-Durant la matinada de dimecres a dijous, l’exèrcit de la federació russa va iniciar els seus atacs contra Ucraïna. Era una possibilitat temuda, però encara hi havia qui confiava en la diplomàcia. Vostè s’ho esperava?
-Jo fa dos mesos que, seguint els esdeveniments i interpretant els gestos de Vladímir Putin i els de les autoritats russes en general, vaig començar a considerar la idea que això podia passar. Era una possibilitat clara si no hi havia avenços en el camp diplomàtic, tant pel que fa a la situació del Donbass com pel que fa a la relació entre Ucraïna i l’OTAN. L’esdevenir ha sigut aquest, tot i que durant els últims dos mesos hi ha hagut molts esforços diplomàtics per evitar-ho. També hi havia l’expectativa si Ucraïna cediria o no en la implementació dels acords de Minsk, almenys pel que fa a allò que Rússia demanava. Però les amenaces tècniques-militars del Kremlin s’han acabat confirmant i ara veiem l’escenari de la guerra, amb bombardejos, llançament de míssils, incursions de forces terrestres a diferents punts, etc. Una operació a gran escala i de totes les dimensions. Els fets dels darrers dies apuntaven en aquesta direcció. El discurs de Putin, sense reconèixer la legitimitat d’Ucraïna com a Estat, i alhora reconeixent les repúbliques de Donetsk i Lugansk, el desplegament de tropes a les zones frontereres... tot apuntava a un escenari com aquest. S’està produint, per tant, el pitjor dels escenaris.
-En què ha fallat la diplomàcia, segons vostè?
-El fracàs més evident és la impossibilitat que hi ha hagut d’implementar els acords de Minsk, que responien a un tracte signat per Rússia, Alemanya, França i Ucraïna a principis de 2015. Els acords de Minsk eren una base legal sobre la qual actuar, perquè era reconeguda per totes les parts, amb una solució política que preveia el reconeixement per part de Kyiv d’una autonomia política de les zones sota control dels rebels prorussos, com a part de la seva reintegració a l’Estat ucraïnès. Però Ucraïna s’ha resistit a aquesta implementació. Volodímir Zelenski va ingressar el 2019 a la presidència d’Ucraïna amb un tarannà menys nacionalista i més conciliador que el seu predecessor, Petrò Poroixenko, semblava decidit a resoldre el conflicte i es va reunir ja el 2019, amb aquesta finalitat, amb Emmanuel Macron, Vladímir Putin i Angela Merkel, entre altres dirigents estatals. Però s’ha trobat amb moltes resistències internes dels sectors més nacionalistes d’Ucraïna, i això ha esgotat la paciència de Rússia, cosa que s’ha traduït en la militarització a les fronteres de manera progressiva, fet que era tot un senyal que la situació podia acabar així. És, per tant, un fracàs per totes les bandes, un fracàs multilateral. Les responsabilitats de la guerra són de Rússia, evidentment. Però, com s’ha arribat a la situació actual? Podríem parlar de l’expansió de l’OTAN, dels escuts antimíssils desplegats que han despertat por en la part russa i de moltes maniobres en aquest sentit que han fet saltar les alarmes a Putin.
-Rússia tenia motius per desconfiar d’aquestes maniobres?
-A Moscou genera nerviosisme la creixent cooperació militar entre Ucraïna i l’OTAN, així com la possibilitat que els Estats Units poguessin desplegar armament estratègic a Ucraïna, com ara míssils de mitjà i gran abast, o que Ucraïna en pogués desenvolupar de propis, apuntant cap a Rússia. A tot això se li ha de sumar que Ucraïna considera Rússia un enemic en termes de defensa. I tot, és clar, arran que Rússia fes efectiva l’annexió de Crimea i promogués una revolta al Donbass. Aquest escenari ha animat Rússia a, segons el seu propi criteri, mirar de tallar l’arrel del problema a fi d’intentar evitar que les relacions entre Ucraïna i l’OTAN s’enforteixin. Però clar, Rússia ha actuat de manera forçada i violenta. Caldrà veure què implica tot això a nivell militar sobre el terreny i quins són els plans de Rússia: aspiraran a canviar de règim a Ucraïna? Volen que marxi Zelenski? Volen compromisos per escrit? Volen la desmilitarització d’Ucraïna? Volen que es reconegui Crimea com a part de Rússia de manera definitiva? Ho volen tot alhora? Al mateix temps, hi ha una qüestió que també és molt greu, i és el fet que Rússia ha deixat de reconèixer l’estat ucraïnès, i això desemboca en tot el que estem veient: Rússia no reconeix els governants ucraïnesos i s’ha atorgat el dret d’operar a l’interior del país per canviar l’estat de les coses a favor dels seus interessos.
-A aquestes altures, quina penses que podria ser una solució satisfactòria per a Rússia a curt termini?
-És molt difícil de dir ara mateix. Els objectius de Rússia sabem quins són, però ara mateix, saber què podria fer Zelenski, l’OTAN o els Estats Units, o fins a on estarien disposats a cedir amb tal d’aturar l’ofensiva russa, és quelcom que ara mateix no podem saber.
