La invasió russa d’Ucraïna representa el penúltim episodi de l’onada de tensions lliurada entre el centre moscovita i la seua perifèria exsoviètica des del final de la perestroika. Després d’una breu i malaguanyada aproximació al liberalisme democràtic a principis dels noranta, una de les principals obsessions de Rússia ha sigut recuperar l’esplendor perduda, objectiu que implicaria reivindicar la seua àrea d’influència tradicional enfront de l’avanç de l’OTAN. Més enllà de la derivada estratègica, aquest propòsit posseiria també una clara dimensió simbòlica, atès que Ucraïna ocupa un lloc prominent en l’imaginari nacionalista rus. No debades, la Petita Rússia, terme que durant l’època dels tsars al·ludia a bona part de l’actual territori ucraïnès, constitueix el centre espiritual de la cultura eslava, els orígens polítics de la qual es troben al Rus de Kíev, fundat el segle IX.
La metanarrativa neoimperial de la Rússia de Putin es retrotrau, doncs, a temps premoderns. El poble rus mai no va desenvolupar una identitat que poguera contenir-se dins els límits moderns de l’estat nació, la qual cosa explicaria que el nacionalisme, consagrat com a leitmotiv en el discurs polític rus contemporani, estiga farcit de referències irredemptistes. Així les coses, amb el renaixement de les tesis eurasianistes a finals dels vuitanta va revifar la importància de la territorialitat per al nacionalisme rus, a més de la vigència d’una teoria clàssica de la realpolitik com la del Heartland de Mackinder.
El pensament polític de Moscou ha estat determinat durant segles per una suposada “idea russa” en la qual convergirien una sèrie de valors transversals i autoreferencials que configurarien un projecte nacional imperial vinculat a una missió civilitzadora històrica ineludible. Des de mitjan segle XIX, aquesta visió ha calat gradualment —encara que no sense dificultats— en el marc discursiu dominant fins a erigir-se com a pal de paller de la doctrina exterior del Kremlin. Malgrat la seua plasticitat, l’eurasianisme presenta una sèrie d’axiomes com el rebuig a Occident i al liberalisme, la mística de la unitat cultural i el destí compartit dels eslaus i altres pobles de l’antic imperi, una perimetrada vocació expansiva, i la subalternitat indissimulada de les minories respecte dels russos ètnics.
La singularitat dels esdeveniments a Ucraïna obliga, tanmateix, a prendre certes precaucions a fi d’evitar caure en simplificacions o traçar paral·lelismes directes amb altres punts calents del territori de l’extinta Unió Soviètica. Dit això, l’actitud del Kremlin en la crisi ucraïnesa pot interpretar-se a priori des de dues aproximacions divergents. La primera d’elles, recusable, postula un escenari en el qual la nomenklatura hauria abraçat les tesis de l’eurasianisme més agressiu per tal de desplaçar les fronteres de la Federació cap a l’oest en una sort d’intent de restauració de l’antic imperi. L’anàlisi en retrospectiva de les dues últimes dècades revela, nogensmenys, que Moscou no ha desplegat una política exterior nítidament expansionista ni tampoc atribuïble exclusivament a raons identitàries.
La segona interpretació, aquest cop parcial, concep l’agressió de Rússia com una reacció davant el que els dignataris del Kremlin percebrien com una amenaça existencial per als interessos nacionals de la Federació. Certament, les aspiracions de l’OTAN i de Kíev, que anhelaven ampliar les fronteres de l’Aliança Atlàntica fins a la mateixa frontera amb Rússia, han sigut un element determinant a l’hora d’induir l’acció del règim de Putin. Amb el temps, han donat ales als qui mostraven a Moscou un rebuig frontal a l’arquitectura securitària impulsada pels Estats Units durant la guerra freda.
No obstant això, i més encara tenint en compte que l’ampliació de l’OTAN ja fa dècades que està damunt la taula, aquesta explicació resultaria insuficient sense atendre a un component fonamental de la política com és l’emocional. En el cas que ens ocupa, hi vindria llastrat des de 1991 per un sentiment d’inferioritat i “inseguretat geogràfica” arrelat en el més profund de la psique russa al qual no se sostrauria el seu líder i extinent coronel del KGB, que voldria culminar el seu mandat tancant amb lletres d’or un capítol gris de la història pròpia.
La qüestió d’Ucraïna constitueix, per tant, un deure indefugible per a Putin, tant pel seu valor geoestratègic com al·legòric. En ésser percebuda com el fill botifler de la Mare Rússia i el potencial “cap de pont” d’Occident en sòl eslau, esdevé el ressort imprescindible per a la redempció dels traumes pretèrits i la recuperació de l’autoestima i les credencials de gran potència en un nou horitzó multipolar.
La crisi que estem vivint marca el final anunciat d’un ordre de postguerra freda basat en la preponderància d’Occident —que gaudeix de més poder bla per a fer valer els seus interessos—, i edificat sobre la base del respecte a la sobirania territorial de les repúbliques nascudes de les cendres de l’URSS. Una sobirania com la ucraïnesa violada per Rússia davant l’estupefacció —i inacció— de la comunitat internacional en una seqüència d’actes que podrien entendre’s com un mitjà per a consumar la seua missió civilitzacional, així com un fi per a capgirar definitivament el tauler geopolític global.