Xarc-alandalús, l’orient d’Alandalús, la terra andalusí que els catalans feren seva al llarg dels segles XII i XIII. Primer prengueren Tortosa (1148), després vingué, aigües amunt, Lleida (1149) i, per a acabar d’arrodonir el Principat incipient que naixia, els xarc-andlusins foren fets fora de les Muntanyes de Prades i del castell de Miravet (1153). Això fou en temps del comte de Barcelona i príncep d’Aragó Ramon Berenguer IV (1131-1162). Després vingueren anys d’estira i arronsa entre andalusins i catalans fins que el besnét del comte-príncep que forjà la Catalunya Principat, Jaume I, s’endinsà a la mar i conquerí Mallorca (1229), un vell somni de la dinastia d’or i gules, mentre que a la Península féu seva València (1238), l’esplendorosa ciutat andalusina de la desembocadura del Guadalaviar, i fins i tot arribà a Múrcia (1266), l’altra gran capital xarc-andalusina. El Xarc-alandalús, definitivament, mutava en reialmes cristians d’obediències diferents. Al nord, sorgí el de València, estès en un primer moment des de Morella fins a Biar; mentre que més al sud, els pactes del passat obligaren els catalans a cedir el territori a la Corona de Castella i Lleó, que encara, durant uns anys, mantingué la pantomima d’un rei «moro» andalusí sotmès vassallàticament al rei castellanolleonès i, per tant, la nomenclatura de «regne».
L’últim sobirà xarc-andalusí, que fou emir de València i també de Múrcia, Abū Jumayl Zayyān, morí a l’exili, a Tunis, lluny de la seva pàtria, en l’any 668 de l’hègira (és a dir, entre el 31 d’agost de 1269 i el 19 d’agost de 1270). Zayyān, o millor Zaèn o Zaièn, que era com ell i els seus compatriotes pronunciaven el seu nom en neoàrab dialectal andalusí, era de l’estirp dels Banū Mardanīx, una poderosa nissaga oriünda de la Marca Superior, l’ath-Thagr al-A‘là, andalusina (sud i oest de l’actual Principat i l’Aragó). D’allà era el primer Mardanīx, un home de terrers cristianes convertit a l’islam, encara que més endavant, esdevinguts prínceps, els Banū Mardanīx pregonaren un pedigrí de sang àrab que es remuntava a les tribus judhām (pronuncieu dh com la th anglesa de there) i tujīb. Ja sabeu què succeeix als individus aculturitzats, que obliden els arrels i frisen per formar part de la nació dominant, avui dia i en temps de la vella Alandalús. Això li succeí al Mardanīx que visqué al segle XI a l’entorn dels Banū Hūd regnants a Saragossa i Lleida. Ah! I també arribaren a governar Tortosa. Precisament, a la regió de Tortosa, a Peníscola (aleshores adscrita a la capital del Baix Ebre i avui dia encara límit del dialecte català de transició del nord-occidental al valencià, o sia, el tortosí) nasqué en 1124 el fill de Sa‘d, l’heroi de Fraga en 1134 contra els aragonesos d’Alfons I el Bataller, Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad, que temps després s’entronitzaria a València i els cristians anomenarien Rei Llop. I potser a Peníscola també nasqué un altre fill de Sa‘d importantíssim en la història valenciana, Abū l-Hajjāj Yūsuf, el poderosíssim ra’is de València de la segona meitat del segle XII i avi del no menys conegut Zayyān que ja he esmentat. Són els Banū Mardanīx, una família que engendrà emirs que governaren el Xarc-alandalús: el primer Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Sa‘d, que disputà amb els almohades per la primacia a Alandalús; el segon Abū Jumayl Zayyān, que tingué la dissort de ser el darrer emir de la València andalusina que sucumbí davant l’exèrcit de Jaume I.
