I una altra vegada més i van... La mamarratxada del 9 d’Octubre, amb l’enfilall de barrabassades derivades, ha estat executada amb totes les prescripcions i pallassades que marca el ritual blavero, adoptat per aqueixa esquerra de pa sucat amb oli, de xaranga i pandereta, espanyola i olé, la dels que pactaren, tot fent el moniato en marxa triomfal, l’Estatutet de 1982 encara vigent. Ritual també acceptat, amb la fe dels conversos, pels hereus de l’extinta UPV. Fixeu-vos: al guru d’aquest neoblaverisme de convertits a la sacrosanta fe de la burrera blava l’han elevat enguany a la categoria de «fill predilecte» de la ciutat de València. El paio, que es fa dir «amic de Joan Fuster», és qui subministrà l’alpiste ideològic perquè els pardalets d’aquella UPV del passat, tímida però afecta al país, esdevinguessin els pardalots de plomes blaves que ara són, uns babaies en la qüestió nacional, però ben espavilats devorant prebendes i sinecures en el regiment de l’autonomia de l’Estatutet. Ah! I també les de l’Ajuntament de la capital de la desembocadura del Túria, que impasible el ademán, regeixen con blavero afán. I ja veieu, vet ací l’alcalde Sr. Ribó, un senyor de Manresa ―que té galindaines la cosa―, regalant un miler de banderes amb màcula blava perquè el burreram blavero continuï bramant baconades contra la pàtria de Jaume I. Llàstima! El 9 d’Octubre ―somiàvem fa quaranta anys els qui creiem en el País dels valencians― havia d’haver estat una altra cosa, com a efemèride i com a diada commemorativa. Finalment, però, ja veieu, blavor i més blavor, sobretot blavor, desfilada de la banderota del Sotelo amb himne d’Espanya inclòs i, com ja és tradicional, l’extrema dreta espanyolista brofegant contra tot quisqui (enguany han exhibit, sense tallar-se un pèl, la bandera de la Falange joseantoniana), discursos fútils, de circumstàncies, de valencianía a l’espanyola, que apel·len al «naixement» del poble valencià, que ―vaja!― no nasqué perquè a Jaume I se li acudís entrar a València el 9 d’octubre de 1238, a més d’exhibició de parafernàlia blavera diversa. Tot ben airejat pels mitjans de comunicació del règim, amb À Punt de capitana.
En fi ―què us diré?―, una mamarratxada més i a esperar la de l’any vinent, on tornarà a escenificar-se una de semblant, amb ultradreta espanyolista present (no hi falta mai), consentida i protegida per la policia espanyola, processó cívica de traca i, «pas a la regió que avança en marxa triomfal», oblit intencionat de la història de València i els valencians. Sí, mireu, no apel·lo a la història debades: tan història és la conquesta de la ciutat de València pel rei dels catalans, sobretot dels catalans, i també d’aragonesos i montpellerins, Jaume I, com la tupinada de l’Estatutet de 1982, que ―dit clar i alacantí!, que alacantí sóc― ben bé que ens foteren la currutaca als valencians a Benicàssim i Madrid. A mi, personalment, no em féu gens de gràcia l’aprovació de l’insípid Estatutet aleshores ni em fa ara la seva commemoració quatre dècades després, però reconec que forma part de la història col·lectiva dels habitants d’aquesta vora de la península Ibèrica, d’aquesta part dels Països Catalans ―terra de llengua catalana és― que, en 1982, l’UCD de l’Emilio Attard i del Fernando Abril Martorell i el PSOE de l’Alfonso Guerra decidiren batejar amb l’epítet insuls de Comunidad. Ja ho he explicat en un altre moment en aquests «combats» meus. Sí, ho he explicat a la meva manera, que algú em censurarà per modalitzar molt els meus textos (Joan Fuster també ho feia en els seus), però ―què us diré?