-Primer de tot, anant a l’arrel del problema, Vladímir Putin va negar, tot just abans de la invasió, que Ucraïna fora una nació.
-És el seu joc de reescriure la història amb finalitats polítiques. Hi ha un discurs molt interessat. Els estats escriuen la seua història i els historiadors fan la història en funció d’uns criteris concrets. En el moment en què naix la historiografia moderna del segle XIX ens trobem amb una nova realitat. El nom de Rússia apareix com a Estat quan el senyor Pere I el Gran s’autoproclama emperador de totes les rússies el 1721. Fa tres segles, però no és molt de temps. La batalla d’Almansa, que tan present tenim aquí, s’acabava de produir en aquell moment. Poc després, Rússia es va annexionar una part de Polònia i la part occidental d’Ucraïna, i tots els països, arran la Revolució Francesa, van començar a crear un relat nacional. El relat del Tsar de Rússia era dir que com que ja controlaven el territori de Kíev, era més fàcil absorbir la seua història i entroncar el passat de Moscòvia amb el de la Rus de Kiev, ja que Moscou era part de Vladimir Suzdal (un dels principats de la Rus de Kíev). Així, s’arrelava la població absorbida a una nova idea d’imperi...
-El relat de Putin sobre Ucraïna, segons vostè, s’inspira més en el tsarisme o en l’etapa soviètica?
-L’actual estat rus, igual que l’estat ucraïnès, naix el 25 de desembre de 1991 quan Gorbatxov diu que la Unió Soviètica deixa d’existir com a realitat geopolítica. En aquell moment, les 15 repúbliques ex-soviètiques s’han de reinventar, mirar-se a l’espill i dir-se qui són. Rússia, amb Boris Ieltsin, va rebutjar totalment l’herència soviètica i es va refugiar en els símbols tsaristes fins al punt de recuperar-los tots excepte la figura del tsar. Ucraïna i la resta de països ex-soviètics van fer la seua pròpia operació nacional de retrobar-se amb les arrels, un camí complicat, perquè també hi havia gent nostàlgica del comunisme o de l’imperialisme rus. També hi ha una cosa de què no es parla tant a Occident, i és que a Rússia s’ha construït tot un patriotisme compartit a partir del record de la Segona Guerra Mundial: pràcticament tots els ciutadans tenien familiars que en van ser víctimes. Això genera un imaginari més fort que el record del comunisme, i s’ha aprofitat això com una mena d’ham per aglutinar la gent. A això ha jugat Putin. Quan va arribar al poder, una de les primeres coses que va fer va ser recuperar l’himne soviètic –canviant la lletra però mantenint la melodia– i tota una simbologia soviètica. Pur exercici de sincretisme.
-Vostè mateix és net de víctimes que van patir el genocidi estalinista contra Ucraïna. Tota aquella operació patriòtica no xocava amb el record de l’holodomor? Podia funcionar més enllà de Rússia?
-Bé, Rússia és negacionista en aquest sentit. Almenys la Rússia oficial. El mateix Putin ha denunciat alguns historiadors russos per “reescriure la història”.
-I a Ucraïna hi ha memòria sobre aquell genocidi?
-I tant. A Ucraïna, una de les poques coses que genera consens entre pro-europeus, pro-russos, etc., és l’holodomor, la fam provocada i els assassinats massius de l’estalinisme. Això no desapareix. També hi ha consens sobre la memòria pels assassinats que va cometre el nazisme contra jueus ucraïnesos, contra comunistes ucraïnesos, contra nacionalistes ucraïnesos o, senzillament, contra persones que van tenir la mala sort de ser assassinades sense cap motiu ètnic o polític a mans dels nazis. L’holodomor i l’holocaust generen consens.
-Però aquesta memòria no és recurrent en el conflicte actual amb Rússia.
-No, no ho és.
-Per què?
