L’efemèride del 9 d’Octubre, com ja he tingut ocasió d’explicar a les pàgines d’El Temps a l’article que precedeix aquest, commemora l’entrada del rei Jaume I de catalans i aragonesos a la ciutat de València. Ras i curt, celebra una conquesta territorial, amb tota la tragèdia humana que comporta per als vençuts, obligats a abandonar pàtria i hisendes per sempre. I algú també s’hi deixà la vida. Des dels cristianisme «jihādista» —que de guerres santes n’hi havia per ambdues bandes— d’aleshores, era el gran triomf de les hordes de la creu contra les de l’islam. No diré mai —atenció!— de la «mitja lluna», com en llenguatge festívol morosicristianesc. Les mitges llunes no les feien servir els exèrcits d’Alandalús. És un símbol d’origen bizantí (o sia, romanooriental) que els conqueridors otomans —turcs— feren seu quan conqueriren Constantinoble en 1453. En aquesta ocasió, l’islam vencé al cristianisme. D’ací, doncs, la bandera turca i d’altres encara exhibides al món islàmic. Ah! I a les festes de Moros i Cristians esteses arreu dels Països Catalans. En 1453, a la Mediterrània oriental, l’islam, encapçalat pels turcs otomans vencé. Dos segles abans, però, l’islam havia estat desfet a l’extrem occidental de la Mediterrània, a la península d’Alandalús, que perdé per sempre les seves grans capitals: Còrdova (1236), València (1238), Múrcia (1243), Sevilla (1248)... Només hi restà Granada, que resistí pel col·laboracionisme del seu rei, el nassarita Muhammad I, amb els invasors castellans que sotmeteren la vall del Guadalquivir.
L’emirat valencià sucumbí en aquelles dates tan atziagues per a l’islam andalusí. Deixà d’existir per sempre. Amb la presa de la seva capital per al-Barxilūnī («el Barceloní»), que així era dit Jaume I, l’emirat valencià s’esvaí i el seu últim governant prengué el camí de l’exili; ell i tota la classe dirigent que donava forma a aquell estat. Evidentment, cap d’aquells dissortats valencians (balansiyūn), ni els més agosarats rivals de l’emir, que Zayyān en tenia, celebraren que Jaume I els foragités de casa seva, de la seva pàtria. Ells, en definitiva, eren els valencians, els autèntics, des de temps immemorials. Els que venien de nord enllà, imposant-se per les armes, òbviament, no eren pas valencians. Els valencians —els habitants de madīna València—, marxaren capcots per sempre de València. Alguns es refugiaren a l’Alandalús encara no conquerit i uns altres, bona part de l’elit dirigent entre els quals Zayyān, trobà aixopluc a la cort dels soldans hàfsides de Tunis.
Zayyān, Zaièn, Zaèn
Jaume I conquerí València, una nova fita al seu currículum «conqueridor», sobrenom aquest amb què l’orna la història, però, a qui s’enfrontà? Qui era el seu igual, el comandant en cap enemic, en 1238? La seva crònica o Llibre dels feits ens el recorda: «lo rey de València, qui ha nom Zahèn», també escrit Çahèn, Çaèn i Çaent a les memòries del rei català, o Çaièn en una anotació del Llibre del Repartiment valencià. Aquest era el seu ism (nom de pila) per a les oïdes catalanes del segle XIII, que correspon a la pronúncia xarc-andalusina (andalusina oriental) del nom en àrab clàssic Zayyān (ﺯﹼﻳﺎﻥ), amb el significat de «formós». Em referiré a ell, com marca el costum acadèmic, amb la forma clàssica Zayyān, però sense obviar la pronúncia dialectal, en neoàrab xarc-andalusí, del nom. El seu nom de paternitat o kunya, obligatori en l’onomàstica àrab, era Abū Jumayl (pronunciat Abo Jomael) i el seu nasab o patronímic que reflecteix la seva ascendència era «ibn Mudāfi‘a ibn Yūsuf ibn Sa‘d ibn Muhammad ibn Ahmad ibn Mardanīx». És a dir, descendent de Mardanīx, personatge que donà lloc a un poderós llinatge, els Banū Mardanīx, originari de la Marca Superior (ath-Thagr al-A‘là) andalusina (les terres d’Aragó i el Principat català que formaven part d’Alandalús), establert a València des de la dècada dels trenta del segle XII. Sa‘d (pronuncieu Saad), governador de Fraga (Baix Cinca) en 1134, que repel·lí l’atac aragonès d’Alfons I el Bataller, s’establí en 1136 a València com a auxiliar, mà dreta, del qa’id (governador) almoràvit Abū Zakariyā’ Yahyà ibn Gāniya. Ell, Sa‘d, i tot el seu clan, militars d’ofici, vingueren a València i feren carrera, fins a convertir-se en l’elit de l’exèrcit (jund) autòcton andalusí. Sa‘d traspassà, no sabem la data, i la seva fama i rellevància fou heretada per dos dels seus fills: Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad i Abū l-Hajjāj Yūsuf, l’avi de Zayyān.
