CONTINGUT PROMOCIONAT

Parc Natural dels Ports

El Parc Natural dels Ports, espai muntanyós entre la Terra Alta, el Baix Ebre i el Montsià, atresora nombroses singularitats naturals. Fauna, flora, geomorfologia i acció humana s’hi apleguen per crear una simbiosi màgica. Una visita imprescindible.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El massís s’imposa amb rotunditat per sobre de les planes agrícoles del Montsià, el Baix Ebre i la Terra Alta. Als seus peus, s’estenen tapissos d’oliveres meticulosament ordenades, i un riu, l’Ebre, que discorre pacient. El Port, lo Port, com l’anomenen per aquestes latituds, no coneix transicions. O tot o res; o ondulacions perifèriques conreades, o bé cingles, parets i barrancs profunds. El seu paisatge aglomera tots els trets d’allò més salvatge. Impertorbables i gairebé infranquejables, aquestes muntanyes fan concessions a qui sent curiositat de penetrar-hi. Tan sols alguns camins i alguns passos permeten l’accés a la part superior, on la vida humana s’ordena en un grapat de masos dispersos i poca cosa més.

Quan observem el massís del Port des de la base, en comprenem l’essència simfònica. El vessant oriental, l’encarat al mar, resulta escarpat. Cingleres i talussos conformen una grandiosa muralla, mentre que el vessant de ponent, més indulgent, el solquen els principals rius del massís: el Matarranya, l’Ulldemó, l’Algars i l’Estrets hi han excavat gorgs d’una profunditat assetjadora.

La massa calcària del Port s’eleva sobtadament des de cotes exageradament baixes fins a superar els 1.400 metres d’altitud. Un 28% de la superfície se situa més enllà dels 1.000 metres, però és el Caro, el cim culminant, qui ofereix les perspectives més aèries: es troba a Roquetes, a més de mil metres per sobre de l’Ebre al seu pas per Tortosa; per sobre de les oliveres que folren el pla de la Galera, entre els pobles de Mas de Barberans, Santa Bàrbara, la Galera i Godall; i, no cal dir, per sobre dels arrossars del delta de l’Ebre, allà al fons, darrere de la serra del Montsià.

Des d’aquesta talaia, es percep també el relleu trencat i complex de l’interior del massís, una mena d’encavalcament geològic constant i desordenat, caòtic, cataclismàtic en alguns instants. Falles i més falles, i plegaments fan d’aquest cosmos un mar enfurismat, una escena d’alt voltatge.

El clima clou el cercle d’aquesta realitat contradictòria, en què tot s’eleva i cau a pic. La seua estructura, com la del territori, és binària i sobta. Neu, calor i aigua, i dies en què bufa el vent del nord-oest, el vent de dalt, com el coneixen per ací, aquell mestral incòmode que neteja l’ambient i que fa créixer la característica cella al capdamunt de la serralada.

Espai de confluència

Al massís del Port s’hi donen cita tres demarcacions autonòmiques: Catalunya, el País Valencià i Aragó es troben a l’emblemàtic tossal dels Tres Reis (dit també tossal del Rei). Allà dalt, a 1.350 metres d’altitud, s’unien tres regnes: el cristià aragonès i els regnes moros de Tortosa (taifa de Tortosa) i de València. Narra la llegenda que és el punt on els tres capitostos van reunir-se per negociar, sense eixir cap d’ells dels corresponents territoris. Avui, el tossal el corona un indicador metàl·lic que fa palesa aquesta realitat de síntesi.

Si decidiu atansar-vos-hi, no us serà gens difícil des del poble castellonenc de Fredes. Per la pista que travessa el Port de cap a cap, atureu-vos al mas del Ric de Fredes, al Pinar Pla. Una breu caminada cap a ponent, sense gaire desnivell, us deixarà al capdamunt d’aquest cim arrodonit.

