Els catalans, de debò, ens ho hauríem de fer mirar en això de triar diades amb vestimentes patriòtiques. Digueu-me: quin sentit té celebrar una derrota com la de l’11 de setembre? Celebració imitada al sud del rierol de la Sènia amb el 25 d’abril, una altra desfeta, convertida oficialment en Dia de les Corts Valencianes. I, altrament, també al sud de la Sènia, quin sentit té avui dia commemorar la conversió d’una mesquita en església cristiana? Parlo, òbviament del 9 d’octubre, dia de joia per a uns i atziac per a uns altres, els valencians de debò del moment, obligats a abandonar per sempre la seva terra. El 9 d’octubre de 1238, us ho ben asseguro, no significà l’acta de naixement de cap poble valencià. Amb el temps, en 1338, com veurem tot seguit, algú tingué l’ocurrència de fer una processó amb l’objectiu d’aplacar la ira divina i alhora celebrar la incorporació de València a la cristiandat per la «misericòrdia de Déu». I —voilà!— ja tenim 9 d’Octubre inventat. Ep! 9 d’Octubre festa local. No és fins als anys trenta del segle passat, quan la II República (l’espanyola, és clar), que l’activista valencianista Nicolau Primitiu Gómez i Serrano proposà convertir el 9 d’Octubre, festivitat de la ciutat de València, en «dia nacional de la pàtria valenciana». Ho proposà, però no li feren cas. Ai la II República (espanyola i molt espanyola)! Fixeu-vos que les autoritats republicanes arribaren a prohibir el 9 d’Octubre de 1934. El 6 d’octubre el govern del Principat proclamà l’Estat català i —ai llas!— tots castigats i cara a la paret. La República dels espanyols se n’anà en orris, el 9 d’Octubre el reconvertí el franquisme en dia d’exaltació nacionalcatòlica i, mort el dictador, la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià (ep! País Valencià, no ho oblideu) proposà la data com a diada nacional del País Valencià en setembre de 1976. A l’any següent, el Plenari de Parlamentaris del País Valencià acceptà la proposta i així nasqué la festa institucional «autonòmica» d’avui dia, amb afartada de canapès dels polítics, complementària a la mamarratxada local d’abaixar el banderot amb màcula blava del marquès de Sotelo del balcó de l’Ajuntament amb honors militars, que ara —anuncia el compromisero Ribó— tindrà una rèplica de trinca per a ús en festorros i aquelarres diversos de la blavor institucionalitzada.
El 9 d’Octubre, en definitiva, queda en això: una mamarratxada frívola, per a gaudi dels que, precisament, no creuen en el país dels valencians. Ah! I amb l’afegitó de l’ultranacionalisme espanyol emmerdant la diada —la que havia de ser diada nacional dels valencians— amb la connivència dels poders públics de la monarquia borbònica, que no envien la seva policia, precisament, per a protegir els valencianistes. I —atenció!— el súmmum del ridícul es produí quan els terceraviistes de Compromís (l’alcalde Ribó és d’aquest partit) i els no menys de Podemos intentaren accedir a la processó cívica i la policia, desplegada per tota València aqueix dia, els ho impedí. I és que, com diu la dita llatina, Roma traditoribus non praemiat. Una policia, val a dir-ho, manada per una senyora del PSOE, la Gloria Calero, infermera de professió i natural d’Albacete, convertida en delegada del govern —del govern espanyol d’ocupació— i que, com és habitual en els individus (i indivídues) que abominen del país dels valencians, de tan espanyolíssima que és, és —parlant en plata— una ocupant, és incapaç de pronunciar una paraula en valencià.
Què us diré? Escric sobre el que veig i intento, en un present ara mateix desesperançador, cercar en la història, en la llengua i en la cultura pàtries, l’explicació d’un país, el meu, que desitjo sobirà en el futur. Certament, com deia el gran Ausiàs, «del temps present no em trobe amador», però «por de pitjor» —continuo amb March— el present no ens ha de fer «prendre mort per esquivar mal esdevenidor». Morts a cops de renúncies —la por de pitjor— quin esdeveniment ens esperaria? Renunciar a la catalanitat mata. I recordeu-ho, que la història ho ensenya: per molta tifa blava amb què l’empastifen, la senyera (quatre pals de gules en or) catalana es queda. Podran bramar sense descans, cobrir d’ignomínia els carrers de València amb atzurs vergonyosos, empatollar-se acadèmies lingüístiques destarotades, els prucessistes fer-se l’orni, els terceraviistes capcots negar com sant Pere amb traïdoria negà a Jesucrist, però... Eppur si muove! València és Catalunya.
