-Amb aquest llibre volen “normalitzar l’ús del català i el seu aprenentatge” a la Catalunya Nord. Quins impediments trobeu al territori en aquest sentit?
-N’hi ha molts. A nivell municipal no n’hem trobat cap, però després de la creació del Llibre Blanc, el SIOCCAT, Sindicat Intercomunal de la Promoció de les Llengües, ha demanat incloure el català als plens i s’han trobat a la prefectura. Hem proposat que es parli el català sense tindre en compte l’oficialitat i els ajuntaments col·laboren, i com que coneixem la gent que impulsa la iniciativa, sabem que el que es busca és un impacte mediàtic, que potser és la millor manera de fer. Nosaltres volem anar a poc a poc, però malauradament l’Estat sempre s’imposa.
-I, per contra, quines oportunitats detecteu per a estimular aquest coneixement?
-Els ajuntaments hi posen diners, alguns més que d’altres. Hi ha una associació, l’Aplec, que compensa el fet que el Ministeri d’Educació no posi mestres a la majoria de les escoles. Nosaltres, a través de l’Aplec, hem demanat als ajuntaments que col·laborin, i ho fan. És un mínim, però ho fan. També hi ha entitats com ara Òmnium Cultural que treballen en aquest sentit, i al nostre Llibre Blanc proposem de crear escoles d’immersió en català a través dels ajuntaments, que han contactat amb les entitats per a actuar, tot i que costa de fer, i fins ara encara no s’han creat escoles, tot i que la proposta està sobre la taula. També demanem incloure el català en tots els àmbits de l’espai públic i que els ajuntaments ho facin tot en bilingüe.
-És curiós: sembla que el català no compta amb empara institucional a la Catalunya Nord, però en aquest projecte participen 115 ajuntaments.
-Ara en són 120, de fet. Els ajuntaments estan a prop de la gent i els seus polítics constaten la demanda que hi ha pel català. Per això ho fan i per això tenim esperança: hi ha una voluntat real de la gent. Els alcaldes tenen informació directa del carrer, no des dels despatxos a París. Fins i tot hi ha alcaldes que no són originaris de Catalunya Nord i que atenen aquesta demanda. No és una qüestió política, sinó cultural. A França, el català és una mica com a Espanya abans del 1977: un instrument entranyable i ben valorat pels qui el desconeixen. Però hi ha alcaldes que fins i tot han rebut trucades de la prefectura quan han acollit exposicions sobre el procés, com la que vam portar nosaltres. Quan un prefecte truca a l’alcalde és per a amenaçar-lo amb menys inversions públiques. L’Estat sempre mira d’intercedir en la nostra feina.
-Diuen que Catalunya Nord és un territori “on l’estima pel català i el seu ensenyament mai no han estat tan alts”.
-Cal tindre-ho en compte: fa cinquanta anys tothom parlava català i tothom se’n fotia i ara pocs el parlen i tothom el vol recuperar. Es volen recuperar les arrels i es detecta la importància de l’arc mediterrani i de poder desplaçar-se amb el català més enllà de la frontera. Això fa canviar la mentalitat.
-Al llibre donen molta importància a l’ensenyament en català. Hi ha voluntat per part dels pares en aquest sentit?
-Poques associacions de pares i mares defensen el català, malauradament. Els falta organització, i també que se’ls ajudi a coordinar-se i que les entitats que existeixen empentin els pares en aquest sentit. De moment no estem ben organitzats, és un problema que tenim. Quan hi ha una manifestació a Perpinyà no es veuen professors de català: molts no són militants. Cal més organització.
-Com es pot implicar la joventut en la recuperació de la llengua?
-Hem desenvolupat el col·lectiu de Músics per la Llengua pensant en les festes dels pobles, que també s’estan recuperant després d’haver-se perdut, perquè el català estigui present més enllà de l’escola. El problema a la Catalunya Nord és que el català no es fa servir massa fora de l’escola, i cal incidir en aquest àmbit desenvolupant tota una xarxa cultural i de festa que hi pugui contribuir, i traure la imatge que el català és cosa d’avis i de nadius que satisfan la curiositat dels turistes.