-El conflicte actual naix, directament i exclusiva, de manera reactiva. Hi ha un estat, la federació russa, malauradament governat per Putin, que té una fixació amb Ucraïna per reconstruir, si no la Unió Soviètica, un espai similar. N’hi ha un moment clau, que és el 2014, quan no se sabia si Ucraïna signaria o no un tractat de comerç amb la Unió Europea, cosa que va generar tensions. Però ningú no amenaça amb una guerra per una cosa tan trivial. Hi va haver un moment en què les autoritats europees van convidar a les russes a les negociacions perquè comprovessin que no s’estaven atacant els seus interessos econòmics. Quan tot estava preparat per firmar, per amenaces del Kremlin, el president ucraïnès Víktor Ianukòvitx es va fer enrere. Llavors, què és el que passa? Que en paral·lel, el Kremlin estava muntant un projecte alternatiu. La Rússia del 2014 no era la d’inicis d’aquest segle, quan Putin arriba al poder: ara és una Rússia que té diners, una Rússia més estabilitzada i que vol projectar un espai econòmic per reunificar, en aquest sentit, les diverses repúbliques ex-soviètiques. En aquell moment entren en el sac Armènia, Bielorússia i el Kazakhstan. La joia de la corona havia de ser Ucraïna per equilibrar geogràficament i cultural el component europeu de l’organització. Si Ucraïna s’integrava en aquest espai, no podia estar integrada en un altre. Algun dia descobrirem què va passar aquells dies. A Ucraïna hi ha hagut dirigents polítics pro-russos molt decents i molt útils, però Putin no ha volgut mai comptar amb un polític pro-rus amb veu pròpia, sinó amb un dirigent obedient. I aquest era Ianukòvitx. I per això el Maidan, la mobilització pro-europeista d’Ucraïna, era inevitable.
-L’actual president, Volodímir Zelenski, mai no s’entendrà amb Putin?
-Zelenski es troba atrapat. És una persona sense cultura política. Un polític ha de tenir capacitat de negociació, paciència, comprensió global i de treball per aconseguir els seus objectius. És un art. Zelenski pensava que podria solucionar tot això, i fins i tot la seva gran promesa electoral era la d’intercanviar els presoners entre els dos països, tots per tots, i no va funcionar. Putin sap que Zelenski no és una persona manipulable, i per això no té cap interès en ell. També cal dir una cosa a favor de Zelenski i d’Ucraïna si els comparem amb Rússia i amb Putin: a Ucraïna no saps qui guanyarà en unes eleccions, però a Rússia sí.
-Hi ha molta comparació entre el suport a Ucraïna i els moviments neofeixistes.
-Explicaré una cosa molt senzilla. Els meus avis catalans, els paterns, eren antifranquistes, però no eren comunistes. El meu avi devia estar més a prop de les posicions de la Lliga abans de la Guerra d’Espanya i quan va morir Franco era quasi independentista. I la meva mare, d’origen ucraïnès, va arribar a Barcelona a inicis dels setanta, quan Franco encara estava viu, i va aprendre a parlar abans català que castellà. Això, si li ho expliques a un espanyol, potser no ho acaba d’entendre perquè no coneix la realitat de Catalunya i només entén el que sent en certs mitjans de comunicació. Ho dic perquè em sap greu que hi hagi posicions generalitzades tan properes a Putin en segons quins ambients catalans que, com en alguns casos a Espanya quan es parla de Catalunya, cauen en el simplisme. Durant el Maidan, aquest relat venia a dir que les revoltes ucraïneses estaven organitzades per la CIA i que tots els qui es manifestaven eren uns nazis manipulats per Angela Merkel i pels Estats Units, actors dolents segons alguns. I dins de la lògica de “l’enemic del meu enemic és el meu amic”, potser Putin no agrada molt, però és antiamericà, antimerkel i antieuropeu, i això els val a segon qui. La lectura en alguns sectors independentistes també era que Ucraïna és Espanya i que el Donbass havia de ser una cosa així com Catalunya. És un relat distorsionat i absurd. Una cosa així com si dius que Rússia és la potència colonial que va perdre la colònia i ara la vol recuperar. I per fer-ho, utilitza els colons per expulsar els nadius. A passat això a Ucraïna? Sí i no. Durant l’època soviètica, molts russos van ser enviats a Ucraïna i molts ucraïnesos a Sibèria o al Kazakhstan. També s’ha d’explicar que hi va haver setanta anys d’Unió Soviètica amb tots els processos corresponents d’assimilació política, cultural i lingüística a un nivell brutal. Quan Ucraïna va recuperar la independència va haver de gestionar tot això. Hi ha gent que justifica a Putin dientque el 40% dels ucraïnesos parlen rus i tenen el rus com a llengua de sociabilitat, cosa que justificaria, a ulls d’alguns, la seua proximitat amb Rússia i les intencions russes. Per la mateixa raó, es podria dir que a Catalunya o al País Valencià no tothom parla el català i que fins i tot la majoria dels habitants tenen el castellà com a primera llengua. Això és així per una qüestió natural o per tot un procés polític que ha donat fruits? Dic això perquè s’ha d’entendre que les anàlisis que es fan, sovint, són del tot simplistes.