9 d’octubre de 1238
Recordem-ho: 8 d’octubre de 1238. Jaume I era al seu campament de la Russafa i el seu penó d’or i gules ja onejava sobre la torre de «cap a la mar» o ‘alà l-bahr (per corrupció dels mots àrabs dita d’Alí Bufat) de la muralla de València en senyal de rendició. El darrer emir de València, Abū Jumayl Zayyān (o com era pronunciat en l’algaravia del país, Abo Jomail Zaèn) abandonava la seua ciutat per sempre. Entre tots dos, rei i emir, mai no hi hagué paraules. Les negociacions per a la rendició de València, per delegació de Zayyān, les havia portat el seu nebot, el ra’īs Abū l-Hamlāt. El 28 de setembre, finalment, València es reté i el rei catalanoaragonès, a canvi del lliurament pacífic de la ciutat, consentí a atorgar un termini de deu dies perquè els valencians vençuts abandonessin la plaça amb les pertinences que poguessin endur-se’n. El 8 marxà Zayyān i l’endemà, dia de Sant Dionís, Jaume I i el seu exèrcit entraren a la ciutat que havien guanyada.
Per pur atzar la jornada de l’entrada de Jaume I a València s’escaigué la diada que l’església catòlica dedica al llegendari bisbe de París del segle III, Dionís, decapitat a Montmartre. Sí, a Montmartre, lloc que, segles després, havia de convertir-se en el barri de la bohèmia pictòrica parisenca: Pablo Picasso, Vincent van Gogh, Pierre Brissaud, Alfred Jarry, Jacques Villon, Raymond Duchamp-Villon, Henri Matisse, André Derain, Suzanne Valadon, Pierre-Auguste Renoir, Edgar Degas, Maurice Utrillo, Henri de Toulouse-Lautrec, Salvador Dalí, Amedeo Modigliani... Era dia 9, l’endemà de la sortida de Zayyān de València, i, doncs, el dia del màrtir de París, que si el desallotjament dels moros de València i l’entrada del rei català a la ciutat s’hagués endarrerit algun dia més, posem per cas el 10, aleshores el santoral catòlic assenyala que s’hagués escaigut en el dia de Sant Eulampi i Santa Eulàmpia, també decapitats pel malvats gentils, però ara pels que perseguien el cristianisme a Nicomèdia (l’actual İzmit, Turquia). Diu la llegenda que, ja escapçat, el cos de Dionís agafà el seu cap i se n’anà cap al lloc on havia de ser enterrat. Tot plegat molt surrealista, com la Montmartre dels anys vint del segle XX. A l’indret on definitivament morí, amb el cap a la mà, s’aixecà la basílica de Saint-Denis, que acabà convertint-se en el panteó reial francès. Que hom sàpiga, Dionís no repartí dolços ni caramels aquell dia. Només faltaria! Sense cap i repartint piuletes i tronadors, hagués estat el no va més del surrealisme, que ni Dalí; però no és res forassenyat pensar-ho, si tenim en compte que és el sant de Montmartre. Potser —dic potser!— per això, pel sant del dia 9 d’octubre, València és tan esbalaïdorament kitsch, com el descomunal pitram de la Rosita Amores: «posa’m menta, molta menta i pebrereta coenta».
