La guerra a Ucraïna transporta els nostres imaginaris col·lectius en temps de Guerra Freda. Velles geografies. La Rússia de Vladimir Putin ha tornat a ocupar per la força part de seu espai vital –com abans havia fet creant diversos Estats de facto al llarg de les seves fronteres–, l’Europa occidental continua demostrant que és un gegant econòmic però un nan polític i els Estats Units temporitzen al capdavant de l’OTAN conscients que la dissuasió que suposa l’armament atòmic acabarà esdevenint un tallafocs pels interessos imperialistes del Kremlin. Fins i tot, l’esport torna a configurar-se com un actor clau en la geopolítica global, per si encara hi havia algú que pensava, erròniament, que esport i política no anaven agafats de la mà. Els periodistes hem passat de cobrir els boicots dels Jocs Olímpics de Moscou 1980 i Los Angeles 1984, quan la URSS va entrar a l’Afganistan, a intentar comprendre els interessos geoestratègics que les grans multinacionals semi-públiques russes tenen a l’actual indústria de l’esport, ara que Putin ha potinejat Ucraïna. El Mundial del 2022 a Qatar resta a l’horitzó. La geopolítica dels hidrocarburs i la geopolítica del futbol queden més imbricades que mai.
Un estudi del 2019 dels professors Simon Chadwik, Paul Widdop i Nicholas Burton situa a tres gegants al capdavant de l’estratègia de Putin per legitimar, a través de les inversions en patrocini esportiu, els seus interessos polítics al cor del Vell Continent: Gazprom, la primera gasista russa que té un 38% de capital públic; Aeroflot, la línia aèria de bandera, que té un 51% de l’accionariat públic i, finalment, la primera petrolera del país, Rosneft, la qual la participació pública supera el 40%. El cas més conegut, però, és el de Gazprom, que des de 2005 inverteix en la indústria del futbol continental (FC Zenit, Schalke 04 alemany i Estrella Roja de Belgrad) i des del 2012 s’havia convertit en soci estratègic de la UEFA, amb una inversió anual de més de 40 milions d’euros per les competicions de la confederació. Davant de la crisi actual, el Manchester United ha tallat el contracte amb Aeroflot, la UEFA i el Schalke 04 amb Gazprom, així com la gasista, que dona nom al camp que havia d’acollir la final de la Champions League d’enguany a Sant Petersburg, ha vist com a causa de la invasió d’Ucraïna la UEFA situava el partit en un altre estadi, a París.
Ara bé, com ens explica el professor Gerard Ó Tauthail, a Critical Geopolitics (1996), les relacions de poder estableixen xarxes entre actors (no només de la política institucional) que, en el tauler d’escacs internacional, expliquen molts esdeveniments, modelen discursos i cultures. Rússia i Qatar estan entre els cinc principals productors de gas natural del món. Tots dos Estats son conscients que participen d’un mateix entramat geopolític que els obliga a teixir lligams comercials: Gazprom i Qatar Investment Authority (QIA) mantenen relacions de cooperació des del 2010 i la gasista va obrir la seva oficina comercial a l’Emirat el 2013 amb la voluntat d’estrènyer llaços i fomentar noves joint ventures. Rosneft, l’any 2014, va rebre una inversió d’11,3 bilions de dòlars nord-americans per part de la britànica Glencore i QIA, i actualment l’Emirat ostenta un 18,93% de la petroliera russa a través del seu fons sobirà. L’any 2017, el fons sobirà qatarí QIA ja havia invertit més de 2,5 bilions de dòlars a l’economia russa. Mentrestant, i és significatiu davant l’alta dependència alemanya del gas rus, l’excanceller Gerhard Schröder (SPD) presideix el consell d’administració de Rosneft i, abans de l’inici de les hostilitats, aspirava per entrar al de Gazprom.
La UEFA no és aliena a tota aquesta xarxa d’interessos creuats, malgrat que finalment s’ha vist obligada a posicionar-se i prendre mesures contundents: equips i seleccions russes han estat suspeses de les competicions. Ara bé, en el seu consell executiu hi seuen Alexander Dyukov –president de la Federació Russa de Futbol i CEO de Gazprom Neft, la filial petroliera del holding– i Nasser Al-Kelaïfi, president del totpoderós PSG de Messi a través de Qatar Sports Investments (QSI), filial de QIA. Moscou i París són dues capitals on l’esport i la política es barregen, més i tot ara que el govern francès té ganes de marcar paquet i tornar a esdevenir un actor rellevant de la geopolítica europea aprofitant la presidència de torn de la UE. La final de la Champions serà a l’Stade de France.
L’economia russa està fortament intervinguda pel sistema públic. També, la seva indústria de l’esport. Sense anar més lluny, la Superlliga russa és la competició futbolística amb més clubs propietat d’institucions públiques: 8 de 16. Els seus clubs facturen a nivell agregat més de 800 milions d’euros anuals, segons dades de 2Playbook. Potser, en contraposició a aquest fet, no resulta estrany que el què les fortunes russes amaguen a l’exterior representaria, el 2015, un 85% del PIB nacional, segons un estudi liderat pel professor Filip Novokmet. En aquest escenari, les sancions que anuncia Occident per Moscou només tenen sentit si realment es tallen els fluxos de capital que venen i van de Rússia. La resta, és mostra de debilitat. Mapes polítics contra mapes econòmics. L’exclusió parcial dels bancs russos del SWIFT sembla un bon començament, malgrat no suficient.
Roman Abramovitx, que va revolucionar el mercat futbolístic europeu com a propietari del Chelsea FC, va anunciar que feia un pas al costat la mateixa tarda que Ursula von der Leyen anunciava la mesura. El 2003 va arribar a Londres per revolucionar la Premier League, i el 2005 va vendre’s la seva petroliera Sibneft a Gazprom. Un any en què va començar el llarg amor de la gasista amb el futbol continental. Fins ara. Mentrestant, The Jerusalem Post ha publicat que el magnat rus, després de quedar al marge de la gestió del club, podria estar assistint a les delegacions russa i ucraïnesa a buscar punts d’acord a la taula de negociació.