CONTINGUT PROMOCIONAT

Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter

L’alt valor ecològic i paisatgístic de les illes Medes i del massís del Montgrí no deixen cap mena de dubte de la transcendència d’aquest parc natural. Si a aquest factor natural li afegim l’humà, ja que es tracta d’una de les zones més antigament poblades de Catalunya, la solució es converteix en una joia d’inevitable visita per terra i mar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No seria desencertat afirmar que el Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter és l’escenari d’una intensa varietat paisatgística. S’hi concentren, en aquesta àrea reduïda, paisatges marins i de terra endins, planes al·luvials i zones dunars.

El petit arxipèlag de les Medes posseeix una superfície de 21 hectàrees i està format per set illots i algun escull. Les Medes constitueixen una solució de gran bellesa, única a Catalunya, gràcies a la gran quantitat d’ambients i espècies que alberguen. El que determina el valor excepcional de les Medes a la Mediterrània és el seu medi marí, on trobem paisatges d’indubtable valor, com parets verticals amb comunitats de coral·ligen, praderies de posidònia, fons poc profunds dominats per algues i les coves i túnels excavats al llarg dels anys pels fenòmens naturals. Les illes són cara i creu d’una mateixa moneda. Totes elles presenten una acusada dissimetria entre els extrems oriental i occidental. Mentre que l’un conforma un perfil vertical a força de penya-segats que se submergeixen en els fons marins fins a una fondària d’uns cinquanta metres, l’altre, més indulgent, ofereix pendents suaus que faciliten un accés més còmode a l’illa.

Pel que fa al massís del Montgrí, fa de frontera entre l’Alt i el Baix Empordà. Constitueix, també, un espai amb rareses florístiques destacables, i també geològiques. Aquesta muntanya és un aflorament de roca calcària que va ser elevat per falles. La seua formació és coetània a la de la serralada pirinenca. La configuració del massís del Montgrí sembla sintonitzar amb la citada estructura de les Medes. Al Montgrí també es dóna una cara i una creu de la moneda. L’extrem oriental, el que s’aboca a la Mediterrània, està format per penya-segats que interrompen sobtadament la muntanya i la submergeixen en les aigües marines. Els gairebé deu quilòmetres de costa que separen la cala Montgó del cap de la Barra són l’únic exemple a Catalunya de penya-segats excepcionals de gairebé 100 metres d’alçària i d’origen calcari. El resultat dóna una costa rica i variada, amb les solucions més diverses que fan d’ella un espai imprevisible, sorprenent: caps, cales, illots, arcades o coves en conformen l’aparença. Un paisatge excepcional modelat, en especial, per l’acció de les aigües marines.

Cap a l’interior, es desplega la muntanya Gran, un altiplà, coronada pel modest puig de la Palma, de 146 metres d’altitud. Als seus prats secs, s’hi troben comunitats molt riques florísticament que augmenten sensiblement la biodiversitat del conjunt.

De nou, una singularitat: les anomenades dunes de Torroella, de sedimentació històrica, cobreixen les formacions calcàries, des de l’Escala fins a Torroella de Montgrí. Sembla que l’aportació de sorra provinent del golf de Roses és obra de la benvolguda tramuntana i ací la mà de l’home hi tingué molt a veure. A la primera meitat del segle XIV, es va desviar la branca septentrional del riu Ter, ja que dificultava l’arribada de les sorres del Fluvià els dies de tramuntana. Per por que les dunes avançaren cap al sud, l’enginyer Primitiu Artigas engegà el 1894 un projecte de plantació massiva d’arbres entre el Montplà i la torre Moratxa, a l’extrem meridional del Montgrí. Avui l’espai conforma un tapís d’extenses pinedes on la sorra només és perceptible quan hi fem acte de presència. Passegeu-vos-hi o pedalegeu pels seus boscos per copsar la singularitat del lloc.