Fou en la diada de Sant Dionís, quan Jaume I entrà a València i convertí la mesquita aljama, una preciositat arquitectònica comparable a les millors mesquites d’Occident, en església amb pretensió de catedral i sota l’advocació de Santa Maria. I els capellans ben contents. En definitiva, això es commemora el 9 d’octubre, que la mesquita construïda sota la direcció del mestre d’obres ‘Abd Al·lāh ibn Sa‘īd fos convertida en temple cristià. Pel que fa a la resta, els moros fora, els que vingueren eren catalans, i catalans continuaren sent, i també vingueren alguns aragonesos, que aragonesos continuaren sent. Així que, com s’esbomba tan agosaradament, de fundar un país —disculpeu si fereixo la sensibilitat d’algú— res de res. Amb el temps, ja veurien si quallava això del país, bé aleshores deien «regne», però el 9 d’octubre no. Els d’Aragó, ras i curt, volien annexionar València al seu regne i tenien, val a dir-ho, les seues raons per a pretendre-ho; els catalans majoritaris, però, s’hi negaren, òbviament. Solució: un reialme de nova planta i allà que s’apanyen. Penseu que fins a les corts de Sogorb-València de 1401-1403, regnant el rei Martí I «l’Humà», el justícia d’Aragó encara pretenia estendre la seua jurisdicció sobre València. El Regne, però, reeixí, brami qui brami encara avui perquè el seu espanyolisme l’encega, com la continuació meridional de la nació dels catalans.
La primera processó noudoctubresca
Passà el temps i també passaren les persones, reis inclosos, l’efemèride de convertir la mesquita de València en església complí un centenar d’anys i —vaja!— calia celebrar-ho, fer alguna cosa. El segle XIV i, en general, els temps medievals, eren èpoques difícils. Quan hi havia fam, n’hi havia de debò i n’hi havia força sovint. Així que el Consell de la ciutat, en 1338, s’empescà la idea de fer una processó amb l’objectiu d’aplacar la ira divina —la gent passava gana— i alhora celebrar la incorporació de València a la cristiandat per la «misericòrdia de Déu». No res a veure, d’antuvi, amb la idea del cronista Ramon Muntaner, tan patriota ell, que a la seva Crònica demanava una celebració a València en homenatge a Jaume I: «Per què suplicaria a mon senyor lo rei d’Aragó que fos gràcia e de mercè sua que ordonen ab los prohòmens de la ciutat de València, que el dia de Sent Miquel tots anys se faés professó general en València per ànima del dit senyor rei [Jaume I]».
Muntaner volia homenatjar Jaume I el 29 de setembre, el dia que onejà per primer cop la senyera sobre València (l’anomenat Penó de la Conquesta), però el dia triat, finalment, fou un altre. Els que manaven a València en 1338 preferien la data del 9 d’octubre, diada que nasqué com una mena de Thanksgiving Day —acció de gràcies— avant la lettre, o millor dit, a la valenciana. Ep! Els valencians, tan innovadors en qüestions festívoles, s’avançaren en segles a la iniciativa del president nord-americà Abraham Lincoln en 1863. Ara bé, mentre als Estats Units d’Amèrica s’atipen menjant titot, ací, a València, es conformaven amb passejar el penó —en 1338 el de debò, no el de la taca blava del Sotelo— i menjar caramels. Els jurats i consellers de la ciutat cap i casal del Regne organitzaren una processó que, des de la catedral, acabava a l’església de Sant Vicent Màrtir. Hi participaren els bisbes de València (Ramon Gastó) i de Sogorb (Sanç d’Ull); aquests segon el responsable de sermonejar i dirigir l’ofici litúrgic. Òbviament, com us ben podeu imaginar, parlà en perfecte català. Aleshores València tenia una església nacional, no de Dràcules espanyolitzadors com l’Antoñito Cañizares d’ara, un altre kitsch de «pebrereta coenta», més aviat pebrots coents, menudet i de mala llet, que es dedica a vomitar filípiques incendiàries per la unidad de España en llengua de castellans. Estigueu segurs que els assistents a la processó del 9 d’octubre de 1338, Espanya o bé no sabien què era o bé els importava un rave. Hi assistí, a la processó noudoctubresca de 1338, la noblesa resident a València, els VIP de l’època, tot destacant entre els presents l’infant Pere, comte de Ribagorça i senyor de Gandia. Ostres, un català, català del Principat! Aaaaah! —clamaria la blaverada d’avui, que l’escridassaria a pler. Xe com al Ribó! També fill del Principat català, encara que ho dissimuli. Bé, l’infant Pere era català, català de Barcelona, el Ribó és de Manresa, però tan català com la resta de cavallers valencians, de nació catalans. No cal que recordi —tot i això insisteixo— que així se sentien els cavallers valencians del segle XIII, del XIV, del XV, del XVI, del... D’aquí el cèlebre «Osiás Marco, caballero valenciano de nación catalán», en la traducció al castellà de les poesies d’Ausiàs March que féu el també cavaller valencià Baltasar de Romaní i que fou publicada a València en 1539. Bé, què més puc afegir? Catalans!
