Qualsevol màxim responsable d’una gran empresa, d’aquells que viuen penjats del mòbil i dels balanços, somniaria amb un despatx com el d’Alfred Costa. Amb dues televisions enormes engegades permanentment, sempre a l’aguait del que emet cadascuna d’elles. Tanmateix, el director general d’À Punt no té temps per a l’oci. El seu objectiu és que els cinc milions de valencians també vegen la televisió pública a les seues llars.
Fa tot just un any que va estrenar-se en aquesta missió. La setmana següent, les Falles quedaven suspeses i es declarava un estat d’alarma inèdit. Malgrat que ho puga semblar, Costa no protagonitza cap sèrie de ciència ficció ni participa en un reality show. Això ha estat, simplement, un obstacle més en la llarga cursa de reconnexió amb la ciutadania. Un trajecte que, com comprovem durant l’entrevista, no està exempt de fenòmens paranormals.
—Bon dia. Són les 10. Ja ha vist les audiències d’ahir?
—Sí, sí. Ja les he vistes.
—La sensació deu ser tan angoixosa com la de l’alumne que obri les notes. Però en lloc de cada trimestre, cada matí.
—És encara pitjor. Si rebérem l’informe a les vuit de la vesprada, podríem reflexionar-hi, però te’l trobes de bon matí. És un cirurgià plàstic molt agressiu que t’obliga a atendre de manera minuciosa cada franja. Les graelles són organismes vius i clavar-hi el bisturí no és fàcil. En qualsevol cas, les audiències et permeten analitzar tendències, extraure’n conclusions i construir el relat més transversal possible. Es tracta de mantindre la fidelitat dels heavy users, els grans seguidors, i d’incorporar públic nou d’edats i orígens geogràfics molt diferents. Les peculiaritats del territori valencià són òbvies, no pots aplicar-hi les receptes d’unes altres autonomies.
—Vostè va arribar a la direcció per capgirar la “paradoxa valenciana”: la segona comunitat que veu més la televisió és la que menys temps li dedica a la pròpia. Com va la cosa?
—La pandèmia ens ha obert els balcons de les cases, hem demostrat que érem un servei públic essencial. Alguns van canviar el xip i van decidir que volien saber què passava al seu voltant, no a Madrid. Vam fer un 60% més d’hores de directe. I quan les grans cadenes estatals van retirar del prime time els seus programes de referència va quedar clar que, sense tots aquells productes, nosaltres no érem tan diferents, sinó que podíem posicionar-nos en paral·lel. A més, la desconnexió del 5G ens ha fet guanyar cobertura: abans ben poca gent ens tenia sintonitzats, però ara, gràcies a això i a la campanya “#ÀPuntAl9”, hem aconseguit que ens hi reserven un espai. A la memòria col·lectiva perdurava que el botó 9 era el nostre; segons un estudi de la FORTA, molts encara el mantenien en negre.
—Determinades formacions del Botànic no van rebre’l, a vostè, amb una catifa roja. Deien que el seu discurs evocava Canal 9. De fet, vostè va ocupar diversos càrrecs directius a la desapareguda RTVV.
—No es tractava de recuperar el passat, sinó d’adreçar-nos, principalment, als dos segments d’edat que veuen més la televisió: el de 45 a 65 anys i el dels majors de 65.
—S’ha marcat el repte d’arribar al 4,7% d’audiència en 2023.
—Sí, un creixement anual del 15%. El sostre de la televisió era un 2,5% i vam tancar 2020 amb un 3%, entre un 20% i un 25% més d’allò esperat. Vam preveure 1,2 milions d’euros en ingressos publicitaris i vam tancar-lo amb 1,6 milions. Un altre 25% de creixement en el pitjor any publicitari que es recorda. Volem tancar l’exercici d’enguany per damunt del 3,5%. I tot això sense Falles, Magdalena, moros i cristians…
—Però han comptat amb les compareixences de Ximo Puig i la consellera Ana Barceló, que en l’any de la COVID-19, amb tothom tancat a casa, fins i tot despertaven més interès!
—Sí. El culebrot de la tele l’han escrit els guionistes que no esperàvem [riu]. En cas que tot evolucione com desitgem, al juny farem una gala pel tercer aniversari que serà la segona presentació en societat de la casa. Som com la moda: cada any hem de presentar la nostra col·lecció prêt-à-porter. El dia 21, de fet, estrenem 18 capítols nous de L’Alqueria Blanca, que no és un exercici nostàlgic. Es tracta de traure a passejar els actors i actrius que formen part de l’star system valencià, els que encarnen les obres teatrals que cada any resulten guardonades als premis Max. Amb la implementació de la nova tecnologia, aquells que tenen una mirada televisiva més crítica descobriran que hem fet un salt molt important.
