Pot ser la bandera més antiga del món. No ho dic debades ni per una sobtada sobrevinguda d’orgull patri. Si més no, des de 1150 apareix documentada en un segell del comte barceloní i «príncep d’Aragó» Ramon Berenguer IV, encara que la decoració dels pals de gules (vermells) sobre or (groc) apareix en els sepulcres romànics del comte Ramon Berenguer II († 1082) i la seva besàvia Ermessenda de Carcassona († 1058), a la catedral de Girona. Senyal heràldic dels comtes de Barcelona, acabà per simbolitzar les terres en què governaven, des dels confins occidentals aragonesos fins als llunyans ducats d’Atenes i Neopàtria. Eren els temps, com escrivia el cronista Bernat Desclot, en què «ningun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut del rei d’Aragó en la coa». El valencià Pere Antoni Beuter, a la seva Segunda parte de la crónica general de España (1551), escriu:
«En este comedio, los normandos entraron por la tierra de Francia, y huvo de hazer gente el emperador Loís para resistirles. Y fue a servirle el conde con los cavalleros barceloneses que con él se hallaron. Y pelearon con los normandos valerosamente y venciéronlos. En esta batalla, según he hallado escrito en unos cuadernos de mano, diz que pidió el conde Iofré Valeroso al emperador Loís que le diesse armas que pudiesse traher en el escudo, que llevava dorado sin ninguna divisa. Y el emperador, viendo que havía sido en aquella batalla tan valeroso que, con muchas llagas que recibiera, hiziera maravillas en armas, llegóse a él, y mojóse la mano derecha de la sangre que le salía al conde, y passó los quatro dedos ansí ensangrentados encima del escudo dorado, de alto a baxo, haziendo quatro rayas de sangre, y dixo: ‘Éstas serán vuestras armas, conde’. Y de allí tomó las quatro rayas, o bandas, de sangre en el campo dorado, que son las armas de Cathaluña, que agora dezimos de Aragón».
Ai el segle XVI! Segle en què els nostres escriptors desertaren de la llengua pròpia per escriure en la llengua del rei castellà. Beuter escrigué la Primera part en català, però... Com ara la moda de l’anglès, al XVI s’estilava, per una equivocada pretensió d’universalitat i vendre més llibres, fer servir el castellà. Tribulacions lingüístiques a banda, Beuter —valencià— diu clarament: «las quatro rayas, o bandas, de sangre en el campo dorado, que son las armas de Cathaluña, que agora dezimos de Aragón». Bé, ho reitero perquè ningú us vengui la moto espanyolista que la senyera no és catalana. No és l’única llegenda sobre l’origen de la senyera, però sí la més reeixida. Un altre valencià, Rafael Martí de Viciana, a la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su Reyno (1564), escriu que «quatro barras coloradas en campo de oro, dadas a don Jofre, primer conde de Barcelona», i el també valencià Francesc Diago ofereix una versió de la llegenda un xic més elaborada a la seva Historia de los victoriosísimos condes de Barcelona (1603). Diago, a més a més, afegeix que mentre la senyera era bandera catalana, a l’Aragó feien servir «la Cruz bermeja de san Iorge en campo de plata y alderredor della en sus quatro ángulos las cabezas cortadas que de quatro Reyes Moros se hallaron adornadas de mucha riqueza y pedrería entre los despojos de la victoria que el Rey don Pedro el primero, estando sobre Huesca, alcançó del grande exército de Moros de allende que vino en favor de aquella ciudad en el año de mil y nouenta y seys».
Bandera dels Països Catalans des de temps immemorials, la Renaixença la rescatà de l’oblit imposat per la desfeta de 1707-1714. Felip V preferí prescindir dels quatre pals de gules en or i així continuaren fent-ho els seus successors. Els Borbons, reis d’Espanya, renegaren de Catalunya i de l’antiga Corona de catalans i aragonesos, i doncs, renegaren de llur bandera. De bandera, en els inicis, del sobirà dels catalans, la senyera passà a ser bandera del país, cantada per poetes i reconeguda arreu de les terres que parlaven el bell catalanesc. La Mancomunitat de Catalunya l’oficialitzà (1914) i la dictadura de Primo de Rivera la prohibí (1923). Senyal tradicional i immemorial de la Catalunya completa, la que de Salses s’estén fins a Guardamar i de Fraga arriba fins a Maó, l’anticatalanisme s’empescà maneres regionals de degradar el símbol inequívoc de la catalanitat: nasqueren els empastifaments de coloraines sobre la senyera.