Una terra ocupada

Un dels aspectes que confirmen el caràcter especial de la zona és la presència humana, que es remunta a temps del Paleolític Inferior. Es tracta d’una de les zones poblades més antigues de Catalunya.

El massís del Montgrí i la seua naturalesa càrstica han permès conservar restes arqueològiques de gran rellevància. Ara fa uns 300.000 anys, les coves oferiren refugi natural a les comunitats caçadores i recol·lectores. De tots els caus de l’entorn, el del Duc, a Torroella de Montgrí, és la cavitat habitable més gran del massís. Una altra cova, el cau del Duc, a Ullà, de dimensions més modestes, va ser utilitzada essencialment per a la caça de la cabra i del cérvol.

Posteriorment, els darrers temps del Neolític, les cavitats tornaren a emprar-se, ara, però, com a lloc d’enterrament. El cau de les Dents, d’en Calvet, de l’Olivar d’en Margall; a l’igual que el cau dels Óssos i el tossal Gros representen cavitats sepulcrals de construcció dolmènica.

Parlem també dels assentaments fora del massís. A la plana, els primers se situaren al puig Mascaró, els quals ens han llegat materials arqueològics del Neolític antic a l’entorn del 5000 aC. El poblat de la Fonollera conserva el testimoni del primer poblat conegut a l’aire lliure a l’Empordà.

I a l’Edat Antiga, el perquè de la riquesa de jaciments cal cercar-lo en la situació geogràfica de la plana del Baix Ter i el Montgrí. L’activitat dels dos focus més importants a Catalunya, Empúries al nord i Ullastret al sud, va propiciar els assentaments en aquesta zona, no només a l’època ibera, sinó també en temps dels romans. Vegeu, si no, el Camp de la Gruta, una gran vila establerta entre el pla i la muntanya amb una ocupació ininterrompuda de gairebé mil anys. I què dir d’un cementiri romà que es va ubicar a les illes Medes, segons documenta i descriu l’historiador Pella i Forgas?

La presència humana d’aquesta zona, que té caràcter estratègic, es remunta a temps del Paleolític inferior

L’ocupació és constant i tant les Medes com el Montgrí i el Baix Ter són testimonis de les diverses èpoques. L’edat mitjana hi deixà el romànic i, en una altra mesura, el gòtic. Fou per aquell temps quan nasqueren i cresqueren els pobles de l’entorn. Un exemple ben representatiu és l’església de Santa Maria d’Ullà, que acull una de les escultures romàniques més rellevants de la comarca, probablement del segle XI.

Els penya-segats veieren elevar-se les torres de Guaita, com la torre Montgó i la Moratxa. I no va ser per a menys, ja que els pirates freqüentaven aquest bocí de costa. De fet, les illes Medes van caure en diverses ocasions en mans seues, perquè suposaven un punt estratègic des d’on llançar els seus atacs contra el litoral. Les masies de la costa van ser les que més van patir els esmentats atacs. Testimonis d’aquells temps són les magnífiques masies fortificades que s’alcen a tot el territori.

L’interès estratègic de l’arxipèlag es demostra quan en època napoleònica s’hi va bastir una fortalesa, i encara durant el segle XIX, les Medes van ser un lloc habitat per militars. L’arxipèlag va ser definitivament desocupat el 1934.

De manera més discreta, però generalitzada, el paisatge del massís del Montgrí s’ha vist modelat per la intervenció humana. El recurs a la pedra seca fa d’aquest un dels focus importants de Catalunya. Entre els segles XVIII i XIX, al Montgrí es dóna aquest tipus d’arquitectura tradicional, vinculada a l’explotació agrícola i industrial. Barraques, feixes, marges, eixarts, pous o forns de calç es desenvolupen al territori i afaiçonant-ne la fesomia.