—L’Alqueria és com anar dopat, ha de notar-se en l’impacte global de la cadena.
—Se’n diu màrqueting de continguts. De vegades, quan no pots contractar una campanya de màrqueting tan agressiva com voldries, un producte amb més recorregut que la teua pròpia marca t’ajuda a popularitzar-la. Establint un símil amb Ben Hur, L’Alqueria arrossegarà la quadriga, la nostra marca. Molta gent ens sintonitzarà de nou i això beneficiarà les estrenes de març i abril, on hem previst algunes apostes interessants.
—Quines?
—D’una banda, L’hora fosca, un exercici de true crime com el que ja tenen unes altres televisions autonòmiques [en el cas de TV3, Crims]. També hi haurà un programa de reportatges d’investigació [Zoom, amb Bérnar Giménez, que acumula 10 anys d’experiència a Equipo de Investigación, de La Sexta]. Si li afegim l’espenteta del programa de la vesprada [Bona vesprada, presentat per l’exministre Máximo Huerta] i totes les franquícies que ja tenim, com ara TAP Zàping o No tenim trellat, completarem una graella atractiva.
—En què varia el nou contracte-programa, que estarà en vigor de 2021 a 2023, respecte al del trienni 2018-2020?
—És més realista. L’anterior va nàixer sobre negre, ara hem pogut efectuar modificacions sobre el terreny que el faran més prudent, eficaç i eficient. En matèria d’ingressos publicitaris, per exemple, es concebia un marc econòmic expansiu i es prenien com a referència les dades de cadenes que portaven 10 anys funcionant.
—Vostè va ser el cap d’Emissions de la seua predecessora a la direcció general. Què va fer millor i pitjor Empar Marco?
—Només en puc parlar bé. Va ser un exercici atrevit, valent, es van trencar molts prejudicis. Tot el món va etiquetar aquella primera cadena segons li va convindre i es va utilitzar políticament. Aquesta va ser la meua primera premissa en accedir a la direcció: oblidem-nos de les etiquetes, no entrem en batalles, hem d’esforçar-nos a guanyar-nos l’estima de la gent, el respecte de l’audiència. Res més! Això i acomplir la llei, que no és fàcil.
—Era una programació massa elitista, adreçada a persones que no consumeixen televisió generalista?
—Atenent el segment de població que ens veia més, superar el 3% d’audiència era com esperar una alineació de planetes. Era una aposta digníssima, espectacular, però el públic que s’hi podia sentir identificat, que entenia el missatge i la narrativa, no era ni de bon tros majoritari. Era com els canals temàtics, que tenen el seu nínxol de creixement, amb la gran diferència que ells viuen sense l’exigència de resultats que tenim nosaltres. L’últim any, hem diversificat la graella sense renunciar a aspectes que ens semblen cabdals: hem blindat el doblatge en valencià amb 4 milions d’euros per als pròxims tres anys, hem signat amb l’Institut Valencià de Cultura (IVC) un acord per valor d’1,6 milions d’euros amb productes que a poc a poc nodriran la graella, oferim concerts de grups valencians cada setmana…
—I amb bons resultats.
—Sí. Confiem que no s’alce massa ràpid el toc de queda i que tota aquesta gent se’n torne als concerts en viu i els festivals [riu]. Mai no s’havia invertit tant en continguts culturals: 1,6 milions equival a tots els nostres ingressos publicitaris. Quina cadena dedica tots els seus ingressos publicitaris a això? Cap ni una. Volem fomentar l’entreteniment alhora que parem atenció al nostre patrimoni cultural: Tresors amb història [espai que conduirà Carolina Ferre] ens mostrarà els productes que ens han definit com a poble. I Duel de veus és un talent show estàndard, com el de la resta d’autonòmiques? Versionarien The Police o Queen en valencià i esdevindrien trending topic a Espanya, com hem aconseguit nosaltres? Estem fent exercicis atrevits, però no se’n parla gens.
—Alguns han dit que el nom és un hàndicap. A vostè li agrada À Punt?
—Li contaré una ironia. Fa unes setmanes, quan aquelles ventades horroroses, el logo de la nostra torre va volar pels aires. Afortunadament no vam patir cap desgràcia, però la cosa no va quedar ací. Sap quina de les quatre banderes que onegen a la porta va endur-se també el vent? Ni l’europea, ni la de l’Estat espanyol, ni la de la comunitat autònoma... La del logo d’À Punt! El llibre d’estil prohibeix la bruixeria i l’esoterisme, jo no crec en aquestes coses, només li explique el que va passar.