El morat gonella
El mot gonella, com el seu sinònim valencià blavero, nasqué en els anys setanta del segle passat, quan es veia venir que el dictador Franco no era immortal i que, mort Franco, alguna cosa havia de canviar, encara que fóra perquè no res canviés. A uns i als altres, als gonelles i als blaveros els unia i els uneix llur anticatalanisme malaltís, que, vegeu!, ha deixat petjada. Si la llengua uneix el país, què fer per desunir-lo? Ataquen la llengua. Si els símbols agermanen, què fer? Doncs els alteren, sense cap vergonya, que mai no l’han coneguda, a Ciutat de Mallorca i a la ciutat de València. Com negar la catalanitat de les quatre faixes vermelles i les cinc grogues que campen arreu del país? Les empastifen i, arribat el moment, oficialitzen l’empastifada.
A Ciutat de Mallorca, a començaments del segle XX, l’Ajuntament tingué la pensada de penjar una bandera «mallorquina» al seu balcó: quina havia de ser? L’única mallorquina possible era la senyera, la de sempre, la de Jaume I, però... Resulta que —ostres!— és igual que la «catalana». Igual que la catalana era la bandera i la llengua que parlaven, però —ep!— això no s’adia amb el regionalisme bien entendido a la balear. Solució: cridem al cronista i que ell —en paraules tan en voga avui— ens ho afini. I vingué el cronista, el Sr. Benet Pons i Fàbregues, i ho apanyà: agafem la senyera i a la vora del pal li endinyem una franja morada amb un castell. Solucionat!
I per què morat i per què el castell? El senyor Pons es tragué del barret que això era la bandera del rei Sanç de Mallorca. Interpretà, molt a la seva manera, un document d’aquest rei de 1312, en llatí, en què el monarca, a Montpeller estant, disposà que, com a senyal de la Ciutat i Regne de Mallorques, a les armes reials (la senyera) se li afegís un castell blanc —atenció— sobre livido («castri albi positi in libido»). I com havia de ser aquest lividus? Pons pensà que morat i morat es quedà, encara que, val a dir-ho, el morat no el feien servir els usos heràldics del moment. Si de cas, aquest símbol no arribà a arrelar, com tampoc la dinastia privativa de Mallorca. L’illa i tot el regne insular i de la Catalunya Nord foren incorporats de nou a la Corona catalana principal en 1349. I, cosa ben important, el rei Sanç, que residia principalment als seus feus de la Catalunya Nord i Montpeller, sempre es considerà català i els seus súbdits illencs també.
Però, en fi, Pons i Fàbregues donà resposta a una demanda i, el morat —que no havia de ser morat— esdevingué un element vexil·lològic de Mallorca i, des de 1989, de la comunitat autònoma de les Illes Balears. Ara bé, per a les Illes en general el morat formaria un quarter situat a la part superior esquerra. Vaja! Una cosa així com la bandera ianqui, però amb castell en comte d’estels. I el castell passà a ser, directament, l’Almudaina palmesana, amb àngel inclòs.
El blau blavero
La bandera valenciana, la del Regne valencià, com la del Regne de Mallorca, només era una, que podem encara contemplar en multitud de relleus i representacions pictòriques arreu de la geografia del país meridional i insular dels catalans. La senyera del rei, la de Jaume I i els seus successors, els valencians la feren seva, que no eren debades l’interès i les explicacions dels historiadors regnícoles citats més amunt. La senyera era símbol de les glòries pàtries, a la qual li cantava el poeta Teodor Llorente, «Drap gloriós d’or i de grana / que corona el rat penat». Òbviament, «d’or i de grana», sense blau que la maculés.
