Julio Pacheco superava amb prou feines la majoria d'edat quan la dictadura franquista vivia els seus últims compassos d'existència. Estudiava biologia a la Universitat Complutense de Madrid, i, mentrestant, exhibia consciència antifeixista com a militant de l'àmplia oposició a la dictadura franquista. Pacheco, no debades, estava vinculat al Front Revolucionari Antifeixista Patriòtic, així com tenia el carnet d'afiliat al Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista) i formava part de les joventuts d'aquesta organització revolucionària.
El seu compromís polític d'oposició al règim criminal del general Francisco Franco va provocar la seua detenció per part de la policia política de la dictadura. Un 24 d'agost de 1975, quan el rellotge s'apropava a la mitjanit en marcar les 23 hores, les forces de seguretat franquistes van emmanillar-lo. Havien trucat a la porta i quan Pacheco va obrir, es trobà amb un agent encanyonant-lo, apuntant-li directament a la cara amb la seua pistola.
Quatre policies franquistes van traure'l de la seua llar a Lavapiés, un barri popular de Madrid, per introduir-lo en un cotxe que l'estava esperant. «Durant el trajecte cap a la Porta del Sol, on hi havia aleshores la seu de la Direcció General de Seguretat, vaig rebre diferents cops per parts dels policies que van seure al meu costat. Van colpejar-me repetidament mentre van dir-me, a manera d'amenaça, que quan arribara a l'edifici policial m'assabentaria», narra el mateix Julio Pacheco, qui dècades i dècades més tard ha interposat una querella als jutjats madrilenys per intentar fer justícia amb una detenció que va estar associada a tortures continuades.
La benvinguda al sinistre edifici de la Direcció General de Seguretat va donar-li-la Antonio González Pacheco, més conegut com a «Billy el niño» pels seus mètodes inhumans de tortura als opositors al règim antidemocràtic de Franco i un dels membres principals de l'anomenada Brigada Política-Social, és a dir, la policia política de la dictadura. «Vaig estar nugat a un radiador durant tres dies, encara que em traslladaven d'una dependència a una altra», relata, per contar com en aquell període de temps va ser «torturat salvatgement»: «Una de les pràctiques de tortura més habituals a les quals em van sotmetre fou els cops a les plantes dels peus. Acabes amb els peus unflats. Era un dolor insuportable, el qual t'impedia caminar».
«Eren hores i hores de tortures. Un altre dels mètodes era la roda, on cinc o sis policies em propinaven de manera simultània cops a les mans i als peus. Es tractava d'un exercici de tortura que repetien contínuament», comenta, per agregar que «rebia altres cops, com ara a l'esquena o amb instruments com puguen ser les porres reglamentàries de la policia». «Hi havia moments en els quals et nugaven a una cadira, i qualsevol que passava per allí, et fotia una hòstia. Feien el que volien amb tu. El propòsit era clavar-te la por al cos abans dels interrogatoris, per aconseguir que t'acabares inculpant», indica.
En aquells dies d'estança a l'infern immisericorde i cruel del franquisme, Pacheco no recorda «haver menjat, ni tampoc haver begut, ni, fins i tot, haver acudit al servei». «Estaves en una mena de nebulosa. Eren uns moments molt complicats i durs de resistir, però et feies fort per continuar en peu, per erigir-te en una persona més forta que els policies torturadors. Tractaves de resistir perquè no assoliren els seus objectius, perquè no se'n sortiren amb la seua», reivindica.
Les autoritats policials franquistes, tanmateix, buscaven derrotar l'ànim i la moral dels seus detinguts amb totes les fórmules al seu abast. Una de les jugades per forçar la seua confessió com a membre d'aquest grup antifeixista de conviccions comunistes era mostrar-li les ferides i les contusions que tenia la seua parella Rosa Maria Garcia. Arran del seu compromís contra la dictadura, també havia estat detinguda i traslladada a la Direcció General de Seguretat per practicar-li tota mena de tortures aberrants.
«Feia tres dies que m'havien detingut i no m'havien fet ni fitxa policial, ni m'havien fotografiat, ni s'havia seguit res dels procediments legals que hi havia a la dictadura», assenyala la víctima, qui prossegueix: «Al quart dia, van baixar-me als calabossos de la Direcció General de Seguretat. En aquella estança, hi vaig restar quatre dies, on, de nou, vaig estar sotmès a diferents interrogatoris i a tortures per la meua activitat política». «Van aplicar-me l'anomenada llei antiterrorista quan encara no estava vigent», denuncia. Pacheco va romandre detingut, condemnat a l'arbitrarietat agressiva de la policia franquista, des d'aquell 24 d'agost fins a l'1 de setembre.