—Potser és un missatge del més enllà. Vostè li canviaria el nom?
—Ara ja no. Algunes empreses mantenen el logotip, perquè ja és molt conegut, però fan desaparèixer el seu nom. Els cotxes de la casa, que són el nostre aparador al carrer, duran un vinil molt cridaner per captar l’atenció de la gent.
—Als seus inicis, À Punt va apostar per una “redacció transmèdia” en què televisió, ràdio i web eren una mateixa cosa. La nova cap d’Informatius, Raquel Pérez Ejerique, ha optat per una especialització per seccions que, si atenem a les dades, està sent positiva. El noticiari del migdia va com un coet.
—Ha sigut una transició, més que no una ruptura. La intenció de la redacció transmèdia era atractiva, però els perfils de les borses de treball no sempre s’hi adiuen. Estem fent passes cap a la hibridació i la gent està responent bé, amb interès per canviar les estructures dinàmiques. Com diu Raquel Ejerique, per ser líquid, híbrid, has de ser digital first. Has de ser el primer a fer la passada i la tele ja rematarà el gol. Dins de cada equip hi ha persones capacitades per migrar el missatge de l’entorn web al televisiu i radiofònic.
—L’entrada d’Ejerique ha estat un revulsiu, doncs? Té ara un plus de motivació la plantilla?
—Hi ha aportat una nova mirada. Prové d’un mitjà de comunicació [era la cap d’Investigació d’Eldiario.es] en què cada periodista lluita per obrir la portada de l’endemà i en què el digital, al seu torn, competeix de tu a tu amb la resta de diaris. Ella ha sabut traslladar aquesta motivació als seus equips. Ha especialitzat els equips i ara cadascun d’ells —cultura, societat, política, esports…— s’esforça per posicionar els seus temes dins del menú informatiu. Nosaltres no obrim amb el que obri la resta, hem deixat de fer seguidisme. No seguim l’agenda d’uns altres mitjans o periodistes, sinó que cada matí tractem de marcar l’agenda nosaltres mateixos, cosa que manté activada la plantilla sencera. Ara, a més, es conreen les fonts. Ja no esperem l’entrada del teletip, mantenim oberts tots els fronts.
—En aquest any ha rebut acusacions de manipulació informativa?
—No. Em preocuparia si les acusacions vingueren de fora, però encara més si procediren de la casa. Ens hem dotat d’uns mecanismes deontològics que vetllen per la imparcialitat, amb un Consell d’Informatius que publica un informe semestral, un Consell de la Ciutadania i un Consell Rector que en cap moment ens ha fet cap observació sobre el tractament de les notícies.
—Amb Marco, l’oposició va rebatejar À Punt com TeleCompromís. Ara, alguns representants de Compromís li diuen À Puig.
—Les finestres estan obertes a tot el món, la interlocució és bona amb tot el món. Si això fora real, m’hauria arribat el malestar per alguna de les vies que li he comentat, i no ha sigut així.
—Ha parlat amb Ximo Puig en aquest primer any?
—No.
—Ni presencialment ni per telèfon?
—En esclatar la pandèmia, va demanar-nos que férem un pas endavant per tal que la societat valenciana estiguera informada. Res més.
—Algunes veus del PSPV li retreuen al president tot just el contrari, massa desinterès per À Punt.
—Ens hauria agradat formar part del creixement expansiu dels pressupostos. Nosaltres som reivindicatius però respectuosos, sabem on estan les necessitats i quin és el nostre lloc. Al nou contracte-programa hem ajustat els nostres objectius als diners de què disposem. No se’ns pot demanar molt i molt més amb el mateix. L’últim any, per la COVID-19, ja hem fet més amb menys. I la gestió interna, en un context difícil, ha sigut clarament exitosa: hem executat el 95% del pressupost. Ens neguem a retornar-li ni un gallet, a la Generalitat.
—Vostè va ser regidor de Cultura i Festes a Torrent. Va formar part, com a independent, de la llista del PSPV, cosa que preocupava l’oposició i els socis del Botànic. No obstant, À Punt ha denunciat l’actitud de Francis Puig, el germà del president, a l’hora d’optar als concursos de la televisió pública, i de moment ja ha estat sancionat per la Generalitat amb 43.000 euros.
—La política són gestos. Ja hem deixat clar que mai no ens trobaran a la zona de confort. De vegades, la comoditat fa que et relaxes. Has de ser sempre autocrític i estar ben alerta.