L’antic Regne valencià deixà de ser-ho, per dret de conquesta, i des d’aquell dia atziac, 29 de juny de 1707, la pestilència borbònica no ha deixat de delmar el migjorn dels Països Catalans, fins al punt de reduir-lo a «Comunitat» subalterna de nom i bandera destrellatats. L’Estatut d’Autonomia diu al seu article 5.1: «La senyera tradicional de la Comunitat Valenciana està composta per quatre barres roges sobre fons groc, coronades sobre franja blava vora el pal». Barres? La barra que tenen! En heràldica —l’heràldica de tota la vida— la barra és símbol de bastardia. Els legisladors postfranquistes d’aleshores, el 1982, anaven bastant fluixets en això de l’heràldica i la vexil·lologia. Literalment: els la suava. Les faixes horitzontals les denominaren «barres» i es quedaren tan amples. I per a més burrera, els florons i murons heràldics sobre blau els convertiren, ras i curt, en «corona», acompanyats —encara que no ho diu l’Estatut— per una franja roja vertical carregada de pedreria. Tot plegat d’un barroquisme extrem, embafador, un veritable pastitx impropi de la senzillesa que aconsella la vexil·lologia. Tot, però, té una explicació: l’anticatalanisme malaltís. Algú en el seu moment, el segle XIX, es tragué del barret tal decoració per a l’asta de la bandera, tan recarregat de bombo que l’aparatositat del disseny acabà confonent-se amb la bandera, i amb el temps l’adoptà la iracúndia espanyolista que flagel·la el País Valencià. D’antuvi, què us diré?, un disseny fruit de la poca cura amb la història del país, que fins i tot s’encomanà, com deia Joan Fuster, a «aquell ‘valencianisme’ primerenc pobre i despistat» de les primeries del segle XX. Arribats els anys setanta d’aquest segle, la invenció blava féu fortuna entre espanyols i espanyolitzats, horroritzats pel desvetllament del país dels valencians, i de la franja blava, esdevinguda grandíssima efèlide sobre la senyera, tragueren petroli ideològic a garberes, fins a convertir la marca blavosa en tret identitari, el seu més característic i que els dóna nom: blaveros.
Francisco Elías de Tejada, espanyolíssim ell, escrivia al seu assaig Las Españas (1948): «que Valencia cae dentro del ámbito catalán es aseveración posiblemente molesta para los habitantes del reino levantino, pero en manera alguna un hecho incierto». Ep! Ells ho saben, Espanya ho sap: València «cae dentro del ámbito catalán» i, doncs, és Catalunya. Hi ha, però, a qui li molesta, a qui li emprenya la història, a qui li importa un rave la seva pàtria, com li tenia igual col que bleda a qui, a València, tingué l’esplendorosa idea de decorar l’or i gules en 1876 (sí, en 1876) amb un tros de blau amb florons i murons, com era —atenció— comú fer en altres llocs. La bandera de la Unió Catalanista confeccionada en 1903 també té decoració al costat de l’asta, amb motius molt similars als fets servir a la bandera «valenciana» en 1876. La bandera es conserva a Montserrat i, val a dir-ho, els membres de la Unió Catalanista, com és obvi, no eren cap mena de blaverosavant la lettre. A València, la senyera municipal feta servir en processons i actes de diversa índole sofrí una modificació amb el propòsit d’adequar-la al gust d’ornaments enrevessats de l’època. La bandera, però, mai no deixà de mostrar les faixes horitzontals grogues i roges, això que en heràldica seria els pals de gules en or (la vexil·lologia, la disciplina de les banderes, no utilitza la nomenclatura heràldica). Ara, però, amb decoració a la banda de l’asta, amb un fons (fou triat un fons blau cel, molt claret) per a acollir la decoració de florons i murons, que no era pas significava, com passa en l’actualitat, amb l’accentuació del blau fins a convertir-lo en ben obscur i ocupant gairebé un terç de la bandera.