― no sóc aliè, com l’assagista de Sueca, als esdeveniments històrics que narro i, doncs, no puc evitar criticar, quan no directament lamentar, la fragilitat històrica, oimés en els temps que corren, de la consciència col·lectiva dels valencians. Ep! No he fet esment de Fuster debades. Ara, en el any declarat «de Fuster» és quasi obligat referir-s’hi. Què diria ell de com han acabat els anhels dels qui desitjàvem ―m’hi incloc― un país «normal, amb solucions de llibertat i de salut col·lectiva esperançada»? (El blau de la senyera, 1977). L’Estatut que ens caigué al damunt —perdó, l’Estatutet— el cuinaren a Madrid i, ben amanit de blau de bandera d’en Sotelo, la que ara el Sr. Ribó vol reemplaçar perquè ha envellit, el perbocaren contra els anhels de tenir un país «normal» —torno a citar Fuster— els de «les rèmores provincianes i genuflexes, folkloritzants i castellanitzants que, per miopia o per interessos evidents, vénen practicant de sempre la més trista claudicació nacional». I ―vegeu― el 9 d’Octubre, que no havia d’haver estat així, ha esdevingut la festa d’aquells que, a causa de «les rèmores provincianes i genuflexes, folkloritzants i castellanitzants» practiquen desvergonyidament, alguns amb una barra descomunal, «la més trista claudicació nacional». El Sr. Ximo Puig, a la vista està, no és cap patriota valencià, ni ganes, mentre que el Mazón, el del PP, a l’igual que el seu mentor Zaplana, té de valencià el que un jamaicà d’esquimal. Pel que fa als que pretenien un país normal en el passat i ara han acabat embolcallats en el banderó del marquès de Sotelo «per interessos evidents», recordeu que la seva lideressa, ara dimitida, s’emprenyà com un mico perquè el seu nom, una paraula esdrúixola amb vocal tònica oberta, l’escrivien amb ò i no amb ó . Amb tal tarannà ―trobo― resta tot dit.
Amb tal fauna política pul·lulant pel nostre país, no ens estranyi que el País Valencià continuï enfonsat en la «pura imbecil·litat taxonòmica» (així definida per Fuster, setmanari Qué y dónde, núm. 218, 24 de maig de 1982) que és la Comunidad que es tragueren del barret els polítics genuflexes, folkloritzants i castellanitzants a Madrid (el PSOE i l’aleshores UCD, inventora del blaverisme), el 28 d’abril de 1982, data del Ple del Congrés que aprovà el text definitiu de l’Estatutet, que fou ratificat pel Senat el 7 de maig i l’1 de juliol promulgat com a Llei Orgànica 5/1982, publicada al BOE el dia 10 d’aqueix més. I bé, convertits en imbècil Comunidad (l’apel·latiu «imbècil» és de l’Emilio Attard), polítics imbècils fent l’imbècil en un 9 d’Octubre imbècil. Ah! I no contents amb això, generant una història imbècil explicada per imbècils a un públic que pretenen imbècil. Fixeu-vos en la gravetat de l’empatollada de l’ucedista Attard en 1982: si hom crea imbecil·litat es genera imbecil·litat, i així, sense solució de continuïtat, en marxa triomfal fins a l’extinció final de la catalanitat dels valencians. Heus ací definit l’ideal blavero: abans imbècils que catalans i ja se’n pot anar el món a la merda si cal. I així, dissortadament, els que anhelem un país «normal» contemplem, cada 9 d’Octubre, l’exhibició impúdica d’imbecil·litats blaveres i neoblaveres apadrinades, amb copyright franquista, pel règim de l’Estatutet. Vegem-ne algunes.