El primer dels fills de Sa’d, Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad, nascut a Peníscola en 1124, es convertí en emir de Xarc-alandalús en agost de 1147. És el cèlebre Ibn Mardanīx, el Rei Llop de les cròniques cristianes de l’època. En principi amb capital a València i més endavant a Múrcia, el Rei Llop bastí un estat ric amb aspiracions d’estendre’s per tota Alandalús, que arribà fins a Almeria i que plantà cara a l’imperi nord-africà dels almohades, quan aquests pretenien expandir-se per Alandalús. El Rei Llop Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad establert a Múrcia, que convertí en la seva capital fins a l’any 1172, el seu germà Abū l-Hajjāj Yūsuf restà com a subordinat seu a València, que regí amb el títol de ra’is. El Rei Llop morí al seu alcàsser murcià el 10 del mes de rajab de l’any 567 de l’hègira (dimecres, 8 de març de 1172). Tenia quaranta-vuit anys i el seu emirat estava tocat de mort després d’una llarga guerra contra els almohades. Davant l’esfondrament de l’emirat mardanīxí, el ra’is de València decidí —cara al sol que més escalfa— pactar una sortida digna amb els nous amos d’Alandalús, els almohades, que li permetés, a ell i a la seva família, salvar vides, béns i càrrecs públics. Pacta amb els almohades a esquena del seu germà i aquest, del batistot que agafà, acabà foll i anant-se’n al canyet. El fill i hereu del Rei Llop, Abū l-Qamar Hilāl, acabaria fent el mateix que l’oncle. La diferència és que mentre els Banū Mardanīx de València continuaren a la ciutat del Túria, els de Múrcia foren obligats a abandonar la ciutat del Segura per sempre i acabaren residint al Marroc. Què fou d’ells? Només diré, per no estendre’m massa, que dues filles del Rei Llop acabaren contraent matrimoni amb dos califes almohades i que una d’elles, Safīya ibn Muhammad fou la mare del califa almohade Abū l-‘Ulà Idrīs al-Ma’mūn (1185/1186-1232).
I Abū l-Hajjāj Yūsuf què? Doncs mireu, ar-ra’is, com era anomenat, governà València en nom dels almohades fins a la seva mort, esdevinguda en 1186/1187. Després hi arribaren els governadors emparentats amb la família califal, d’ací el títol de sayyid (pronunciat sīd, «senyor»). Els Banū Mardanīx, però, mantingueren influència i prestigi. El ra’īs, com a bon príncep musulmà envoltat d’esposes i concubines, tingué una prole nombrosa i els fills s’integraren en l’estructura de poder, sobretot sabem de sis: Abū l-Hamlāt Mudāfi‘a, Abū th-Thaffar Gālib, Abū l-Hārith Suba‘i, Abū Sultān ‘Azīz, Abū Sākin ‘Āmir i Abū Muhammad Talha. Tots ells obtingueren llocs de poder a la cora o província valenciana a la fi de l’imperi dels almohades. En concret, Abū Sultān ‘Azīz fou el governador d’Alzira (sāhib Jazīra Xuqr) i Abū l-Hārith Suba‘i el de Dénia. Però, sobretot, ens interessa Abū l-Hamlāt Mudāfi‘a —potser el primogènit?— per ser el pare d’Abū Jumayl Zayyān, el darrer emir de València. Què sabem d’Abū l-Hamlāt Mudāfi‘? Poca cosa. L’historiador granadí Ibn al-Khatīb només ens diu que morí jove com un màrtir (xābb) combatent els cristians. Aquesta —diguem-ne— «noble mort» omplí de prestigi la seva descendència. A més a més Mudāfi‘a era un home ric, ben hisendat a València, amb nombroses propietats, com resta reflectit al Llibre del Repartiment (hi apareix com a «Modef, patre de Çayen»), o sia, al llibre de la depredació dels béns dels valencians andalusins pels conqueridors cristians. Allò que d’alguna manera es commemora cada 9 d’Octubre amb tant de bombo i platerets, tedèums inclosos.