-Però fins a quin punt els moviments neonazis ucraïnesos han incidit en aquest conflicte?
-Al Maidan hi havia de tot, els líders del Maidan van publicar un manifest amb demandes al govern, està publicat i no hi ni un punt que tingui que veure amb ideari neonazi. Estaria bé veure què va fer durant la presidència i perquè era tan odiat Ianukòvitx: ningú no s'ho va preguntar el 2013-14, perquè era mes fàcil culpar l’OTAN i la UE que mirar l'hemeroteca ucraïnesa.
-Què diu l’hemeroteca, segons vostè?
-Si mirem la cronologia veiem que, al començament de les revoltes pro-europees d’Ucraïna, Mustafa Nayem, un periodista del país que molts distingeixen com el Jordi Évole ucraïnès, va convocar una petita protesta el mateix vespre en què Ianukovitx va comunicar que no firmaria l’acord amb la Unió Europea. En aquell moment es va reunir gent del seu entorn i gent jove. Tot era molt incipient i n’hi havia més policies que manifestants. Però amb els dies la cosa va anar creixent i un dia, després que la gent marxés a casa, els pocs manifestants que quedaven van ser agredits violentament per la policia. Aquell episodi va ser el primer gran revulsiu de les protestes, va indignar molta gent que fins aquell moment no havia sortit mai de casa. Casualitats de la vida, alguns d’aquells joves eren fills de veterans de guerra que havien participat en la invasió soviètica de l’Afganistan. A aquella gent, particularment, no li feia por la violència policial. Van nàixer, així, les primeres barricades. Tot va anar molt ràpid. Va ser quan van començar a aparèixer furgonetes amb banderes, poques però molt cridaneres, d’un partit minoritari, Svoboda, que és ultranacionalista i homòfob, que plantejaven posicionaments propis dels anys quaranta i que tenien el seu electorat potencial entre els pensionistes. Aquell sector va aprofitar el Maidant per fer campanya electoral. En aquell moment també va aparèixer públicament el Pravi, un sector que arreplega diversos sectors nacionalistes, des dels més lights fins els més propers al neonazisme. Molts d’ells, a mesura que s’agreujava la violència, es van posar al davant de la resistència. Però ni de bon tros representaven el 100% de l’autodefensa del Maidan, que també comptava, fins i tot, amb manifestants de religió jueva. Com deia, n’hi havia de tot, per a bé i per a mal.
-Quin pes polític té aquest sector neonazi a Ucraïna en aquest context?
-En un inici en tenien poc. Totes les eleccions posteriors al Maidan han demostrat que tenien i que continuen tenint menys suport que Vox a Espanya, que l’AdF a Alemanya o que el Front Nacional a França. I en plena guerra, poques lliçons podrien donar en aquest país. Cal recordar que un de cada cinc soldats soviètics que van vèncer el nazisme eren ucraïnesos. La fama dels batallons com ara l’Azov, amb uns sis-cents voluntaris d’extrema dreta i algun més al costat de desenes de milers de soldats de l’exèrcit ucraïnès crec que és una mostra estadística que parla per si sola. Al conflicte que ha iniciat Putin hi lluiten soldats de lleva i reservistes de tot Ucraïna, i la societat ucraïnesa dona menys suport electoral al Pravi que els catalanes que voten a Vox, per exemple. No es pot oblidar, tampoc, que distints grupuscles neonazis també van lluitar amb els anomenats pro-russos: els ultraortodoxos, els cosacs del Don o els txetnics serbis, els mateixos que van actuar a Srebrenica. Per això em va sorprendre que molta gent d’extrema esquerra es pensi que Rússia estava fent la revolució. Suposo que es van decebre quan van comprovar que tot formava part de l’imperialisme rus. Avui, amb una guerra oberta, crec que ja està tot clar. Evidentment, els pro-russos no són, ni de bon tros, majoritàriament neonazis, com tampoc no són comunistes: hi ha una població que ha fet propi el discurs identitari de la Rússia de Putin, que barreja la nostàlgia soviètica amb el nacionalisme rus.