Ah! El rei, també català del Principat, nascut a Balaguer, llavors residia a València. Sí, aleshores teníem reis del país, ni juanques ni felipitos, reis catalans! Reis que residien a la seva casa a València, al seu palau del Real, que la mala bava espanyola enderrocà en 1810. El rei, Pere III —així numerat— «el Cerimoniós», novençà, declinà la invitació, ell i la seva esposa, la navarresa Maria. Posaren com a excusa que estaven indisposats, malalts. Potser. El cert és que no hi assistiren i a algú se li acudí que en representació d’ell tragueren el penó reial de la ciutat, la senyera. Demanaren permís al rei i aquest els digué que fessin el que volguessin, però que ell no eixiria a la processó. D’aquí, doncs, la presència de la senyera, en representació del rei, i tot el cerimonial derivat, avui convertit en pantomima blavera. La senyera no s’havia d’inclinar perquè representava el rei i, doncs, poca broma! Tocà fer virgueries per a baixar-la de l’antiga Casa de la Ciutat, avui dia també desapareguda. I així es descabdellà la processó cívica —cívica i religiosa— del 9 d’octubre de 1338. Es veu que aquell passeig agradà als presents, ja sabeu que als valencians els encanta això de desfilar engalanats pel carrer, més encara si s’exhibeixen galons, i ja tenim el «9 d’Octubre» muntat, perquè les autoritats civils i religioses es comprometeren a celebrar anualment l’esdeveniment per a major glòria de Déu.
País de dues diades
La data del 9 d’Octubre s’incorporà al calendari festiu local, al de la ciutat de València, que no aleshores arribà a tot el Regne. Oriola, l’altra capital regnícola, a imitació de València, en 1400 instituí la diada del 17 de juliol, per a recordar la conquesta cristiana, amb passeig de senyera inclosa (senyera sense blau). La processó religiosa, que mai no perdé en els temps medievals aquest sentit, es convertí en l’ocasió propícia perquè els magistrats municipals i els estaments ciutadans, tan amics d’aparentar, exhibissin les seves gales desfilant amb la senyera. Amb la senyera —repeteixo— de debò, no la de l’excrement blau a la vora de l’asta. A risc de resultar reiteratiu —no m’importa— continuaré insistint en la necessitat d’una reparació urgent de la història i la dignitat dels valencians, que exigeix el reconeixement de la simbologia històrica valenciana. Anant per la vida perdent el cul darrere de la màcula blava, com fan els de Compromís i Podemos, no es fa país. Ah! I a sobre els fan fora.
La festa del 9 d’Octubre, la primigènia, anà adquirint un component cívic, on també entrelluquem connotacions de caire patriòtic. Bé, era un dia per a manifestar l’orgull dels vencedors, de la victòria contra els moros, que donà lloc al nou regne cristià. I, així, aparegué la llegenda de l’aparició de sant Jordi a la batalla del Puig de 1237 i d’aquí la victòria, per intercessió del sant de la cavalleria, de la noblesa. Bé, algú s’inventà la contalla i molts se la cregueren. A partir de 1341 se celebraren —diguem-ne— dos «9 d’Octubre», un per Sant Jordi i un altre el dia de Sant Dionís. No tenien bastant amb una i celebraren dues processons cíviques, amb visita a l’ermita de Sant Jordi amb la senyera —la de debò— a coll.