La monarquia borbònica havia estat reinstaurada a Espanya en 1874, sis anys després d’haver estat destronada, amb parèntesi republicà (1873) inclòs. En 1876 s’acomplia el sisè centenari de la mort de Jaume I i el consistori valencià, que ajupia el cap a la monarquia borbònica, volgué celebrar l’efemèride. El 16 de febrer acordà la formació d’una comissió especial per a organitzar l’esdeveniment. L’1 de maig fou aprovat el pressupost per a la commemoració, amb proposta inclosa de monument commemoratiu. La idea, però, d’estàtua eqüestre de Jaume I hagué d’esperar fins a 1891 per a veure’s implementada. Ara, en 1876, els actes, dels quals donen notícia els diaris El Mercantil Valenciano i Las Provincias, es reduïren a una exposició d’objectes històrics a la Llotja i un funeral per l’ànima del rei «Conqueridor» celebrat a la seu el 27 de juliol al matí, amb trasllat —atenció!— de la «senyera» al temple. Ara bé, sorpresa!: la «senyera» que exhibia el consistori monàrquic de 1876 no tenia els quatre extrems o faldes (la forma típica bossellada, com la del Penó de la Conquesta, i documentada fins a 1838), sinó que té dos faldons, les dues puntes de la bandera amb franja blava conservada a l’Ajuntament de València. Què ha succeït? Dues litografies conservades de poc després de 1876, una de M. Pujadas sobre una pintura d’E. Gimeno (publicada a la Historia de España de Modesto Lafuente de 1877), i una altra de T. Pérez i pintada per J. Cortés (portada del volum 2 de la Historia General de Valencia de Escolano-Perales de 1879) mostren per primera vegada una bandera de València modificada: les faixes horitzontals vermelles tenen la mateixa amplària que les grogues, cosa que l’antiga senyera no tenia. Atenció: no tenia! La senyera, la tradicional, la de sempre, fins que la pesta borbònica arrasà l’edifici institucional del Regne foral, «la vandera [sic] de la Ciudad que llaman del Rat Penat», com escrivia en 1640 Marc Antoni Ortí, estava feta «de tafetán carmesí con unas barras muy anchas de tela de oro». Tafetà carmesí i or, roig i groc, i punt! No res de blau. Ortí, es referia a les festes pel quart aniversari de la conquesta de València, en 1638, que escriví en castellà, Siglo quarto de la conquista de Valencia, però lamentant no fer-lo en català. Coses de l’època, d’aquell segle XVII de passions per fer servir a mossegades la llengua del rei resident a Madrid. Ara bé, quedem-nos amb la descripció de la senyera, la de sempre, sense cap taca blava que la desllustrés. En canvi, la bandera que tragué a passejar l’Ajuntament valencià en 1876, amb dos pics o faldes, apareix augmentada a la part de l’asta per una franja vertical vermella amb brodats simulant pedreries i d’una altra blava major sobre la qual s’hi sobreposen murons i florons intercalats, com a capolls o flors de lis, fets de tissú d’or.
Els donaren als valencians Garsa per perdiu en 1876? No exactament així. La senyera de sempre, com transmeten els textos, sofrí desgast per l’ús, que afectà sobretot al bossell, que fou, ras i curt, amputat. Pere Maria Orts i Bosch, la persona que ha dedicat més temps i passió a la història de la senyera encara no superat (Història de la senyera al País Valencià, València, 1979) indica que la senyera, l’antiga, fou transformada o desfeta pels volts de 1845. Diu Orts que és possible que la senyera es refés, tot suprimint la part inferior, el bossell, igualant les franges horitzontals roges i grogues, i que per a evitar que la senyera restés curta, s’hi afegí una franja perpendicular en vermell i una altra en blau amb florons i murons. Per què blau? Orts indica que la tela podia provenir d’un dels molts dossers blaus que hi havia en l’antiga Casa de la Ciutat, demolida entre 1854 i 1860. Ai desídia valenciana! És cert que la Casa de la Ciutat, més gran que el Palau de la Generalitat, patí un incendi en 1853, però d’això a demolir-la és passar-se. A València, però, ja veieu: la Casa de la Ciutat a terra, tota la història que atresorava a fer punyetes! No us estranyi que, com la Casa de la Ciutat, la senyera també, a prendre per sac. La senyera antiga fou desfeta i els trossos que sobraren foren repartits. Dos dels fragments anaren a parar a les mans de l’historiador valencià Vicent Boix: un el regalà a Pere Maria Orts i Berdín i d’això que fóra conegut per Orts i Bosch, l’historiador de la senyera, i l’altre Boix el regalà al literat principatí i prohom de la Renaixença Víctor Balaguer, un bocí de la senyera avui dia conservat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (Garraf). S’hi aneu, el veureu; és el tros de la bandera que descrigué Marc Antoni Ortí, el de la bandera custodiada en temps medievals i forals pels cavallers del Centenar de la Ploma.
