L’estat francès ha sigut notícia durant les últimes setmanes amb la reforma de la jubilació anunciada pel president Emmanuel Macron. La protesta social, multiplicada aquests dies i visible en forma d’avalots constants, de protestes massives i de rebuig sindical, no ha aturat el president francès en la seua pretensió d’elevar l’edat de jubilació. Aquesta decisió la pot prendre en tant que Emmanuel Macron, com els seus antecessors en aquest període republicà –la V República francesa s’allarga des de 1958–, gaudeix d’un poder que fa que molts francesos identifiquen el seu sistema polític com “una monarquia sense rei”.
Molts es pregunten, per tant, on resideix la sobirania del poble francès, històricament tan valorada, estudiada i projectada com a instrument indissociable de la idiosincràsia d’aquest Estat.
Aquesta realitat permet que Macron puga exhibir la seua arrogància. El president francès no s’ha de sotmetre per llei a una sessió parlamentària, compta amb un braç executor que figura com a primer ministre i disposa de l’avantatge de poder mantenir-se allunyat, tant com ho està, de la realitat social que sacseja el seu país, però que a ell sembla no interpel·lar-lo el més mínim. Alhora, el sistema electoral francès de segona volta garanteixen la seua perpetuïtat –i la del seu successor o successora– davant l’amenaça de l’extrema dreta, enfront de la qual és molt fàcil erigir-se com el mal menor.
Aquest model té avantatges, però cada vegada està més caducat degut a la impopularitat que genera, constatada en les últimes revoltes a l’Estat francès, que no han servit per a aturar la reforma, aplicada per decret i sense els vots dels diputats. Molts es pregunten, per tant, on resideix la sobirania del poble francès, històricament tan valorada, estudiada i projectada com a instrument indissociable de la idiosincràsia d’aquest Estat.
La fórmula de la V República, inventada pel general De Gaulle, va ser útil en un context de crisi derivada de la pèrdua colonial. L’obsolescència d’aquest model ha quedat palesa amb les crisis patides pels últims presidents, Nicolas Sarkozy i François Hollande. Emmanuel Macron, que va irrompre amb una aura de renovació que s’ha demostrat falsa, no evitarà les turbulències en el seu mandat.
Aquesta situació té relació amb altres fenòmens que històricament s’han donat a França i que l’arribada d’un nou període podria contribuir a pal·liar. En una entrevista a l’edició digital d’aquest setmanari, Nicolas Garcia, batlle d’Elna (Rosselló), qui haurà de declarar amb altres tres alcaldes nord-catalans –els dels Banys d’Arles, Portvendres i Tarerac– davant el jutge per permetre que es parle català als plens dels seus ajuntaments, destacava aquest fet com el resultat d’una república jacobina i obsoleta.
Tot i reconèixer que les demandes nacionals dels pobles de l’Estat francès no tenen una traducció política majoritària, el cert és hi ha un sentiment que batega i que identifica molts ciutadans amb les iniciatives vinculades als seus territoris respectius. S’explica, així, l’escolarització en català d’alumnes a la Catalunya Nord o la incomprensió generalitzada davant una administració que actua contra alcaldes per potenciar l’ús del català, tot i anar lligat per llei a la traducció immediata al francès.
Garcia té clar que “el jacobinisme és exactament això, i ha quedat més marcat al si de l’administració que no en els polítics, de la mateixa manera que l’administració espanyola encara està tacada de franquisme”. Una VI República a França podria representar una gran oportunitat, també, per a superar aquest entrebanc tan nociu, injust i incomprensible i tan discriminatori amb les cultures i els pobles minoritzats.