La imbecil·litat de la Comunidad
Ja n’he parlat, imbecil·litat supina i reconeguda. A l’entrevista que li concedí Emilio Attard al periodista Miquel Alberola i publicada al núm. 342 d’aquest setmanari (14 d’octubre de 1991), el capitost de l’UCD en 1982 deia, a la pregunta de per què l’Estatutet estigué mesos i mesos en via morta: «Va estar en la via morta perquè en la dreta van caure en la favà del debat dels accents, això que està revivint ara en l’Ajuntament de València. Això, però elevat al cub, determina una confrontació estúpida que, de poc, ens deixa sense estatut. El problema dels símbols no ens havia d’haver acollonit. A mi em van fer presidir el debat de la Comissió Constitucional en què es va aprovar la denominació de regne, i jo li vaig fer un informe a Calvo Sotelo [el president del govern espanyol aleshores] dient-li que això obria una guerra a València. No entre a dir si procedia posar regne, país o la imbecil·litat de Comunitat Valenciana, que me la vaig inventar jo. I ara hi ha el contrasentit que, quan fan la predicció meteorològica, diuen: “La Comunidad tendrá frío”. Home, podrem ser país o regne, però geopolíticament no som una comunitat.» Ep! La «imbecil·litat de Comunitat Valenciana» se la inventà ell. Sobren comentaris. Però la tal «imbecil·litat», malgrat que l’Estatutet de 1982 també reconeix al seu preàmbul «la concepció moderna del País Valencià» (atenció! La «concepció» pactada a Benicàssim), la «concepció» Comunitat ―o sia, ni xixa ni llimonà― continua imbecil·litzant els polítics que viuen de l’erari públic, botànic no-PSOE també, que s’empastifen la boca a tort i a dret amb la pensada grotesca de l’Emilio Attard. I, és clar!, el 9 d’Octubre passà a dir-se Dia de la Comunitat Valenciana, no el Dia Nacional del País Valencià proclamat per l’oposició democràtica al franquisme; de diada «nacional» passà a ser festivitat frívola ―així la convertí el PSOE de Joan Lerma― per a gaudi dels qui no han cregut ni creuen ni creuran en el País dels valencians, en un país «normal, amb solucions de llibertat i de salut col·lectiva esperançada.»
El nom «País Valencià», apuntava Joan Fuster (País Valencià, per què?, 1982) «respon a unes raons d’eficàcia expositiva difícils d’ignorar, fins i tot per als defensors del “reino”.» El terme fou emprat per tutti quanti, sense embuts ni manies, fins que ―sorpresa― arribà l’Estatutet de 1982. I ―continua Fuster― «caldria preguntar-se per què, de sobte, una part dels usuaris del terme se n’aparten amb horror i s’alineen amb la dreta conscientment ultramuntana en la defensa, gens heroica d’altra banda, del “reino de Valencia”.» Les tensions de la «Transició», al País Valencià no gens pacífica, atorgaren carta de naixement a la imbecil·litat d’Attard, la qual, malgrat el cretinisme que implica, continua campant en la vida política del negat País. Quaranta anys després la pregunta de Fuster continua ben viva, però ara adreçada, sobretot, als que s’alineen en la defensa, gens heroica i cretina, dels postulats de la dreta ultramuntana: que si Comunitat, que si bandera maculada de blau, que si la llengua sense nom, que si...
El banderó amb màcula blava
Sorpresa! El Sr. Ribó, alcalde de València, anuncià a bombo i platerets que la banderota amb llanfarnada blava a la vora de l’asta, de 1928, la de Sotelo, serà substituïda per una altra, rèplica d’una anterior, també amb un tros de blau. Bandera de València? La bandera valenciana, la del Regne català de València, com la del Regne català de Mallorques, només era una, la que podem encara contemplar en multitud de relleus i representacions pictòriques arreu de la geografia dels països meridional i insular de la catalanitat, fins a Oriola i Maó. La senyera del rei Jaume I, la dels seus antecessors i successors, era també la dels catalans que habitaven València i Mallorca, que la feren seva. La senyera esdevingué emblema de la catalanitat i símbol de les glòries pàtries, cantada pels poetes: Joan Maragall, Teodor Llorente... Precisament, el valencià Llorente, el fundador del diari Las Provincias, escrigué: «Drap gloriós d’or i de grana / que corona el rat penat». Diu clarament «d’or i de grana», sense cap empastifada blava que la violés. Aleshores per què el blau?