-Quin paper pot jugar Europa i quin efecte poden tindre les sancions contra Rússia?
-La UE està aplicant una sèrie de sancions que van un pas més enllà del que s’havia fet fins ara, sobretot pel que fa als magnats i empreses russes que operen amb bancs occidentals. També es considera implementar sancions per dificultar que empreses i bancs russos puguin accedir a finançament per part de bancs occidentals i a tecnologia estrangera en àrees estratègiques, com ara els microxips. L’objectiu de les sancions és obligar Putin a tornar a calcular els costos de la guerra que ha iniciat i que en la seua anàlisi li pesin més els costos que els beneficis, però de moment aquestes sancions no han sigut efectives i sembla que Rússia està disposada a assumir-les.
-Quin paper pot desenvolupar els Estats Units en aquest període concret de la història?
-Els EUA, estratègicament, estan més focalitzats en altres qüestions. Joe Biden parlava de les CCC quan va ser investit president: China, Climate change i Covid. El seu interès primordial en arribar a la presidència era que en la relació amb Rússia no es generessin més hostilitats, i que Rússia no obligués els EUA a dedicar més esforços en aquesta zona, sobretot perquè Biden es vol centrar en les relacions amb la Xina. El que està passant és un mal negoci per als EUA. Biden ja va intentar amb Putin el juny de 2021 establir uns mínims acords per establir certeses i mecanismes per evitar més conflictes en les zones del Bàltic i del mar Negre. El president nord-americà no té massa a guanyar en això, però no li queda més remei que implicar-s’hi en tant que principal país de l’OTAN, una organització que els EUA sempre han de reivindicar, i també de cara a refermar el lideratge envers els països que integren l’organisme. Ara Biden descarta posar tropes al terreny ucraïnès, perquè no vol entrar en un conflicte directe implicant l’OTAN. Si es dona aquesta eventualitat, parlaríem d’un conflicte amb quatre potències nuclears implicades.
-Aquest escenari que acaba de descriure és imaginable?
-No hi ha res inimaginable, però crec que és molt poc probable perquè no interessa a cap de les parts: ni a Rússia, ni als EUA ni a Europa. En tot cas, és impossible pronosticar cap desenllaç aproximat.
-Quin paper pot jugar la Xina, en tant que potència emergent en termes econòmics i fonamental en l’aspecte geopolític?
-La Xina té coses a guanyar, però també té coses a perdre. A la Xina no l’interessa que Rússia desestabilitzi l’escenari mundial amb una agressió contra un estat sobirà. La Xina és molt curosa amb la integritat territorial, i les declaracions fetes pels dirigents d’aquest país són de no posicionar-se, de cridar a la calma i a la diplomàcia per resoldre la situació. Tot i que també hi ha un creixent acostament amb Rússia, en el pla econòmic i polític, que s’accelera a partir de 2014.
-S’hi acabarà implicant?
-Jo crec que no s’implicaran militarment. Políticament i econòmica, en suport de Rússia, s’haurà de veure. Potser hi haurà un acostament cada cop més fort cap a Rússia, però s’haurà de veure quin. I sobretot, davant les sancions, caldrà veure quin paper ha de jugar la Xina, quines decisions es presenten a Nacions Unides i quin és el sentit dels vots de la Xina en aquestes votacions.
-En l’aspecte econòmic, quin paper pot jugar la qüestió del gas en el conflicte, ara que s’ha iniciat?
-Aquest àmbit és important. Rússia té una capacitat com a principal subministrador de gas cap a la UE, la construcció del gasoducte Nord Stream 2 anava en aquesta direcció. Ara se n’ha suspès la certificació, veurem si aquesta decisió és definitiva, però Rússia sap perfectament que pot jugar aquesta arma per a generar por i incertesa en els països que en són dependents. Alhora, aquesta és una arma de doble tall, perquè a la llarga el PIB rus també depèn d’aquest abastiment i si Europa és capaç de trobar alternatives al gas rus, cosa que implicaria construir noves infraestructures i signar acords amb altres actors com ara Qatar, a la llarga Rússia en podria sortir perjudicada.
-Per acabar, vostè que presideix el Catalonia Global Institut, quin paper pensa que hauria de desenvolupar Catalunya davant aquest conflicte? Com hauria d’actuar?
-Cal tenir en compte que Catalunya no és un Estat i que, per tant, ha de ser realista amb allò que pot plantejar i oferir més enllà de les declaracions d’intencions i de les apel·lacions històriques. Apel·lar a una defensa del dret internacional podria ser positiu, però evidentment tot el que puguin oferir les autoritats catalanes en matèria d’acollida de refugiats i de solidaritat amb les víctimes podria contribuir a generar la imatge que contribueix en situacions que provoquen crisis humanitàries. Lamentablement, atès l’estatut polític de Catalunya, no pot anar més enllà d’això. Però té, al seu davant, una oportunitat a aprofitar.