Una immersió en el parc natural

Per ser aquest un exemple de parc marítimo-terrestre, la seua descoberta podrem fer-la des de terra o des del mar, tant remant com submergint-nos en les seues aigües. Per la seua excepcionalitat i diversitat d’ambients, us aconsellem que l’exploreu a partir d’aquestes tres vies.

Per terra, podreu recórrer-lo a peu, de nord a sud, seguint el sender GR-92 que davalla per tota la costa catalana, des de Portbou fins a Ulldecona. Com a curiositat, aquest sender va ser batejat així en honor (i promoció) dels Jocs Olímpics d’ara fa un quart de segle. Des de la cala Montgó, a l’Escala, el sender s’enfila cap a la zona superior del Montgrí. Sense deixar-lo, ascendireu al Montplà i a l’emblemàtic castell de Torroella de Montgrí, des d’on contemplar l’horitzontalitat perfecta de la plana del Ter i fins als arrossars de Pals. En dies de calor, el camí es fa lent i la muntanya Gran, amb les rectes inacabables que solquen l’altiplà, costa d’empassar.

Per què no amb bicicleta de muntanya? La solució més emprada per viure aquest paisatge. Des de Torroella de Montgrí, enfilar-se a les dunes es fa un punt feixuc quan les cames no hi estan avesades. Però no temeu, no estem parlant de grans desnivells, sinó d’un camí amb pendent constant, amb trams de pedra solta i, sobretot, sense ni una ombra fins a arribar a la línia de bosc. Allà dalt, tot canvia: el ferm es torna sorrenc, divertit i el pedaleig, protegit per l’extensa pineda. En el descens cap al nord o cap a ponent, la sorra deixa al descobert una pedra dura, solta, que torna la conducció incerta.

La plana del Ter, però, representa el lloc on el ciclisme familiar i de lleure pot esplaiar-se a bastament. Pistes bones i planes solquen aquesta terra sense accidents. Resseguiu el Ter en els seus últims quilòmetres de vida. Només podreu tenir un enemic: la marinada.

Ara sí, des del mar, la descoberta es torna màgica. El caiac és una de les principals alternatives per contemplar les formes capricioses dels penya-segats, impressionants ponts de roca, cavitats i passadissos entre aquest cosmos de roca i aigua. Són múltiples les empreses que lloguen barques i que ofereixen guiatge per circular de manera segura. Aprofiteu-les.

L’experiència dels fons marins i dels seus hàbitats és el plat estrella de les illes Medes. Podreu bussejar-hi, descobrir els prats de posidònia i la varietat faunística d’aquests ambients. I si encara no us heu iniciat en aquesta activitat, feu-hi un bateig d’immersió. D’empreses que us ho ofereixen no en manquen. Però no us preocupeu si la immersió us fa respecte: hi ha la possibilitat de conèixer els fons marins mitjançant un passeig amb vaixells amb fons de vidre.

Per als amants de la fauna alada, resulta indefugible l’observació d’aus. A tot el parc natural s’han comptabilitzat un total de 189 tàxons. A les franges litorals del massís i a les illes, hi troben refugi diverses espècies de rapinyaires, com el falcó pelegrí, el xoriguer comú, el duc i la gralla.

La gran extensió de garrigar del Montgrí ha propiciat durant molt temps un lloc de cria ideal per a l’esparver cendrós i l’àguila cuabarrada. La fauna del massís destaca, també, per la presència d’alguns elements singulars, com la població monoespecífica més nombrosa a Catalunya del ratpenat de cova.

No oblidem el gavià de pota groga, que és sens dubte l’au més abundant a les illes, on forma una colònia de les més nombroses de la Mediterrània. La colònia d’ardeids nidificants formada per l’esplugabous, el martinet blanc i el martinet de nit, també representa una de les més nombroses de Catalunya.

Pel que fa a la gran quantitat de coves i forats als pendents de la costa, ofereixen un hàbitat idoni per a la cria del corb marí emplomallat. La meitat de la població catalana d’aquesta espècie es troba en aquests penya-segats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.