Zayyān era fill de Mudāfi‘a, tingué algun germà? L’única notícia que tenim, a partir del Llibre dels feits, és que Zayyān tenia una germana, la qual tenia un fill del qual sabem la kunya (nom de paternitat), Abū l-Hamlāt, que, amb el títol de ra’is, fou l’encarregat de negociar la rendició de València amb Jaume I. Quan nasqué Zayyān? Continua sent una incògnita. Malgrat les vicissituds, amb enormes desencisos, que visqué, tingué una vida llarga. Morí a Tunis, exiliat, l’any 668 de l’hègira (31 d’agost de 1269 a 19 d’agost de 1270); així, doncs, és una possibilitat, degué néixer a la dècada dels noranta del segle XII o bé ja entrat el segle XIII. Hi ha dos grans enfrontaments entre cristians i musulmans a la fi del segle XII i en els primers decennis del XIII, de gran fama i amb participació de les milícies xarc-andalusines: un és la batalla d’al-Ark, Alarcos (a la vora del Guadiana, a l’actual província de Ciudad Real) el 19 de juliol de 1195 (dimecres, 9 de xa‘bān del 591 de l’hègira), en què els almohades i andalusins destrossaren l’exèrcit castellà d’Alfons VIII; l’altre és la batalla d’al-‘Iqāb («l’Àguila», o Las Navas de Tolosa), del 16 de juliol de 1212 (dilluns, 14 de safar del 609 de l’hègira), en què un exèrcit cristià, amb contingents de tots els regnes de la Península i de més enllà dels Pirineus, derrotà l’exèrcit del califa almohade Muhammad an-Nāsir. Si en un d’aquests enfrontaments morí Mudāfi‘a, Zayyān degué néixer en una data anterior o immediatament posterior.
L’assalt al poder
Abū Jumayl Zayyān ibn Mardanīx serví al governador almohade de València com a cap militar. Una carrera castrense continuada al servei dels valís almohades de València unida al prestigi del seu llinatge li permeteren a Zayyān convertir-se en qā’id al-a‘inna (comandant de la cavalleria) del jund valencià. Possiblement, intervingué en la presa de Begís a l’aragonès Gil Garcés d’Assagra en setembre de 1227. Aleshores València estava governada pel sayyid almohade Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān, rebesnét del califa almohade ‘Abd al-Mu’min. Però en 1227 l’imperi —califat— almohade havia entrat en decadència, amb lluites continuades pel poder, la qual cosa provocà la dissidència a les perifèries. A Múrcia, un aventurer de nom Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad, que deia ser descendent dels Banū Hūd saragossans (la dinastia sobirana de Saragossa al segle XI), proclamà, des del castell de Ricote, l’adhesió al califat abbàssida de Bagdad (21 de juny de 1228). Un mes i mig després entrava triomfant a la capital murciana (11 d’agost). Començava així la revolta contra els almohades a Alandalús. Zayyān, però, es mantingué fidel al poder almohade constituït i àdhuc col·laborà amb el califa Abū l-‘Ulà Idrīs al-Ma’mūn (recordem-ho, el nét per part de mare del Rei Llop) a l’atac contra la Múrcia del nou Ibn Hūd. Ara bé, els problemes a Marràqueix obligaren Abū l-‘Ulà Idrīs al-Ma’mūn a abandonar el setge i travessar l’Estret. El califat estava immers en una guerra civil. Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Hūd reeixí a mantenir la seva independència i ara atacà la València encara sota sobirania almohade del sayyid Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān.
Zayyān era el qā’id al-a‘inna del sayyid almohade. Abū l-‘Ulà Idrīs al-Ma’mūn se n’anà del setge contra Ibn Hūd per a entronitzar-se a la capital Marràqueix i desplaçar definitivament el seu rival Abū Zakariyā’ Yahyà. No calibrà bé el perill que suposava el líder murcià, home agosarat que aviat concentrà una gran quantitat de partidaris a tot Alandalús. Titellaire i d’engalipador del populatxo, com l’anomena l’historiador proalmohade al-Maqqarī, o no, el cert és que comptava amb l’aquiescència de les autoritats ortodoxes andalusines, oposades a l’heterodòxia almohade, i sobre les quals el Rei Llop bastí el seu emirat xarc-andalusí. La retirada d’Abū l-‘Ulà Idrīs al-Ma’mūn de Múrcia esvaí per sempre la confiança valenciana en el govern almohade. Així, s’obrí la possibilitat de recuperar la independència perduda en 1172, la qual, des del costat mardanīxí, si més no del de Zayyān, no era entesa sense un descendent de Sa‘d ibn Mardanīx encapçalant-la. I, és clar, el més ben posicionat per a fer-la efectiva era, sens dubte, el qā’id al-a‘inna Zayyān. Zayyān tornà a València, després de la frustrada expedició a Múrcia, i la relació amb el sayyid Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān es deteriorà fins al punt que el capitost militar decidí abandonar la capital i encastellar-se a Onda, tot declarant-se en clara rebel·lia contra el governador almohade.