Mireu: en 1876, quan el sisè centenari de la mort de Jaume I, l’Ajuntament de València tingué l’ocurrència de celebrar l’efemèride. S’acordà, el 16 de febrer, la formació d’una comissió especial per a organitzar l’esdeveniment i l’1 de maig fou aprovat el pressupost per a la commemoració, amb proposta de monument commemoratiu. La idea, però, d’estàtua eqüestre de Jaume I, es postergà fins a 1891. Els actes resultants, dels quals donen notícia els diaris El Mercantil Valenciano i Las Provincias, es reduïren a una exposició d’objectes històrics a la Llotja i un funeral per l’ànima del rei «Conqueridor», que fou celebrat a la catedral, el 27 de juliol al matí, amb trasllat —atenció!— de la «senyera» al temple. Però, resulta ―ai llas!― que la «senyera» que passejà pels carrers el consistori de 1876 no tenia els quatre extrems o faldes (la forma típica bossellada, com la del Penó de la Conquesta, i documentada fins a 1838), sinó que tenia dos faldons, les dues puntes de la bandera amb franja blava, l’antiga que vol restaurar el Ribó, conservada a l’Ajuntament de València. Què havia passat? Dues litografies conservades de poc després de 1876, una de M. Pujadas sobre una pintura d’E. Gimeno (publicada a la Historia de España de Modesto Lafuente de 1877), i una altra de T. Pérez i pintada per J. Cortés (portada del volum 2 de la Historia General de Valencia de Escolano-Perales de 1879) mostren per primera vegada una bandera de València modificada: les franges horitzontals vermelles tenen la mateixa amplària que les grogues, cosa que l’antiga senyera no tenia. Atenció: no tenia! La senyera, la tradicional, la de sempre, «la vandera [sic] de la Ciudad que llaman del Rat Penat» que, com descrivia en 1640 Marc Antoni Ortí, estava feta «de tafetán carmesí con unas barras muy anchas de tela de oro». Tafetà carmesí i or, roig i groc, i punt! No res de blau. Ortí, es referia a les festes pel quart aniversari de la conquesta de València, en 1638, que escriví en castellà, Siglo quarto de la conquista de Valencia, però lamentant no fer-ho en català. Coses de l’època, d’aquell segle XVII de passions per fer servir a mossegades la llengua del rei resident a Madrid. Ara bé, quedem-nos amb la descripció de la senyera, la de sempre, sense cap taca blava que la desllustrés. En canvi, la bandera que tragué a passejar l’Ajuntament valencià en 1876, amb dos pics o faldes, apareix augmentada a la part de l’asta per una franja vertical vermella amb brodats simulant pedreries i d’una altra blava major sobre la qual s’hi sobreposen murons i florons intercalats, com a capolls o flors de lis, fets de tissú d’or.
