Gero Rulli s'havia quedat petrificat. Clavat a la gespa. Incrèdul. L'aleshores porter del Vila-real CF semblava no ser conscient de la transcendència del moment. Només quan va observar als seus companys córrer cap a ell de manera delirant, amb el davanter Gerard Moreno, el central Raúl Albiol o el migcampista Moi Gómez al capdavant, va canviar el seu rostre. Amb la seua parada, amb la seua intervenció miraculosa en l'últim penal d'una tanda angoixant, l'equip groguet assolia aquell somni que des de feia temps se li havia negat. Era campió de l'Europa League.
En la memòria dels aficionats, hi havia aquell penal fallat per la seua màxima estrella, l'argentí Juan Roman Riquelme, en les semifinals de la Lliga de Campions de l'edició 2005/2006. És cert que es tractava d'un altre torneig europeu, de la màxima competició continental, però l'errada des del punt fatídic de l'astre sud-americà era el símbol de la negació al conjunt de la Plana Baixa de disputar un títol. Tant el Liverpool en la temporada 2015/2016, com l'Oporto en el curs futbolístic 2010/2011, havien arrabassat al Vila-real CF la il·lusió de jugar una final i proclamar-se campió de l'Europa League.
Aquella aturada de Rulli canviaria la sort. Els groguets deixarien de consolar-se amb l'habitual bon paper als torneigs europeus o amb aquell històric subcampionat de la lliga espanyola a la temporada 2007/2008. Als trofeus menors de l'Intertoto, una competició classificatòria per a l'antiga UEFA disputada en estiu i guanyada dues vegades per l'esquadra de la Plana Baixa en els anys 2003 i 2004, el Vila-real CF incorporava a la seua vitrina la primera copa de solera. Tota una fita per a un club d'una ciutat de 50.000 habitants i que a principis dels anys noranta amb prou feines estava instal·lat a la segona divisió de la lliga espanyola de futbol.
La clau de volta per passar d'un equip que lluitava per conservar la categoria de plata a erigir-se en posseïdor d'un trofeu europeu, d'haver protagonitzat la passada temporada una Lliga de Campions excepcional, imposant-se a transatlàntics futbolístics com la Juventus de Torí o el Bayern de Múnic i quedant-se a tocar de jugar una final de la màxima competició futbolística del Vell Continent, fou l'arribada a la presidència de l'entitat grogueta de l'empresari tauleller Fernando Roig. El seu quart de segle al capdavant del Vila-real CF ha estat l'etapa més gloriosa d'un club que avui bufa les espelmes del seu centenari.
Simbiosi Roig-Llaneza
Aquests darrers vint-i-cinc anys d'història del submarí groguet han estat d'èxit. Que una població de 50.000 habitants compte amb un club estabilitzat a la primera divisió i habitual de les competicions europees, essent l'any 2021 l'equip que més partits havia jugat de l'actual Europa League, ha estat una gesta empresarial i futbolística; una història satisfactòria amb Roig com a protagonista principal. «És la clau de tot aquest projecte. Com a inversor, en comprar el club l'any 1997, i com a gestor», assenyala Toni Alegre, qui va estar durant anys i anys la veu a l'antiga Ràdio 9 dels partits del Vila-real CF i, en l'actualitat, fa retransmissions als mitjans del club groguet.
«És el nom propi d'aquesta història, amb una combinació d'una inversió bestial en termes econòmics junt amb un encert en un percentatge altíssim en quasi totes les decisions importants», específica Víctor Franch, cronista de l'actualitat del submarí a Onda Cero i a Marca, qui precisa: «Efectuar una gran inversió econòmica no és sinònim de triomfs esportius. Ho hem vist a diferents clubs anglesos. És determinant la implicació en el dia a dia; creure's el projecte». «Al marge de la inversió econòmica, que és molt important, s'ha de tenir passió pel futbol. Sona a tòpic, però en el Vila-real CF ha estat la realitat», consolida Mónica Benavent, corresponsal valenciana de Gol TV i una de les cares a peu de gespa de Movistar en les narracions dels partits de la lliga espanyola.
Al contrari que altres grans empresaris que han apostat pel futbol i no han aconseguit resultats satisfactoris, bé per falta d'implicació o bé perquè ho han fet sense tenir interès per l'esport rei, Roig, segons comenta Javi Mata, narrador dels quefers i dels partits de l'entitat grogueta des dels micròfons de Ràdio Vila-real, així com redactor dels assumptes del conjunt de la Plana Baixa a les pàgines d'AS, «s'ha caracteritzat per tenir les idees clares i pel seu compromís». «Va involucrar-se al món del futbol perquè l'apassiona i no tant per notorietat. Quan es gaudeix amb els que es fa, no costa. En canvi, quan ho fas per notorietat i no perquè t'agrada, t'acabes cansant. Al futbol, a més, la notorietat sol ser més negativa que positiva», afirma.
