Quan l’any 1986 va engegar a rodar la primera promoció de la carrera de Periodisme del CEU Sant Pau —aleshores instal·lat al bell mig de València, en els baixos del número 22 de l’avinguda de l’Oest—, l’alumnat va trobar-se amb una assignatura obligatòria que gairebé ningú no havia cursat mai: se’n deia “valencià”.
Que això fora així es devia, en bona mesura, a Emili Casanova, un deixeble avantatjat dels mestres Coromines i Sanchis Guarner que tot just havia entrat en la trentena però ja evidenciava una inquietud poc usual, capaç d’encomanar-la a la resta. Era nervi pur.
“Els polítics estan parlant de crear una radiotelevisió pròpia com la que ja tenen catalans, bascos i gallecs, i això serà una oportunitat laboral, estan sorgint mitjans comarcals i locals en valencià… Com preteneu tenir llicenciats que no el sàpiguen escriure i parlar correctament?”, els preguntava a José María Espinosa i Vicente Navarro de Luján, els principals impulsors del CEU valencià. I tots dos —així com Jesús Bilbao, un professor basc d’història que esdevindria sotsdirector de Periodisme— van acabar-ne persuadits.
“Vam mantenir una lluita titànica amb el Consell d’Universitats perquè el nostre pla d’estudis incloguera el valencià com a matèria obligatòria i no com a merament optativa, a Madrid no ho veien gens clar”, recorda amb nitidesa Navarro de Luján, que n’era el director general. “El CEU va ser pioner en l’estudi obligatori de la llengua vernacla a l’ensenyament universitari”, presumeix en girar la vista enrere.
Un fet meritori, perquè el context sociopolític no era molt favorable. La Llei d’ús i ensenyament del valencià anava amb bolquers i molts dels joves que assolien la majoria d’edat amb prou feines sabien dir “bon dia” i “adeu”. La llengua del país era una gran desconeguda per a molts estudiants que s’estrenaven a la facultats valencianes. I la famosa Batalla de València encara cuejava.
Un salt endavant
L’inici de la carrera de Ciències de la Informació va constituir un veritable punt d’inflexió per al CEU. Un salt endavant com cap altre. “Hi ha un CEU abans de Periodisme i un CEU després de Periodisme”, sosté Navarro de Luján, que avui n’és el rector. El centre gestionat per l’Associació Catòlica de Propagandistes va experimentar un creixement notable a partir d’aquell moment, al qual s’han sumat més tard alguns altres graus ben exitosos, com els de Ciències de la Salut o Veterinària.
Per poder impartir Periodisme, però, els promotors van haver de superar tot d’entrebancs. Des de la Unió de Periodistes del País Valencià —enfrontada a l’Asociación de la Prensa Valenciana, integrada per llicenciats formats a Madrid, Barcelona i Pamplona—, que llavors defensava la màxima segons la qual “el periodista naix, no es fa”, fins la Universitat de València (UV), que se’n va desentendre des del minut zero i va negar-li al CEU la possibilitat de convertir-se en un centre adscrit. Ni la mediació del president de la Generalitat, Joan Lerma, no semblava aplanar el camí per a la implantació d’una facultat de Ciències de la Informació. La taula de salvació, in extremis, arribaria de la mà de Justo Nieto, el rector de la Universitat Politècnica de València (UPV). Ell sí que va accedir a homologar-ne els títols.
Prèviament, Emili Casanova, un filòleg oriünd d’Agullent (Vall d’Albaida) que ja despuntava molt i s’havia format a cavall de Barcelona i Navarra, havia picat totes les portes que havia pogut. “Era evident que el pla d’estudis no seria prou complet sense el valencià ni història del periodisme, dues assignatures cabdals per entendre el món que ens envoltava i el seu passat”, afirma el professor amb convicció. “Era importantíssim que les noves generacions de periodistes perceberen el valencià com una eina útil, que no els resultara avorrit i que captaren el potencial de futur que representava, amb tot el que això significava, a més, per a la convivència.”