Un dels policies que va participar suposadament de les rodes de cops i puntades de peu contra aquest opositor antifranquista fou José Manuel Villarejo, comissari tèrbol, presumpte capitost de la macrocausa Tàndem, agent al servei dels interessos més obscurs de diferents capes de l'Estat i de les grans multinacionals espanyoles, així com símbol de les clavegueres policials contra l'independentisme i Podem. O, si més no, així ho recull la denúncia presentada als jutjats per aquesta víctima de la dictadura, a la qual ha accedit aquest setmanari.
«Entre nosaltres, entre els altres companys de militància, parlàvem d'una persona que havíem batejat com l'alemany, atès els seus trets físics: tenia la cara més o menys quadrada, era ros i molt colorat. I quan vam començar a sortir fotografies del Villarejo, arran dels escàndols en els quals estava implicat, el vam reconèixer. Fou fàcil identificar-lo», desgrana, per argumentar la seua denúncia: «Hi ha llibres, com La secreta de Franco. La brigada Político-Social durante la dictadura (Espasa, 2022), de l'historiador Pablo Alcántara, que relaciona la participació de Villarejo en la policia política del franquisme amb les detencions del FRAP».
Villarejo, amb tot, era aleshores una figura menys rellevant que Antonio González Pacheco, que exercia com a mà dreta de l'obscur comissari i assenyalat com a arquitecte de les trames negres contra l'esquerra, Roberto Conesa. «Era part del grup dels torturadors, però sense un gran protagonisme. Era un dels policies que participava d'aquelles rodes de cops i agressions. De fet, jo el recorde d'aquestes rodes de tortura, però mai em va interrogar personalment. Es tractava d'un dels diferents policies que exercien com a torturadors, i que va participar de les agressions que em van propinar durant aquella setmana a la Direcció General de Seguretat», sosté el denunciant.
«L'exemple de Villarejo és d'un entre tants, encara que més mediàtic, de policies franquistes que han ocupat parcel·les de poder durant la democràcia. Si uns han estat a les clavegueres policials, altres han exercit de directors de seguretat de grans empreses. A la transició espanyola, no es va depurar res», critica, per arredonir: «El mateix ha passat a la Guàrdia Civil i a la judicatura. Cap d'aquests òrgans va depurar-se amb la transició cap a la democràcia. S'han heretat d'aquella època, de la dictadura franquista».
Un dels altres querellats, no debades, és Jesús González Reglero, qui va formar part de l'esquadró de policies que va torturar durant el franquisme. A pesar d'estar assenyalat per aquestes pràctiques, González Reglero va estar al càrrec de la comissària del barri madrileny de Leganés, on dirigia les operacions i el dia a dia de 250 agents de les forces de seguretat. Quan va destapar-se l'escàndol, l'executiu espanyol del conservador Mariano Rajoy va tardar més de sis mesos en donar explicacions a l'oposició, més concretament a una pregunta parlamentària del PSOE.
«Fer justícia»
Després d'aquella setmana de tortures, Pacheco va ser traslladat al barri madrileny de Caramanxel, on seria empresonat fins a veure la llum del sol el 3 de desembre de 1975, amb Franco havent dit adéu a la vida al llit. Els primers quatre dies els passaria en règim d'aïllament. «Aquella etapa d'internament fou, i és dur dir-ho, un alleujament. No era comparable amb el patiment d'aquella setmana de cops constants. És evident que la presó no és el paradís. Ara bé, està lluny d'aquella etapa de cops i d'interrogatoris continus», confessa.
L'expedient d'aquesta víctima de l'horror de la dictadura feixista va recaure, en un primer moment, en la jurisdicció militar de l'època i, posteriorment, va erigir-se en òrgan competent el Tribunal d'Ordre Públic. «Vaig eixir amb la llibertat provisional un 3 de desembre de 1975. Fou gràcies a pagar una fiança de 30.000 pessetes. Arran d'aquella detenció, el partit va proposar-me passar a la clandestinitat, amb la qual cosa vaig traslladar-me a València, on vaig residir fins a 1978», conta.
Sense còpia del seu expedient policial, tot i haver sol·licitat una còpia a l'Arxiu Històric Nacional, Pacheco ha decidit interposar aquesta querella «per afegir pressió, perquè encara no s'ha fet justícia amb els torturats pel franquisme». «És cert que cap de les querelles anteriors per tortures ha tingut recorregut, però amb la nova llei de memòria democràtica cal veure si s'obrin noves vies que obliguen els jutges a investigar atenint-se a la justícia universal i no esgrimint el tap de la Llei d'Amnistia de 1977», raona. I defensa: «Presentar aquestes denúncies és insistir a explicar i fer pedagogia, especialment de cara a la gent jove, sobre què va ser el franquisme i la dictadura».