«Li agrada molt el futbol. En cas contrari, no estaria amb 75 anys al peu del canó, ni tampoc acudira a veure al filial, que està a segona divisió, un dilluns a la nit contra l'Alabès. Com no estaria qualsevol cap de setmana veient partits del planter», reforça. Franch ho corrobora: «Recorde que Antonio Cordón, qui va estar director esportiu del Vila-real CF, va comentar-me que la diferència que veia entre Roig i la resta de dirigents era que estava immers en el dia a dia de veritat, ja que coneixia totes les decisions que s'havien pres al club, la qual cosa és molt complicat de trobar. Com ho és tenir un president que des del primer dia es passa els caps de setmana mirant partits de cadets, alevins o juvenils. Això és impensable en els presidents dels grans clubs».
A la devoció futbolística, se sumava una idea nítida de com havia de funcionar el club. «Sempre ha tingut molt clar que el futbol era una empresa, però que no podia fer-la funcionar com de costum. Sabia que havia d'invertir molts diners, tant en jugadors com en la modernització del camp, però també tenia clar que hi ha una barrera que no pot traspassar. No és un president que decidisca quin jugador s'ha de fitxar, ni insinua a l'entrenador qui ha de jugar», expressa Mata.
El complement de Roig per dur al submarí a navegar les aigües de la primera divisió espanyola i, més tard, sucar els marcs del Vell Continent fou José Manuel Llaneza, qui va faltar a finals de l'any passat. «Arriba al futbol perquè l'apassiona. Fou un fixatge de l'anterior president, Pasqual Font de Mora. És el responsable de fitxar a Roig, i des del primer moment, es converteix en la seua mà dreta a l'àmbit esportiu. Roig arriba al futbol de manera externa i és José Manuel qui l'orienta en les decisions futbolístiques, qui sap què pot funcionar i què no pot funcionar al món del futbol», explica, per remarcar que a «José Manuel van parir-lo per aquest treball».
«Llaneza ha estat fonamental en la construcció del Vila-real CF que coneixem avui en dia. Quan va arribar Roig com a inversor, va trobar-se amb una persona que ja coneixia l'univers del futbol i, en conseqüència, va depositar de manera encertada la seua confiança en ell», completa Alegre. «Fou l'enllaç perquè desembarcara Roig al Vila-real CF, així com un home de futbol que va cuidar la pedrera, una de les marques del model del Vila-real CF, i va fixar-se com a un objectiu comptar amb un equip femení a la primera divisió espanyola», arredoneix Benavent.
La simbiosi entre ambdós, l'habilitat empresarial d'un i la visió esportiva de l'altre, va propulsar un equip modest, amb una massa social en aquell moment xicoteta en comparació amb altres equips del seu perfil, a competir amb els peixos grossos de la lliga espanyola i dels torneigs continentals. Com a conseller delegat de l'entitat futbolística valenciana, Llaneza va fer jugades que, com ressalta Mata, eren tot un gol per l'escaire: «Fou dels primers a comprar el 50% d'un futbolista, com va fer-se amb el davanter argentí Martín Palermo. José Manuel va apostar per jugadors d'Argentina, l'Uruguai o el Brasil perquè aportaven, segons defensava, rendiment, competitivitat, qualitat, tenien una ràpida adaptació i eren barats».
Llaneza, a banda de tenir bon ull al mercat i de saber manejar els codis futbolístics del moment, també tenia un rol humà que agraïen els futbolistes: «En els viatges, sempre estava en l'autobús amb els jugadors. Acudia a tots els partits, fins i tot als de pretemporada. Quan acabava de dinar, es ficava a jugar amb els jugadors més veterans a cartes. També passejava amb l'entrenador, així com era el primer a donar ànims després d'una derrota». «No només això, sinó que també va preocupar-se per promoure el Vila-real CF arreu de les comarques de Castelló», remarca Xavier Rubert, cronista groguet d'À Punt, i habitual narrador dels partits de l'entitat de la Plana Baixa a À Punt Ràdio.