Els donaren als valencians garsa per perdiu en 1876? Els aixecaren la camisa? No fou exactament així, però quasi. La senyera usada en commemoracions, com transmeten els textos, sofrí desgast per l’ús, que afectà sobretot al bossell, el qual fou, ras i curt, amputat. Pere Maria Orts i Bosch, la persona que ha dedicat més temps i passió a la història de la senyera (Història de la senyera al País Valencià, València, 1979), assenyala que la senyera, l’antiga, fou transformada o desfeta pels volts de 1845. Diu Orts que és possible que la senyera es refés, se suprimiren la part inferior i el bossell, s’igualaren les franges horitzontals roges i grogues i, per a evitar que la senyera restés curta, s’hi afegí una franja perpendicular en vermell i una altra en blau amb florons i murons. Per què blau? No està ben clar el perquè, però Orts indica que la tela podia provenir d’un dels molts dossers blaus que hi havia en l’antiga Casa de la Ciutat, demolida entre 1854 i 1860. Ai desídia valenciana! La Casa de la Ciutat, més gran que el Palau de la Generalitat, patí un incendi en 1853 i a continuació fou demolida, a fer punyetes. No us estranyi que, com l’edifici de la Casa de la Ciutat, la senyera corregués sort similar. Sabem que la senyera antiga fou desfeta i els trossos que sobraren foren repartits. Dos dels fragments anaren a parar a les mans de l’historiador valencià Vicent Boix: un el regalà a Pere Maria Orts i Berdín i d’això que fóra conegut per Orts i Bosch, l’historiador de la senyera, i l’altre Boix el regalà al literat principatí i prohom de la Renaixença Víctor Balaguer, un bocí de la senyera avui dia conservat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (Garraf). S’hi aneu el veureu; és el tros de la bandera que descrigué Marc Antoni Ortí, el de la bandera custodiada en temps medievals i forals pels cavallers del Centenar de la Ploma. Tot plegat, la franja vertical blava sorgí per atzar. Sobrava tela blava i, caram!, a reciclar-la, que afegida a la senyera la dotava d’un cert caràcter vintage , amb la pinzellada kitsch que a València ciutat sabem que agrada molt. Aquesta, la que fou passejada en 1876, és la bandera que l’Ajuntament de València té en una vitrina, la que vol restaurar el Sr. Ribó. També es desgastà, el blau es descolorí i l’alcalde de la dictadura primoriverista, Carlos Sousa Álvarez de Toledo, marquès de Sotelo (amb carrer dedicat a València), decidí fer-ne una de nova, amb un blau encara més colpidor, la que encara fan servir en processó cada 9 d’Octubre.
El 9 d’octubre de 1928 s’estrenà el banderó de Sotelo per a exhibir en processons i altres disbauxes folklòriques oficials. Fou beneït a la catedral per l’arquebisbe de Madrid-Alcalá, l’ultraconservador —ultra dels que fan feredat— Leopoldo Eijo y Garay. Què punyetes feia aquest clergue a València? Doncs era íntim de l’arquebisbe titular de València Prudencio Melo y Alcalde, un individu de Burgos tan ultra com l’altre, que l’invità. Quina creu per al país l’Església a València! Després de la benedicció de la banderota, la comitiva s’adreçà al Parterre. Davant de la bella estàtua de Jaume I eqüestre feta per Agapit Vallmitjana (un català del Principat), el president de Lo Rat Penat, Facund Burriel, exaltat de valencianisme per l’ocasió, s’atreví a fer el parlament en valencià, però... Ep! ¿A dónde vas? —li recriminà amb cara de pomes agres el governador civil, don Cristino Bermúdez de Castro. El tallà en sec, li ordenà que parlés en castellà i el ratpenatista, sí bwana, ajupí el cap i parlà en castellà. Malament comencem. Tot un símbol la primera passejada del banderó de Sotelo, vilment empastifat de blau. La bandera de Sotelo, la blavera, naixia amb l’estigma de la desolació i la renúncia a l’idioma patri. I és que, com conclou Orts i Bosch, la bandera blavosa «serveix a uns i als altres per a encobrir un valencianisme pura i simplement convencional, sense nervi ni profunditat, un convencionalisme que s’utilitza quan interessa muntar una operació de diversió, d’engany, a fi que el poble, columna vertebral del País Valencià, no prenga consciència de si mateix i exigesca el reconeixement de la seua autèntica i inalienable personalitat». I, certament, sembla que així és. Mentre hi haja senyera blava (sancionada per l’Estatutet valencià de 1982), la dels dossers que sobraven en 1876, la de Sotelo de 1928, el País Valencià, es digui com es digui, poc ha de rascar. Joan Fuster ja ho apuntava en 1977 a El blau en la senyera: «si amb el blau de la senyera volen establir una frontera amb la resta dels Països Catalans, automàticament n’implantaran una altra, moltes més, dins el País Valencià. I que cadascú traga les conseqüències que vulga.»