I ara què? El sayyid intentà negociar amb Zayyān però fou debades. Insegur, Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān decidí abandonar la seva capital i refugiar-se a Sogorb. El sayyid fora de València, Zayyān hi acudí prest. El 26 de safar del 626 (dimecres, 24 de gener de 1229) entrà a la ciutat. Aquesta entrada triomfal, a hores d’ara, resta fora de les commemoracions oficials. El que la protagonitzà, finalment, perdé la guerra, però no contra Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān sinó contra el rei català que amenaçava les fronteres xarc-andalusines. Zayyān s’instal·là a l’alcàsser de la ciutat i a l’inici del mes de rabí‘ al-awwal (diumenge, 28 de gener) fou reconegut com a ra’is de València. Llavors Zayyān proclamà l’autoritat espiritual suprema del califa de Bagdad. Ara bé, en aquell moment gran part del territori valencià s’escapava a l’autoritat de Zayyān. Al nord, les importants places de Morella i Peníscola continuaven en mans d’Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān, que tenia també la possessió de Culla (Alt Maestrat) i dominava la major part de l’Alt Palància (Sogorb, Xèrica) i els Serrans (des de la fortalesa d’Alpont). El sayyid almohade continuava sent l’enemic a batre, més encara quan en els tractes amb els cristians, als quals acudí a demanar ajut, posava en qüestió les fronteres valencianes. Per la banda sud de València la situació de Zayyān tampoc era gaire atractiva, tot i haver-hi mardanīxís governant Alzira i Dénia. A la capital de la Ribera Alta governava Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Abī Sultān ‘Azīz ibn Yūsuf ibn Sa‘d ibn Mardanīx, cosí de Zayyān, mentre que a Dénia el govern el tenia un altre cosí, Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Suba‘i ibn Yūsuf ibn Sa‘d ibn Mardanīx. Tots dos mardanīxís, cert, però no per això partidaris a ulls clucs de llur cosí. Altrament, a la Costera, Xàtiva era governada per Abū l-Husayn Ahmad ibn Abī Ja‘far ibn ‘Īsà, qui, de moment, restà en espera d’esdeveniments.
Més al sud estava l’emirat d’Ibn Hūd, que frisava per convertir-se en emir de tota Alandalús. Ibn Hūd insistí, primer diplomàticament, que Zayyān se li sotmetés. Zayyān no acceptà, però sí que acatà la sobirania hūdita el seu cosí d’Alzira i el governador Ibn ‘Īsà de Xàtiva, que acceptaren oficialment a Ibn Hūd com a emir en el mes de xawwāl del 626 (23 d’agost a 21 de setembre de 1229). Dénia, finalment, també acceptà Ibn Hūd i un fill del governador de Xàtiva, oriünd de la regió de Dénia (recordem que a la Marina Alta hi ha una població de nom Benissa), Abū Zakariyā Yahyà ibn Abī l-Husayn ibn ‘Īsà, s’imposà com a valí de la ciutat i districte contra el governador mardanīxí Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Suba‘i.
La València zayyànida
Zayyān hagué de bregar amb la resistència d’Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān al nord i a les terres de l’Alt Palància, que cercà l’ajut de Jaume I, i amb la defecció del sud, que s’havia lliurat a Ibn Hūd de Múrcia. No controlava ni la Ribera Alta ni la Costera. L’emirat zayyànida valencià es reduïa estrictament a l’espai central de l’actual País Valencià i a una franja litoral des de Dénia al sud, recuperada pels mardanīxís a l’igual que Cullera, fins a Peníscola al nord. Altrament, més a l’interior, l’autoritat de Zayyān fou reconeguda a Jinjāl·la (Chinchilla de Montearagón, província d’Albacete).
Mentrestant, la guerra civil continuà sacsejant les terres almohades de l’altra banda de l’Estret. Abū l-‘Ulà Idrīs al-Ma’mūn —recordem-ho, el nét del Rei Llop— s’imposà definitivament a la batalla d’Ijil·liz (1229) al seu rival Yahyà ibn an-Nāsir, recolzat per la vella guàrdia almohade i, com a venjança, abjurà del credo almohade i fins i tot proclamà Jesucrist mahdī (messies). Ja us podeu imaginar l’impacte de tal fet, que capgirà mentalitats i consciències. Al País Valencià el sayyid Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān acabà per renunciar a l’islam, abraçar la fe cristiana, canviar de nom (a partir d’ara seria Vicent Bellvís) i casar-se amb una dona d’aquesta confessió. Ah! I, finalment, renuncià a tot els seus drets sobre València que cedí a Jaume I. D’on us pensàveu que sortí això de «regne» de València? Doncs mireu, de la donació del sayyid destronat, el col·laborador autòcton necessari —en tot procés colonitzador passa— per a esborrar una nació del mapa.
