En quin moment veu que l’humor és una cosa que li pot servir per guanyar-se la vida?
A mi, el que m’agradava era escriure. Jo volia ser guionista. Vaig aprendre que, si aprenies unes tècniques, podies escriure comèdia. I m’agradava. Fer monòlegs no m’ho vaig plantejar fins que el Marc Oliva, que porta l’Altre Mic, i som amics, em va dir que anés a un open mic {micròfon obert}, fes cinc minuts i em traiés l’espineta. Va anar bé i ho vaig seguir fent a veure si em fitxaven de guionista a algun lloc. Al final, em van fitxar, però de col·laborador de TV3.
Abans d’això, ja havia passat per El Jueves?
Va ser quan era a El Jueves, que vaig començar a fer stand up, però a opens i de manera molt esporàdica.
Com, el bagatge d’haver fet tira còmica o humor escrit, li serveix després per treballar la part oral?
A mi m’ha ajudat moltíssim. Primer, perquè a El Jueves hi ha gent boníssima. Jo vaig ser-hi en una època on hi havia les dues generacions. La més veterana, de Fontdevila i aquesta gent. I, després, la generació que hi ha ara, que són boníssims. Després, t’ajuda molt perquè t’obliga a reduir a la mínima expressió la idea que tens perquè hi ha un espai molt petit. A més, a El Jueves, quan presentes idees al consell de redacció, les presentes amb un dibuix. Encara que no sàpigues dibuixar. Això t’obliga, també, a tenir molt clara la imatge que has de plantejar. Això em va ajudar que moltes de les coses que jo creia que eren idees, no ho eren. Eren coses embrionàries que has de desenvolupar primer al cap. Em va ajudar a haver de pensar molt ràpid i molt clar.
A El Juves treballava en castellà. En quin moment veu que hi ha marge per fer coses en català?
El Jueves era en castellà i els primers stand up també. Als open mics tothom ho feia en castellà i tenia la sensació que fer-ho en català era anar a tallar el rotllo. Fins que no va sortir el Soterrani. Això ho va impulsar el Josep Català, que va veure que érem un conjunt de gent que fèiem coses, que parlàvem en català i que a Twitter sempre piulàvem en català, i va proposar fer stand up en català. Va tenir una idea que a mi em va canviar la vida. Vaig descobrir que escrivia de forma més honesta i que hi havia gent que volia veure stand up en català.
Et sents més divertit en català?
Em sento més jo de veritat. Menys impostat. Rebusco menys la paraula. Dic les coses més tal com les penso. No m’adorno. Quan penses en un altre idioma, busques més la paraula exacta, perquè no ho tens tant per la mà. Penso que sí que soc més honest.
En quin moment apareix La Sotana?
La Sotana és abans. Ja existia, la feien l’Andreu, l’Enric i en Manel. Una temporada va entrar en Joel i l’any següent volien fer col·laboradors rotatius i ell em va proposar perquè erem amics de la universitat. Crec que tot és més o menys a la mateixa època.
En quin moment veu que el sector està prou madur per fer Mític, un especial de comèdia en català d’una hora?
Tenia molt clar que volia fer una hora. Sempre feia un quart d’hora o vint minuts, però creia que s’havia de fer l’hora, perquè els referents que tinc són en especials d’una hora. Quan ho vaig fer, vaig pensar que al final, l’objectiu era gravar-ho. Crec que és el que jo he vist que fan els còmics que a mi m’agraden. L’escena que hi ha aquí s’inspira en el que ha passat als EUA o altres països anglosaxons. M’agradava la idea que comencessin a haver-hi especials. Notava que els temps m’ho demanaven i que s’havia de fer. Li vaig comentar a l’Ignasi, «m’agradaria que ho fessis tu», i ell em va dir que estava esperant que li ho digués. I ho hem fet.
És molt diferent preparar un text per quinze minuts que per un especial d’una hora?
És totalment diferent. Per exemple, si tens cinc minuts, vas a fer fogonades curtíssimes. Si ens tens deu, també. Si tens vint minuts, ja pots fer una cosa més llarga. Mitja hora s’assembla a una hora. Com a mínim jo, l’hora que he muntat, la vaig muntar al principi com dues mitges hores fortes. La segona una mica més que la primera. Però, sí que, per exemple, has de jugar amb la caiguda de l’atenció. Cap als vint-i-cinc minuts, l’atenció del públic cau. Llavors necessites rebaixar una mica l’expectativa del que estàs dient o aixecar-ho molt o posar-hi una història llarga. És més complet. No és només fer acudits bons. També són molt importants els enllaços. Quan vaig als opens, hi vaig amb un paperet amb les sis o set idees que vull provar. Quan s’acaba una idea i la gent riu, ja sé que funciona i passo a una altra cosa. En un especial, és molt important que no es noti que estàs enllaçant dos temes. Jo porto tres o quatre mesos només treballant enllaçar acudits sense que es noti.