Bandera de circumstàncies, al més pur estil té igual col que bleda, en els anys setanta del segle passat el banderó blavero es convertí en símbol dels enemics d’un país normal i, en essència, continua sent així. La taca blava sobre la senyera té un origen banal, trivial, no gens gloriós. Una imbecil·litat! Imagineu que en compte de dossers blaus a l’antiga Casa de la Ciutat n’hi hagués hagut de rosa, lila o fúcsia. Doncs aleshores, ara mateix els blaveros serien roseros, lileros o fucsieros, o vés a saber què punyetes. Ah! I els neoconversos a la fe del regionalismo bien entendido, amb rosa, lila o fúcsia haguessin continuat «imparables» en marxa triomfal cap a la deserció nacional. Ja els ho va anunciar el seu summe sacerdot, messies de la blavor ressuscitada, a la bíblia que els escrigué: «És inútil negar-se a acceptar la senyera coronada». Sigui així: tothom blavero i ací pau i allà glòria. Amén!
Fer de Jaume I un paio blavera en mà
El gran protagonista del 9 d’Octubre és, sens dubte, Jaume I, rei d’Aragó, comte de Barcelona i senyor de Montpeller, el Carladès i l’Omeladès, també de Mallorques, que convertí en regne sobre el paper (març de 1231), com faria amb les terres valencianes, recelosos els seus repobladors, majoritàriament catalans, a ser incorporats al regne d’Aragó. Perquè l’origen del regne de València és, ras i curt, l’oposició de l’element repoblador català a l’annexió a l’Aragó. Mallorca era un regne, sí, però supeditat a les corts catalanes, un regne que, eliminats els autòctons andalusins, tothom reconeixia com a català. València, però, no era Mallorca i, ambicionada per Aragó, Jaume I provà de contenir els anhels d’expansió aragonesos convertint el territori en un estat autònom, amb corts privatives, de la resta d’estats de la Corona. Vet ací el pecat original, en origen, del país nascut de la conquesta de Xarc-alandalús per l’estat sorgit de la unió de catalans i aragonesos.
L’efemèride del 9 d’Octubre, commemora una gesta militar, l’entrada del rei Jaume I de catalans i aragonesos a la ciutat de València. Rei de catalans i aragonesos, montpellerí de naixement i català d’ànima, llengua i sentiment. No debades elogia Catalunya al Llibre dels feits (c. 392) en contraposició a l’altra pota de la seva Corona, Aragó: «E, fe que devem a Déu, pus aquells de Catalunya, que és lo millor regne d’Espanya, el pus honrat e el pus noble, per ço car hi ha quatre comtes, ço és el comte d’Urgell, e el comte d’Empúries, e el comte de Foix, e el comte de Pallars: e ha rics hòmens, que per un que aquí n’haja [a Aragó] n’ha quatre en Catalunya, e per un cavaller n’ha en Catalunya cinc, e per un clergue que ací haja lla n’ha deu, e per un ciutadà honrat n’ha en Catalunya cinc». Catalunya és ―continua Jaume I― «la pus honrada terra d’Espanya». Aquesta preferència mai no l’acabaren de pair bé els aragonesos. Altrament, Jaume I diu «d’Espanya». Convé, però, precisar el concepte, merament geogràfic mai no polític, encara que hi hagi qui vol fer passar bou per bèstia grossa i perdi el temps amb disquisicions estèrils per a demostrar que en els temps medievals hom anava camí de la «unidad de destino en lo universal», com fa el falangista José Antonio Maravall, un senyor de Xàtiva amadrilenyat, a El concepto de España en la Edad Media (1953). L’Espanya medieval, el concepte, poc té a veure, per no dir-ne res, amb l’estat elucubrat pels supremacistes castellans en el segle XVI i implementat a partir del XVIII. El corònim «Espanya» deriva del nom romà d’origen púnic Hispania, la península Ibèrica, sorgit per a designar la península més occidental de l’Imperi aixecat per la ciutat del Tíber; nom, a més a més, utilitzat des del segle VIII fins al XII a les fonts llatines per a referir-se a l’Alandalús aràbic (Muhammad ibn Sa‘d ibn Mardanīx, el Rei Llop, era l’hispaniorum rex, «el rei dels espanyols», per als catalans que conqueriren Tortosa en 1148). Ara bé, la citació jaumina, des de la ignorància i, sobretot, des de la militància aferrissada en l’espanyolisme, ha estat utilitzada per fabuladors de tot pelatge per a justificar una Espanya inamovible, impertèrrita als canvis i a les èpoques des de temps immemorial.