Els Banū Mardanīx —què us diré?— és una família fascinant. De ben antuvi, quan vaig començar a interessar-me per l’estudi de la vella Alandalús (ja fa molt de temps d’això!) vaig voler estudiar-la, descobrir aquell món que el vent de l’infortuni històric s’emportà. Aquell país d’andalusins —de xarc-andalusins— de llengua i cultura aràbigues no resistí els embats d’un destí advers. Al seu lloc Ramon Berenguer IV bastí allò que s’ha dit la Catalunya Nova i més endavant Jaume I establí el nou Regne cristià de la ciutat de València, el País Valencià. Atenció, «Regne» perquè el rei de catalans i aragonesos s’atorgà l’autoritat sobre el territori del vell governador almohade de la regió, el sayyid Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān, el col·laboracionista necessari en tota història de conquestes i annexions territorials. Els Banū Mardanīx, família de magnats xarc-andalusins, governaren gran part de les terres que avui formen part de la catalanitat. Dels seus membres destaca, sobretot, el nascut a Peníncola en 1124, Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad, fill de Sa‘d (Ibn Sa‘d), l’emir xarc-andalusí per excel·lència, el que bastí un poderós estat a l’ax-Xarq, les terres orientals de la península Ibèrica, des de Lleida a Almeria. D’això, perquè el seu poder arribava a Almeria i Jaén, que, per la centralitat geogràfica que tenia a l’emirat, triés Múrcia com a capital, per això i perquè València se li mostrà rebel, així que la ciutat del Guadalaviar o Túria la governà des de la distància a través del seu germà i ra’is Abū l-Hajjāj Yūsuf ibn Sa‘d. De tots ells parlo a bastament en un llibre que, a tocar la festivitat de Sant Jordi, ha vist la llum: L’estirp del Rei Llop: Els Banū Mardanīx, nissaga d’emirs de Xarc-alandalús, publicat per l’editorial de Paiporta (l’Horta) Denes. Bé, no hi ha moment de major goig per a un historiador que l’aparició d’un llibre, que clou un període intensíssim de recerca, escriptura i edició, i és per això que vull aprofitar l’avinentesa, l’oportunitat que tinc cada quinze dies d’adreçar-me als lectors d’EL TEMPS, per a anunciar aquesta nova tan grata per a mi.
Mireu: la vida d’Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Sa‘d —el Rei Llop— és, certament, novel·lesca, èpica i tràgica alhora. La del seu besnebot Abū Jumayl Zayyān ibn Mudāfi‘a ibn Yūsuf ibn Sa‘d també. Ell tingué la dissort de perdre València per a la terra de l’Islam. Per això i per les possibilitats dramàtiques que ofereixen —no ho dic debades— em vaig sentir tan atret per tots dos personatges des dels inicis de les meves correries historiogràfiques. I, finalment, l’oportunitat de parlar sobre ells, de mostrar-los i reivindicar-los com a part de la història dels Països Catalans, s’ha escaigut. L’eminent arabista empordanès Jacint Bosch i Vilà anuncià al seu llibre Los Almorávides (1956), que algun dia tal vegada pogués ocupar-se extensament dels Banū Mardanīx. No pogué o no tingué temps a fer-ho i Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Sa‘d i Abū Jumayl Zayyān ibn Mudāfi‘a ibn Yūsuf ibn Sa‘d restaren orfes de l’anàlisi acurada de llurs vides i regnats. Sí, però, Bosch escrigué l’entrada «Ibn Mardanīsh» de The Encyclopaedia of Islam dedicada a Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Sa‘d. Jo, amb tota la modèstia del món, m’he decidit a agafar el testimoni, a fer un relleu més en la cursa del coneixement històric i contribuir al coneixement d’uns temps, una societat i un país (Xarc-alandalús) injustament oblidats.
Fraga, la Franja en guerra
Quan la Franja no era encara la Franja catalana oriental. Fraga, juliol de 1134 (mes de ramadān de l’any 528 de l’hègira mahomètica), a la riba del nahr az-Zaitūn (el riu de l’Olivera), el Cinca. Fraga aleshores patia els embats de l’exèrcit d’Ibn Rudmīr, que així era anomenat pels andalusins el rei Alfons I el Bataller d’Aragó, el conqueridor de Saragossa (18 de desembre de 1118), el que vencé els almoràvits —l’emirat nord-africà que s’havia ensenyorit d’Alandalús— a Cutanda (17 de juny de 1120) i que ara amenaçava les terres del districte fronterer de Lleida, a la Marca Superior —ath-Thagr al-A‘là— del país andalusí. Ací comença la història mardanīxí, a la capital del Baix Cinca, que resistia el setge aragonès. El governador andalusí de la plaça era el mardanīxí Abū ‘Uthmān Sa‘d (el dígraf th pronuncieu-lo com la z castellana de zapato). Sis mesos de setge i la ferma determinació de l’aragonès Alfons I de conquerir la vila havien obligat Abū ‘Uthmān Sa‘d a requerir l’ajut d’Abū Muhammad Tāxfīn ibn ‘Alī, príncep i futur emir almoràvit que, des de Granada, exercia llavors de cap de l’imperi nord-africà dels almoràvits de la Península, i del governador, també almoràvit, de València i Múrcia, Abū Zakariyya Yahyà ibn ‘Alī ibn Gāniya. Gāniya en àrab clàssic, Guènia en dialectal, nissaga que arribà a entronitzar-se a Mallorca i que al País Valencià deixà empremta toponímica (el municipi de l’Alguenya a les Valls del Vinalopó). El comte barceloní Ramon Berenguer IV, romania a l’expectativa, tot vigilant molt a prop els moviments d’Alfons I el Bataller i, atenció, pactant amb els almoràvits per a facilitar que foragitessin el rei aragonès de la riba del Cinca. Això permeté a la milícia autòctona de Lleida, comandada per Abū Muhammad ‘Abd Al·lāh ibn ‘Iyād, alliberar-se de la pressió de les hosts del comte de Barcelona i col·laborar activament en la defensa de Fraga contra els aragonesos amb dos-cents genets.