«Va saber llegir el futbol del moment, va salvar aquell Vila-real CF que estava a segona divisió i va tenir els coneixements i la capacitat per manejar el bot televisiu que va donar el futbol, el qual era determinant pels ingressos econòmics que aportava», resumeix el narrador de Ràdio Vila-real, qui agrega un altre element per completar la llista de factors que han encimbellat l'entitat grogueta a l'elit europea: «El Vila-real CF té una facilitat de reacció que els altres clubs no tenen. En la resta, hi ha molts directius que tenen la seua opinió. En aquest cas, hi ha dues o tres opinions com a màxim en els temes importants. Es tracta d'un club presidencialista. Les decisions grosses es prenen ràpid i això aporta un avantatge per actuar, per exemple, quan has de fitxar un futbolista».
Les funcions desenvolupades per Llaneza a poc a poc van ser assumides pel fill de Fernando Roig, per Fernando Roig Negueroles. «Roig Negueroles fa més d'una dècada que està al capdavant del club. Els primers anys va estar un poc a l'ombra de Llaneza, qui va transmetre-li els seus coneixements i la seua experiència com a gestor. En els últims temps, és Roig Negueroles qui està immers en el dia a dia de l'entitat grogueta. Anys enrere, de fet, va prendre la decisió que el seu camí estava al Vila-real CF i que la seua vida era dirigir el club. Comparteix aquesta passió del pare, tot i que és una persona menys carismàtica de cara al públic, se'l veu menys», desgrana Franch.
«Roig Negueroles ha crescut i ha après a l'ombra de Llaneza. És cert que la seua timidesa fa que no es mostre tan proper com ho feia Llaneza, però és l'encarregat de les regnes del club en un moment també molt delicat, ja que el futbol no deixa d'estar en crisi», incorpora Rubert, qui destaca un altre dels punts forts de la història d'èxit grogueta: la pedrera. «Va haver-hi una etapa, amb els fixatges de jugadors com Riquelme, Palermo, Diego Forlán i Juan Pablo Sorin on es va fer un salt mediàtic. Ara bé, el Vila-real mai s'ha oblidat del planter. Encara més ha tingut clara la seua importància, com demostra el fet de ser l'únic equip que té un filial en segona divisió, a més d'un equip femení en primera».
Eclosió social
La consolidació en primera, les gestes esportives, l'atracció d'astres del futbol i, especialment, l'obtenció del primer títol europeu han impulsat la massa social d'un club localitzat en una ciutat de 50.000 habitants, inserit en la circumscripció valenciana amb menys població i amb la competència dels dos gegants de la lliga espanyola, així com d'un València CF amb una gran potència d'arrossegament social i mediàtic. «El Vila-real CF de Font de Mora i Llaneza tenia una massa social d'entre 2.000 i 4.000 socis. I es tractava d'una massa social partida: molts eren del Vila-real i d'un altre equip. S'ha de tenir en compte que a Vila-real hi havia penyes del FC Barcelona, del Reial Madrid, de l'Atlètic de Madrid, del València CF o de l'Athletic de Bilbao», recorda Mata.
«Quan vaig començar a la ràdio, tenia un termòmetre per copsar aquest fenomen. De vegades, li pegava més canya al Reial Madrid i, en altres ocasions, ho feia al FC Barcelona. Això provocava que pel carrer hi haguera gent, fins i tot vestint la samarreta del Vila-real, que en deia: 'Per què has dit això del Barça? Per què has dit això del Reial Madrid?'. Amb el temps, però, això s'ha diluït. Cada vegada passa menys», indica, per relatar: «Aquesta situació va fer que el Vila-real CF fora pròxim a la gent. Els jugadors firmaven samarretes quan alguna persona prenia la comunió o es feia una rebuda especial a un aficionat que estiguera en una altra comunitat autònoma».
En una temporada on s'han esgotat els carnets de socis, amb cues de fins a nou hores per fer-se abonat i amb l'existència d'una llista d'espera, el narrador de Ràdio Vila-real calcula que la base sòlida, d'aquells que assisteixen amb regularitat a l'Estadi de la Ceràmica, és d'entre 15.000 i 16.000 persones. «Això és una burrada, i s'ha aconseguit gràcies a les victòries, com aquelles que vam viure l'any passat contra el Bayern o la Juventus de Torí». «El Vila-real CF, amb campanyes agressives, ha donat totes les facilitats perquè la gent s'abonara. El futbol a Vila-real, malgrat els increments dels preus, continua sent molt assequible. Hi ha localitats i tarifes per a totes les economies. I aquesta política d'abonaments ha estat, i és, molt important», afegeix Alegre.