Ah! Jaume I, català, rei de catalans i aragonesos, no era pas valencià. Era el conqueridor de València, el conqueridor! Hernán Cortés, que jo sàpiga, era extremeny no pas mexicà, i Francisco Pizarro, també extremeny, no era pas peruà. Jaume I, conqueridor de terres, no era pas natural de la terra conquerida. Ras i curt, no era valencià, malgrat l’empeny que posen als mitjans regionalistes del règim de fer-nos-el passar, blavera en mà, per devorador de paelles i consumidor compulsiu d’orxata. No, ell no era valencià, ni ho eren els que vingueren amb ell. Els valencians (balensiyūn al seu idioma) eren els que parlaven algaravia, el neoàrab dialectal andalusí, i adreçaven els seus resos en direcció a la llunyana Aràbia. València era la capital d’un emirat regit per Abū Jumayl Zayyān (Abo Jomael Zaèn en dialecte neoàrab xarc-andalusí), qui heretà la reputació del seu pare, Abū l-Hamlāt Mudāfi‘a, i per això que, arribat el moment propici, foragités el governador almohade i s’apoderés del poder a València. Zayyān, perdé València en aquella data atziaga ―per a ell― del 9 d’octubre de 1238, però encara aconseguí regnar temporalment a Múrcia en 1241, per a després retirar-se a Alacant, on s’estigué fins al 1147, en què marxà a Tunis. Zayyān, a recer de la protecció de l’emir hàfsida tunisenc, visqué fins a l’any 668 de l’hègira (31 d’agost del 1269 a 19 d’agost del 1270). Aquest, Zayyān és l’autèntic rei valencià, si més no, en 1238, que l’altre, qui el féu fora, encara que li piqui al blaveram i al noublaveram, era català.
El naixement del poble valencià
Quan nasqué el poble valencià? Mireu: els compatriotes de Zayyān (pronunciat Zaièn o Zaèn) eren valencians, de València. Qui ho dubta? Ah! Els àrabs pronunciaven el topònim «València» igual o molt similar a nosaltres, els catalanoparlants d’avui, amb consonant oclusiva bilabial sonora inicial, b, i no fricativa labiodental sonora v. I després de la consonant lateral ―atenció― pronunciaven una e tònica. Ho dic perquè, hi ha la moda entre alguns generadors de papers de temàtica medieval d’empatollar-se un nom irreal que escriuen a tort i a dret amb ínfules erudites. No, València era València, ara i quan formava part d’Alandalús, i els seus naturals valencians.