El monòleg l’ha fet en directe durant força temps. Ha canviat força coses?
Sí, molt. L’he canviat completament de dalt i de baix. Blocs que m’agradaven i pensava que eren boníssims, després he vist que no tenien gaire sentit dins l’hora. Fins l’últim dia. El primer acudit que surt a l’especial va entrar l’últim dia. El que mola d’anar rodant un text és que vas descobrint que, potser, un bloc que tu pensaves que s’acabava aquí, et pot portar a un altre lloc. O descobreixes actings nous. Es va enriquint i canviant cada dia.
Una història normal, estem acostumats a que té inici, nus i desenllaç. És el mateix per als monòlegs?
N’hi ha i es pot fer. Un que ho fa molt bé és el Mike Birbiglia. Fa monòlegs d’una hora que són com una història. A mi m’agrada veure-ho, però no m’interessa especialment. El que m’agrada és la sensació de d’haver estat una hora coneixent com pensa la persona que he vist. I, sobretot, que faci molt riure. Crec que l’estructura de la narrativa de presentació, nus i desenllaç t’obliga a forçar una conclusió que en comèdia no és natural.
Pensar-ho perquè sigui gravat, ha canviat la manera com fas el monòleg?
No. Gens. És una cosa que teníem molt clara amb l’Ignasi. No volíem que fos un monòleg pensat per veure a la tele o en una pantalla. Volíem que quan el miris tinguis la sensació que ho estàs veient en un teatre. Per això ens hem allunyat de la realització que s’està fent fins ara, que era molt televisiu i amb molta llum, i ho hem volgut fer molt fosc, una mica cinematogràfic. I no hem canviat res. Només hi ha un moment que miro a càmera, que això sí que ho vam pactar.
Vaig tenir la sensació de veure’l actuar més que quan l’havia vist en directe altres vegades...
Depèn quan m’haguessis vist. Quan fas una hora, arriba un moment en què has de remar molt perquè la gent està una mica cansada mentalment. Li has de posar més acting. També és veritat que jo, quan vaig començar, era el típic que recitava el text quiet, que és una cosa típica de còmic guionista que comença. Ara, intento fer més acting, més veus, i moure’m més.
Què el mou a triar els temes que posa dins el monòleg?
En aquest, vaig començar a buscar manuals de com havia de ser una hora i em vaig adonar que no n’hi havia. Llavors, vaig començar a mirar les meves hores de còmics americans preferides i anar apuntant. Mirar, més que no pas els acudits, els temes i l’estructura. Vas veient que hi ha com normes: començar per llocs comuns que tothom conegui, després parlar de qui ets, després passar a llocs més punxeguts o de sexe. Amb això em vaig fer una estructura. També amb els blocs que em feia més gràcia que ja havia provat. Al final, vols que la gent es descolloni i tries el que fa més gràcia.
No hi ha, però, una intenció artística o ideològica en la tria de temes?
Sí, però la tinc de sempre. Intento que el que dic sigui divertit, però no banal. O que no sigui tot temes banals. Per això em posos en problemes i parlo de terrorisme o homofòbia interioritzada. Coses que crec que són importants i que es poden parlar en comèdia. La intenció és una mica dir que l’humor català no és queco, de tieta. Es pot parlar de temes potents i fer la mateixa gràcia.
Considera que fa política amb aquest monòleg?
Sí. Jo em miro la intenció política d’un bloc. Per exemple, descarto alguns que la gent pot malinterpretar o entendre que és racista o de dretes de veritat. O cruel. No és la pulsió primera. No considero que sigui un activista que fa comèdia, però és cert que quan fas comèdia et posiciones i fas activisme.
Potser sí que és polític, també, que hagueu decidit fer i difondre el vídeo de forma autogestionada?
Sí. Primer, perquè no volíem que ningú hi fiques cullerada. Tan l’Ignasi com jo hem treballat als mitjans i sabem que quan alguna cosa per moltes mans i molts ulls, al final s’acaba semblant a una fotocòpia borrosa del que volies que fos. Aigualint-se i abaixant el to. No volíem que passés. Teníem molt clar com volíem fer l’especial i com volíem que es veiés. Per això vam optar de posar nosaltres els calers i no demanar inversions d’empreses ni subvencions. Crec que la gent ho valora. Que ens haguem emmerdat a fer una cosa perquè sigui artísticament pur o no merdejat per interessos empresarials. Espero no haver-nos equivocat. De moment, la gent respon.
No us havien proposat fer-ho abans?