-Per últim, pensa que Ucraïna podrà entrar finalment en l’OTAN?
-La resposta curta és que no, i Putin ho sap. La discussió geopolítica que es ve fent des del 2014 s’ha centrat molt en el gas i en l’OTAN. Però la història entre Rússia i Ucraïna és molt conflictiva. El tema del gas és important, però no ve de tan lluny com altres temes. Pel que fa a l’OTAN, la major part de la societat ucraïnesa no volia entrar a l’OTAN. Són setanta anys de tradició comunista i d’assimilació, i alguna cosa es va quedar. Per tant, l’OTAN es percep com una cosa dolenta. Com és que ara s’ha despertat el desig d’ingressar-hi des d’Ucraïna? Doncs perquè ja són vuit anys de tensions, ara comença una guerra i s’ha passat a Ucraïna d’un petit exèrcit "professional" a un exèrcit de lleva professionalitzat amb experiència de combat al Donbass. És difícil trobar alguna família ucraïnesa que no hagi estat afectada per aquesta situació. N’hi ha moltes víctimes. I el canvi de xip d’entendre l’OTAN com una entitat sospitosa a ser percebuda com una garantia ha canviat la concepció de les coses. Sense anar més lluny, Putin no ataca els països bàltics perquè estan dins l’OTAN. Però a curt termini no sembla que Ucraïna pugui entrar a l’OTAN, tal com s’està vivint la situació, i menys encara tenint en compte que Putin té “amics” a Europa que ho podrien vetar. Em refereixo a França o Alemanya, que tenen relacions interessades amb Rússia que no convé de trencar, amb relacions comercials que funcionen. Alhora, per a entrar a l’OTAN cal tenir sobirania territorial, és a dir, el control total del propi territori, i Putin ha demostrat que Ucraïna no compta amb aquest control.
-Esperava que la invasió es produïra d’aquesta manera?
-El desig era que no es produís la invasió. La realitat és que ens crèiem més als Estats Units que al senyor Putin, que porta ja vuit anys mentint. De fet, cada dia ens despertàvem mirant les notícies al mòbil per comprovar si s’havia produït la invasió. Portem setmanes amb tertúlies i anàlisis d’especialistes en lògica militar i ja prevèiem que alguna cosa podia passar. És molt trist. A aquestes alçades de la civilització, amb un canvi climàtic a les portes i amb els problemes econòmics que hi ha, veure com els nens, en comptes d’anar a l’escola, passen els dies amagats als soterranis per evitar les bombes russes.
-Vostè ha anat presencialment a les manifestacions d’ucraïnesos a les portes de l’ambaixada russa a Barcelona. Com ho ha viscut? Quin ambient es respira?
-Eren en horari laboral i, per tant, no hi érem molts, tot i que finalment, a la plaça Catalunya, s’hi han sumat els qui sortien de treballar. La sensació era semblant a la d’un trauma: ràbia, impotència, incredulitat i tristesa. De fet, hi havia moments de silenci pel dolor compartit. En un moment determinat vam cantar l’himne d’Ucraïna amb un to molt baixet, com si estiguéssim pregant, i es notava l’angoixa compartida. Irònicament, baixant per les Rambles ens vam topar amb una cercavila de carnaval. Va ser un moment surrealista.
-Per últim, què pronostica, de tot plegat?
-No tinc una bola de vidre. Espero que els nois aguantin al front. Sense Putin, al Donbass ja s’hauria trobat una sortida política fa temps. De fet es va decretar una amnistia als soldats pro-russos ja fa anys. Crec, o voldria creure, que en unes setmanes Putin haurà de negociar, perquè amb 150.000 soldats russos no es pot ocupar un país de 600.000 quilòmetres quadrats i quasi 45 milions d'habitants. Putin i Rússia tenen diners per resistir les sancions durant un temps, però les guerres són cares. A Adolf Hitler li va faltar petroli durant la guerra i la va perdre, i a Putin li falta tecnologia –no pot construir més avions SU-35 per falta de components occidentals clau– i base econòmica, atès que compta amb un PIB lleugerament superior al d’Espanya, amb una renda per càpita superior a la de Bulgària i no passa ben repartida. I això per no parlar de la corrupció existent que hi ha al seu exèrcit.