El qa’id fragatí Abū ‘Uthmān Sa‘d resistia amb l’ajut del lleidatà ‘Abd Al·lāh ibn ‘Iyād. Com veieu, la bona entesa i col·laboració entre Fraga i Lleida es remunta a temps immemorials. Els almoràvits enviaren a la Marca Superior un exèrcit d’un miler de genets, comandat per Zubayr ibn ‘Amr al-Lamtūnī, al qual s’afegiren les tropes (cinc-cents genets) del governador de València i Múrcia Abū Zakariyyā’ Yahyà ibn ‘Alī ibn Gāniya. El 17 de juliol l’exèrcit almoràvit, amb els auxiliars autòctons andalusins, arribà a Fraga. El rei aragonès, confiat, no percebé que era davant un gran exèrcit fins que començà la batalla. Alfons I el Bataller pensava que combatia només contra la milícia lleidatana, però de seguida s’afegí als defensors el contingent de Abū Zakariyyā’ Yahyà ibn ‘Alī ibn Gāniya. Una mica més tard, la rereguarda almoràvit comandada per Zubayr ibn ‘Amr al-Lamtūnī acabà per determinar el resultat de l’enfrontament a favor dels musulmans. És aleshores quan els fragatins, homes i dones de tota edat i condició, decidiren sortir de l’aixopluc de les muralles i atacar el campament aragonès, que fou saquejat. Alfons I el Bataller se n’adonà que havia estat derrotat i amb els pocs efectius que li restaren optà per fugir. Pocs mesos després de la desfeta, el 7 de setembre, morí a Poleñino, camí d’Osca. S’obrí així la crisi successòria aragonesa que acabà amb l’entronització del català Ramon Berenguer IV com a «príncep» d’Aragó.
Gran victòria! La derrota del fins aleshores invencible exèrcit d’Alfons I encimbellà els protagonistes d’aquella gesta, sobretot al general Abū Zakariyyā’ Yahyà ibn ‘Alī ibn Gāniya, que s’emportà amb ell a València els caps militars Abū ‘Uthmān Sa‘d i ‘Abd Al·lāh ibn ‘Iyād, que s’integraren al jund (exèrcit) autòcton valencià.
De Fraga a València
Abū Uthmān Sa’d ibn Muhammad ibn Ahmad ibn Mardanīx, aquest era el nom complet del cap del clan dels Banū Mardanīx, pel nom del seu besavi. El nom del besavi passà a designar la família i era habitual el seu ús. Cadascun dels seus membres feia sevir l’Ibn Mardanīx com a cognom principal del seu llinatge. Amb Sa‘d (faré servir a partir d’ara només el seu ism o nom de pila) vingué a València bona part de la seva família: dones, fills i germans. Un d’aquest germans, el que les fonts històriques han rescatat de l’oblit, era Abū Muhammad ‘Abd Al·lāh, que es féu càrrec dels seus nebots, els fills de Sa ‘d (Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad i Abū l-Hajjāj Yūsuf), quan aquest morí, molt probablement en les escaramusses de l’alliberament frustrat del castell d’Oreja (1139), a terres de Toledo, que assetjava Alfons VII de Lleó i Castella.
Els mardanīxís havien arribat a València com a part de la host andalusina al servei del governador almoràvit Ibn Gāniya, que romangué a la ciutat del Túria fins que en 1144 s’inicià la revolta antialmoràvit dels murīdūn a l’Algarve i Ibn Gāniya hi fou enviat a sufocar-la. L’emirat almoràvit trontollava per l’aparició dels almohades, l’heterodòxia islàmica que s’havia ensenyorit de gran part del Marroc. Aviat el ressò de la inestabilitat al Magrib arribà a Alandalús i esclataren les dissensions arreu. A Còrdova, l’antiga capital califal, el qādī —jutge— Ibn Hamdīn encapçalà la revolta civil contra el poder militar almoràvit, tot aprofitant la revolta de l’Algarve; mentre que a Granada, un altre qādī, Abū l-Hasan ‘Alī ibn Adhà, pratagonitzà un altre aixecament antialmoràvit que reeixí. A Múrcia, en arribar la notícia de l’adveniment d’Ibn Hamdīn a Còrdova, els almoràvits marxaren de la ciutat i es refugiaren a Oriola. A València, mentrestant, es vivia una calma tensa. A Abū Zakariyyā’ Yahyà ibn ‘Alī ibn Gāniya li havia substituït un altre Ibn Gāniya, el seu nebot Abū Muhammad ‘Abd Al·lāh ibn Gāniya, que mancava de l’energia i les capacitats de govern de l’oncle, a qui les tropes acantonades a València, procedents de la Marca Superior, eren lleials. El governador Abū Muhammad ‘Abd Al·lāh ibn Gāniya se sentia insegur a València, desbordat pels esdeveniments i, forassenyadament, fugí de la ciutat. En el buit de poder que es produí, l’exèrcit, capitanejat pel lleidatà Ibn ‘Iyād i per ‘Abd Al·lāh ibn Mardanīx (el germà de l’heroi fragatí Sa‘d), proclamaren emir el qādī Abū ‘Abd al-Malik Marwān ibn ‘Abd al-Azīz. Això succeïa el 29 de març de 1145, tres dies després que l’emir almoràvit Taxfīn morís a Orà empaitat pels almohades. L’emirat-imperi almoràvit, definitivament, s’enfonsà.