«Quan es parla de l'afluència del públic a l'Estadi de la Ceràmica o als viatges quan es juga per altres camps de la lliga espanyola o per Europa, cal assenyalar la particularitat del Vila-real CF. De fet, em costa fer cap comparació amb altre club espanyol o, fins i tot, europeu. I em costa perquè estem parlant d'una població de 50.000 habitants, d'una ciutat que no és ni capital de província, que es tracta d'un poble gran i d'una ciutat menuda», contextualitza Benavent, qui continua: «A partir de l'arribada de Roig, dels èxits aconseguits, el Vila-real CF ha fet un exercici gradual de fidelització del públic. Una tasca que és més fàcil amb les victòries. Guanyar l'Europa League ha enganxat a molta gent, especialment a la més jove».
Arran de les excel·lents campanyes a Europa, d'obtenir el primer títol de la seua història, la doble militància futbolística està en procés de dissolució. Les noves fornades ja només tenen gravat al seu cor l'escut del Vila-real CF. «Crec que estem en un moment de transició pel que fa a la massa social. Aquest dilluns veia el partit del Vila-real B contra l'Alabès, i em cridava l'atenció un grup d'aficionats, denominats Joventut Aldeana, els quals són pràcticament tots menors. Són una mostra de com la gent amb dotze o tretze anys, o fins i tot divuit, comencen a ser només del Vila-real CF. Això no vol dir que hi haja gent més major només del Vila-real CF, sinó que les noves generacions ja no comparteixen sentiment per diferents clubs com era sovint abans», argumenta.
«És el moment del Vila-real CF, que no arriba ni tard, ni prompte, sinó que marca el temps de la història del club», expressa. Un altre factor d'arrelament, de captar simpaties, afició i devoció pels colors groguets, encara que siga de manera més subterrània, és el projecte Endavant. «Sense que siga aquesta la intenció, els programes d'Endavant Solidaritat o d'Endavant Esports fan que el Vila-real estiga present a la societat, i això contribueix per identificar-se amb un escut», raona Rubert.
Viabilitat futura
Amb el sector de taulell com a important patrocinador del club, l'entitat grogueta encara un futur a curt termini marcat pels reajustaments després d'una forta inversió durant les passades campanyes. «Estem en un moment complicat per la situació del taulell, que sosté i dona suport al club. Dintre d'un equilibri, s'estan prenent decisions complicades, les quals també s'allargaran a la propera campanya, però que són un reajustament circumstancial. A curt i a mitjà termini, si ho veiem en termes globals, el club compta amb un present i un futur molt bo», interpreta Franch.
«El futbol ha canviat. Veig al Vila-real CF com a un club sostenible, amb capacitat per estar en la zona temperada de la classificació, així com poder tenir esglais de vegades i estar a Europa en altres ocasions. I ho pense perquè observe un món futbolístic cada vegada més marcat per factors externs, on els grans volen ser més grans. Ara bé, la clau per mantenir el nivell, per ser sostenible, serà la capacitat per tenir un rebost de jugadors que despunten, per continuar fent el treball de pedrera que s'ha fet fins ara», reflexiona Mata. «Estem en un moment on s'ha de reduir la massa salarial i el gran repte és mantenir el nivell competitiu amb aquest reajustament», ressalta Rubert.
L'espantada d'Unai Emery de la banqueta grogueta rumb al futbol anglès ha fet que el full de ruta del reajustament s'haja engegat al mercat d'hivern, amb la venda, precisament, del porter Rulli. «Després d'aquests anys de bonança, el club s'està reajustant. Xafar la realitat, com ha fet sempre la directiva, és molt important. I, a més, quan es posen els fonaments del futur, com ara l'aposta pel planter i la remodelació de l'estadi de la mà de l'Ajuntament de Vila-real. L'objectiu del club és sempre l'autosuficiència», sosté Alegre.
«Quan un club compta amb una massa social rellevant, com ho està aconseguint el Vila-real CF, té una part del seu futur garantit. I això és crucial, com s'està veient amb la situació d'altres clubs valencians», analitza Benavent sobre el futur d'un club que bufa les espelmes del seu centenari en un moment de redimensió del planter. Tota una festa d'aniversari que serà a ritme de celebració si el conjunt groguet assoleix els seus objectius aquesta temporada: classificar-se per a competició europea i somiar amb una altra final continental, en aquest cas de la Conference League. És la il·lusió de tornar a viure l'emoció d'aquell instant màgic amb Rulli aturant l'últim penal.