-El procés català ha jugat a favor d’aquest objectiu?
-Sí, molt. Jo penso que és un esdeveniment històric. Hi va haver dues dates. Al 1998, la USAP, l’equip de rugbi de Perpinyà, va jugar la final de campionat de França a París, i la van perdre. Gairebé el 90% del públic era català i tenia una senyera a la mà. N’hi havia 50.000 catalans amb la senyera, i això va generar un impacte mediàtic enorme, i va despertar la sensació que els catalans de l’Estat francès no estaven sols. De fet, després d’això vam crear Angelets de la Terra. La segona data va ser l’1 d’Octubre, amb tot el moviment solidari desenvolupat a la Catalunya Nord. Molts alcaldes electes es van posicionar a favor de la democràcia, i va ser el lloc en què més suport se li va donar al moviment. Des d’Angelets de la Terra vam organitzar festivals, actes, exposicions i vam difondre la causa acollint també els familiars amb actes festius i reivindicatius, fent molt visible la situació fins al punt que els alcaldes van muntar un col·lectiu de suport a l’autodeterminació i que molts senadors també es van posicionar. Tot va sorgir de Catalunya Nord. D’aquell moviment va sorgir, també, el Llibre Blanc.
-I des de Perpinyà, amb Louis Aliot a l’alcaldia, s’ha contribuït a frenar-lo?
-Aliot va accedir a l’alcaldia el 2020, i abans ja s’havien molt actes i s’havia desenvolupat bona part del Llibre Blanc. A Aliot li vam comentar per carta que l’alcalde anterior, Jean-Marc Pujol, tenia projectes en relacionats amb la llengua i la cultura, i va contestar que no en tenia notícia i que ja diria alguna cosa. Finalment no va dir res i al poc ens vam trobar que Aliot volia bloquejar la Bressola. Per això vam considerar que no el podíem incloure al Llibre Blanc: no ho podem fer amb una persona que impedeix una escola en català.
-Una de les persones que ofereixen el seu testimoni en el treball és el president Jordi Pujol. Quina imatge es té d’ell des de Catalunya Nord?
-Els polítics a la Catalunya Nord el coneixen. Dins dels Angelets de la Terra tenim entre 40 i 50 anys i el recordem per les coses que es van fer amb ell a Perpinyà: la Casa de la Generalitat, l’Hospital Transfronterer... Molts dels seus projectes que van servir d’enllaç entre nord i sud i van situar l’inici del catalanisme a la Catalunya Nord.
-Al treball també es constata que el català no és l’única llengua minoritzada a l’Estat francès. S’han pogut forjar sintonies amb territoris d’altres llengües diferenciades?
-Des d’Angelets de la Terra ho hem fet des d’una posició col·lectiva sobre el procés d’autodeterminació a la Catalunya sud i difonent-ho arreu de l’Estat francès, a diversos territoris sense estat, creant lligams a tot arreu, però evidentment som una petita entitat i tenim limitacions, tot i que mirem d’encendre l’espurna. Malauradament, a nivell institucional no es fa suficient feina en aquest sentit. A nivell d’ensenyament sembla que es fa una mica més, però no té cap impacte social, i és una pena.
-Per últim, a França hi ha ara el debat sobre la VI República. Pensen que un sistema polític renovat podria contribuir a favor d’aquesta causa?
-El tema de la VI República ho porta el senyor Jean-Luc Mélenchon, un dels més jacobins que tenim a l’Estat francès. Ell mateix ha dit que les escoles de bretó a la Bretanya són una secta. Mélenchon vol una VI República i diu aquestes coses. Aquest projecte el porten persones que no són com nosaltres. Ara, tot i que Angelets de la Terra no ens en posicionem, pensem que només un moviment regionalista podria canviar això, i aquest moviment es veu a l’Assemblea francesa amb 25 diputats que han creat el grup Llibertat i Territoris, on hi ha diputats de Còrsega i de les antigues colònies franceses, entre d’altres. Són diputats amb una visió descentralitzadora i són minoritaris, de moment, però si guanyen influència pot ser hi ha alguna esperança.