L’embolic —si em permeteu l’expressió— era de collons de mico. Altrament, val a dir-ho, Zayyān no gaudia de les simpaties de l’elit intel·lectual, o almenys així ho explica el kātib (secretari) més rellevant de la cancelleria de Zayyān, l’alzireny Abū l-Mutarrif Ahmad ibn ‘Amīra, que abandonà la València zayyànida i es refugià a la seva Alzira natal. Temps enrere, també havia declinat continuar amb Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān. Ibn ‘Amīra no seguí a Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān al seu exili sogorbí i serví des del principi a la cancelleria de Zayyān. Ibn ‘Amīra descriu Zayyān com un home amoïnat per les dificultats, la qual cosa havia de repercutir en el seu caràcter, esquerp i desconfiat. Zayyān, sobretot un militar, no estava per romanços, ditirambes i ensabonaments literaris. Prova d’això és que no s’atorgà cap títol pompós per lluir, com sí feia el seu rival Ibn Hūd, que potser àdhuc n’abusà. Més aviat —diguem-ne— Zayyān defugia els homes de lletres; ras i curt, no li interessaven, i els homes de lletres, els professionals del càlam, començaren a desdenyar-lo. A la cort de Zayyān hi havia poc a rascar. Això li passaria factura a Zayyān en el futur. Què és un polític sense un bon cap de gabinet i director de comunicació?
Zayyān i Jaume I
Bé, cada 9 d’Octubre ressuscita Jaume I. Això sí, convenientment distorsionat, tergiversat i ridiculitzat per la politiqueria de pa sucat amb oli que denigra la història del País Valencià. Dels qui hi havia abans del rei Conqueridor no se’n recorden, ni ganes. Zayyān, efectivament, governà desficiat pel munt de problemes que li venien al damunt. A la tardor de l’any 1231, un cavaller aragonès, Balasc d’Alagó, de motu proprio envestí Morella i la conquerí. Què? La notícia agafà Jaume I desprevingut. Prest organitzà un exèrcit i es presentà a la capital dels ports exigint a Balasc d’Alagó que la hi cedís. Estira i arronsa entre rei i cavaller, finalment, Jaume I obtingué Morella i poc després s’apoderà d’Ares (Alt Maestrat). Començava així la cursa, entre rei català i noblesa aragonesa, per veure qui arribava a la vora del Túria primer. Mentrestant, impotent, Zayyān, a València estant, es temia el pitjor.
Jaume I, català, era també rei dels aragonesos. Bé, així era des que el seu avi Alfons (Ramon quan no era encara rei) fou reconegut rei d’Aragó, encara un nen, en 1162. Els aragonesos anhelaven la sortida del seu reialme a la mar, que pretenien aconseguir fent seva València. Bé, això sobre el paper, perquè, en veritat, una empresa d’aquest calibre era massa arriscada i onerosa. A més a més, Jaume I ja s’havia estampat amb aqueixa crua realitat quan pretengué conquerir Peníscola en 1225. Fracassà. En 1231, però, el rei català es mostrava disposat a esmenar els errors militars del passat. El ressentit Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān, a qui Jaume I sempre reconegué com a rei de València, li posà amb safata l’emirat valencià al rei català. Així s’inicià la conquesta de les terres al sud del rierol de la Sènia i Zayyān, empaitat pel sud per Ibn Hūd de Múrcia, que pretenia ser emir de tota Alandalús, s’esverà. A quin sant Jaume I li declarava la guerra?