I així, any rere any, rei rere rei, finalment, Alfons IV —III si apliquem la numeració estrictament regnícola— «el Magnànim» sancionà la festa per sempre. Era convocada anualment per un pregó i el recorregut de la processó s’institucionalitzà: de la catedral a l’església de Sant Jordi i des d’allà tornava a la catedral. Festa institucionalitzada, això comportà l’aparició d’elements populars, com el costum dels dolços, els piulets i tronadors embolcallats en mocadors, per a regalar a les enamorades. Això entre les classes populars, que la classe política, la dels senyorets arrepapats a les institucions, regalava confitures exquisides en safates d’argent. Ei, que us crèieu? Que el càtering de la plaça de Manises amb el fascinador espectacle de la classe política embotint-se les panxes a canapès cada 9 d’Octubre no és cosa d’ara. L’art d’omplir el buc ja el practicaven els polítics —aleshores no hi havia polítiques— del segle XV.
9 d’Octubre en temps dels Àustria
En 1538, quan ja una dinastia estrangera, la casa d’Habsburg o Àustria, s’havia ensenyorit del país de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, les autoritats valencianes volgueren celebrar el tercer centenari de la conquesta de València sense estar-se de res. A la crida anual del 9 d’Octubre, que obligava al tancament d’obradors i la neteja dels carrers, s’hi afegí la invitació a gaudir de la festassa que s’organitzava. Fins i tot fou cremada una falla a la plaça de la catedral. Sí, una falla! I no, precisament, per a honrar el sant patró dels fusters. No sabem si aleshores alguna fallera etzibà allò de «senyor pirotècnic, pot començar la mascletà», però quasi. València, recordem-ho havia estat trasbalsada per la crisi de les Germanies i, ja sabeu la vella dita dels romans de panem et circenses, per a acontentar la plebs. Festa! Els valencians, que no són tan molls com alguns volen i desitgen, a les Germanies (1519-1522) plantaren cara, que la plantaren de debò, i els cosiren a bastonades. Després de la tempesta tornaren els autonomistes de tota la vida, amb el rotllo aquell —xe com ara!— d’ampliar la majoria social, la renúncia a la uniteralitat i bla, bla bla..., i per a fer oblidar les vel·leïtats republicanes del poble, doncs festa, la que calgui. Ja veieu, que fins i tot plantaren una falla. A veure si us creieu que el tarannà festívol que atribueixen als valencians és debades.
Ah! Aleshores la processó no es feia pel matí, sinó per la vesprada. Ara mateix també hi ha processó —bé, diguem-ne manifestació— per la vesprada, perquè de la del matí més aviat caldria oblidar-se’n. La processó de 1538 anà encapçalada pels oficis i mestres, tots amb el seu corresponent estendard. Seguien els membres del Centenar de Sant Jordi (o de la Ploma), la companyia de ballesters i arcabussers del municipi marxant en actitud marcial, fent sonar els tabals i exhibint els seus estendards guerrer, la senyera reial —sense blau, que ací mai no hi ha blau— i la de Sant Jordi. A continuació desfilaven els frares dels ordes mendicants de la ciutat, els capellans locals, el bisbe de Sogorb i l’inquisidor de la ciutat, seguits per l’arquebisbe de València que anava sota pal·li. Bé l’arquebisbe, precisament no hi era, que a València encara no havia pres possessió del càrrec l’austríac Georg —Jordi— d’Àustria. Un tio aquest amb bones anses polítiques, apadrinat ni més ni menys que pel seu nebot, l’emperador Carles V (I dels Països Catalans). En el seu lloc, sota el pal·li, sortí en processó el seu corifeu local, el bisbe auxiliar Miquel Maiques. També sota pal·li, avançava altiu el lloctinent general —virrei— del regne, Ferran d’Aragó, duc de Calàbria. Darrere d’ell caminaven el governador general i el mestre racional, i més endarrere la comitiva municipal, amb el justícia criminal portant la senyera, envoltat pels jurats i els advocats de la ciutat que sostenien els faldons. Després desfilava la noblesa: cavallers, generosos (encara no armats cavallers) i la casta dels ciutadans (els burgesos amb calerons). Darrere d’ells s’afegia el poble.