Sense atavismes
L’ideari catòlic del CEU no va evitar l’accés de professors amb pensaments molt diversos, cosa que va enriquir-lo profundament. “Volíem una universitat en què cadascú s’expressara de manera lliure”, subratlla Navarro de Luján, un home de fermes conviccions catòliques i castellanoparlant que encarna la dreta culta i civilitzada valenciana que mai no ha pogut ser. La que no rebat la unitat de la llengua i tracta de posar-hi seny. La que gairebé no s’escolta enmig de tant de soroll.
Navarro de Luján: “El CEU va ser pioner en l’estudi obligatori de la llengua vernacla a l’ensenyament universitari”
Navarro de Luján, de fet, va respirar a fons i va saber contemporitzar davant les ràfegues successives de foc amic, que sobretot provenien d’un diari en concret. I és que, quan Casanova pronunciava alguna paraula normativa que grinyolava una mica, o quan explicava a l’aula que el valencià era una de les variants dialectals del català, la directora de Las Provincias, María Consuelo Reyna, rebia la filtració o la queixa corresponent i li dedicava una “Gota”, la columna amb què fuetejava els presumptes traïdors a la llengua.
“Un d’aquells dies vaig presentar-me al despatx de María Consuelo, que era descendent del meu poble i va rebre’m amablement”, evoca Casanova. Després de 25 minuts de conversa, Reyna va quedar impressionada: “He de reconèixer que no parles català, en mitja hora tan sols t’he sentit pronunciar una paraula catalana: aleshores”.
Amb Casanova i Navarro de Luján, igualment, el CEU va signar un conveni de col·laboració estable amb Edicions del País Valencià pel qual alguns periodistes feien pràctiques a EL TEMPS. Entre ells va haver-hi, per exemple, Joan M. Oleaque, un dels millors reporteristes que ha tingut aquest setmanari.
Per les classes de llengua i pel Seminari del Cultura Valenciana que també va crear-se al CEU va desfilar el bo i millor del periodisme i la literatura cassolana: Toni Mestre, Ferran Torrent, JosepLacreu, Vicent Sanchis, JosepRamonLluch, RosaBrines, VíctorMansanet, Juli Esteve, Patrícia Carbó, Emili Marín, Toni Cucarella, Ester Pinter...
El parèntesi fatídic
El CEU obert i respectuós amb la llengua, però, va sofrir un parèntesi fatídic amb l’arribada de José Luis Manglano al càrrec de rector. Al currículum de Manglano, que s’hi va estar de 2000 a 2004, figurava un passat tèrbol a la transició valenciana a la democràcia, en què va erigir-se un personatge funest. Ara és degà de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), un dels últims reductes del negacionisme lingüístic.
El tarannà de Manglano era diametralment oposat al de Navarro de Luján. “Anglès, anglès i anglès, ell només desitjava que els alumnes isqueren del CEU amb un bon nivell d’anglès”, lamenta Casanova, que va abandonar la docència a la universitat dels propagandistes al llindar del nou segle però mai no va trencar-ne els lligams, preocupat com estava per aconseguir la màxima dignificació de la llengua en un centre que s’estimava gairebé tant com la facultat de Filologia Catalana de la UV, de la qual era doctor i catedràtic.
Perquè no sols Casanova ha impartit classes de llengua al CEU. Empar Giménez, Josep Sanchis, Vicent Moreno, Vicent García Perales —el jove professor que corregia els exàmens quan Casanova no podia avaluar-los per manca de temps i que continua sent-ne docent— i alguns altres hi han aportat el seu mestratge.
Manglano no hi donava treva. “Valencià, el valor afegit és el valencià”, li repetia Casanova. Però ell fins i tot es permetia de fer valoracions de caràcter filològic: “Vosaltres no ensenyeu valencià, sinó català, i fins el dia que hi haja un organisme que ho reconega, no ho admetré”. Quan Casanova, en 2003, va dur-li el veredicte sobre la filiació de la llengua emès pel Consell Valencià de Cultura i els primers dictàmens de l’AVL, Manglano va continuar fent oïdes sordes.