En definitiva, franja blava per atzar. Sobrava tela blava i, punyetes!, a reciclar-la. Afegit a la senyera li donava cert tarannà vintage a la bandera, amb la pinzellada kitsch que a València ciutat sabem que agrada molt. Aquesta, la del passeig de 1876, és la bandera que a l’Ajuntament de València té en una vitrina. També es desgastà, el blau es descolorí i l’alcalde de la dictadura primoriverista, el marquès de Sotelo, decidí fer-ne una de nova.
El banderot de Sotelo
Carlos Sousa Álvarez de Toledo fou un militar espanyol —espanyolot recalcitrant— nascut a València en 1863, a qui Alfons XIII li rehabilità el títol de marquès de Sotelo. Militar, la dictadura de Primo de Rivera el convertí en cap de la Unión Patriótica (el partit del règim a València) i alcalde de València en 1927. Per al 9 d’octubre de 1928 se li acudí que, per a processons i altres disbauxes folklòriques oficials, una nova bandera, amb una blavor enlluernadora, havia de substituir la que ara és a la vitrina de l’Ajuntament. Dit i fet, així sorgí el banderot de Sotelo, el mateix que ara trauen cada 9 d’octubre en processó, que fou beneït a la catedral per l’arquebisbe de Madrid-Alcalá, l’ultraconservador —ultra dels que fan feredat— Leopoldo Eijo y Garay. Què feia aquest clergue a València? Doncs era íntim de l’arquebisbe titular de València Prudencio Melo y Alcalde, un individu de Burgos tan ultra com l’altre. Quina creu per al país l’Església a València! Després de la benedicció del banderot, la comitiva s’adreçà al Parterre. Davant de la bella estàtua de Jaume I eqüestre feta per Agapit Vallmitjana (un català del Principat), el president de Lo Rat Penat, Facund Burriel, exaltat de valencianisme per l’ocasió, s’atreví a fer el parlament en valencià, però... Ep! ¿A dónde vas? —li recriminà amb cara de pomes agres el governador civil, don Cristino Bermúdez de Castro. El tallà en sec i li ordenà que parlés en castellà i el ratpenatista, sí bwana, ajupí el cap i parlà en castellà. Malament comencem. Tot un símbol la primera passejada del banderot de Sotelo, vilment empastifat de blau. La bandera de Sotelo, la blavera, naixia amb l’estigma de la desolació i la renúncia a l’idioma patri.
I és que, com conclou Orts i Bosch, la bandera blavosa «serveix a uns i als altres per a encobrir un valencianisme pura i simplement convencional, sense nervi ni profunditat, un convencionalisme que s’utilitza quan interessa muntar una operació de diversió, d’engany, a fi que el poble, columna vertebral del País Valencià, no prenga consciència de si mateix i exigesca el reconeixement de la seua autèntica i inalienable personalitat». I, certament, sembla que així és. Mentre hi haja senyera blava (sancionada per l’Estatut valencià de 1982), la dels dossers que sobraven en 1876, la de Sotelo de 1928, el País Valencià, es diga com es diga, poc ha de rascar. Joan Fuster ja ho apuntava en 1977 al seu opuscle El blau en la senyera: «si amb el blau de la senyera volen establir una frontera amb la resta dels Països Catalans, automàticament n’implantaran una altra, moltes més, dins el País Valencià. I que cadascú traga les conseqüències que vulga».