Vet ací la processó cívica de 1538, que anà de la catedral a l’església de Sant Vicent Màrtir, passant per l’ermita de Sant Jordi i el convent de Sant Francesc, amb tot el recorregut engalanat amb decoracions florals, herbes oloroses i atxes. I no faltà la banda de música, la d’aleshores, un costum —ja veieu— ben valencià des de temps immemorials. Prèviament, pel matí, l’encarregat de pronunciar el Sermó de la Conquesta o, com deien aleshores, «Sermó de les Espasades», fou el catedràtic de Teologia i Hebreu Pere Antoni Beuter, també historiador. En època foral, pel matí tocava el sermó i per la vesprada la processó. Vegeu: és aquest historiador, valencià —valencianíssim!— qui explicà per primera vegada l’origen llegendari de la senyera, els quatre pals de sang que l’emperador carolingi dibuixà amb els seus dits sobre l’escut del comte barceloní Guifré I «el Pilós».
Quan el mal ve d’Almansa
El Regne existí fins el dia en què al borbonàs Felip V li sortí dels dídims enviar-lo a pastar fang. El 25 d’abril de 1707 l’exèrcit aliat que recolzava a Carles III (de València i dels Països Catalans) fou desbaratat a Almansa. El Regne fou envaït, Xàtiva cremada el 19 de juny i deu dies després, el 29, abolits els Furs. El Regne deixà d’existir. Destruït el Regne, el 9 d’Octubre perdé el protagonisme institucional que tenia, no el popular, que la Mocadorà seguí celebrant-se. En 1738, amb motiu del cinquè centenari de la conquesta de València, les autoritats borbòniques que governaven València, és a dir, els caragirats autòctons que s’havien acomodat al nou règim (n’hi havia aleshores i encara n’hi ha), volgueren festejar l’entrada del rei Jaume a la ciutat i, així, organitzaren un 9 d’Octubre, encara que, això sí, exempt de qualsevol rastre de tradició foral, substituït per un nacionalcatolicisme espanyolista aberrant. No obstant això, ser un 9 d’Octubre edulcorat amb una ofegant parafernàlia religiosa, el capità general —màxima autoritat borbònica— del Regne, declinà la invitació a participar en la manifestació. Xe, què dic? Processó. El capità general era el militar francès, al servei de Felip V, Claude Abraham de Tubières de Grimoard. Català no el parlava i castellà el justet, així que manà escriure la negativa a participar al seu secretari: «por motivo de averse suscitado ciertas dudas que sirvieron de embarazo, juzgándolas su Excelencia por tan arduas de resolver, que bastara decir fueron poderosas para impedir su cristiano celo interviniese en tan devotas justas y sagradas concurrencias». Ara bé, si més no, autoritzà la «manifestació» —ostres, com la Calero!— i que els valencians tragueren la seua senyera a passejar, sota el control sever de les autoritats d’ocupació. Una senyera que, segons consta en la documentació de l’època, era «de tafetán carmesí con las barras de Aragón de gaza de oro sobre cartolina, en cuyo remate tiene una celada coronada y sobre ella un murciélago». Anem a veure: on punyetes és el blau?
Cansa de debò l’obsessió d’alguns a negar la història pàtria. I quan dic «alguns» no em referisc, precisament, als que xipollegen entre la burrera feixista, sinó als equidistants i als tercerviistes de mig pèl que ara sorgeixen justificant una visió totalment apòcrifa de la història, amb la taca blava a la senyera incorporada i la imbecil·litat del corònim Comunitat, que justifica una concepció submisa del País Valencià, lliurada a l’espanyolisme, pas previ a l’espanyolització total, i allunyada de la catalanitat ancestral.
En 1838 tornà a celebrar-se el centenari de la conquesta de València, ara en un ambient de guerra pel sollevament carlí, que també afectava al País Valencià. Participaren les ara autoritats dites «constitucionals», la Milícia Nacional (aquests ja amb al rojigualda per bandera), esbarts dansaires, música, carros triomfals decorats, gegants i cabuts, etc. O siga, un carnaval. Bé, a la nova Espanya liberal, això del sisè centenari de la conquesta de València no podia ultrapassar els límits del regionalismo bien entendido. Penseu que ja aleshores ens havien trinxat el país en províncies. I així, de mica en mica, els valors patriòtics del 9 d’Octubre foren sucumbint per la desídia espanyolitzant. No perdé, però, el tarannà costumista i popular. Apa, a menjar piuletes i tronadors!