Un desig de futur
“Per la valoració social que té, el CEU hauria de potenciar encara més el valencià”, assenyalava aquest divendres Casanova a l’acte d’homenatge que li tributava el centre universitari. I es queixava obertament, fidel al seu estil, pel fet que la cartelleria del campus —situat entre els termes municipals de Montcada i Alfara del Patriarca, a l’Horta Nord— únicament estiga retolada en castellà, anglès i francès.
“Emili va escriure’m fa un temps demanant-me que obrim una facultat de Filologia Catalana, però els dos decrets últims del Ministeri dificulten molt la creació de noves titulacions”, apuntava Navarro de Luján amb crítica inclosa al ministre del ram eixint, ManuelCastells.
La petició de Casanova, però, té fonament. Al marge de la mancança de graduats en aquesta especialitat, que s’ha capgirat una mica darrerament, crida l’atenció la procedència dels docents que s’hi incorporen: “La meitat dels nous professors de valencià són graduats en Periodisme o en Traducció i Interpretació sense coneixements suficients de la nostra literatura”, es plany.
“Malauradament, la llengua ha tornat a convertir-se en una arma de dretes o d’esquerres, i això no pot ser”, reblava per acabar Casanova davant els assistents. “Pel seu prestigi i la seua independència, el CEU, entre d’altres, està destinat a llevar la crispació entre els valencians per la llengua”, continuava. “No pot ser que, per la miopia d’alguns governants d’ací i d'allà, per l’interès de guanyar uns vots, es torne a viure a València una situació com la que hi havia en els inicis del CEU.”
I remarcava el paper conciliador que ha representat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), de la qual ha sigut un dels membres més actius al llarg de dues dècades. “L’AVL ha dit que el valencià és una llengua romànica, ha apostat per les variants més properes i ha aprovat l’ortografia tradicional històrica, que coincideix amb les Normes de Castelló i la catalana, però què li hem de fer? Si és la mateixa llengua! És com si els argentins i els castellans vulgueren separar l’ortografia!”.
“Malauradament, la llengua ha tornat a convertir-se en una arma de dretes o d’esquerres, i això no pot ser”, diu Casanova
Entre els participants de l’acte, el vicedegà de la facultat de Comunicació i Humanitats, Juanjo Bas, qui agraïa a Casanova el seu “entusiasme” i el seu “exemple” en la “defensa de la llengua”. Jordi Pérez Llavador, professor de Periodisme, qui lloava la “constància”, la “generositat” i “l’afany de superació permanent” de l’homentajat, alhora que lamentava “l’aspiració incomplerta, per manca de matriculats, de crear una línia en valencià”. De la seua banda, la vicedegana de Periodisme, Anunciación Ramírez, alumna de Quart de les Valls de la promoció de 1989, recordava la cita d’Empar Granell segons la qual “la militància no es predica, es practica”, i reparava en els efectes perniciosos de la diglòssia encara imperant.
Josep Solves, també professor i exalumne, posava l’accent en el suport rebut de part de Casanova: “Si he fet publicacions interessants, ha sigut perquè Emili m’ha espentat a fer-les”. La xativina Àngels Álvarez, directora de Radio CEU, es felicitava per “la sort de poder mantenir viva la llengua lluny del poble gràcies a Emili, que va ajudar-me a valorar-la i estimar-la com calia, amb el component identitari que comporta”. I María Jesús Estellés, del departament d’administració, reparava en la seua proximitat, en la seua afabilitat, citant una frase feta popular per la qual Casanova és de les persones que “allà on va, fa rogle”.
Amb una humilitat tan enorme com la seua capacitat de treball, a Casanova els reconeixements a la seua figura li generen una aversió terrible. Per això aquest homenatge —més centrat en els estudis de Periodisme— va haver de preparar-se tan secretament com el que ja havia tingut lloc a Barcelona l’octubre passat, centrat en el seu vessant estrictament filològic. Amb un organitzador de luxe, el professor Vicent García Perales, que va preocupar-se de convocar tothom i d’incorporar desenes de missatges d’estima enregistrats amb vídeo. García Perales és, definitivament, “el fill filòleg que no has tingut”, tal com li deia a Casanova aquest divendres —molt encertadament— Àngels Álvarez.