El buit de poder central provocà la independència de les perifèries. València aleshores estenia la seva influència fins a l’ath-Thagr, la frontera septentrional andalusina. A l’altra banda de Xarc-alandalús, a Múrcia, un altre thagrī o tagarí (natural o oriünd de l’ath-Thagr), ‘Abd Al·lāh ibn Faraj ath-Thagrī, però aquest natural de les fronteres de Conca, es féu amb el poder juntament amb el qādī cordovès Abū Ja‘far Muhammad ibn ‘Abd Al·lāh ibn Abī Ja‘far al-Khuxanī. Ells proclamaren sobirà a Abū Ja‘far Ahmad ibn ‘Abd al-Malik ibn Hūd Sayf ad-Dawla («Espasa de l’Estat»), el descendent dels emirs Banū Hūd saragossans destronats pels almoràvits. Les lluites intestines entre partidaris dels uns i dels altres, sense oblidar la resistència almoràvit, tingueren com a colofó que el thagrī lleidatà Ibn ‘Iyād, l’home fort a València, es fes amb el control de Múrcia (1145) i poc després apartés del govern valencià el qādī Marwān ibn ‘Abd al-Azīz. Així naixia l’emirat xarc-andalusí, encara que, de moment, sota l’obediència nominal a Sayf ad-Dawla (o Safadola) ibn Hūd.
L’ascens dels Banū Mardanīx
Bé, un lleidatà emir de València. ‘Abd Al·lāh ibn ‘Iyād arribava al cim de la seva carrera política. Deia ‘Abd al-Wāhid al Marrākuxī d’ell: «Quan muntava a cavall i prenia les armes no hi havia qui se li enfrontés, i cap valent no podia eixir-li a l’encontre. Els cristians el comptaven com a cent genets i en veure la seva bandera exclamaven: “ací és Ibn ‘Iyād!”». Ibn ‘Iyād controlava València i Múrcia, els dos centres polítics del seu emirat. En aquesta segona ciutat deixà com a governador a un jove militar amb fama de valerós, també thagrī. Aquest era Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Sa‘d, més conegut com Ibn Mardanīx, el fill de l’heroi andalusí que defensà Fraga contra els aragonesos.
Mort Sa‘d, el cap del clan mardanīxí passà a ser el seu germà ‘Abd Al·lāh, més conegut con Sāhib al-Basīt («Senyor de la Plana»). ‘Abd Al·lāh ibn Mardanīx cuidà dels seus nebots i nebodes. El major, Muhammad (el futur Rei Llop), aconseguí un lloc de preeminència a l’exèrcit i àdhuc emparentà amb el líder thagrī, el lleidatà Ibn ‘Iyād, contraent matrimoni amb una filla d’aquest. L’altre fill, Yūsuf, també fou ben situat en aquella València que veia l’ocàs dels almoràvits, mentre que una filla de Sa‘d, de la qual no ens ha arribat el seu nom, era maridada amb un membre influent dels Banū Hilāl (important família de notables lleidatana), de nom (ism) Yūsuf, que tant tingué a veure més endavant en el desballestament de la Marca Superior i conquesta catalana de les terres de Tortosa i Lleida.
‘Abd Al·lāh ibn Mardanīx morí en febrer de 1146 a la batalla d’al-Lujj (Calatrava la Nova, a l’actual província de Ciudad Real) en lluita contra els lleonesocastellans. Fou substituït com a cap de la família per Muhammad ibn Sa‘d. Ibn ‘Iyād, en lluita contra els Banū Jumayl a la regió fronterera de Santaver o Xantabarīya (des d’Albarrasí a Guadalajara, incloent-hi també les terres de Terol), aliats d’Alfons VII de Lleó i Castella, fou ferit mortalment per una fletxa. Morí pocs dies després d’això, el 21 d’agost de 1147. Encara li donà temps de designar successor. No trià el seu fill, a qui acusava de beure vi i de comportament impiu, sinó al seu gendre Muhammad ibn Sa’d. Segons explica l’historiador ‘Abd al-Wāhid al-Marrākuxī (Kitāb al-mu‘jib fī talkhīs akhbār al-Magrib), Ibn ‘Iyād allitat, envoltat pels seus homes, designà Muhammad ibn Sa‘d ibn Mardanīx amb aquestes paraules: «trieu aquest; és valent i ric; vulgui Déu a través d’ell afavorir els musulmans!». Havia nascut l’emirat mardanīxí.