Ara bé, el segle XIX també és el segle de redescobriment de les velles glòries pàtries. Es pretengué solemnitzar el sisè centenari de la mort de Jaume I, en 1876, i es tingué la pensada d’erigir-li una estàtua al Parterre. La idea partí del poeta Teodor Llorente, que s’encarregà de difondre el seu periòdic Las Provincias. L’estàtua, en bronze, fou esculpida pel català, català de Barcelona, Agapit Vallmitjana i Barbany. Punyetes un altre català! —bramarien els blaveros. L’estàtua, al Parterre, fou inaugurada el 20 de juliol de 1891 i a l’endemà una manifestació cívica vespertina es dirigí des de l’Ajuntament al Parterre per a homenatjar el rei Conqueridor. Havia nascut el 9 d’Octubre com s’oficia institucionalment avui, encara que sense ser en aquest dia del calendari. A la marxa participà la Guàrdia Civil. Què punyetes pintaven aquests en un acte d’exaltació valenciana? I també l’exèrcit espanyol. I tragueren la senyera, que baixaren als sons de l’himne espanyol des del balcó de l’Ajuntament, mentre des de la ciutadella es disparaven vint-i-una salves d’artilleria. També hi hagué gatzara popular, només faltaria, però perfectament controlada. Què us diré? Espanyolisme ranci muntant el numerat a costa del rei fundador de la nació de tots els catalans. Doncs vegeu, d’aquella pols vénen aquests fangs. Tot i el valencianisme naixent, l’espanyolisme, des de les institucions, s’apropià de la festa valenciana del 9 d’Octubre. En època de la II República espanyola, la corporació municipal, acompanyada de la banda de música i del banderot blaverot que havia manat fer l’alcalde marquès de Sotelo (1927-1930), dipositava cada 9 d’Octubre corones de flors al Parterre. I així —vaja— fins avui.
I avui què?
En 1938 encara hi hagué setè centenari de la conquesta, però a causa de la guerra resultà deslluït. Finalitzat el conflicte bèl·lic, el franquisme s’apropià de la celebració noudoctubresca, convertint-la en la mamarratxada, amb performance de la bandera, que perdura fins avui, aleshores amb homenatges al Caudillo i presència de les FET i de les JONS. Des de 1943, l’Ajuntament de València reprengué la celebració del 9 d’Octubre, festa local, que no nacional, òbviament. Els franquistes l’aprofitaren per a honorar la División Azul, en 1953, i mesclar-lo amb altres martingales feixistes en anys successius, fins i tot convertint-lo en manifestació d’homenatge al règim en 1975.
Mort el dictador, l’oposició democràtica volgué rescabalar la celebració dels ultratges passats, però, a la vista està, resultà inútil. El 9 d’Octubre, a València ciutat, s’ha convertit en una mena d’aquelarre blaveroespanyolista en què el feixisme, que encara existeix (recordem que Franco traspassà al llit i els seus esbirros no han estat mai depurats) s’ensenyoreix de la diada amb el beneplàcit de les autoritats espanyolistes, amb la col·laboració de terceraviistes ingenus, que es pensen que parant el cul i besant la blavera s’acaben els problemes del país, i amb la protecció dels gossos del règim, aqueixa policia espanyola sempre amatent a reprimir tota manifestació en pro del país dels valencians. La data —ai la data!— està maleïda, convertida en el dia del calendari en què a València el feixisme espanyol campa com vol. I és que a València —punyetes!— els munten la festa i els paguen el beure, amb la col·laboració interessada del delegat del govern espanyol de torn (ara una delegada) i la pusil·lanimitat dels acomplexats equidistants que governen l’Ajuntament del cap i casal. Amb tota la raó del món, a la vesprada de la diada, la Comissió 9 d’Octubre, convocà una manifestació amb el lema «País Valencià antifeixista». Ara bé, pel matí, com ja és costum, la xurma feixistoide tornà a muntar el seu sàbat espanyolista al pas del banderot del Sotelo. En fi, des del democratisme i respecte a les llibertats més sincer, caldria fer-s’ho mirar, perquè amb tals vestimentes el 9 d’Octubre ja no és diada sinó una vulgar mamarratxada.