—Quan pensa en el Consell Rector, li ve al cap la figura d’un ogre?
—No. El Consell Rector és el nostre acompanyament. Fem propostes de programació i d’adquisició de productes que ells han d’aprovar. Supervisen el respecte al llibre d’estil, el Pla d’igualtat de la casa… Hi mantinc una relació afable.
—No té la sensació de dirigir À Punt amb les mans lligades? No hi ha un excés de garantisme a la llei?
—Convertim les crisis en oportunitats. Mantenim un diàleg permanent que ens possibilita avançar conjuntament.
—Les dues societats (CVMC i SAMC), no tenen cap sentit? S’haurien de fondre?
—Si els dos equips treballen colze a colze, quina necessitat hi ha de tindre aquesta separació? Coses que podrien resoldre’s en 15 dies, tarden dos mesos. No fem cap pagament sense que estiga auditat. Enrique Soriano [expresident del Consell Rector] ha deixat clar que falta més fluïdesa.
—La llei acota la partida de personal al 33% del pressupost, però la impossibilitat d’acomplir-ho ha obligat a introduir-hi una moratòria. Amb el 40% n’hi hauria prou?
—El capítol I d’unes altres televisions autonòmiques —el de les nòmines, substitucions d’estiu i per baixa, hores extra, compensació per hores nocturnes…— es troben molt per damunt de nosaltres, fins i tot per dalt del 50%. Quan va acordar-se el terç màxim de despesa, va fer-se, també, sobre una televisió en negre. Hem demostrat que, amb aquesta plantilla, podíem fer moltes hores de programació pròpia i respondre amb immediatesa davant qualsevol imprevist, com s’ha vist amb la pandèmia. Amb aquest personal podem fer allò que demanava el contracte-programa i més. Enmig de la pandèmia hem aprovat el conveni col·lectiu que ens ajuda a optimitzar els recursos, una relació de llocs de treball (RPT) i unes oposicions que es convocaran pròximament. Hem fet tots els deures!
—El pressupost d’À Punt s’ha mogut sempre entre els 55 i els 58 milions. Amb quines xifres podrien fer-lo més competitiu? RTVV va arribar a disposar, l’any 2007, de 313 milions.
—...
—Se li han posat els ulls vidriosos!
—[Silenci.] No soc de plorar, però aquestes coses de vegades provoquen el mateix efecte que una PCR pel nas.
—No m’estranya. És el 18% d’aquell pressupost. La televisió gallega dedica prop de 40 milions només a ficció pròpia. Es conformaria amb 65 milions? Què li demana als polítics?
—Soc pragmàtic, soc realista. És una qüestió d’exigències. Si estabilitzes la inversió en À Punt, però al mateix temps li reclames que incremente l’audiència, que active el sector audiovisual i que augmente els ingressos publicitaris… Molt win to win no és això. Se suposa que som motors del sector audiovisual, però si tu estabilitzes la inversió en À Punt, estàs estabilitzant també la inversió en l’audiovisual. L’empremta econòmica que genera la radiotelevisió pública es multiplica per dos o per dos i mig. Si invertim 15 milions d’euros a la graella —una de les més barates, amb diferència—, el retorn a l’economia valenciana en forma d’IRPF, IVA i més es multiplica. Mai no es fa aquesta lectura i jo vull fer-la. L’altre dia, llegia que Canal Sur havia entrat en beneficis sense que ningú especificara que la Junta li ha injectat 11 milions en concepte COVID.
—Vostès voldrien una vacuna com aquesta.
—I tant! Sense saber d’on ve, però la volem! És que és important que la gent sàpiga per què Galícia fa bona ficció o per què tres títols bascos estan a la final dels Goya. A Euskadi hi ha un talent brutal, sí, però això no naix de sobte. Hi han sembrat cada any: 9 milions, 10, 11… Entenen la televisió com un sector estratègic, la tele vehicula la inversió en productes que després, curiosament, resulten premiats.
—La llengua suposa un entrebanc? Plantejaria canvis a la redacció de la llei en aquest apartat?
—En absolut. La llengua vehicular és el valencià. Tots els programes són en valencià; no hi ha cap producte parit amb una mirada castellana.
—L’oposició diu que, si es fomenta el castellà, les dades d’audiència milloraran.
—No és un argument que em puga convèncer.
—Parlem de qüestions concretes de la graella. Per exemple, el canvi del magazín de la vesprada, amb l’adeu de Carolina Ferre i l’entrada de Máximo Huerta justament quan À Punt Directe estava aportant un share més bo.