L’emirat mardanīxí
El thagrī lleidatà ‘Abd Al·lāh ibn ‘Iyād deixà un emirat pròsper, que encunyava dinars d’or, morabatins de bona llei, que eren molt valorats a l’Europa cristiana, sobretot a la Catalunya naixent, que amb aquells diners pagava la seva política occitànica. Xarc-alandalús, ras i curt, era un país ric i, doncs, cobejat. El secret estava a mantenir la guerra lluny de les fonts productives de l’emirat (València, Xàtiva, Dénia, Múrcia...). I si, per a aconseguir això, calia pactar amb els cristians depredadors, doncs es pactava. Sí, cristians depredadors, perquè Lleó-Castella i Catalunya-Aragó, ambdós estats fronterers amb l’emirat xarc-andalusí i governats per prínceps poderosos i capaços, Alfons VII i Ramon Berenguer IV respectivament, delejaven les riqueses d’Alandalús i àdhuc, si l’ocasió es presentés, tenien l’ambició de conquerir aquell país. Portugal, l’altre estat cristià peninsular, també en guerra permanent contra Alandalús, als xarc-andalusins els quedava lluny. Aquell emirat de l’orient d’Alandalús era l’estat que heretà Muhammad ibn Sa‘d en 1147, amb vint-i-tres anys llavors, qui aviat, pels seus tractes amb els cristians, seria conegut com a Rei Llop per aquests.
D’antuvi no tot foren flors i violes. Una coalició cristiana impulsada per Gènova, a la qual s’afegiren Alfons VII de Lleó i Castella (aleshores Lleó tenia la primacia), Catalunya i Aragó (Ramon Berenguer IV) i Pamplona (Garcia VI) arremeté contra Almeria i la conquerí (1147). Els catalans pretenien cobrar la seva col·laboració amb l’ajut genovès per a conquerir Mallorca, ambicionada pels comtes barcelonins des dels temps de Ramon Berenguer III, que fins i tot la conquerí en coalició amb els pisans en 1114, però tot seguit l’abandonà. Però en aquesta empresa contra Mallorca —ai llas!— els genovesos no s’avenien a participar-hi. Mallorca havia estat reconeguda pel mateix papa Pasqual II com a conquesta pisana i Gènova, rival de Pisa, volia evitar problemes amb la república de la Toscana i amb el papat. Calia un pla B i així és com fou concebuda la conquesta de Tortosa. Si Mallorca no podia ser, doncs que sigui Tortosa. Ep, Déu n’hi do! Mai els catalans no havien arremès amb intencions conqueridores contra cap gran capital andalusina. Tortosa ho era. Definit l’objectiu a conquerir, els serveis secrets catalans del moment —que n’hi havia— es posaren mans a l’obra. Per a vèncer Tortosa calia, primer, aïllar-la de qualsevol possibilitat d’auxili exterior i és per això que Ramon Berenguer IV —un senyor ben espavilat— comprés la col·laboració dels descontents amb el règim del nou emir xarc-andalusí. Si u mana, que sempre hi ha algú que mani, sempre hi ha qui vol manar en lloc d’ell i conspira per a fer-se amb el poder. Bé, això és la política, ara i en temps dels Banū Mardanīx.
Els Banū Mardanīx, a ulls d’alguns, o potser de bastants, no eren més que uns nouvinguts arribistes. El nou emir, com qualsevol governant en aquells temps (i —ep!— també ho veiem ara) practicà el nepotisme més descarat. Primer la família, el clan, i després ja veurem. Un d’aquells afortunats per ser vós qui sou era el cunyat de l’emir, Yūsuf ibn Hilāl, de la poderosa família oriünda de Lleida dels Banū Hilāl. El seu germà polític li havia concedit el govern de Montornès (Benicàssim, la Plana Alta), cosa que li va saber a poc. Yūsuf ibn Hilāl aspirava a més, àdhuc a regir l’emirat. Per què Ibn ‘Iyād trià un Banū Mardanīx? O bé —vaja!— alguna discussió degué afectar la relació dels dos cunyats. Coses de família, potser, el fet és que Ramon Berenguer IV les coneixia i atià la disputa. El dia convingut, quan l’estol catalanogenovès entrava pel delta de l’Ebre (1 de juliol de 1148), Yūsuf ibn Hilāl es rebel·lava contra el seu cunyat: primer intentà sollevar València, però com no ho aconseguí, continuà camí cap al sud i s’establí a Moratalla (Múrcia), des d’on començà a hostilitzar l’emir.