Quin era el casus belli —l’excusa— perquè Jaume I ataqués Zayyān? Jaume I la tenia, més aviat la fabricà a dretcient. Tot agressor cerca una excusa per a legitimar la intervenció militar. Era l’ajut al «rei» destronat Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān la causa? Òbviament, no. Des dels temps de Ramon Berenguer IV els catalans i també els aragonesos frisaven per controlar València, indirectament o directa, a la qual consideraven part irrenunciable del seu estat futur. Sí, irrenunciable, per això els pactes subscrits amb els castellans (Tudillén en 1151, Cazola en 1179) per a salvaguardar València de la influència castellana. No res a veure amb els temps atziacs d’avui dia en què pronuncies el mot València i el processista catalunyès de torn s’espanta i amaga el cap sota l’ala per a no importunar l’espanyolisme. Ah! I moros —no ho oblidem— també els hi hagué a Barcelona, però capitularen segles abans que ho fessin els de València, el 3 d’abril del 801. Una data, però, que, al contrari de la valenciana del 9 d’octubre de 1238, ha restat en l’oblit més absolut. Zayyān, en el primer any del seu govern, hagué d’imposar-se al nord del seu adquirit emirat, a terres encara controlades pel sayyid Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān, en concret Morella i Peníscola. Sembla ser que aquestes tropes traspassaren la frontera, escometeren Ulldecona i el territori d’Amposta i Tortosa quan Jaume I i el seu exèrcit eren a la conquesta de Mallorca. Per ordre de Zayyān? L’emir sempre negà aquests fets. Potser eren tropes descontrolades de thagriyūn (fronterers) a la cerca de botí. Sigui com vulgui, per a Jaume I una acció de guerra, un casus belli que mereixia una resposta militar. Primerament les terres dels Ports i en 1233 atacà Borriana, que resistí heroicament fins que, per la incapacitat de Zayyān d’enviar-hi un exèrcit de socors, capitulà a mitjan juliol. Zayyān, limitat militarment, intentà comprar la retirada de l’exèrcit catalanoaragonès a través dels nobles aragonesos que participaren al setge de la capital de la Plana Baixa i a punt estigué d’aconseguir-ho, però Jaume I no cedí, malgrat les dificultats econòmiques que sofria, i reeixí. La presa de Borriana aïllà les places zayyànides de més al nord, que no trigaren a lliurar-se als catalanoaragonesos.
Zayyān vivia angoixat al seu alcàsser, al lloc on avui s’aixeca el palau episcopal. Mancat d’efectius militars solvents, hagué de recórrer sovint al reclutament de voluntaris del jihād, de mujāhidūn, que cercaven el martiri que els proporcionaria el paradís combatent els cristians. Aquests mujāhidūn formaren el gruix de l’exèrcit zayyànida que s’enfrontà al de catalans i aragonesos al puig d’Anīxa (pronunciat Enesa, el Puig) el 14 d’agost de 1237 (20 de dhū l-hiyya del 634). La data, segons el calendari de l’hègira mahomètica, la proporciona el kātib (secretari), historiador i home de lletres Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn al-Abbār, els substitut d’Ibn Amīra a la cancelleria valenciana, a la seva obra At-takmila li-kitāb as-sila («El suplement del llibre de la continuació»). Atenció! Ibn al-Abbār és l’intel·lectual valencià (natural de València) més rellevant del segle XIII. Té carrer dedicat en l’actualitat a la ciutat (retolat «Abén al Abbar») que el veié néixer i que ell tan estimà, situat al districte de Camins al Grau. Si hi passeu, hi trobareu el xalet que albergà la darrera reunió del govern de la II República —l’espanyola— abans de marxar a l’exili, una expatriació forçada que també sofrí la persona que dóna nom al carrer. Carrers amb el nom d’Ibn al-Abbār també els trobem a Benicàssim i Xàbia.
El resultat de l’enfrontament d’Anīxa fou desastrós per a Zayyān, que no tingué més remei que recloure’s a l’empara de les muralles de la seva capital, amb l’esperança de rebre l’auxili de l’emir hàfsida Abū Zakariyā’ Yahyà de Tunis, al qual havia reconegut com a sobirà. Fou debades. Quan l’estol tunisenc, compost de dotze galeres i sis atzaures (barques) comandades per l’almirall Ibn Xahīd es presentà davant el Grau valencià, el 4 de muharram del 636 (17 d’agost de 1238), no pogué desembarcar. València estava assetjada pels catalanoaragonesos —indica Ibn al-Abbār— des del 5 de ramadān del 635 (dijous, 22 d’abril de 1238). A Anīxa moriren —es convertiren en màrtirs— personatges destacadíssims de la societat valenciana. Reclutat per al jihād, allà s’hi deixà la pell l’intel·lectual Abū r-Rabī‘ Sulaymān ibn Mūsà ibn Sālim al-Kalā‘ī, mestre d’Ibn ‘Amīra i d’Ibn al-Abbār, el millor tradicionista andalusí de la seva època. Havia nascut a Múrcia, però s’establí a València de ben jove i col·laborà amb el poder constituït, també amb Zayyān, fins al moment de la seva mort. Orador brillant, pronunciava discursos abrandats en què reivindicava les virtuts del jihād contra l’enemic cristià que amenaçava València. I així, arengant les files de musulmans pietosos, morí a la batalla del Puig. Tenia setanta anys.
