Bombes, assassinats, agressions. La transició valenciana fou una època turbulenta que va combinar esperances, terror, il·lusions i repressió. Una etapa de clarobscurs on van aplicar-se dosis de llum per deixar enrere la llarga nit del franquisme, quan moviments civils i forces polítiques van lluitar per treure la llengua pròpia del País Valencià de l’arraconament sotmès durant la dictadura, d’una situació d’absoluta marginalitat institucional. Vicent Torrent, com a cantant de la mítica formació musical Al Tall, va contribuir-ne, amb un compromís per la normalització lingüística que s’ha mantingut d’aleshores ençà de manera inesgotable.
El seu combat amb les cordes vocals per l’idioma del país s’ha lliurat de manera simultània a la seua reivindicació de la música tradicional, a unes sonoritats d’arrel mediterrània en plena resistència contra la cultura de la globalització i l’estandardització estilística. Amb la guitarra com a arma melòdica, Torrent ha defensat amb fermesa la sobirania musical, igual que l’esquerra alternativa ha aixecat en els darrers temps la bandera de la sobirania alimentària o l’energètica. El musicòleg, de fet, ha argument per escrit, i de manera reiterada, aquesta postura, unes reflexions que han estat aixoplugades a l’obra Sobirania musical. Reflexions des de la perspectiva d’Al Tall (Universitat d’Alacant, 2022).
Com a partícip de la modernització de la música tradicional valenciana, la icona cultural del País Valencià apunta a la influència nord-americana en la seua proposta inicial. “El folk americà llança un missatge de compromís social i polític en sintonia amb els sectors progressistes del seu país i malda per configurar en el corrent comercial de la música popular una línia que connecta amb la tradició sonora americana i simpatitza amb les tradicions orals d’arreu”, indica entre els seus escrits, per assenyalar que “la reflexió natural que ens sorgeix en aquells temps, mentre cantem aquell repertori de cançons americanes, amb el so característic de la seua tradició i amb el discurs de les seues lletres, que tracten dels problemes i les aspiracions d’aquell país, [...] és que l’esperit folk, per ser autèntic, s’ha d’adaptar en cada lloc a la realitat del seu país, tant des del punt de vista sonor com en el panorama polític i social”.
“Si la força del moviment folk internacional consistia a revolucionar el repertori des del punt de vista sonor i aportar els sons de la tradició pròpia i al marge de la pressió de la indústria discogràfica, nosaltres havíem de començar a fer un folk sonorament arrelat al nostre país i des del nostre país”, afirma, per encaixar aquesta proposta allunyada de qualsevol temptació folklòrica: “Tenim clar que no volíem ser folklòrics, en un sentit arcaïtzant. De fet, els tractaments musicals que donem no són tampoc arcaistes, sinó imaginatius, creatius, i en ells anem aportant totes aquelles formes d’arranjar que poden transmetre vitalitat i força, bandejant de pla qualsevol plantejament purista des del punt de vista folklorista i deixant al marge tot allò que s’assemblara als conceptes de les rondalles dels grups de danses o d’altres formacions per l’estil”.
Al Tall, enquadrat dintre d’uns paràmetres de reivindicació obertament nacionalista i a favor de la democràcia, s’erigeix en una veu valenciana, autòctona, de manera paral·lela a l’emergència d’altres formacions musicals amb aquesta mirada com ara La Bullonera o el mític José Luis Labordeta d’Aragó, Oskorri al País Basc o Julia León a Castella. El grup valencià, però, ampliarà els seus horitzons, on la visió valenciana es combina amb un prisma musical d’abast mediterrani, de sentir-se part d’una comunitat musical encara més gran, tot i que mancada d’una sonoritat estàndard, que siga identificable només escoltar-la per a la resta del públic.
“Els països de l’àrea sonora que s’han convingut en denominar com a celta”, reflexiona Torrent, “han estat capaços de crear un so identificable, un so estàndard, a còpia d’intercanviar recursos musicals que estaven vigent de forma acantonada en uns llocs o en uns altres de la seua àrea”. Arran d’aquest assoliment, aquests països, segons escriure el cantant d’Al Tall, «han aconseguit desvelar l’interès i l’afició per una música adulta, moderna, original i gens decrèpita [...], fins i tot, les cases discogràfiques han descobert una línia comercial en la música celta. I [...] en la societat de consum d’avui, si es vol tenir una incidència en la població, cal que la indústria discogràfica entre a comerciar amb les propostes musicals i hi trobe una rendibilitat”.
Els territoris mediterranis, tanmateix, compten amb més dificultats per aplicar el full de ruta celta. “En la música mediterrània, nosaltres tenim clar que això és més difícil, perquè el Mediterrani és un àmbit sonor on es troben músiques molt diverses: hi ha un nord i un sud que produeixen mons sonors molt diferents. Però hi ha una àmplia franja que ocupa tot el centre del Mediterrani amb gran quantitat de tradicions sonores que s’han decantat per la fusió de les músiques del nord i del sud: allò que podríem denominar un estàndard mediterrani”, sosté.
De nova creació, allunyada del folklorisme i com a resultat “d’una fusió d’elements més o menys comuns a l’àrea mediterrània”, el referent musical valencià propugna en els seus escrits una sonoritat mediterrània caracteritzada per incloure “algunes manifestacions d’una subàrea o tradició concreta, com ara l’andalusa, la grega o la magrebina, però que, per damunt d’aquestes referències locals, oferira un so identificable com a mediterrani i que sintonitze de manera acústica amb la sensibilitat d’almenys una àmplia franja dels territoris centrals mediterranis”. Una aposta per impulsar aquesta sonoritat que va combinar-se amb la riproposta practicada per Al Tall, és a dir, per una nova música tradicional allunyada dels vells esquemes, de temàtica actual. O dit d’una altra manera: un plantejament de cançons que utilitza un llenguatge i uns instruments moderns.
A la defensa d’unes noves coordenades musicals dintre de les sonoritats tradicionals i a la preconització d’un estàndard mediterrani, ancorat sempre sota perspectiva de defensa de la sobirania musical nostrada enfront de la colonització que empenta la globalització, Torrent fa un balanç de l’evolució fins a l’any 2016, data d’aquesta xicoteta reflexió, de la llengua i la música tradicional com a dos elements d’expressió singular d’aquestes contrades. “Tant la llengua com la música tradicional han sigut objectius de l’acció colonitzadora que ha patit la població: desprestigiades i manllevades de l’ús social, tant l’una com l’altra han acompanyat el desvetlament d’una consciència col·lectiva, i van estimular la voluntat de sobreviure i de viure plenament quan puguem retornar a la casa comuna”, exposa.
“Aquest desvetlament i aquesta voluntat, però, no són objectius aconseguits, ni de bon tros. Es tracta d’un procés que va impregnant sectors socials, d’un procés lent i fràgil, precisament perquè l’acció colonitzadora continua operativa i dinàmica”, adverteix, per rematar des d’una òptica sobiranista, tant en matèria lingüística com musicalment: “No es pot pensar que el camí recorregut fins ara en la recuperació de la llengua, de la música tradicional i d’altres recursos de proximitat ha anat bé i, per tant, no és motiu de preocupació”. “Cal fer plantejaments de futur immediat i de llarg termini perquè el procés continua”, avisa el referent musical en el seu clam a favor de la sobirania de les nostres músiques.