatut que van presentar els partits de l’oposició. Una petició que el tràmit habitual determina que cal fer a partir de la Mesa, però que va denegar. “El que no ens podíem imaginar era que la presidenta no volgués portar la llei al CGE perquè digués si les normes s’adequaven al marc estatutari. Per això ho vam portar pel nostre compte”, explica Granados. La resposta del CGE que recomanava que s’aturés la promulgació de la llei no es va fer esperar, però des del bloc independentista es va recordar que la famosa sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut havia deixat aquest òrgan sense potestat vinculant. “No era el moment perquè el CGE intervingués en el debat d’una llei [la de transitorietat] que des que la vam presentar ja vam dir que clarament i conscientment trencava amb la Constitució i no es limitava a l’Estatut”, argumenta Serra.
Protagonismes inesperats
Un dels portaveus que es va mostrar més bel·ligerant amb la decisió de la Mesa de fer cas omís del CGE va ser el portaveu de CSQP, Joan Coscubiela. Als passadissos es va dir d’ell que era un dels més bel·ligerants enfront dels independentistes dins les Juntes de Portaveus, més que no pas els diputats de PP i C’s. D’aquests grups, i del PSC, es va endur una gran ovació, bancada dempeus i entre crits de “democràcia”, després d’intervenir durant la tarda de dijous per acusar l’independentisme de destrossar la democràcia i carregar-se els drets dels diputats.
El moment més sonat, però, s’havia esdevingut dimecres durant les intervencions prèvies a la votació de la llei. Com explica Nuet, s’havia acordat que es repartiria entre el líder del grup Lluís Rabell i Joan Giner, de Podem, per tal que aquests segons poguessin expressar el seu posicionament diferenciat. Ja havia passat en altres plens i la presidència de la Mesa ho havia autoritzat, però Coscubiela, que com a portaveu tenia la darrera paraula, s’hi va negar. Tot seguit, van abandonar l’hemicicle en senyal de protesta el mateix Nuet i tres dels diputats de Podem, Albano Dante Fachín —que va poder intervenir a posteriori gràcies al fet que la CUP i JxSí li van cedir part del seu temps d’intervenció—, Giner i Àngels Martínez. Martínez, del seu cantó, tornaria a ser protagonista al final de la jornada. Abans de la votació, en abandonar la sala de plens, els diputats del PP van penjar senyeres i banderes espanyoles dels escons. Martínez es va aixecar per enretirar les espanyoles, davant l’estupefacció de tothom. “Si hagués estat la meva, la republicana, no l’hauria tret”, va declarar l’endemà. “La diligència a respondre, davant la presència de banderes espanyoles al Parlament, de la companya Àngels Martínez va ser un acte de dignificació”, considera Serra.
Coscubiela, però, encara deixaria un personatge més per als annals del procés, quan en una intervenció de dijous va expressar que no volia que el seu “fill Daniel visqui en un país en el qual una majoria pugui tapar els drets del qui no pensen com ells”. Tanta revolada va tenir la cita que Guillem Agulló —pare del jove antifeixista valencià assassinat per l’extrema dreta el 1993— li va adreçar una carta en la publicació quinzenal Directa. “Em pregunte si el meu fill no tenia el mateix dret que el teu a defensar les seues idees. Dret que li varen negar segant-li la vida per ser independentista, antiracista i antifeixista”, li etzibava.
L’esfinx de l’independentisme
De qui sí que s’esperava un paper clau era de Carme Forcadell, que, certament, va ser al punt de mira de tothom al llarg de tota la sessió. Es va mostrar decidida i contundent, i permissiva a l’hora de deixar parlar a l’oposició. Alguns creuen que massa, d’altres que massa poc. “Si una cosa ha demostrat Forcadell és que han volgut tapar la boca a l’oposició”, reblava Granados, en la mateixa línia que van expressar durant tot el ple tant el PP com Ciutadans. No ho va veure així, però, el bloc independentista. “Des de l’oposició van intentar que la Mesa prengués decisions que no podia prendre. Cada vegada que els passava una cosa que no els agradava la culpa era de la presidenta de la Mesa. Però jo crec que va anar molt bé, havia de permetre tot el que diguessin els grups perquè es veiés que jugaven a la tàctica del filibusterisme”.
Alguns diputats van denunciar que Forcadell havia rebut un tracte masclista
“Em va doldre molt el nivell de desautorització i atac que es feia amb la presidenta Forcadell”, afegeix Serra en una línia que comparteix també Nuet: “Alguns parlamentaris no van tractar amb prou respecte la presidenta del Parlament, especialment perquè era una dona. Alguns portaveus s’atrevien a fer servir un to una mica agressiu que, si hi hagués hagut un home, probablement no haurien utilitzat”. El d’Esquerra Unida i Alternativa afegeix que ell sempre ha “donat suport a Forcadell, que té profundes conviccions democràtiques”.
Serra i Nuet es refereixen a uns comentaris de diputats del PP recollits per diversos periodistes en què haurien demanat que la seguissin collant, “que está floja”.
‘Déjà-vu’ i respostes
Més tranquil per a Forcadell va ser el matí de dijous quan la sessió va transcórrer de manera ordinària fins a l’una del migdia, quan, de nou, Marta Rovira va demanar la paraula per alterar l’ordre del dia. Fonts properes al bloc independentista asseguren que aquesta intervenció es va endarrerir perquè part dels membres de JxSí no consideraven necessari aprovar la llei a corre-cuita i apostaven per ajornar el tràmit. Tot, però, va continuar el curs d’allò que s’havia previst. Rondes de peticions de reconsideració, alternades amb meses i juntes de portaveus fins a arribar a la votació final. Rondaven tres quarts d’una de la matinada quan els vots a favor del bloc independentista, els vots en contra de CSQP i les absències de PSC, C’s i PP feien vàlida una llei que Benet Salellas va batejar com “l’epitafi del procés”. Mentrestant, al matí, des de Madrid, la Fiscalia anunciava que l’Estat mobilitzaria totes les forces de seguretat per aturar l’organització del referèndum i demanava intervenir tots els elements destinats a la celebració del referèndum.
Unes amenaces que deixaven clar que des de l’Executiu de Rajoy i l’aparell de l’Estat les lleis aprovades pels independentistes catalans no eren percebudes com un mer gest simbòlic. Un altra mostra d’això ha estat la tensió viscuda aquests dies dins de l’hemicicle o les precaucions preses per part de JxSí i la CUP per garantir la màxima legitimitat al referèndum. “Defensar-lo, defensar-lo, defensar-lo, aplicar-lo i defensar-lo”, reblava Serra preguntada sobre què cal fer amb el marc legal aprovat.