I ja que hi som, fem una breu incursió a la vessant castellonenca. El Port, ací, forma part de l’anomenada Tinença de Benifassà, una comarca històrica una part de la qual va ser declarada el 2006 parc natural. Igual que arreu del massís, el caràcter abrupte hi manté el protagonisme. Una excursió interessant consisteix a eixir de Fredes pel camí del Portell de l’Infern. La via està empedrada, detall que indica que es tractava d’un camí tradicional d’una certa rellevància. I així és: aquest pas entre roques va servir per comunicar Fredes i els pobles del Port amb la plana fèrtil de la Sénia, i també com a camí de transhumància entre Aragó i les pastures hivernals de Tortosa. Per ací passaren refugiats i fugitius, i fins i tot la Guàrdia Civil hi establí un punt de control. El 2008 els centres excursionistes de Castelló i València van reclamar que fóra declarat Bé d’Interès Cultural.

Pel camí, arribarem al Portell de l’Infern, però no davallarem a cotes baixes, sinó que recularem uns minuts fins a la cruïlla del sender que mena al barranc del Salt.

Al barranc del Salt, la frondositat vegetal és acusada i, en dies de calor, també la humitat. Hi ha el característic salt de Robert, una cascada que cau en tota la seua esplendor quan la pluja ha fet acte de presència. La pujada cap a Fredes és exigent i constant; no deixa lloc a cap respir. L’esforç haurà valgut la pena.

Tornem, però, al Parc Natural dels Ports. Des de la vessant de ponent, la muralla es concreta en moles arrodonides i parets altíssimes de conglomerat, amb accés des dels pobles d’Horta de Sant Joan i d’Arnes. Les roques de Benet hi són per captivar la mirada del visitant, una mica aïllades de la resta i amb una contundència que les fa inconfusibles. Picasso en quedà enamorat, com també de l’harmonia que hi ha entre realitat rural i muntanya salvatge. Durant la seua convalescència, va fer estada a Horta de Sant Joan l’estiu del 1898. Invitat pel seu amic Manuel Pallarès, hi romangué fins ben entrat el mes de febrer del 1899. Deu anys més tard, hi sojornaria novament, ara amb la seua estimada Fernande Olivier. Entremig, alguns llenços remeten a aquest territori que tant estimava.

Podem contemplar les roques de Benet a peu de vehicle des del mirador ubicat just a sobre del salt de Ferrassó, al camí asfaltat d’Horta de Sant Joan a l’àrea de lleure de la Franqueta.

Si decidim explorar el Parc Natural dels Ports a peu, tenim moltes opcions. De ben segur, la més transitada i fàcil és la que recorre el riu Estrets, i deixarem el vehicle als aparcaments condicionats. El sender és pla, sense gaire desnivell. Podem caminar contemplant les parets que el flanquegen. El riu proporciona uns tolls inspiradors que constitueixen un adorn magnífic, i ofereix una diversitat de flora i fauna inigualable, amb un ecosistema fràgil de conservació obligatòria. Espècies com la llúdriga o el cranc de riu autòcton austrapotambius pallipes ens ho demanen.

Des de l’àrea de lleure de la Franqueta, podrem realitzar una incursió a peu pels quatre itineraris senyalitzats que proposa el Parc: Els Estrets, Roca Llisa, la Cova Roja i la Cova de Picasso. Una altra opció, arribats a la Franqueta, és travessar el pont a la dreta. La pista comença a pujar fins al coll de Miralles, on trobareu una bassa de bombers. Allà, seguiu l’itinerari Escaleta Vella, que fa cap a Terranyes. Passareu en un quart d’hora de camí per Lo Pimpoll, un pi excepcional de més de trenta metres d’alçària i cinc segles d’existència. Però això no és tot. Al cap de deu minuts, us espera el pi Ramut, un altre exemplar emblemàtic. L’any 1990, va ser declarat, com el primer, arbre monumental i presenta una de les capçades més imponents de tot Catalunya.

A la part superior, l’altiplà on s’ubica el refugi de Terranyes us espera amb una bona rabera de bous. Roca, herba i matollar cobreixen els plans de Centelles i de la Foia. A l’extrem septentrional del segon, agafeu el sender GR-7 en direcció nord-est. Pel coll de Carabasses, accedireu al minúscul refugi de les Clotes, que està situat enmig d’una encantadora clariana de bosc. Un estret corriol en baixada travessa unes pedreres i desemboca en una pista que, sense gaire dificultat, us tornarà a l’àrea de lleure de la Franqueta.