La revolta de Yūsuf ibn Hilāl no era cosa menor, puix que amenaçava l’estabilitat de l’emirat. A València no sembla que, de ben antuvi, estiguessin conformes amb la designació del nou emir. No obstant això, la ciutat es mantingué en calma, en una calma tensa, que, finalment, esclatà en un motí encapçalat per un tal Ibn Hāmid, que fou sufocat. La revolta d’Ibn Hilāl es prolongà fins al mes d’abril de 1149. Mentrestant, Ramon Berenguer IV conquerí Tortosa (31 de desembre de 1148), sense ser molestat per cap contingent mardanīxí i es presentà davant Lleida (25 d’abril de 1149), que fou conquerida cinc mesos després (24 d’octubre de 1149). Encara restaren, a la Catalunya dita Nova, les Muntanyes de Prades i el castell de Miravet en mans dels andalusins, que no foren conquerits pels catalans fins al 1153.
Entre Muhammad ibn Sa’d i Ramon Berenguer IV hi hagué un estira i arronsa continu. Hi hagué guerra, però també el català cooperà a afermar el poder de l’emir mardanīxí, com quan el primer ajudà el segon a sotmetre la revolta encapçalada per ‘Abd al-Malik ibn Silbān i atiada pels almohades, a València (desembre de 1151 — gener de 1152). Ramon Berenguer IV, ara aliat de Muhammad ibn Sa‘d, es presentà davant València i el seu auxili fou determinant perquè la ciutat tornés a l’obediència mardanīxí. Els almohades, el califat heterodox que al Marroc havia reemplaçat els almoràvits, aleshores ja s’havien fet amb el control de l’Algarve andalusí, Sevilla i Còrdova, i començaven a amenaçar l’emirat xarc-andalusí.
La rebel·lió d’Ibn Silbān sotragà l’aparell estatal mardanīxí a València, una València on s’ajuntava una enorme massa de refugiats de l’ath-Thagr (Tortosa i Lleida) perdut, descontents per la manca d’efectivitat militar de l’emir xarc-andalusí, a qui culpaven de la pèrdua de llur terra. Potser els almohades eren la solució? Els almohades entren de sobte —no per menys esperats— en la política mardanīxí, que hagué de fer mans i mànigues per a fer-los front. Una altra conseqüència de la revolta d’Ibn Silbān és que València deixà de ser la capital principal de l’emirat, en benefici de Múrcia. A la ciutat banyada pel riu Segura s’establí Muhammad ibn Sa‘d i la seva família directa (dones i fills). A València restà com a ra’is (cabdill) de la ciutat el germà de Muhammad ibn Sa‘d, Abū l-Hajjāj Yūsuf. Els fills d’aquest acapararien el govern de València i voltants (Alzira, Dénia) fins a la conquesta definitiva pels catalanoaragonesos en 1238-1245.
Auge i dissort del Rei Llop
Qui era el Rei Llop? Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Sa‘d ibn Mardanīx no tingué qui li escrigués la seva història, o, si més no, si n’hi hagué, d’història, no s’ha conservat. El retrat de la seva persona el feren els seus enemics, els propagandistes almohades, que han transmès la imatge d’un individu impiu, cruel i llicenciós. Bé, aquesta imatge cal matisar-la. No fou ni més impiu ni més cruel ni més llicenciós que el califa almohade ‘Abd al-Mu’mīm, ni en el terreny polític ni en el més estrictament privat. S’estimava el luxe, cert, però com qualsevol monarca —musulmà o cristià— ric del seu temps que es podia permetre despeses sumptuàries. L’historiador granadí del segle XIV Ibn al-Khatīb (Kitāb a‘māl al-a‘lām) li atribueix un comportament sexual censurable. Bé, Muhammad ibn Sa‘d —no ho negaré— portà una vida sexual arrauxada. No coneixem el nombre d’esposes legals que arribà a tenir, encara que en sabem de dues: la filla d’Ibn ‘Iyād i la filla d’Ibn Hamuxk, el senyor de Segura de la Sierra (Jaén), un dels seus capitans més destacats. A les esposes hem d’afegir les concubines, un harem de dos centenars de noies, diu Ibn al-Khatīb, que també escriu que solia copular amb moltes xicotes alhora sobre un llençol. Ara bé, tenir moltes esposes i bon nombre de drudes no era quelcom estrany a qualsevol governant musulmà; fins i tot el califa «beat» dels almohades ‘Abd al-Mu’min en tenia i ningú s’escandalitzava. El mateix Mahoma, el profeta, fou home de moltes fembres. Ibn al-Khatīb critica que en els moments de pau, quan no havia de vestir l’alsberg del guerrer, Muhammad ibn Sa‘d sabia guanyar-se el favor dels seus soldats amb vi i dones. Per a la tropa, bona part d’ella cristiana, bastí casernes amb cantines on rajava el vi a gavadals; mentre que els caps de l’exèrcit gaudien de les nombroses festes als palaus mardanīxís, cada dilluns i dijous, en què l’emir manava matar i escorxar una vaca que era servida als comensals entre luxe i magnificència, amenitzat el tiberi per esclaves que, amb flautes i llaüts, cantaven i ballaven per a gaudi dels presents. Aquelles vetllades podien derivar en orgies de libacions i sexe que esvalotaven els musulmans pietosos que en tenien coneixement. En acabar la festa, l’emir, encara ebri, sovint repartia l’aixovar de la festassa entre els seus invitats: gots, plats i fins i tot els tapissos que cobrien les parets.