Les negociacions per a la rendició de València als catalans i aragonesos de Jaume I, per delegació de Zayyān, les portà el seu nebot, el fill de la seva germana, el ra’īs Abū l-Hamlāt. El 28 de setembre, finalment, València es reté i el rei catalanoaragonès, a canvi del lliurament pacífic de la ciutat, consentí a atorgar un termini de deu dies perquè els valencians vençuts abandonessin la plaça amb les pertinences que poguessin endur-se’n. El 8 marxà Zayyān i l’endemà, dia de Sant Dionís, Jaume I i el seu exèrcit entraren a la ciutat que havien guanyada. Fou, doncs, per un pur atzar que la jornada de l’entrada de Jaume I a València s’escaigués la diada que l’església catòlica dedica al llegendari bisbe de París del segle III, Dionís, decapitat a Montmartre. Jaume I, entrat a la ciutat conquerida, convertí la mesquita aljama, una preciositat arquitectònica comparable a les millors mesquites d’Occident, en església amb pretensió de catedral i sota l’advocació de Santa Maria. I els capellans ben contents. En definitiva, això es commemora el 9 d’octubre, que la mesquita construïda sota la direcció del mestre d’obres ‘Abd Al·lāh ibn Sa‘īd fos convertida en temple cristià. Pel que fa a la resta, els moros fora, els que vingueren eren catalans, i catalans continuaren sent, i també vingueren alguns aragonesos, que aragonesos continuaren sent. Així que, com s’esbomba tan agosaradament, de fundar un país —disculpeu si fereixo la sensibilitat d’algú— res de res. Amb el temps, ja veurien si aconseguien crear un país, que aleshores en deien «regne», però el 9 d’octubre de 1238 no va passar. Els d’Aragó, ja ho he dit, volien annexionar València al seu regne i tenien, val a dir-ho, les seues raons per a pretendre-ho; els catalans majoritaris, evidentment, s’hi negaren. La solució seria la creació d’un estat de nova planta, amb categoria de reialme i allà que s’apanyen el que hi vagin. Penseu que fins a les corts de Sogorb-València de 1401-1403, regnant el rei Martí I «l’Humà», el justícia d’Aragó encara pretenia estendre la seua jurisdicció sobre València. El Regne, finalment, reeixí, brami qui brami encara avui perquè el seu blaverisme ―retro i neo― els encega, com la continuació meridional de la nació dels catalans.
El dia 9 d’octubre de 1238, festa de sant Dionís, no nasqué cap poble valencià. A més a més les terres al sud del Xúquer encara trigarien a ser sotmeses per les armes cristianes. Però, això sí, aquell dia Jaume I, quan Zayyān marxà, entrà a València i convertí la gran mesquita de la ciutat en església. Amb el temps, en 1338, algú tingué l’ocurrència de fer una processó amb l’objectiu d’aplacar la ira divina i alhora celebrar la incorporació de València a la cristiandat per la «misericòrdia de Déu». Vet ací la invenció de la festivitat del 9 d’Octubre, però ―ep!― com a festa local. No és fins als anys trenta del segle passat, en temps de la II República (l’espanyola), que l’activista valencianista Nicolau Primitiu Gómez i Serrano proposà fer del 9 d’Octubre, festivitat local de la ciutat de València, el «dia nacional de la pàtria valenciana». Ho proposà, però no li feren cas. Ai la II República (espanyola i molt espanyola)! Fixeu-vos que les autoritats republicanes arribaren a prohibir la celebració del 9 d’Octubre en 1934. El 6 d’octubre el govern del Principat proclamà l’Estat català i, en conseqüència, tots castigats i cara a la paret. La República dels espanyols se n’anà a pastar fang i el 9 d’Octubre fou reconvertit pel franquisme en dia d’exaltació nacionalcatòlica, amb l’escenografia que ha perdurat fins avui i que encara els de l’Estatutet consenten a perpetuar. Mort el dictador, la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià (del País Valencià, no ho oblideu) proposà la data com a diada nacional del País Valencià en setembre de 1976. A l’any següent, el Plenari de Parlamentaris del País Valencià, que així es deia, acceptà la proposta i nasqué, doncs, la festa institucional «autonòmica» d’avui dia, més endavant convertida en la festa de la «imbècil» Comunidad, complementària a la mamarratxada local d’abaixar el banderot amb màcula blava del marquès de Sotelo del balcó de l’Ajuntament amb honors militars i la companyia inexcusable del feixisme local, processó farisea i resta de martingales blaveres per a ofrenar, si potser encara un xic més, una nova glòria a Espanya i per a major oprobi i vergonya dels valencians que, malgrat les barrabassades, encara creiem en un País, el nostre, decent i normal.