La bandera del blau mai no ha estat la senyera «tradicional», com diu l’Estatut, del País Valencià, ni del Regne, ni de la comunitat, reunió, conxorxa, associació, confraria, lògia o com s’empatollen dir-li, valenciana. Tradicional, això sí, des de 1982 només, que és quan començà la seua tradició, gràcies a PSOE i UCD, a l’igual que la imbecil·litat —Emilio Attarddixit— del nom comunitat referit al país dels valencians. El blau, com he tractat d’explicar, té un origen banal, trivial, no gens gloriós. Almenys el livido mallorquí té una explicació. Imagineu-vos que en compte de dossers blaus a l’antiga Casa de la Ciutat, que —recordem-ho— la tiraren a terra, n’hi hagués hagut de rosa, lila o fúcsia. Doncs aleshores, ara mateix els blaveros serien roseros, lileros o fucsieros, o vés a saber què. Ah! I els equidistants, amb rosa, lila o fúcsia haguessin continuat «imparables» en marxa triomfal cap a la deserció nacional.
L’estelada
Bandera independentista de combat, el seu disseny no té res a veure amb els bunyols vexil·lològics descrits més amunt. Una cosa és dissenyar una bandera, que tot poble o col·lectiu té tot el dret a fer-ho i una altra cosa de ben diferent és fer combregar a la parròquia amb rodes de molí. M’explico: les barrabassades en la senyera a València en temps de l’alcalde Elías Martínez Gil (1876), un senyor també de dretes (més aviat, un giracamises de l’època, que del Partit Progressista es passà al Partit Conservador), són una cosa i, altra de ben diferent, fer voler passar per històric, dels temps de Jaume I, un tros de tela blava amb florons i martingales cosit a la senyera. Sí, té una història, la que us he explicat, i ara que cadascú —lliure és de fer-ho— tregui les seves conclusions. Podran bramar tot el que vulguin, els difamadors de la llengua, la cultura i la nació catalanes, però els quatre pals de gules en or són part inherent de qualsevol estendard territorial dels Països Catalans.
En 1906 els catalans del Centre Catalanista de Santiago de Cuba afegiren un estel blanc a la senyera i dos anys més tard, a París, la Lliga Nacionalista Catalana crea una estelada amb un caironat al centre de color blau amb un estel blanc, bandera que portaren els voluntaris catalans que lluitaren integrats a l’exèrcit francès a la Primera Guerra Mundial. S’hi integraren per traslladar la causa catalana al terreny internacional i, després de la guerra, aconseguiren entrevistar-se amb el president nord-americà Woodrow Wilson. Entre els membres del Comitè Pro Catalunya, que donava suport des de Catalunya al Comitè Nacional Català de París estava Vicenç Albert Ballester i Camps, de qui nasqué la idea, en 1918, del triangle blau junt al pal i l’estel blanc. Havia nascut l’estelada, com a emblema de la Catalunya insurrecta que exigia la independència. L’Estat Català de Francesc Macià l’adoptà com a bandera nacional i àdhuc la proclamà de la futura República catalana.
Durant la II República espanyola l’estelada es consolidà com a bandera de combat i fou hissada quan la proclamació de l’Estat Català en els fets d’octubre de 1934. Al País Valencià, mentrestant, els valencianistes primerencs, els d’Acció Nacionalista Valenciana, ideaven un succedani d’estelada a imitació de la blavera del Sotelo. No li faltava raó a Joan Fuster quan els titllà de «pobres i despistats». I després vingué el franquisme, però la lluita continuà. L’estelada amb triangle blau es convertí en estelada històrica en els anys setanta, car les formacions d’esquerra canviaren l’estel blanc per un de roig i el blau del triangle esdevingué blanc. En els anys setanta, a iniciativa del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), el triangle blanc es convertí, definitivament, en groc. I és que, certament, no calia afegir més coloraines al penó nacional i tradicional dels catalans. L’estelada d’or i gules fou la bandera de batalla de la insurrecció catalana en temps d’un Principat complaent, endormiscada pel pujolisme; la bandera que, reivindicativa, s’estengué a tots els Països Catalans. Què us diré? La senyera, si us plau, millor sense blau.