Tot i trobar-se fora del límit del Parc Natural dels Ports, una alternativa còmoda i panoràmica per als amants del pedal fàcil i familiar és recórrer la Via Verda de la Terra Alta, que discorre paral·lela a la muralla occidental del massís. L’antic traçat ferroviari d’Alcanyís a Tortosa travessa l’oliverar, tot baixant cap a l’Ebre. Deixem enrere les parets de conglomerat, les moles i engorjats i, per acabar, tenim les roques de Benet. L’estació de Vall-de-roures, al Matarranya, representa un bon punt d’inici de la ruta per poder contemplar íntegrament l’espectacle mineral. Les successives estacions del ferrocarril queden allunyades dels pobles corresponents, excepte la de Bot, en la qual un vagó restaurat fa avui les funcions de bar.

Més avall, la via s’encaixona entre parets i espadats; serpenteja al ritme del riu Canaletes. Uns túnels permeten obrir-se pas en aquesta geografia angosta. En el punt més estret, un camí connecta amb el balneari i el santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda. Val la pena desviar-se els pocs centenars de metres que ens en separen. Sembla que l’origen del santuari es remunta al segle XIV, quan uns monjos trinitaris buscaren retir espiritual. Allà pernoctaren, també, cavallers templers, i s’hi amagaren quan l’orde fou perseguit. Però el veritable renom del lloc arribà amb la construcció del balneari, al segle XIX. Tenia restaurant i hostatgeria amb més de mig centenar d’habitacions, i les aigües es prenien en tines portàtils. A tocar del riu Canaletes i a la sortida de l’engorjat, de la coneguda font dels Xorros en mana aigua mineromedicinal a 28 graus (d’ací, el sentit del topònim), amb propietats curatives especialment indicades per als herpes.

Continuant el riu Canaletes per la Via Verda, arribaríem a l’Ebre, després de passar les estacions de Pinell de Brai i de Benifallet. No ho farem per no allunyar-nos del Port. Girem cua i atansem-nos a la de Prat de Comte, la més pròxima al complex termal. Si hem contractat amb anterioritat el servei de transport amb algunes de les empreses locals, una furgoneta ens traslladarà amb la bicicleta al punt on hàgim començat la ruta.

Tot franquejant la muralla llevantina

Des de Roquetes, a les portes de Tortosa, a tan sols 9 metres per sobre del nivell del mar, una carretera salva la Fortalesa i el conjunt de parets que protegeixen el Caro. Fins al capdamunt, tindrem 1.430 metres de desnivell, la diferència altimètrica salvada per carretera més costeruda de Catalunya.

L’asfalt fa giragonses, es retorça en un exercici contorsionista per poder escalar l’accident geogràfic. Al punt més vertical, els revolts es tanquen, tot creant unes rítmiques ziga-zagues de perspectiva vertiginosa. És el tram que els veïns de la zona coneixen com el Cargol. Allà, un monument desafia el buit sobre una esmolada agulla calcària. L’escultura està dedicada a la cabra salvatge, pobladora il·lustre d’aquestes muntanyes. Des de la distància i si hi passem per primera vegada, l’efecte de la figura es confon amb un animal de carn i ossos.

Podrem pujar al Caro, que el tenim a tocar, per contemplar l’espectacle del territori als nostres peus. Podrem, també, descobrir el Port per la pista que el travessa per la part superior. Amb cura, un vehicle normal no hauria de tenir problemes per passar-hi. Però us recomanem que camineu el sender GR-7, el primer sender de gran recorregut de la península Ibèrica, traçat el 1974, que travessa Catalunya i el País Valencià i posa rumb a Andalusia. El GR-7 recorre la cota alta del massís. No deixeu de visitar la impressionant cova del Vidre, un gran obertura ocupada al Neolític i en l’actualitat auxili per a excursionistes.

Hi ha encara més singularitats naturals, malgrat que no totes són possibles de visitar de prop. És el cas de les fagedes, com la del Retaule. Es tracta del bosc de faigs més meridional del conjunt d’Europa. La importància dels seus valors naturals i la necessitat de conservar-los va motivar la Generalitat de Catalunya a crear la Reserva Natural Parcial de les Fagedes dels Ports el 2001.

Reserveu-vos, doncs, un cap de setmana de tardor quan el bosc es tenyesca d’ocres i no dubteu a visitar aquest conjunt paisatgístic d’indiscutible valor patrimonial.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.