Les ruïnes d’un d’aquells magnífics palaus encara resten en peus, la de l’anomenat Qasr Ibn Sa‘d («l’Alcàsser d’Ibn Sa‘d»), avui dia anomenat El Castillejo, a la pedania de Monteagudo (Múrcia), alcàsser que el poeta Abū l-Hasan Hāzim al-Qartājannī («el Cartagener»), a la seva Qasīda maqsūra, compara en bellesa amb la ciutat iraquiana de Hīra la blanca: «alcàsser que recorda al-Hīra la blanca, que amb prou feines pot igualar-lo en bellesa». Prop d’allà s’aixecava un altre palau mardanīxí, el hisn al-Faraj (l’actual castell de Larache), també remembrat per al-Qartājannī: «¡Quantes estones de joia visquérem al castell d’al-Faraj [«l’alegria»], l’alterós, que transformaren en vetllades delitoses les meves tristeses!». Avui dia restes d’un passat remot, les pedres del Qasr Ibn Sa‘d, les del hisn al-Faraj i les del veí castell de Monteagudo (Muntaqūt) evoquen els temps d’esplendor de l’emirat mardanīxí. Perquè Ibn Mardanīx (Ibn Sa‘d) gosà plantar cara als almoràvits i fins i tot arribà a concebre la possibilitat de foragitar-los d’Alandalús. No pogué ser. El 15 d’octubre de 1165 un poderosíssim exèrcit almohade vencé el mardanīxí a Hafs al-Jal·lāb, lloc proper a la localitat d’Alhama (Múrcia) i iniciaren el setge de la capital xarc-andalusí. Assolaren la vega circumdant i celebraren l’‘id al-adhhà o festa del sacrifici, el 18 d’octubre, dilluns, en les hisendes campestres de l’emir xarc-andalusí, la més important el Qasr Ibn Sa‘d. Els nord-africans es retiraren però la guerra continuà i sis anys després un altre exèrcit almohade assetjà Múrcia. Aquesta vegada, l’emirat afeblit, començaren les desercions, fins i tot la del germà de l’emir, el ra’is Abū l-Hajjāj Yūsuf. La notícia féu embogir l’emir i succeïren coses espantoses: detencions, execucions... Finalment, emmalaltit, Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Sa‘d, traspassà a Múrcia, 10 de rajab de 567 (dimecres, 8 de març de 1172). Tenia quaranta-vuit anys.
Els Banū Mardanīx després del Rei Llop
Mort Muhammad ibn Sa‘d, a Múrcia el succeí el seu fill Abū l-Qamar Hilāl, que heretà el lideratge de la família i pactà la fi de les hostilitats amb el califa almohade Abū Ya‘qūb Yūsuf. Muhammad ibn Sa‘d deixà molts fills i filles. Els fills, el nom dels quals coneixem, són Abū l-Qamar Hilāl (el primogènit o, si més no, el successor del pare), Abū th-Thafar Gānim, Abū l-‘Ulā az-Zubayr, ‘Azīz, Nuwayr, Badr, Arqam, ‘Ūskar i Xuyā‘. De les filles, sabem de l’existència de tres: una maridada amb el qā’id Ibn ‘Ubayd, que participà en la campanya contra Granada de 1162 i morí en batalla; una segona que, arran dels pactes entre almohades i mardanīxins, contragué matrimoni amb el califa Abū Ya‘qūb Yūsuf; i una tercera, Safīya, que fou casada amb el fill d’Abū Ya‘qūb Yūsuf, Abū Yūsuf Ya‘qūb, i fou la mare del califa Abū l-‘Ulā Idrīs al-Ma’mūn.
Els fills del Rei Llop, però, haurien d’abandonar Múrcia i establir-se a la cort almohade, a Marràqueix i allà, al Marroc, feren les seves vides. En canvi, els almohades respectaren que els Banū Mardanīx de València romanguessin al territori. I a territori valencià continuaren, primer com a col·laboradors autòctons del califat almohade fins que aquest, en declivi, fou substituït per una nova onada de regnes independents autòctons, com el de València, on el 26 de safar del 626 (dimecres, 24 de gener del 1229) s’entronitzà Abū Jumayl Zayyān, el darrer emir de València.