Derrotat a Anīxa, tancat a València i fracassada l’expedició hàfsida d’ajut, Zayyān s’avingué a negociar amb al-Barxilūnī. Després de la desfeta del Puig, Zayyān intentà comprar la retirada de Jaume I, a través del missatger ‘Alī al-Battā de Peníscola, coneixedor de la llengua dels cristians, oferint-li tota la terra del Túria fins a Tortosa i de Tortosa fins a Terol i el pagament de 100.000 besants. Jaume I, per a sorpresa dels capitostos de la seva host, la rebutjà. Ell —diu al Llibre dels feits— volia la gallina (València), perquè tenint la gallina després tindria els pollets (les terres dependents de València). I entre topada i topada, que els valencians no s’estigueren de braços creuats mentre les hordes d’al-Barxilūnī devastaven la seva terra, arribà setembre de 1238, el mes decisiu. Alandalús s’enfonsava. El 29 de juny de 1236 els castellanolleonesos de Ferran III havien entrat a Còrdova, la vella capital califal, i amenaçaven tota la vall del Guadalquivir. El murcià Ibn Hūd, qui pretengué restaurar la unitat andalusí, morí a Almeria, assassinat, en gener de 1238. Ferran III senyor de Còrdova, que aviat es fixaria en Múrcia, Jaume I no podia badar, València havia de ser seva.
A Zayyān la impossibilitat de rebre l’ajuda hàfsida li causà una gran decepció. Poc després els homes de Jaume I es feren amb Silla i prengueren la torre albarrana de la Boatella. El setge començà a fer-se insuportable per als assetjats. Explica l’historiador tunisenc Ibn Khaldūn al seu Kitāb al-‘ibar («Llibre de l’evidència»), que a inicis de setembre de 1238 la fam assolava València i molts dels seus habitants perderen la vida per inanició. Zayyān, atribolat, decidí el 13 de setembre enviar un emissari, el mateix ‘Alī al-Battā de la vegada anterior, al campament catalanoaragonès, instal·lat a la Russafa. El missatger tenia per missió concertar una entrevista entre el rei de catalans i aragonesos i l’ambaixador de l’emir valencià, el ra’is Abū l-Hamlāt (Abulphamalet al Llibre dels feits), que era la segona autoritat valenciana després de Zayyān i nebot d’aquest (fill d’una germana). La trobada entre Jaume I i Abū l-Hamlāt, explica el Llibre dels feits que fou cordial. Abū l-Hamlāt preguntà a Jaume I pel motiu d’atacar València i el rei català li retragué l’atac mardanīxí al Montsià coincident amb la conquesta de Mallorca i els deutes (paries) contrets pel sayyid Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān amb el rei catalanoaragonès, que Zayyān mai no reconegué. Ara bé, en situació tan complicada per a València i la població assetjada, tota discussió era debades. Jaume I tenia la paella pel mànec, tenia la força i, contra això, un afeblit Zayyān, sense mitjans per a oposar resistència, poca cosa tenia a dir si no únicament arrencar a Jaume I el millor acord possible. Jaume I, conscient de la feblesa de Zayyān, proposà la rendició de València a canvi del compromís de respectar els habitants i les seues pertinences. O això o arriscar-se a ser assaltada la ciutat per la força i saquejada, que era —emfatitza Jaume I— el desig de la major part del seu exèrcit. Tres dies després, el mateix Abū l-Hamlāt tornà a presentar-se al campament catalanoaragonès amb la resposta de Zayyān: València capitularia a canvi que els que els habitants de València poguessin traure de la ciutat les pertinences que poguessin carregar i que fossin protegits fins a Cullera.
Zayyān i Jaume I es reuniren per primer cop en la llarga guerra que els enfrontava a l’entrada del campament cristià a Russafa. el 16 de safar del 636, dimarts («dimarts trist», escrigué Ibn ‘Amīra), o sia, el 28 de setembre de 1238. Jaume I rebé Zayyān vestit amb les millors gales. L’andalusí hi arribà acompanyat dels comandants militars i dels seus principals kuttāb («secretaris», Ibn al-Abbār hi era). S’establí un termini de vint dies perquè els andalusins evacuessin la ciutat i una treva de set anys a partir d’aquell moment. A l’endemà, com a senyal de rendició, Jaume I exigí que fora hissada la senyera reial a la torre que temps després s’anomenaria del Temple. Zayyān encomanà a Ibn al-Abbār l’organització de l’evacuació, que no necessità dels vint dies estipulats. L’últim a abandonar la ciutat fou el dissortat emir amb els seus col·laboradors i persones de confiança. Això es produí el 27 de safar (dissabte, 9 d’octubre). Seguidament, Jaume I entrà a la ciutat. La València andalusina havia deixat d’existir.