—Primer de tot, he de dir que Carolina Ferre és una professional com una catedral. Però el programa s’havia estabilitzat, no creixia… Només ho va fer quan vam anunciar-ne el soterrar. No hi ha res que li agrade més a un valencià que un soterrar. Hi ha programes que la gent no veu fins que són a punt d’acabar-se. A més, À Punt Directe feia una hora menys de programació, no assumia l’hora de 19.30 a 20.30 h, que és molt competitiva, quan tot el món està entrant a casa i costa més captar l’atenció del públic. Competia una hora menys, que precisament era l’hora menys agressiva. El nou programa trau les mateixes xifres que l’anterior competint, també, en aquesta hora més complicada. Cal que posem tots els elements a la balança. Dit això, què havíem de fer? Acostumar-nos als números que teníem? Quin missatge enviava això a les productores valencianes? Ens retiràvem a la zona de confort i au? És una franja en què hem de ser competitius. No es com La finestra esportiva, un programa de servei públic que busca la visibilització de l’esport valencià en disciplines menys habituals i amb el qual no pots mostrar-te tan exigent. A les autonòmiques, normalment, la vesprada aporta el 30% de l’audiència total del dia.
—Què costaria tindre els drets del futbol per poder fer resums més amplis dels partits i un programa diari? Hi ha quatre equips valencians a la primera divisió.
—850.000 o 900.000 euros.
—Això fidelitzaria un altre perfil de teleespectador. I molt nombrós.
—Ho hem analitzat moltes vegades i ho tenim damunt la taula. Ja vam tindre els drets en el passat.
—Sí, però per fer un programa setmanal sense horari fix. No existia un espai diari dedicat al futbol.
—Una de les primeres decisions de la nova direcció va ser revitalitzar la ràdio amb una graella esportiva important. I a la televisió, sempre que podem, lluitem per obtindre els drets d’emissió dels tornejos on participen equips valencians. Per exemple, el bàsquet femení. No hem descartat el futbol, ni de bon tros, però cal tindre en compte que amb 900.000 euros pots fer molta ficció en valencià.
—No creu que A la Ventura funcionaria més bé una nit de dilluns a dijous? La nit de divendres, els infants es giten més tard i volen veure la televisió.
—Ho hem valorat per una qüestió de recursos interns —d’ací a poc tematitzarem el plató per fer unes altres coses interessants—, però vull remarcar que som una de les dues úniques televisions autonòmiques que tenen un debat d’aquest tipus [l’altre és FAQS, de TV3].
—Acabem. Reciprocitat sí o no?
—Ja la tenim.
—…
—Al món digital, sense cap problema.
—Cal tindre Internet o una Smart TV.
—Amb 400 euros la tens! Però reciprocitat sí. No em molestaria gens, sempre que siga una reciprocitat en tots els sentits. És a dir, que els altres també ens ajuden a posicionar-nos-hi. À Punt necessita créixer i ha de fer-ho a través de totes les plataformes, tenint la major visibilitat possible. Reciprocitat? La màxima. Ací tot el món pot veure la televisió d’Extremadura o Canal Sur.
—Li parle de la TDT.
—Si no es redueix la meua qualitat d’emissió, no hi tindré cap problema. Ara mateix, a l’espectre radioelèctric no caben més canals.
—Si hi haguera l’opció de disposar d’un altre múltiplex…
—Reciprocitat sí, en igualtat de condicions.
—Li ha sorprès que les pel·lícules sobre Guillem Agulló i Frederica Montseny hagen tingut tan bona acollida?
—Són bons productes, no em pot sorprendre. Darrere d’elles, hi ha productores valencianes. Quan les vam concebre, vam preocupar-nos perquè es pogueren consumir més enllà del nostre territori. Això és tindre múscul i fer indústria.
—Treballar de bracet de TV3 i IB3 és un camí que s’ha de continuar transitant?
—És un camí bàsic per a nosaltres. Quan no pots acarar un projecte al 100%, aquesta reciprocitat és molt positiva. La factoria Albena, valenciana, ha ideat un projecte en què participa una productora catalana. Es rodarà a la tardor i s’emetrà a partir del gener.
—Parla sovint amb els responsables televisius de TV3?
—Els consulte determinades coses, però les relacions són més habituals entre les dues corporacions. Els equips de programació i de continguts han sabut engendrar una sintonia molt bona. Estem impulsant polítiques de reciprocitat. Tant de bo, per cert, TV3 i IB3 compren L’Alqueria.