Abū l-Hajjāj Yūsuf ibn Sa‘d ibn Muhammad ibn Ahmad ibn Mardanīx, el ra’īs de València durant el regnat del seu germà Muhammad ibn Sa‘d, continuà regint València, bé en solitari o bé cogovernant amb un sayyid almohade establert a Múrcia. Abū l-Hajjāj Yūsuf tingué, com el germà, una prole nombrosa i els fills s’integraren en l’estructura de poder, sobretot sis: Abū l-Hamlāt Mudāfi‘a, Abū th-Thaffar Gālib, Abū l-Hārith Suba‘i, Abū Sultān ‘Azīz, Abū Sākin ‘Āmir i Abū Muhammad Talha. Tots governaren a la fi de l’imperi —dawla— dels almohades; Abū Sultān ‘Azīz, en concret, a Alzira (sāhib Jazīra Xuqr), i Abū l-Hārith Suba‘i a Dénia. El seu fill Abū l-Hamlāt Mudāfi‘a, potser el primogènit, no arribà a la vellesa; morí com un màrtir, la qual cosa cobrí de prestigi la seva descendència. El fill d’Abū l-Hamlāt Mudāfi‘a, Abū Jumayl Zayyān (Abo Jomael Zaèn en dialecte neoàrab xarc-andalusí), heretà la reputació del pare i d’això que, arribat el moment propici, foragità el governador almohade i s’apoderà del poder a València. Zayyān, després de perdre València (1238), encara aconseguí regnar temporalment a Múrcia (1241) i després es retirà a Alacant, on s’estigué fins al 1147, en què marxà a Tunis. Zayyān, a recer de la protecció de l’emir hàfsida tunisenc, visqué fins a l’any 668 de l’hègira (31 d’agost del 1269 a 19 d’agost del 1270).
L’epopeia mardanīxí
La història de Xarq-alandalús encara està, en bona mesura, per descobrir. Amb L’estirp del Rei Llop: Els Banū Mardanīx, nissaga d’emirs de Xarc-alandalús he procurat, en la mesura de les possibilitats del present, reconstruir-la i donar-la a conèixer. La història política i també la història social i cultural. Fixeu-vos: per què el poeta valencià Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ar-Rusāfī recalà a Màlaga? Doncs perquè la seva família havia participat a la revolta d’Ibn Silbān i, sotmesa la rebel·lió, hagué d’exiliar-se. Allà, a la Màlaga almohade estant, colpit per l’enyorança, ar-Rusāfī evocà la seva València natal en una cèlebre elegia, on escriu: «¿L’almesc s’ha especejat al camí del zèfir o és que algú ha exclamat el nom de València?». La història —epopeia— dels Banū Mardanīx és la història d’aquell país de l’orient d’Alandalús que s’expressava en algaravia i professava la fe de Mahoma, aquell país que la dissort guerrera i el temps s’endugueren, el país que precedí al que avui dia habitem els fragatins, lleidatans, tortosins i valencians del present. Perquè Tortosa era la pàtria del jurisconsult Abū Bakr at-Turtūxī, també la d’Ahmad ibn ‘Abbās, reconegut jurista, el darrer cadi de la ciutat abans de la conquesta catalana, i també la de l’almocrí Muhammad ibn Abī l-‘Ayx al-Lakhmī’, els dos últims exiliats a València després de la desfeta; de Fraga vingueren els Banū Mardanīx i de Lleida eren Ibn ‘Iyād, el primer emir del Xarc-alandalús independent, i el qa’id Abū l-Walīd Yahyà ibn Sulaymān ibn Husayn ibn Yūsuf al-Ansārī, que partí cap a l’exili, també a València, on traspassà en el mes de jumāda al-awwal del 548 de l’hègira (juliol-agost de 1153). Catalans? Ben bé no, però quasi, perquè català és avui dia el país que habitaren. El País Valencià, també les Illes en poder dels Banū Gāniya, encara romangueren dins d’Alandalús durant algunes dècades més, fins que una altra vegada les hosts del sāhib Barxilūna («senyor de Barcelona»), que així era dit pels àrabs andalusins, vingué per a arrabassar-les a l’Islam.
De tot això i de més, d’un país encara culturalment molt actiu (Ibn Khafāja, Ibn az-Zaqqāq, ar-Rusāfī, Ibn ‘Amīra, Ibn al-Abbār...), d’un país també obligat a lluitar per la seva supervivència, contra els cristians del nord i contra l’islamisme heterodox del sud, va aquest assaig, llibre d’història, que amb molta satisfacció personal us presento. Més amunt, com una mena de tast, us he fet cinc cèntims de les 585 pàgines que conté. Un llibre que ha estat un autèntic repte personal, un vertader combat per la història del país que precedí al dels catalans d’avui dia. Paga la pena —us ho ben asseguro— combatre històricament per ell.