L’exili
Zayyān marxà a l’exili. Passà primer per Alzira, on governava el seu cosí Abū Sultān ‘Azīz, que no el reconeixia, i després s’instal·là a Dénia. Malgrat la desfeta a València, no perdé el prestigi militar i pretengué reconstruir el seu emirat pel sud. A Múrcia, desaparegut Ibn Hūd (gener de 1238), un cop d’estat palatí (agost de 1238) destronà el seu successor, encara nen, i entronitzà ‘Azīz ibn Khattāb, un home de lletres convertit en polític i un dels responsables en el passat de la separació de Xàtiva de l’emirat zayyànida. Una facció murciana oposada a Ibn Khattāb cridà Zayyān perquè ell fos el seu emir i Zayyān acceptà. Tenia comptes pendents a dirimir amb Ibn Khattāb. Zayyān somniava amb tornar-li el cop al rei de catalans i aragonesos amb l’ajut del soldà hàfsida tunisenc. Envià a Tunis el seu millor home, Ibn al-Abbār, que s’embarcà a Dénia rumb a la cort hàfsida amb la missió d’implicar novament Abū Zakariyā’ Yahyà a les disputes d’Alandalús. I Ibn al-Abbār, efectivament, complí amb la missió. Fruit d’això és la famosa qasīda amb rima en -sīn i metre basīt que el valencià declamà davant Abū Zakariyā’ Yahyà. Però —ai llas!— l’emir tunisenc, que aspirava a restaurar la legitimitat almohade, no disposava dels recursos suficients per a organitzar una guerra que tornés Còrdova i València a l’islam, com li reclamaven els exiliats andalusins establerts a la seva cort. Com a molt, l’emir hàfsida podia enviar estols que aportessin vitualles per a resistir. Zayyān, a través de l’alzireny Ibn ‘Amīra li demanà una nova flota que l’ajudés a assentar-se a Múrcia i Abū Zakariyā’ Yahyà la hi trameté.
Zayyān s’entronitzà a Múrcia el 22 d’abril de 1239, després d’un avalot contra Ibn Khattāb. Nogensmenys, si bé cridat per uns, no fou acceptat per bona part de l’elit dirigent murciana, sobretot de fora Múrcia: a Oriola el seu almoixerifwazīr Abū Ja‘far ibn ‘Isām es rebel·là contra Zayyān, com també féu Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn ‘Alī ibn Ahlī a Llorca, que estengué el seu territori per Mula i Cartagena. Quan l’arribada de les galeres tunisenques, a la primavera de 1240, el poder de Zayyān a Múrcia s’havia esvaït. Això sí, les utilitzà per a dirigir-se a Bairén, a la Safor, i entrevistar-se amb Jaume I. Zayyān oferí al rei catalanoaragonès bescanviar Alacant, vila i castell que el mardanīxí posseïa, per l’illa de Menorca, unida vassallàticament al nounat Regne de Mallorques. Jaume I, però, no ho acceptà. A Zayyān, foragitat de Múrcia, només li restà Alacant com a lloc fidel i d’ací —escriu Ibn Khaldūn— marxà cap a l’exili definitiu a Tunis en l’any 644 (19 de maig de 1246 a 7 de maig de 1247).
Què sabem de la vida de Zayyān a Tunis? Militar de professió, serví als emirs hàfsides. Les fonts no diuen res, en canvi de la seva família, esposes i fills, si en tingué. La cort hàfsida no era una bassa d’oli i les intrigues sovintejaren. A la mort d’Abū Zakariyā’ Yahyà (1249) hi hagué una disputa pel tron i Zayyān donà suport al seu successor Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad al-Mustansir bi-l·lāh i participà en la repressió als opositors. Ibn ‘Amīra i Ibn al-Abbār també acabaren a Tunis integrats a l’aparell estatal hàfsida. De Zayyān no res més sabem, només que traspassà a una edat avançada, lluny de la seva València natal, en l’any 668 de l’hègira (31 d’agost de 1269 a 19 d’agost de 1270). Amb Zayyān s’enllesteix la singladura històrica de la València andalusí. Ja no res seria igual a la ciutat del Túria. Després de Zayyān ja no hi hagué país. València sucumbí a la pressió catalanoaragonesa i de les seves despulles sorgí un regne cristià de nova planta. Múrcia, l’altra gran ciutat xarc-andalusina, caigué en mans dels castellanolleonesos en 1243. El Xarc-alandalús desaparegué i la resta d’Alandalús corregué una sort semblant llevat de l’emirat nasrida de Granada. Aquella Alandalús vençuda encara pervisqué entre els andalusins emigrats al soldanat hàfsida, país que aixoplugà l’elit intel·lectual, social i militar exiliada. Amb Zayyān morí el darrer emir sobirà del país dels andalusins de l’est, el Xarc-alandalús, puix que Muhammad ibn Hūd Bahā’ ad-Dawla, qui foragità Zayyān de Múrcia i després es convertí en rei titella dels castellans, traspassà en l’any 660 de l’hègira (26 de novembre de 1261 a 14 de novembre de 1262).