Una hora no. Sí que s’havien acostat teles per fer això que fem als teatres que està anant tant bé i portar-ho a la tele. Jo no he volgut. He vist les experiències que es fan, i no s’hagués fet igual. No es realitza igual, no s’il·lumina igual. Acaba quedant just com allò del que nosaltres fugíem quan vam començar a fer stand up, que era fugir de l’humor més mainstream i complaent. Si venen i ens ho ofereixen, ja veurem. La prioritat és no tocar mai una coma del què fem.
Li sorprèn que no s’hagi fet abans quan, mirant els números que es mouen a televisió, seria un producte relativament barat?
Em sorprèn perquè jo ho veig claríssim. Crec que els empresaris audiovisuals d’aquí són bastant conservadors. Tenen por de fer una cosa que pugui dividir el públic. La idea de l’Ignasi i meva era sacsejar el sector. Dir, «això es fa així i nosaltres ho sabem fer». Es pot fer i funciona. A partir d’aquí, que decideixin si se n’han de fer més.
Demana set euros a la gent que vulgui veure el monòleg.És, aproximadament, el que costa un mes de Netflix. Està funcionant?
Està anant molt bé. No ens ho esperàvem. La primera nit, la web es va penjar de la quantitat de comandes que hi havia. Està costant una mica passar la barrera de Twitter. Creiem que és un producte que té potencial per agradar a moltíssima gent. Fins i tot, gent que no ha vist mai monòlegs. L’objectiu és intentar arribar a gent que encara no sap que això existeix. A banda, té bona rebuda al sector. Som els primer a fer això i, si no agradava, ens fotíem una hòstia que deixava malament tota la gent que ho està fent també.
Es planteja una plataforma que englobi més productes d’aquesta mena?
Estaria molt bé, però, per això sí que necessitaríem els diners d’una empresa. L’Ignasi i jo, tot això, ho hem posat de la nostra butxaca i ja és més car del que pensàvem. Fer una plataforma són més diners i a nivell tècnic deu ser complicat. Ara, també crec que funcionaria de puta mare. Ara soc jo, però després vindran moltes altres còmiques i còmics que estan fent la seva hora i que les voldrà veure molta gent. Nosaltres creiem que el futur va cap aquí i hem fet un pas en aquesta direcció.
Marc Sarrats i Charlie Pee, estan fent en escenaris un especial d’una hora. Els recomanaria o animaria gravar-ho?
Jo no soc ningú per recomanar-los perquè són boníssims tots dos. Però, si ho fessin, a mi m’agradaria veure-ho, sí.
Prou gent que prové del Soterrani i altres espais, esteu anant a parar a la Corporació o al Grup Godó. No obstant això, la sensació és que no acaba de funcionar. Què està fallant en aquest traspàs?
Els monòlegs no funcionen a la tele. El problema de base és aquest. Fins i tot als EUA, quan veus un còmic que t’agrada molt, quan veus al Jimmy Fallon fent cinc minuts, penses que està bé, però no.... I és el màxim. Amb més diners que allà i més ben fet que allà no ho sabrem fer. La tele és una cosa i l’stand up n’és una altra. És més aviat un laboratori d’idees més atrevides. La tele és una cosa que val molts diners i s’ha de fer molt generalista. Per això crec que tots als que ens han agafat de la tele, com la Maria Rovira o el Joel Díaz, hem intentat conservar el que estem fent fora. És el que et permet fer coses diferents, coses més atrevides. Per això nosaltres volem obrir un canal més perquè no tot hagi de ser sempre a través de TV3. TV3 ha d’existir. Però, és una cadena pública. No pot fer certes coses perquè té tres o quatre partits que la volen tancar. El director ha d’anar a un control parlamentari cada dos per tres a donar explicacions dels continguts. En canvi, si hi ha una cosa privada, allà hi pots fer el que et doni la gana. El camí és que hi hagi audiovisual privat a Catalunya.
Abans deia que anava a provar text. Què representa que hi hagi espais on fer-ho, com l’Altre Mic? I, per què, vostè, que ja és una persona consolidada, hi segueix anant, quan a vegades sembla que més aviat és per debutar...
Primer perquè m’encanta. És el que més m’agrada. Quan tens una idea nova, un material nou, i et preguntes si li farà gràcia a tothom. La sensació d’estar-ho provant i veure com reacciona la gent, anar improvisant sobre allò, és el que m’és m’agrada de l’stand up. També perquè veus còmics i còmiques super joves i públic molt jove i em fa recuperar la fe en el que estic fent, hi ha gent a qui li segueix interessant. Una altra cosa que m’agrada dels open mics, és que encara que jo sigui una mica més conegut, potser em donen trenta segons de gràcia, però si al segon 31 el que dic és una merda, el públic serà igual de cruel amb mi, o més, que amb qualsevol altre. T’abaixa una mica els fums també. Per això, que existeixin llocs com l’Altre Mic, que porten el Marc Oliva, l’Irene Minovas i la Charlie, és el principal de l’stand up. Són la base.
L’autocrítica o la manca d’autoestima són protagonistes als monòlegs. Per què es decideix a tirar per aquí?
Soc bastant així. Ja ho era abans de fer comèdia. La comèdia m’ha ajudat a que això no em pesi tant. A banda, els còmics que a mi em fan més gràcia són els que fan això. És molt sa, per una persona que té tendència a autoflagel·lar-se, acabar amb un acudit. Li treu ferro. A mi m’ajuda molt.
És un procés personal?
Sí. Personal, que no sé si faria si no hagués de pujar a l’escenari. Però, fer-lo m’obliga a mirar les coses d’una altra perspectiva i em va prou bé.
Hi ha un moment on veu que una cosa ja està preparat per dir-la en públic i fer-ne broma. O en general surt...
Cal processar-ho bé abans. La comèdia no cura a ningú. És mentida que la comèdia sigui terapèutica. Si tens problemes de veritat, ves al psicòleg o al psiquiatra que t’ajudarà. Un cop això, quan és una espineta que tens clavada, és divertit parlar-ho, perquè connectes amb gent a qui també li passa i t’ajuda una mica a tirar endavant.
Quan comencen els programes de La Sotana, fan una ronda explicant com estan personalment. El to general és que tots diguin que estan al pou. Entenen que li pugui a xocar a gent que els vegi com persones que s’estan guanyant bé la vida treballant d’allò que, suposadament, els agrada?
Treballar del que t’agrada és una cosa que quan no ho fas sembla un somni. Quan ho fas, t’adones que t’ha millorat una mica la vida, però no tant. El que acaba passant és que acabes odiant el que fas. És pitjor. Acaba sent una puta feina. Per això seguim mantenint coses com La Sotana, que és el refugi on vas a passar-ho bé i estripar el que puguis. La feina és una merda, sempre. Per això, cal intentar no convertir la teva afició en l’única font d’ingressos, sinó l’acabaràs odiant.
Com pensa els seus monòlegs quan els està fent des d’una posició que en certa manera es podria considerar de privilegi...
Hi penso molt en això. Soc un home blanc cis heterosexual. No penso que hi hagi coses que no puc dir, sinó que he de treballar molt la manera com les dic perquè no siguin cruels. Potser és una mica més difícil que abans, però crec que es pot fer. No hi estic d’acord amb els discurs de molts còmics que diuen que ara tothom s’ofèn i que ja no es pot dir res. És mentida. Abans a la gent li entraven malament les coses igual, però no tenien llocs on expressar-se, com són ara les xarxes socials. Ara, per primer cop, reben el feedback negatiu de la gent a qui no ha agradat. El que has de fer és treballar millor l’acudit, perquè la gent entengui millor el que has dit o mirar que no estiguis fent un acudit racista. Llavors no fas acudits, fas racisme. És una cosa en la qual penso. M’ho miro i reviso bé no tenir un biaix cunyat o masclista.
En el monòleg juga molt a generar contextos per dir coses que, descontextualitzades, serien ofensives...
Per mi, és el més interessant. Tens una hora per posar la gent en un pacte moral i anar jugant amb això. És guai perquè permet parlar de temes, que són els temes de debat que hi ha arreu, traient-li ferro.
Gaudeix incomodant a la gent?
En general, a la meva vida, no. Soc jo qui està incòmode sempre. Però, a l’escenari sí. Trobo que totes les coses que siguin ambivalents són divertides. Hi ha una part de pensar que està malament, però és veritat. Això fa que sigui divertit. També, les coses que jo consumeixo... Una pel·lícula del David Linch, on hi ha coses inquietants, és fascinant tot el que no estigui del tot clar. Jo em diverteixo. A més, el riure nerviós... Un dels mecanismes de la comèdia és generar tensió i alliberar-la quan la gent es descollona.
Darrerament, té una creuada prou gran contra la qüestió de les criptomonedes i els gurus. Per què li preocupa?
Em sembla l’expressió més cutre del turbocapitalisme. Em sembla el neocunyat. Jo entenc que el block chain és una tecnologia collonuda, però la majoria d’aquesta gent està enganyant a xavals joves. Els estan intentant fer veure que es poden fer rics per vinc euros. Em sembla molt trist que el somni d’un xaval de vint anys sigui ser inversor o ser especulador. No és que cregui gaire que algú es pugui fer ric honestament, però sí crec que si tu t’has d’enriquir, has d’haver creat una plusvàlua en alguna cosa. Has d’haver creat un producte, un servei, que ajudi que la vida de la gent visqui millor. Fer-se ric venent dades o venent i comprant criptomonedes, no aporta res a la societat i resta moltíssim. Em semblen mala gent, en general.